Cap d'Any!

Com en altres anys, i en germanor familiar a casa dels nostres amics vilafranquins, Anna i Pere, vam celebrar el sopar de Cap d'Any. A la fotografia, una imatge dels grans de raïm preparats per al moment del traspàs de l'any 2013 al 2014. Que aquest 2014 sigui ben radiant en els nostres cors, i que dels nostres cors irradiï en l'entorn!

Bona entrada del 2014!

Us desitjo una bona entrada del 2014, un any que és i ha d'esdevenir encara més significatiu!

(La imatge, que està publicada a la portada de la revista Tot Sant Cugat, és de l'Adolf, artista i soci de l'Associació Catalana d'Exlibristes)

Escriptures de la vida

La vida s’escriu, poderosa, amb les mans,

obreres dels dies i dels afanys.

La vida s’escriu, sinuosa, en els passos

ingràvids dels somnis alats.

La vida s’escriu, graciosa, en el joc dels dits,

i en la dansa de l’amor,

i en el rés que pren cos en l’infinit.

(30 de desembre de 2012. A la imatge, àngel del nostre pessebre napolità, rere un vidre)

El repte de ser pares

Cal dir d’entrada que els pares no són l’ideal de pares. Seria estrany trobar un pare o una mare que ho fos de manera perfecta, la imperfecció forma part de la naturalesa humana. Això no vol dir que no ens hàgim d’aplicar a fons en aquesta tasca, d’altra banda tan motivadora. L’amor envers els fills és un motor d’acció formidable en la tasca educativa.

Però ser pares, com ser fills, és difícil, molt difícil. Fem el que fem com a pares sempre cometem errors, i a vegades algun de garrafal i tot, malgrat les bones intencions. Cal donar als pares el benefici de l’error i, a mesura que els fills creixen, acceptar les limitacions que, repeteixo, ho són a dues bandes. 

Els primers lligams amb l’existència són els nostres pares. Els pares, o aquells que compleixen la funció materna i paterna, són el nostre punt de referència en els primers anys de la nostra vida, quan es forma el caràcter. Hi insisteixen psiquiatres, psicòlegs, psicoanalistes, terapeutes: la influència dels nostres progenitors, per bé i per mal, no és definitiva però sí molt significativa. No és definitiva perquè sempre s’és a temps de corregir errors, disfuncions, mancances.

Tothom aconsella sobre la funció paterna i materna. No hi ha cap recepta absoluta, però hi ha moltes receptes relatives que es poden anar assajant, ja que en la vida sempre ens hi movem per assaig-error-assaig-encert, i anar fent. Davant la tasca diària de l’educació dels fills el més assenyat és aplicar el sentit comú, i sobretot amor, molt d’amor, que no vol dir consentiment, ni contemplació… Els infants necessiten límits, tanmateix com els adults. Cal fer veure a la mainada que no es pot tenir tot ni es pot fer tot. Com els adults, insisteixo, i educar-los en el contrari no és educar-los per a la vida, però tampoc per a ells mateixos, per al seu equilibri personal.

Al seu llibre El reto de ser padres (Ediciones B), el psicòleg clínic i psicoanalista de nens, adolescents i adults, Joseph Knobel Freud, afirma: Els límits són absolutament fonamentals en el desenvolupament de l’infant. Sense límits, sense murs, els nens cauen psicològicament parlant. Sense límits la seva psique es desborda.

La infantesa és pura pulsió, pur impuls, naturalesa humana en estat pur. Cal contenir i ordenar les pulsions. En una paraula: cal civilitzar l’infant. En aquesta tasca, però, com en totes les tasques educatives, els pares no s’haurien d’extralimitar i ofegar l’energia de l’infant, sinó veure com canalitzar aquesta energia altament creativa a través dels talents que l’infant anirà mostrant.

Els pares som de pas a la vida dels nostres fills, però quin pas! La responsabilitat del pas és enorme. Els fills són fills de la vida mateixa que passen a través nostre, no ens pertanyen. La nostra missió és encaminar-los el millor possible perquè facin el seu camí, no el nostre. Un error que Knobel Freud es troba sovint a la seva consulta en forma de dolor psicològic. Estimar els fills no hauria de significar lligar-los amb uns lligams tan estrets que els ofeguin. Tard o d’hora els pares un dia no hi serem, i els fills han de poder sentir que tenen cames psicològiques per caminar sols. El doctor Joseph Knobel Freud ho diu amb paraules senzilles: La vida és un camí [que va] de la dependència total [dels pares] a la independència total [dels pares]. Mentrestant, els pares fem amb amor la tasca més important que la vida ens ha encomanat.

(article publicat al Diari de Vilanova, 27 de desembre de 2013. La foto que il.lustra aquest post me la va fer el meu pare)

L'Estrella de Nadal

Tal dia com avui recordo la mare omplint una bossa amb la roba; més d’una bossa, segurament, perquè l’estada a casa els avis materns durava totes les festes de Nadal i Reis. Després de la mort del meu pare ara fa un any i mig veig encara més clarament la importància i significació d’aquest viatge que per a nosaltres, el meu germà i jo, era una festa. La materna ha estat pràcticament l’única família que hem tingut.

