Temps i Eternitat

Deia Angelus Silesius (pseudònim de Johannes Scheffler 1624-1677): “El temps és com l’Eternitat, i l’Eternitat és com el Temps si tu no fas distinció entre una cosa i l’altra”. Aquest és un pensament no-dual, característic de les cultures orientals. Als occidentals ens costa no fer –no sentir- aquesta distinció que, no obstant això, els místics de totes les cultures bé que ho han experimentat i ho han deixat escrit, com Silesius. Si ho entenc bé, es tracta de no sentir com a separat l’U i el molts, o la matèria de l’esperit, ja que tot és U i tot és sagrat, fins a l’últim quars de l’última cèl.lula del nostre cos.

"Seria la del alba..."

“Seria la del alba…”, escriu Cervantes. El Quixot es posa en marxa en aquest moment del dia, amb les primeres llums. És una hora certa, i, no obstant això, la llum no és fixa sinó que es va obrint pas. Una aparició de la llum que camina i que invita a posar-se en marxa. Però no és per a tothom, ja que molts temen d’anar-li a l’encontre. El Quixot no. La seva és una història humana, però plena d’heroismes folls, a ulls de la realitat prosaica. Divina follia, la del poeta Quixot. Veia la Saviesa, la Sofia, la Shekinah, la Presència Divina en aquella noia no gens agraciada i basta, Aldonça, que ell va batejar amb el dolç nom de Dulcinea. Divina mirada, la del Cavaller Ambulant, que veia la perla en l’embolcall tosc.

L'aurora

“L’aurora és el pas de la nit a la llum, il.luminada amb dos colors, que són el vermell i el groc”, es troba escrit a Aurora Consurgens (L’alçament de l’aurora), un tractat d’alquymia atribuït a sant Tomàs d’Aquino.

L’aurora, la [deessa] dels dits de rosa, com també es troba escrit a l’Odissea.

Bella metàfora del pas de la ignorància vers la saviesa, així, suaument, amb aquesta coloració carnosa, amorosa, de vermell i groc, com els colors de sang i or de la nostra senyera. L’aurora és anomenada també aurea hora, hora daurada, hora d’or, hora de l’alçament de la llum, i nosaltres amb ella, de la seva mà.

Les teixidores

La mitologia ens forneix de figures femenines que tenen encomanada la feina de teixir i desteixir, metàfora de la vida i del destí, que encarnen perfectament les Moires gregues –o les Parques romanes-: Àtropos, que fila el fil de la vida; Cloto, que l’enrotlla; i Laquesis, que talla el fil de la vida amb unes tisores d’or, com diu la tradició.

No són les úniques figures que teixeixen o que tenen relació amb els fils que donen cos a l’existència i el seu devenir. Basti recordar Penèlope, Ariadna, Circe, Aracne… En el nostre àmbit cultural tradicional tenim la figura de la filosa, que té el mateix sentit.

En El vel d’Harmonia (el meu primer llibre publicat i que dóna títol a aquest blog), vaig utilitzar la metàfora de les teixidores, en aquest cas per teixir, mitjançant la paraula, bellesa, amor i memòria dedicada a tres dones mortes del meu entorn que vaig estimar en vida. Vaig personificar-les en les teixidores del vel de les noces d’Harmonia amb Cadmo. Són: Eufrosine, Aglae i Talia, més conegudes com les Carites o Jarites gregues, o les Tres Gràcies. Viuen a l’Olimp amb les Muses, i com elles es diu que inspiren.

Els antics consideraven la vida de l’univers com una xarxa, on tot el que existeix està en relació, també els vius i els morts. La mateixa idea la trobem en la cultura xinesa. El terme king (o ching) en el seu origen significa teixit, trama, i en l’ús quotidià, llibre o llibre sagrat. Escriure, doncs, equival a teixir…

(a la fotografia, les Tres Gràcies) 

Wislawa Szymborska i les lectures no obligatòries

Wislawa Szymborska, premi Nobel de Literatura 1996 que va morir el dia 1 de febrer a Cracòvia, va escriure una poesia bella, filosòfica i fins i tot moralitzant, que posava dempeus la condició humana.

Atreta per la seva mestria en l’ús de la paraula, l’he llegida sovint, i quan va aparèixer el recull de proses Lecturas no obligatorias (el 2009 Ediciones Alfabia va publicar un recull d’articles publicats a la seva columna Lectura no obligatoria) vaig abocar-me a la seva saviesa inspirada i senzilla. D’aquestes proses de lectura tan recomanable, recordo ara l’escrit on Szymborska parla de l’amor desgraciat –tot i que ella se sentia feliç per voluntat pròpia- d’Anna Dostoievska, a rel de la traducció al polonès del llibre El meu pobre Fedia, com així anomenava al gran escriptor Dostoievski que, com se sap, tenia l’humor molt canviant, patia atacs epilèptics i era jugador. En un moment determinat de la seva exposició, la poeta escriu, i tradueixo: “Davant d’aquestes circumstàncies, els observadors aliens es preguntaven: Què deu veure-li? Millor que no ens fem aquesta classe de preguntes: els grans amors mai no tenen explicació.”    

