Des del novembre passat, una amiga, una jove llibretera barcelonina, és a
l’Índia i només tornarà quan se li acabin els diners, em diu la seva mare. Quan
em va anunciar el viatge, amb una espurna de llum als ulls, vaig gosar dir-li,
emparada per la confiança: l’Índia o agrada molt o no agrada gens, hi ha qui
s’hi quedaria i hi ha qui al cap d’un dia ja agafa l’avió i torna a casa. Ho
sé, em va dir. Per això vull fer l’experiència.
Simplificant molt i per comparació, es podria dir que l’Índia és com les
figures o conceptes de la divinitat: s’hi és sensible o no. La fascinació o el
rebuig per l’Índia està bastant condicionat per la diversitat de religions i filosofies,
sovint estretament lligades, que aquest subcontinent ha creat, la qual cosa
configura la multiplicitat de les seves cultures que, està clar, conformen unes
determinades visions del món.
L’Índia, que el visitant veu com una realitat poderosa i compacta que o el
fascina o l’estaborneix, en realitat és la suma d’una complexitat cultural que
segons com fa venir mareig. Però aquesta marea impressionant és justament
l’atractiu per aquells que s’enamoren de l’Índia i la volen conèixer més a fons,
malgrat les seves ombres o dimonis, com va escriure Domènec Pastor Petit al seu
llibre Índia. Ángeles o demonios (Editorial
Complutense, 1997).
L’any 1997, l’editorial Etnos va publicar el llibre Los Seis Sistemas de filosofia índia, l’autor del qual és N.D.
Rajadhyaksha, un reconegut filòsof indi. Per començar, doncs, l’Índia té sis
sistemes de filosofia! Però això no és tot. Ja en el pròleg s’adverteix al
lector que les escoles de filosofia índia es divideixen en dues àmplies
categories: l’ortodoxa (astika) i
l’heterodoxa (nastika). No cregui el
lector que estem parlant, per exemple, de la divisió entre pensadors teístes i ateus, com acostumem a fer-ho a Occident. Els sistemes ortodoxos de
filosofia índia són els que acepten l’autoritat dels Vedes, mentre que els
heterodoxos la rebutgen, i n’hi ha una bona pila. En el primer grup, és a dir,
en la categoria ortodoxa o astita, hi
ha les sis visions o sis sistemes de filosofia índia que s’estudien i es
treballen, ja que aquestes filosofies no són estàtiques, simplement es tracta
de vies de pensament, però sobretot d’experiències diferents: Nyaya, Vaishesshika, Samkhya, Yoga, Mimamsa i Vedanta.
D’una manera aproximada aquí es coneix el Yoga. I el nostre filòsof Raimon Panikkar va sentir-se molt atret
pel Vedanta, amb el seu concepte d’advaita, o no-dualitat. En paraules de
l’erudit Georg Feuerstein, l’advaita vindria
a explicar-se així: L’univers múltiple
és, en veritat, una Realitat Única. Només hi ha un Ésser, que els savis
anomenen Brahman –per als occidentals, Déu-, en el qual resideixen totes les incontables formes de l’existència.
Aquest Ésser és Consciència absoluta, i és la mateixa Essència o Ésser (Atman)
de tots els éssers. L’atman és l’ànima per a nosaltres.
L’any 1997, Raimon Panikkar va publicar L’experiència
filosófica de la Índia (Trotta). Ja en el títol deixa entreveure que la
filosofia a l’Índia no és només especulació mental sinó fruit de l’experiència
humana. Al pròleg, escriu, i tradueixo: Els
tres capítols que constitueixen aquest llibre abarquen un arc de mig segle de
la meva vida. Intenten presentar una cultura diferent de l’occidental. La
interculturalitat no és folklore per descansar ni turisme per entretenir.
En aquest sentit, queda clar el desig de la meva amiga: fer l’experiència
índia, transitar per algun d’aquests camins per arribar al cap d’una mateixa
alhora que es percep que som part d’aquella Realitat Única i Multiforme.
Perquè, com diu Raimon Panikkar, no podem
saltar per damunt de la nostra ombra, ni l’ombra de la humanitat sencera,
podríem afegir. D’aquí ve que l’Índia, quina cosa tan prodigiosa, faci de
catalitzador, ens provoqui. Després d’un viatge a l’Índia (com passa amb un
viatge a Terra Santa) mai més no som els mateixos.
(article publicat al Diari de
Vilanova, 30 de gener de 2015. En la imatge, coberta de La Porta Índia, Edi-Liber, 1997)