Amb la meva mare agafàvem el cotxe de línia, “la llacuna”, en dèiem, perquè tenia parada i fonda a La Llacuna. Nosaltres baixàvem molt abans, entre els pobles de Can Canals i Monistrol d’Anoia. A peu de carretera venia a rebre’ns la meva estimada tieta Angeleta, un veritable àngel de bondat que amb mi es mostrava tan maternal. Fèiem un bon tros de camí a peu fins arribar a la casa pairal, al capdavall del poble de Can Benet de la Prua. Quan entràvem, ja sentíem una olor dolça de cigrons. L’àvia sabia que m’agradaven els cigrons, i per sopar en feia en honor meu, tan llepafils, tan poc menjadora. Aquest era el seu primer regal. Em menjava un platet de cigrons i una mandarina per postres. Després l’àvia encetava una barra de torrons, tot i que deia que l’hora dels torrons era a la mitjanit, quan naixia el Nen Jesús, i això s’havia de celebrar perquè aquell Nen era Déu…

-Ja has vist l’Estrella de Nadal?- em deia l’àvia al capdamunt de les escales d’entrada a la casa. Jo li deia que sí, que l’havia vista per la finestreta del cotxe de línia, brillant al cel de nit. Sento encara una sensació densa i ingràvida al mateix temps en la meva ànima submergida en el Misteri de l’Estrella de Nadal que anunciava el Naixement del Nen Déu… Llavors vivia aquest Misteri sense pensar que era un Misteri. Després, amb els anys, he volgut desenterinyar aquell Misteri, apamar-ne les coordenades amb la raó. Però si una cosa he après és que el Misteri no és mesurable ni s’explica a través de cap lògica… Per aquest motiu ja fa temps que torno a immergir-me en aquesta sensació ingràvida i densa del Misteri de Nadal, una poètica de la meravella. En la meva infantesa em semblava que l’Estrella era a fora, en la nit, perquè veia l’Estrella enfilada a dalt del cel. Ara veig l’Estrella del Misteri del Naixement del Nen de Llum, imatge de l’estat naixent del nostre esperit renovat, a dins, molt al fons de la meva ànima.

Que tingueu una bona Nit de Nadal!

Un conte de Nadal (a la memòria d'en Ramon Julibert)

Aquest conte de Nadal és una història real. Així com entre el normal i l’anormal a penes hi passa un fil de màquina de cosir, els límits entre el real i l’irreal a vegades són inexistents.

Un dia d’Advent va morir a Barcelona en Ramon Julibert. He sabut el nom d’aquest personatge peculiar per l’obituari, tendríssim, que li va dedicar Dolors Boatella a la revista Núvol. En Ramon Julibert cantava òpera al metro. Segur que molts l’havíeu vist alguna vegada. En Ramon cantava a l’andana de la línia verda del Passeig de Gràcia. El vaig trobar moltes vegades els anys que anava a classes d’italià a l’Istituto Italiano di Cultura, al Passatge Méndez Vigo (per cert: en Julibert sabia italià i alemany, llengües operístiques…) Em cridava l’atenció aquell home d’una certa edad sense ser vell, alt, esprimatxat, sempre ben pentinat i ben vestit. En Ramon Julibert no era un rodamon, un tramp, un clochard. En Ramon no era ben bé un músic de carrer, era un músic d’interior, cantava àries a l’andana del metro a viva veu, amb el gest, això sí, una mica desmanegat. Alçava els braços i encara semblava més alt. La gent mirava aquest personatge des de tots el angles possibles i en els seus ulls s’hi podia veure tota la paleta d’emocions que despertava, des del desconcert fins a la dissimulació. Algú bellugava el cap i possiblement pensava: Aquest home està boig, no hi és tot…

Desconcerta, sí, el que no coneixem o no sabem com evaluar. És més fàcil penjar una etiqueta, això dóna tranquil.litat, no hem de pensar perquè ens incomoda l’estrany, l’insòlit, el diferent, el peculiar. Cal dir que en Ramon Julibert no facilitava les coses: no portava cap cartell penjat on digués què pretenia amb els seus cants, ni tampoc no demanava caritat, ni semblava que volgués parlar amb ningú. Simplement cantava òpera al metro.

Alguna vegada que el metro se m’escapava, o no tenia pressa, m’asseia una estona en un banc i escoltava en Ramon. No cantava gaire bé. Potser si hagués cantat amb art suficient no hauria acabat cantant al metro amb la seva veu forta però sense color. Sembla que de jove havia fet els seus pinitos, però la seva carrera com a cantant d’òpera no devia reixir, ja fos perquè no tenia prou talent, o no en sabia prou, o perquè ja era un home de tarannà singular.

En Ramon Julibert em feia pensar justament en els límits dels processos de la ment, i en la malaptesa que tenim per acceptar-los en nosaltres i en els altres. Des del meu observatori veia com de forma instintiva la majoria de la gent s’apartava d’en Ramon unes passes enllà, o es posaven a llegir el diari, o miraven la boca fosca del metro. És el natural quan no se sap què fer. I què s’ha de fer? No res. Simplement acceptar que hi ha persones com en Ramon Julibert, i qui sap si algun dia, com deia en el seu obituari Dolors Boatella, no cantarem nosaltres també al metro, això suposant que en sapiguem.

Els cants d’en Ramon sonaven una mica opacs en les cavitats del metro. Potser era això: que no era el lloc adient per cantar àries d’òpera i la veu sonava forta però sense la vibració necessària per emocionar… Qui sap si en un bon auditori d’aquests nous que s’han construït a tot els país en Ramon no hauria pogut lliurar el millor de sí i aleshores poc ens hauria importat que potser no hi fos tot perquè el seu art ens hauria semblat gran, molt gran, i l’hauríem aplaudit. Segurament en Ramon Julibert maldava per acordar raó i follia quan cantava al metro del Passeig de Gràcia amb aquell enorme do de pit, com si li anés la vida.

(article publicat al Diari de Vilanova. En Ramon Julibert va morir el 6 de desembre)

Nadala 2013

Que la llum de Nadal us il.lumini i us doni caliu. Amb una gran abraçada.

Fem-li pas!

A la sisena carta que Rainer Maria Rilke va enviar al jove poeta, Franz Xaver Kappus, el 23 de desembre de 1903, ara fa, doncs, cent anys, li deia abans d'acomiadar-se: Pensi que el menys que podem fer és no dificultar la seva vinguda [el Nadal, el naixement de Jesús] com no ho fa la terra quan la primavera vol venir. I estigui alegre i content.

