Cal dir d’entrada que els pares no són l’ideal de pares. Seria estrany
trobar un pare o una mare que ho fos de manera perfecta, la imperfecció forma
part de la naturalesa humana. Això no vol dir que no ens hàgim d’aplicar a fons
en aquesta tasca, d’altra banda tan motivadora. L’amor envers els fills és un
motor d’acció formidable en la tasca educativa.
Però ser pares, com ser fills, és difícil, molt difícil. Fem el que fem com
a pares sempre cometem errors, i a vegades algun de garrafal i tot, malgrat les
bones intencions. Cal donar als pares el benefici de l’error i, a mesura que
els fills creixen, acceptar les limitacions que, repeteixo, ho són a dues
bandes.
Els primers lligams amb l’existència són els nostres pares. Els pares, o
aquells que compleixen la funció materna i paterna, són el nostre punt de
referència en els primers anys de la nostra vida, quan es forma el caràcter. Hi
insisteixen psiquiatres, psicòlegs, psicoanalistes, terapeutes: la influència
dels nostres progenitors, per bé i per mal, no és definitiva però sí molt
significativa. No és definitiva perquè sempre s’és a temps de corregir errors,
disfuncions, mancances.
Tothom aconsella sobre la funció paterna i materna. No hi ha cap recepta
absoluta, però hi ha moltes receptes relatives que es poden anar assajant, ja
que en la vida sempre ens hi movem per assaig-error-assaig-encert, i anar fent.
Davant la tasca diària de l’educació dels fills el més assenyat és aplicar el sentit
comú, i sobretot amor, molt d’amor, que no vol dir consentiment, ni
contemplació… Els infants necessiten límits, tanmateix com els adults. Cal fer
veure a la mainada que no es pot tenir tot ni es pot fer tot. Com els adults,
insisteixo, i educar-los en el contrari no és educar-los per a la vida, però
tampoc per a ells mateixos, per al seu equilibri personal.
Al seu llibre El reto de ser padres
(Ediciones B), el psicòleg clínic i psicoanalista de nens, adolescents i
adults, Joseph Knobel Freud, afirma: Els
límits són absolutament fonamentals en el desenvolupament de l’infant. Sense
límits, sense murs, els nens cauen psicològicament parlant. Sense límits la
seva psique es desborda.
La infantesa és pura pulsió, pur impuls, naturalesa humana en estat pur.
Cal contenir i ordenar les pulsions. En una paraula: cal civilitzar l’infant.
En aquesta tasca, però, com en totes les tasques educatives, els pares no
s’haurien d’extralimitar i ofegar l’energia de l’infant, sinó veure com
canalitzar aquesta energia altament creativa a través dels talents que l’infant
anirà mostrant.
Els pares som de pas a la vida dels nostres fills, però quin pas! La
responsabilitat del pas és enorme. Els fills són fills de la vida mateixa que
passen a través nostre, no ens pertanyen. La nostra missió és encaminar-los el
millor possible perquè facin el seu camí, no el nostre. Un error que Knobel
Freud es troba sovint a la seva consulta en forma de dolor psicològic. Estimar
els fills no hauria de significar lligar-los amb uns lligams tan estrets que
els ofeguin. Tard o d’hora els pares un dia no hi serem, i els fills han de
poder sentir que tenen cames psicològiques per caminar sols. El doctor Joseph
Knobel Freud ho diu amb paraules senzilles: La
vida és un camí [que va] de la dependència total [dels pares] a la
independència total [dels pares]. Mentrestant, els pares fem amb amor la
tasca més important que la vida ens ha encomanat.
(article publicat al Diari de
Vilanova, 27 de desembre de 2013. La foto que il.lustra aquest post me la va fer el meu pare)