Aquesta mena d'alegria interna és el que ens desitgem quan ens felicitem el Nadal... Fem-li pas!

(a la imatge, un diorama de Jesús Rex)

Dones llegint

La Biblioteca Museu Víctor Balaguer ha encetat un cicle d’exposicions: Mirades a la col.lecció. Són mostres temàtiques amb obres procedents de la nodrida col.lecció del museu, fins ara desades a les reserves i que ‘desenvolupen episodis que passen desapercebuts en el discurs general de la visita als espais permanents’, com es llegeix en els arguments d’aquesta encertada idea. En aquest moment, a l’exposició Dones es pot apreciar una ben seleccionada mostra d’imatges femenines de la col.lecció que van des del segle XVII fins a la dècada de 1960. D’aquesta època hi destaca una inquietant i literària pintura de Ramon Pichot de 1964: Figura femenina, on s’amaga una història –secreta?- de desolació i solitud com les que va pintar Edward Hopper. Igualment evocador d’alguna història personal és el retrat d’època romàntica de Maria Anna Martorell, d’Antoni Caba (1880).

En aquesta mostra que per la seva extensió en el temps abarca diferents moviments artístics –barroc, neoclassicisme, realisme, modernisme, noucentisme i diferents estils figuratius del XX- que expressen la visió cultural de la feminitat, en les pintures de les èpoques més recents es retraten figures de dones llegint llibres o periòdics.

Dones llegint és un tema recurrent en la pintura, ja des d’aquells retaules del Quatrecents en què en les escenas de l’Anunciació es veu Maria llegint. Tot i la seva jovenesa, Maria era una dona culta des del moment en què havia estat presentada al Temple pel seus pares, hi havia viscut i s’hi havia format en el coneixement de les Escriptures.

Estem avesats a veure pintures amb dones assegudes en butaques, sofàs, canapès, cadires de jardí o fins i tot dones dretes, recolzades en un balcó o en una finestra, o passejant, que llegeixen el llibre que tenen a les mans amb una actitud concentrada, receptiva. La meva amiga Carme Riera, la pintora, cada any per aquestes dates té la delicadesa d’obsequiar-me un calendari que aprecio molt: Frauen lieben Bücher, editat per Jokers, on en cada mes de l’any es troba reproduïda una imatge d’una o més dones llegint, imatges procedents de les millors pintures que es poden veure als diversos i ben moblats museus d’arreu del món. Aquestes imatges de dones llegint van acompanyades per frases de dones escriptores de nivell. Una joia, vaja.

Així, mentre ens passejàvem per la silenciosa Sala de Temporals de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer –només se sentien les nostres passes encoixinades-, i a mesura que m’anava sentint atreta per l’aura de pintures com La lectura, de Ricardo Macarrón, o Figura femenina, de Jaume Planas, o Noia asseguda llegint davant d’una taula, d’Antoni Pichot, o Dona llegint el diari, de Ramon Pichot, pensava que aquestes obres també farien un bon paper en el calendari Frauen lieben Bücher. Fins i tot se m’anaven acudint mentalment els noms de les escriptores que, amb alguna frase escollida dels seus textos, podien dialogar amb les imatges d’aquestes pintures: Caterina Albert-Víctor Català, Mercè Rodoreda, Olga Xirinacs, o Helena Valentí, que en una entrevista de 1987, tres anys abans de morir, deia uns mots que per la seva actualitat podien haver estat escrits ahir mateix: Em sento catalana (…) La terra, el mar, les olors, la llengua mateixa... Aquest país té molta força. Agafar el fil de la llengua ha estat una aventura del tot engrescadora, una qüestió de veu pròpia. Des que tradueixo al català, a més, mantinc una relació molt més fluïda amb la llengua. Una llengua de la que dia a dia palpo la seva vitalitat continguda…

Vitalitat continguda com l’actitud de les dones llegint en els quadres de la col.lecció del Museu Balaguer. Que, lluny de la passivitat, són l’expressió viva d’un corrent d’energia fluint de les lletres als ulls, i dels ulls a l’ànima de les coses… No us perdeu la visita a l’exposició Dones.

(article publicat al Diari de Vilanova, 13 de desembre de 2013. A la imatge, Dona llegint, de Matisse)

El final dels anònims

En un article, Andrés Trapiello anunciava que hi ha hagut una sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans que ha dit prou als comentaris ofensius a la xarxa emparant-se en l’anonimat. Trapiello és molt sensible al tema, ja que durant molt de temps, i amb total indefensió, va veure’s assetjat per un d’aquests ‘anònims’, un vàndal telemàtic, vaja.    

L’anònim és una pràctica antiga que respon a allò tan vell i tan roí com tirar la pedra, amagar la mà i de passada la cara. L’anònim és indicador d’una sofrença interior –els psicòlegs parlen de sentiments tan corrosius per a l’ànima com l’enveja, el ressentiment, la impotència, la ràbia- que es transforma en agressivitat. D’aquí ve que encara que els qui envien anònims provoquin compassió ens n’hàgim de protegir.   

Abans els qui enviaven anònims tenien feina a elaborar-los, ja que constituïen unes performances imaginatives, collages de paraules retallades de periòdics i revistes i enganxades en un paper una per una. Potser se’n podria fer una exposició, ja que ara són peces de museu i aquests personatges de la invisibilitat cuirassada han passat a la història. Perquè ara el que es porta són els anònims a la xarxa. Aquests fins ara han operat de manera invisible, encara que amb menys imaginació que els seus predecessors. No hi ha gaire feina ni es necessita cap habilitat especial per teclejar allò que el seny, el bon gust i la civilització hauria de contenir.

La xarxa no té fronteres ni per bé ni per mal. Un exèrcit d’emboscats campen emparant-se en la facilitat de l’anònim, i fins i tot n’hi ha que s’atreveixen a suplantar la personalitat signant amb el mateix nom de l’atacat. Amb un gran decensís per l’experiència fallida, un home de la talla intel.lectual i moral de José Saramago va plegar el bloc que havia començat amb la idea d’escriure comentaris sobre el moment present. Els insults i les barbaritats que els emboscats internautes van dirigir-li un dia darrere l’altre van esgotar-lo de tal forma que al cap de poc temps el va tancar, fastiguejat i adolorit. Es pot estar en desacord amb el què s’escriu, i és desitjable la disparitat d’opinions. Però, ¿cal disparar als escriptors llençant-los expressions vexatòries, escombraries verbals?

    

No descobrim res si diem que la ignorància ensuperbida cada dia té més presència en el món i que la batalla es dóna entre la intel.ligència i la barbàrie. Potser sempre ha estat així. Però alguns pensàvem que l’oportunitat de formació per a tothom hauria assuatjat baixos instints com ara la necessitat d’injuriar, de fer burla o de criticar de forma destructiva. Personalitats com Francesc-Marc Àlvaro i Quim Monzó, que en van patir, també van denunciar la pràctica dels anònims en una de les seves columnes. En nom d’una falsa llibertat d’expressió no es poden tolerar no només els exabruptes que envileixen la societat en conjunt sinó la manca d’ètica en la relació entre persones. El TEDH ha dit prou.

(article publicat a El 3 de vuit, 5 de desembre de 2013)

Rosa Leveroni, dona de lletres

Encara cal fer esforços per donar visibilitat a la tasca creativa de les dones. Així, en el marc de l’exposició Rosa Leveroni, dona de lletres, que es pot visitar a la Biblioteca Joan Oliva i Milà, el 27 de novembre passat, a la Sala Noble de la Casa Olivella, amb un fred que no ens va deixar treure els abrics, vaig pronunciar la conferència Rosa Leveroni, poesia i passió. També podria haver-la titulat Rosa Leveroni, o fer de la passió poesia. La passió és el fil conductor d’una poètica de la qual Maria Mercè Marçal va escriure: La veu poètica de Leveroni és personalísima, d’una intensitat punyent que sembla voler amagar els seus caires més vius [una al.lusió-homenatge a Caterina Albert-Víctor Català] sota plecs tènues i vellutats.

Rosa Leveroni (1910-1985), que per la seva pròpia decisió l’any 1930 va ingressar a l’Escola de Bibliotecàries fundada per la Macomunitat, ja de molt joveneta havia fet unes primeres passes en el camp literari en les pàgines del Patufet i en la seva adolescència havia escrit un dietari novel.lat. Aquesta dada és significativa, ja que en l’obra total de Leveroni, a més de la poesia, per la qual és més coneguda, i els contes que va escriure, cal afegir-hi la seva frondosa activitat diarística, que va començar ja el 1930, amb Apunts i notes, on descriu l’ambient de l’Escola, tant a nivell acadèmic com amical, i fins i tot els flirts: Jo no sé si l’amor és una cosa perillosa, però em penso que el flirt és una variant ben agradable.

D’això se’n diu jugar amb foc. Després de l’admiració envers un dels professors de l’Escola, l’historiador i escriptor Ferran Soldevila, arriba l’enamorament. Ella té 21 anys, ell 39 i és casat. La parella inicia una relació d’amants que ho serà fins a la mort de Soldevila l’any 1971. L’any 1932 Leveroni inicia un segon dietari, Confessions íntimes, adreçat a Ferran Soldevila, que constitueix la crònica de la seva relació plena de llums i ombres, ja que en el triagle amorós Soldevila-Lapage-Leveroni, ella ocupa el lloc ombrívol de l’altra, si més no de cara a la societat, sobretot de la postguerra gris, desangelada i amb el nacionalcatolicisme sota pali.

No va ser fins l’any 1997, amb la publicació de Confessions i quaderns íntims (Edicions 3i4), que el públic va tenir notícia d’una selecció d’aquests textos diarístics, que a la mort de l’escriptora van ser dispositats a la Biblioteca de Catalunya. Per la seva temàtica no només de caire amorós, sinó pel seu carácter privat i íntim, aquests escrits –literatura d’alt voltatge sentimental- havien estat sotmesos a un destí de silenci. Silenci mentre van viure els seus actors, ja que no era pas aquesta la intenció última de Leveroni. En dóna les pistes ella mateixa en un dels seus apunts adreçats a Soldevila: Per elles [aquestes pàgines] podria saber la posteritat com eres estimat encara en els teus 40 anys. I què més puc desitjar, sinó veure reunits els nostres noms temps a venir? (…) Però tens raó, sempre és un consol el saber que una vegada o altra els nostres noms sonaran junts. Ho va aconseguir. Perquè ja se sap que quan una cosa s’escriu s’acaben trobant els papers, a menys que es destrueixin, i això Leveroni no ho va pas fer.

En els poemes de Rosa Leveroni –intimistes, melangiosos, elegíacs- l’amor, doncs, no hi és del tot plaent. En alguns moments sembla que fins i tot hi hagi una certa complaença en la tortura psicològica que li causava la seva situació. Amb tot, la dicció poètica leveroniana mai no va extralimitar-se en l’expressió del dolor: tot queda dit com a mitja veu, en un monòleg dramàtic i descarnat, això sí, però sense estridències. I amb unes imatges rutilants i meravelloses, com Salvador Espriu, que li va prologar el seu segon llibre de poemes,  Presència i record, va escriure a Leveroni en una carta del juliol de 1951.

(article publicat al Diari de Vilanova, 5 de desembre de 2013)

L'alè de les Muses

Deia Píndar: Cegues són les ànimes dels homes [i de les dones] quan exploren el camí de l'art amb la saviesa dels mortals, sense les Muses. Les Muses són de natura divina, ja que són filles del mateix Zeus i de Mnemosine (Memòria). Inspirats per les Muses, els humans poder aixecar-se per damunt dels propis peus de fang i ser capaços de captar la veu secreta que sorgeix de l'interior de les coses i dels fenomens còsmics. A través de l'alè de les Muses -vent arrabatador o suau alè a cau d'orella- poetes i artistes perceben la veu del món i de tot allò diví que li dóna vida. Dos coses semblen imprescindibles per ser abraçat per les Muses: oïda interna receptiva, és a dir, oïda espiritual activa, en actitud de treball, i una concepció no estrictament materialista de la vida (altrament les Muses només serien vistes com figures de paper) i deixar-se entusiasmar per l'oportunitat de co-crear, entenent la vida en constant recreació...

(a la imatge, una figura femenina captada al Museu d'Atenes aquest setembre passat)

 

Espriu i la Càbala

En els seus estudis sobre l’obra de Salvador Espriu, Rosa Delor ha anat posant sobre la taula la relació d’Espriu i la Càbala. Les referències al món jueu (la seva història, la seva cultura i la seva religió, de la qual som hereus també des del cristianisme), són evidents en els escrits de Salvador Espriu. Sepharad, per exemple, és el nom hebreu de la península ibèrica en la qual un dia van conviure jueus, cristians i musulmans. O això ens agradaria creure no perquè sigui un ideal a l’aire sinó perquè, en fraternitat, hauria d’haver estat possible sempre.

No va ser així. Els jueus van ser expulsats d’Espanya el 1492, en el mateix moment en què l’imperi naixent es feia amo del descobriment d’Amèrica. No trigarien gaire a ser expulsats també els musulmans sotmesos després de la Reconquesta. No sé si ens podem imaginar l’horror i desesperació d’aquella gent que van haver de partir cap a un exili forçat, tanmateix com tanta gent després de la Guerra Civil. Espanya és així. Ara expulsa els joves per mor d’unes possibilitats de treball cada dia més escasses. A Catalunya fa segles que se l’expulsa moralment tot vexant-la, però paradoxalment se la vol retenir per interès.

Tornem a Espriu, el cantor d’una Sepharad ideal. És possible que després del viatge per la Mediterrània que va fer Salvador Espriu l’estiu de 1933 amb altres estudiants sobresortints com ell, el jove escriptor profunditzés no només en la cultura grega que impregna la seva obra, sinó també en la jueva (van visitar Jerusalem, Haifa). No sembla rar sentir-se cridat a seguir les petges d’aquesta genealogia si tenim en compte que aquí havíem tingut calls tan importants com el de Barcelona i el de Girona. Per fer-nos una idea de la fertilitat intel.lectual i espiritual d’aquestes comunitats jueves recomano la lectura de Poemes hebraics de jueus catalans. Segles XI-XV (Llibres del Mall, 1976).

En aquesta antologia hi apareix Mosé ben Nahman (Girona, 1194-Sant Joan d’Acre, 1269), figura principal no només en la seva època sinó de tot el judaisme sefardí medieval. En els documents cristians figura amb el nom de Bonastruc sa Porta i professionalment va exercir la medicina. A més de ser talmudista i exegeta, Nahmànides, com també se l’anomena, era cabalista i un dels més grans. En parla a bastament Gershom Scholem al seu llibre de referència La Cábala y su simbolismo (Siglo XXI, 1976).

La Càbala, per dir-ho de forma gràfica, vindria a ser com un mapa simbòlic de la vida espiritual amb tots els seus passos i que, com es dóna en la pujada del mont Carmel, que Joan de la Creu va dibuixar en forma de muntanya, en la Càbala la figura o esquema d’aquest camí és un arbre amb les seves branques anomenades sefirot, o qualitats divines que han de ser incorporades pels humans per tal de ser-ne testimonis vius. La Càbala intenta descriure els misteris de la creació que inclou la humanitat com un reflex dels misteris de l’existència divina. 

No sabem el grau de coneixements que Salvador Espriu tenia de la Càbala i dels cabalistes de la pròpia terra com Mosé ben Nahman i el cercle cabalístic de Girona. Però és segur que en tenia, com ha detectat Delor, si més no van ser-li d’inspiració i van servir-li de canemàs en algunes de les seves obres. La Càbala, literalment ‘tradició’, o tradició de les coses divines, és la mística jueva. D’entrada Espriu no sembla un místic, més aviat sembla un home mental de vida intel.lectual intensa. Una vida sense estudi [de les coses de Déu] és una vida perduda, deia en una entrevista Daniel ben Itzjak, rabí estudiós de la Càbala. Espriu va ser un buscador de l’essencial de la vida, la seva veritat última, i la Càbala podia molt ben ser un dels camins que va transitar per anar-li a l’encontre. Al cap i a la fi, la Càbala també pertany a la nostra tradició, si més no cultural i històrica.

(article publicat al Diari de Vilanova, 29 de novembre de 2013)

A elles, que ens han precedit

Aquest novembre, amb pocs dies de diferència, han mort la premi Nobel de Literatura del 2007, Doris Lessing (1919-2013) i la psicòloga, escriptora i feminista Victòria Sau (1930-2013).

No és exagerat dir que dones com Lessing i Sau van fer-nos de mares simbòliques que van il.luminar tantes cambres fosques de la nostra història com a humans. Fins fa quatre dies estàvem mancats de la consciència del valor d’una genealogia, la femenina, que per segles ens havia estat segrestada, a nosaltres, les dones, però també als homes, a la humanitat sencera.

Lessing, sense deixar de descriure en els seus llibres allò que ens manega i desmanega a tots: la vida humana amb les seves tensions, la Nobel que ho va ser a contracor dels senyors del cànon –no els agradava, no, la seva constant recerca de la llibertat de pensament, paraula i obra- va escriure algunes de les seves obres sota la influència de l’autor de mística sufí, Idris Shah. Això sí que és atemptar contra les etiquetes! Els era difícil d’enquadrar, als senyors del cànon, aquella dona que s’havia mostrat una mestra en l’art de narrar quan va escriure l’inclassificable El quadern daurat, un experiment literari que va connectar amb les lectores que de seguida es van veure reflectides com en un mirall en aquelles pàgines fora de les convencions socials del moment. 

I és que, com va dir la mateixa Lessing, s’utilitza el procés de l’escriptura per esbrinar què pensem i fins i tot qui som. L’escriptura, doncs, no com a entreteniment sinó com a via de coneixement. Doris Lessing, una dona culta i intel.ligent, va voler posar negre sobre blanc les complexes relacions entre els humans com en el conte Pardals,  publicat a Històries de Londres (1996). Aquestes aus, mínimes i familiars, formen part de l’escenari on té lloc una discussió entre un matrimoni sobre la conducta de la seva filla. Debat que a mesura que avança la narració posa de manifest el diàleg per a peixos que és la seva relació de parella convencional i absurda. La conversa, possiblement amb base real, es dóna en una taula de cafè després d’una pluja d’estiu típicament anglesa, a Hampstead Heath, un lloc ben conegut per l’escriptora anglesa, que hi vivia a prop.

La seva literatura, batalladora i sovint irreverent amb l’status quo, també va tractar qüestions de tipus social que li tocaven tan a prop com ara la lluita de classes i de races. No oblidem que l’escriptora va viure els seus anys joves a l’antiga Rodhèsia, Àfrica. Doris Lessing va ser guardonada l’any 1999 amb el Premi Internacional Catalunya de la Generalitat, que s’atorga anualment a persones que han contribuït a desenvolupar els valors culturals, científics o humans arreu del món.

Victòria Sau, una dona feta per ella mateixa que va estudiar de gran, es va llicenciar en Història Contemporània i es va doctorar en Psicologia. Professionalment va exercir de professora universitària i com a psicòloga. Sau, un dels noms més sobresortints del nostre feminisme, va escriure llibres de referència en aquest camp quan tot just aquí s’estava obrint. Les seves pioneres aportacions i reflexions sobre maternitat, treball, psicologia i construcció del gènere, i la seva lluita per la denúncia del sistema patriarcal, han quedat reflectides als seus llibres. Basti recordar només alguns dels seus títols més significatius: Manifiesto para la liberación de la mujer (1974), Ser mujer: el fin de una imagen tradicional (1986), El diccionario ideológico feminista, el primer volum del qual es va publicar l’any 1981 i el segon el 2001. Pensadora incansable, ha treballat fins a l’últim moment. De Victòria Sau me’n va parlar per primera vegada, fa més de trenta anys, la meva amiga, la il.lustradora i escriptora Gemma Sales, que de passada, i no per casualitat, em va recomanar de llegir els diaris d’Anaïs Nin, que vaig devorar… A elles, que ens han precedit en els camins de la nostra pròpia descoberta, la nostra estima i reconeixement.

(article publicat a Eix Diari, 20 de novembre de 2013)

Viatge existencial

És un lloc comú dir que la vida és un viatge. I cal precisar: de retorn. Nombroses llegendes parlen d’aquest viatge existencial, i també paràboles com la del fill pròdig, el retorn del qual a la casa del pare és motiu de tanta alegria. L’ànima viatja i a vegades es perd, més encara, a vegades mor en vida… Per això a l’Evangeli es llegeix: Perquè aquest, el meu fill, estava mort i ara ha reviscut, s’havia perdut i ha retornat.

Si fem una lectura simbòlica d’aquest text podem dir que els nostres pares interns s’alegren del retorn del fill intern quan reconeix en ell el Jo veritable, o el Sí-mateix, tal com el va conceptuar Jung.

(a la imatge, un carrer de Thera, setembre de 2013)

Consciència i tolerància

Darrerement s’observa una gran manca de comprensió del que es diu o s’escriu, no s’entenen els enunciats, es llegeix malament. Potser hi fa que no es para prou atenció, o no s’escolta prou, o potser és que les paraules s’han desgastat i han perdut virtut per com són emprades, sovint no per dir la realitat sinó per tergiversar-la, tot creant confusió.

Conscients del valor de les paraules, molts dels qui escrivim les pensem moltes vegades abans d’escriure-les, i un cop escrites les reescrivim tantes vegades com faci falta. Però aquest esforç per la claredat expositiva, fruit d’una heliomàquia mental treballada a pic i pala en la mesura de l’art de cadascú, a vegades no serveix per gaire res, ja que, com ensenya l’experiència quotidiana, la lectura de la realitat no depèn del que està dit o escrit sinó de com és llegit el discurs.

Una lectura de la realitat sense apriorismes o sense la nosa de l’ego és rara perquè demana consciència i tolerància. La consciència és un guany sobre el jo, com el jo és un guany sobre l’ego en una escala de valors humanístics. La consciència de la pròpia identitat ajuda, i no poc, a afirmar la tolerància. La por, o la insatisfacció amb la pròpia identitat, ens fa dèbils. Més sovint del que es voldria aquesta feblesa té com a conseqüència actituds intolerants, que són com un escut psicològic de defensa, tot i que perjudiquen, per ofuscació, la visió de la realitat.   

Ser conscients de la realitat, no enganyar-nos a nosaltres mateixos, ens fa comprensius de la realitat. La qual cosa no vol dir justificar la realitat sinó intentar explicar-se-la. No es pot modificar una realitat que a vegades pot ser injustificable, i fins i tot intolerable, sense entendre-la, de la mateixa manera que no es pot aixecar un rascacels damunt d’una falla.

La tolerància també es fonamenta en un equilibri emocional ferm que procura estabilitat. Una persona serena, equilibrada, pot dialogar tranquil.lament amb l’altre, sigui com sigui i pensi com pensi aquest altre, fins acollir-lo. L’actitud d’acollença no significa l’acceptació acrítica de qualsevol cosa, com deia el caputxí Jordi Llimona, que també afirmava que cal coratge tant per acollir com per rebutjar el que és rebutjable. Certament no tot s’hi val, i una consciència sòlida és un bon instrument per discernir la realitat i saber a què atendre’s en cada moment.

La tolerància no dóna carta blanca ni estalvia exigència. No podem acceptar així com així la mentida o la injustícia, com no podem acceptar la negació de la personalitat de cadascú, inclosos col.lectius, pobles i nacions. En aquest sentit, la tolerància és deixar exercir a l’altre la seva alteritat, que implica el respecte a la seva persona, al seu pensament i als seus fets. Tanmateix, la tolerància, un bé desitjable, té uns límits que justament els marca una consciència recta i una actitud honesta. La tolerància és un guany moral i cultural que ens eleva per damunt del nostre ésser inferior. La tolerància, no la deixació de responsabilitats per comoditat o per fer la viu-viu, té a veure amb l’erradicació de la ignorància, el fanatisme i l’ambició, entesa l’ambició no com el desig d’emular una cosa superior sinó entesa com a depredació i desig de control sobre l’altre.

No es pot dividir el món en bons i dolents, som limitats, i, per tant, també ho és en nosaltres la veritat. En el núvol fosc de la ignorància del que és Real sabem fins a quin punt podem ser parcials. Però a mesura que ens obrim a l’alteritat, la consciència es va fent més clara, més objectiva i més comprensiva de la realitat, ens sigui o no agradable. La consciència és un sentit intern que ens informa de la veritat essencial de les coses. Quan obrem de forma incorrecta, ja no dic punible, ens assalta la mala consciència. Posant en diàleg consciència i tolerància ens obrim pas cap als altres que, del dret o del revès, sempre ens fan de mestres.

(article publicat al Diari de Vilanova, 15 de novembre de 2013. Fotografia presa a Malta aquest juny passat).

Meitats de la veritat

Hi ha una dita que diu més o menys això: Només la veritat fereix. No sembla molt arriscat afirmar també la seva altra meitat complementària, és a dir: Només la veritat guareix.

(la fotografia està presa a la Costa Brava)

La Moreneta a Cuba

A diferència d’altres èpoques en què tants catalans anaven a fer les ‘amèriques’ a Cuba, en aquests moments a l’illa caribenya hi resten uns pocs catalans d’origen, a penes uns vuitanta repartits en tota l’illa, segons reporta Joan M. Ferran i Oliva a La Moreneta a Cuba. Les esglésies cubanes de la Mare de Déu de Montserrat (Pagès editors).

Amb tot, resten tres edificis, originàriament esglésies dedicades a la Mare de Déu de Montserrat, fruit de la presència dels catalans que van emigrar i van adquirir influència en la societat cubana de l’època, sobretot a Matanzas, com saben bé els vilanovins que guarden memòria viva d’aquell patrici que va ser Tomàs Ventosa i Soler, alcalde de Matanzas diverses vegades i fundador de la Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya a L’Havana l’any 1841. Aquesta societat encara està en actiu, tot i que els que l’integren en l’actualitat són descendents o simpatitzants de catalans que, més tard o més d’hora, es van aplatanar a Cuba.  Els cubans utilitzen aquest mot per descriure els que s’integren a la societat cubana, com no podria ser d’una altra manera, és el natural sobretot a partir de la segona generació, sense que per aquest motiu s’hagi d’oblidar els avantpassats i la seva cultura.

Cuba, en realitat tota Amèrica, és fruit de capes de mestissatge. Qui va estudiar a fons el que és i significa antropològicament parlant la cubanitat va ser Fernando Ortiz, que tenia arrels menorquines. Fernando Ortiz va encunyar el terme transculturització per descriure el procès de mixtura racial que s’ha donat a Cuba, així com la mixtura de cultures i religions, fenomen aquest darrer de gran importància social, ja que determina, i no poc, la forma de ser cubana, amb una gran majoria de població d’origen negre, esclaus arrencats de la seva Àfrica natal, que ha donat com a resultat religions afrocubanes que van sincretitzar les religions africanes amb el catolicisme de tipus popular dels colons blancs. La més important d’aquestes religions és la Santería, però n’hi ha d’altres, com explico amb detall en el meu llibre Estampes de Cuba, escrit a rel del meu primer viatge a Cuba el desembre de 1998 amb motiu del centenari 1898-1998, i la Setmana de Cultura Catalana que es va celebrar a L’Havana.

Va ser en aquest viatge que també vam anar a Matanzas i vam tenir l’ocasió de visitar l’església de la Mare de Déu de Montserrat, aleshores un edifici desangelat, gairebé en ruïnes. Ara aquest edifici ha estat renovat i convertit en una entitat cultural, com explica Joan M. Ferran (L’Havana, 1931) al seu llibre. En aquest viatge també vam visitar l’església de la Mare de Déu de Montserrat que es troba camí de l’aeroport, i que continua en actiu com a espai religiós. L’església originària estava en uns terrenys anomenats la Loma de los Catalanes, i que avui és l’emblemàtica i fotografiada Plaza de la Revolución José Martí.

La religiositat a Cuba, com diu l’autor d’aquest interessant assaig La Moreneta a Cuba, es molt peculiar pels efectes de la transculturització i també perquè en els darrers temps hi ha hagut un auge de les religions afrocubanes després d’anys i panys d’estar a les catacombes (l’apertura es va produir cap el 1990) per mor de d’ateisme ambient, on l’expressió religiosa, sobretot d’origen africà, era, com en temps de l’esclavitud, amagada a l’ombra del catolicisme. Després d’haver profunditzat en el coneixement del ric panteó ioruba i en les creences dels santeros, penso que els creients podien fer una assimilació entre les deïtats (orishas o ‘sants’) de signe matern i una Mare de Déu o Verge Bruna amb el Fill als braços i que a més té el patronímic d’una muntanya santa. La religió ioruba o Santería, i també d’altres com el Palo Monte, tenen per sagrada la naturalesa de muntanyes, rius, coves, boscos, oceans…

(article publicat al Diari de Vilanova, 8 de novembre de 2013. A la fotografia, feta el 10 de desembre de 1998, Oriol Pi de Cabanyes, Joaquim Molas, Maria Capdevila i jo mateixa, davant l’església de la Mare de Déu de Montserrat, a Matanzas, Cuba)

Com lluernes

Ahir vaig veure alguns carrers amb els guarniments de Nadal instal.lats... Els llums estan apagats, és clar, però aviat les autoritats donaran el tret de sortida perquè s'encenguin cap al tard i il.luminin els ànims que tenim alicaiguts. La intenció és doble: per una banda es vol que la gent s'animi a comprar per allò dels calaixos eixuts, i això que plou poc. Per l'altra banda es vol una mica d'alegria en els camins incerts de l'esdevenidor.

Però a mi, l'espectadora dels llums encara apagats, se m'anaven presentant les imatges dels vells mags, aquells que la tradició fa venir d'Orient, és a dir, d'allà on surt el sol, en altres temps més primitius imatge de la divinitat. En la meva imatge aquests homes (i dones, és clar), que no són tres sinó molts més, els veig com una filera de lluernes brillant en la fosca. Els humans sempre estem en algun exili, o en algun camí que no sabem on ens portarà llevat de retornar-nos al mateix lloc d'on vam partir, digueu-li cel, més enllà, matèria fosca, univers incandescent... Els mags, però, sempre porten algun regal per a l'Infant que som en el nostre interior més pur. Però el soroll ambient sovint deixa sentir ben poc la seva veu càlida com el ventre matern.

(a la imatge, una fotografia feta a Barcelona les festes del Nadal passat)

La mort i la bellesa

M’agrada fer fotografies, i contemplar-ne. L’art fotogràfic m’ha agradat des de molt jove. Per aquesta raó els pares, a penes sortida dels estudis primaris ja em van comprar la que va ser la meva primera càmera, una Werlisa que duia a totes les excursions que feia amb les noies guies. Algun diumenge al matí també anava als jardins del Turò Park, a prop de casa. Feia fotografies del pas de les estacions, algunes amb aquells contrallums que resultaven no nomès estètics sinó també proveïts d’una aura de misteri poètic, o així era com jo ho vivia. Aquelles fotografies eren, és clar, en blanc i negre. El color va venir després, amb pel.lícules Fuji, les Kodak tenien un to massa vermell que amb el temps ha resultat nefast. Aleshores fèiem fotografies en comptagotes, els carrets més llargs només donaven per a 36 imatges.

No sóc una professional de la fotografia tot i que, és clar, n’he fet algunes de bones. Faig fotografies perquè m’agrada atrapar les imatges que voldria retenir en el record, o simplement per atracció de la bellesa observada. Tinc moltes fotografies de viatges: paisatges, monuments, fragments de motius artístics, grups de viatgers. Però també tinc uns quants temes preferits que hores d’ara, pel seu nombre, ja resulten col.leccions: finestres, escales, cases, interiors, tombes… Ara que acabo d’escriure aquesta llista improvisada m’adono que aquests motius d’atracció visual estan relacionats, encara que les fotografies només siguin fragments d’una mateixa idea: l’estança.

Material de reflexió per a un altre dia, ja que la reflexió d’avui voldria referir-la a la meva dèria per fotografiar cementiris, tombes, ornaments, escultures, flors seques, cels brillants o enterenyinats, escales que pugen fins als nínxols més alts, noms gravats en les làpides de marbre… Hi ha una estranya bellesa que senyoreja en els cementiris, un lloc on sempre m’he sentit bé, embolcallada per un silenci que dóna veu a les pedres, a les tombes callades. Al cementiri els morts no són morts, parlen de tantes maneres, també aquells a qui mai no hem conegut, tan sols en llegim el nom i les dates de naixement i mort. Tota una vida entre aquestes dues dates, meravellosa vida, tràgica vida, vida gris o vida gloriosa però sempre vida, fins i tot ara mateix vida en evocar els morts.

S’ha posat de moda visitar la part monumental dels cementiris. És clar. Hi ha tanta bellesa en aquell àngel blanc de marbre, o en aquella creu de fa dos cents anys, rovellada. Hi ha tanta bellesa aturada en la vella fotografia de la noia de les ulleres rodones i vestit fosc tancat fins al coll, morta en plena joventut. Hi ha una bellesa extraordinària en la cara arrugada de l’avi, amb la seva inseparable boina negra. Hi ha una bellesa solemne en les tombes dels soldats desconeguts. Hi ha fins i tot bellesa en el nínxol de parets escrostonades, en la tomba deixada de la mà dels seus, però no de Déu, que parla en la llengua del dia i de la nit i de la natura fèrtil.

He fotografiat aquesta bellesa de la nostra última estança en el món, bellesa que és amor que apunta directament a la memòria dels avantpassats, la majoria desconeguts i enterrats en cementiris tan llunyans de casa. Tots els cementiris em provoquen un mateix sentiment de tendresa cap als morts, tant part de mi com els morts de la família. La terra que ens acull ens agermana a tots en la vida del cosmos, i és així com tots els morts respiren en les pedres de les seves tombes, parlen en les lletres que diuen el seu nom, són vida que resuscita en l’herba menuda que creix tan bon punt arriba la primavera.

(article publicat al Diari de Vilanova, 31 d’octubre de 2013. A la fotografia, la tomba A Matilde al cementiri de Vilafranca del Penedès, on està enterrat Eugeni d’Ors. Està feta amb motiu d'una lectura teatralitzada dels seus textos).