Massa trista

Massa trista, em veig, per estar enamorada. Patia. Aleshores ja patia molt. L’amor no sempre porta alegria, serenitat. Trobo aquesta fotografia entre vells papers, cartes, algun poema escrit llavors. Està feta davant del monestir de Pedralbes, un lloc on anàvem sovint. S’hi estava bé, era tranquil, hi havia silenci. Parlàvem durant hores. Sempre vam tenir coses a dir-nos, coses profundes. Potser massa, en gent tan jove. Calculo que devia tenir 19 anys quan em va fer aquest retrat. Porto un abric negre que recordo molt bonic, aquí no es veu. Tot és història. Però encara tan viva, tot i que ja no em fa mal. El temps és una benedicció.

(extret de La capsa verda)

Voluntat de florir

Fa molt de temps, molt, que ja no puc dibuixar amb la precisió d'aquesta imatge, impresa l'any 1988. Tot i que em sap una mica de greu, m'he acostumat als meus límits visuals. Faig altres coses, sempre es poden fer altres coses si hi ha desig i voluntat de florir...

Do espontani i treball

Podem pensar que el do espontani és una gràcia, i ho és perquè s’experimenta així, perquè apareix tot d’una. Ara bé: perquè el do espontani aparegui és precís estudiar, meditar, treballar. El fruit, no sorgeix de la terra adobada, regada, treballada?

El centre

Ens maregen amb la crisi, ens maregem amb la crisi. Giravoltem, ens fan giravoltar. Fins a un cert punt. Provem de mantenir-nos en el centre, en aquest punt d'equilibri -d'harmonia!- entre el món interior i el món exterior. El món mana fins a un cert punt: el centre de nosaltres mateixos. En aquest centre hi ha el regne que no és d'aquest món, precisament.

Ser dins

Quan escric un arbre o un bosc, sóc un arbre, sóc el bosc. Per a mi sempre és així: em fico dins del que escric per sentir-lo. Tant hi fa que tingui l’arbre o el bosc davant, o imagini l’arbre o el bosc. Igualment sóc dins.

Notícia de Felip Teixidor

Després de més de trenta anys de la mort de Felip Teixidor Benach (Vilanova i la Geltrú, 1895 – Ciutat de Mèxic, 1980) què en sabem? Teixidor és un d’aquells vilanovins que, per causa de l’exili, econòmic o polític, van haver de desenvolupar la seva vida professional lluny de casa, tot i que mai, mai, no va oblidar els seus orígens, com es posa de manifest en la lectura del llibre El que em va dir Felipe Teixidor, home de llibres (Pagès editors, 2011).

El meu pare era d’origen molt humil, però es va casar amb una dona de molt bona família, per bé que totalment arruïnada: de “Cal Benach”, com es deia de les cases principals. La família de la meva mare era d’un poble molt interessant que es diu Vilanova i la Geltrú, proper a Barcelona. Jo vaig néixer a Barcelona l’any 1895, però em considero del poble de la meva mare perquè hi vaig passar part de la infantesa, períodes de vacances i llargues temporades ja essent adult. Vilanova era un poble que tenia molt contacte amb Amèrica, amb Cuba específicament. L’anomenaven “L’Havana Xica”…

Aquesta publicació d’història oral (primer publicada a Mèxic i ara en traducció al català a càrrec de Roser Carol i Àlvar Valls) és el resultat d’unes entrevistes que va dur a terme l’any 1979 una aleshores jove Claudia Canales, doctora en història per la Universidad Nacional Autónoma de México. En dóna els detalls en un pròleg que posa els lectors en antecedents del personatge entrevistat, l’enorme significança que va tenir don Felipe Teixidor, com li deien, en la vida cultural, política i econòmica de Mèxic des de l’ any 1919 que hi va arribar fins a la seva mort.

Felip Teixidor va tenir un paper molt important en el Mèxic sorgit de la Revolució. A ell es deu, entre altres coses, l’organització de PEMEX (Petróleos Mexicanos), que li va encarregar el mateix president Lázaro Cárdenas. Però també va ser un gran bibliòfil, editor i també escriptor. Entre els seus llibres hi ha Ex-libris i Bibliotecas de México, 1931. D’aquí l’enorme interès que té descobrir Felip Teixidor per tal d’incorporar aquest nom a la plèiade d’homes i dones destacats de Vilanova i la Geltrú.

Alguna notícia en teníem, però, de Teixidor, per la seva vinculació amb el pintor Rafael Sala, del qual va ser molt amic. Sala va morir als trenta-sis anys i Felip Teixidor es va casar amb la seva vídua, Montserrat Alfau, l’entranyable Monna, com li deia tothom: El meu matrimoni amb la Monna va ser una cosa tan sincera, tan natural. El matrimoni va tenir dos fills: Felipe, que va morir a l’edat de set anys, i Antonio, que es va fer frare de la Trapa i va morir l’any 1996. En conèixer la seva mort, Claudia Canales va decidir rescatar del Archivo de la Palabra les entrevistes fetes a Felip Teixidor perquè la figura de Felipe Teixidor sigui coneguda pels catalans moderns, com escriu al pròleg del llibre Miguel León-Portilla.

No vaig tornar a Catalunya fins a l’any 1955, després de trenta-set anys de no veure la meva antiga pàtria –declarava Teixidor-. A Catalunya no cal dir-ho, vaig visitar el meu poble. Hi vaig arribar amb el cotxe i en primer lloc vaig anar a la casa pairal de la família, que, per descomptat, ja no era nostra (...) Durant aquest viatge vaig sentir no la tragèdia, però sí la nostàlgia de l’emigrant, paraula que quasi ja no existeix però que a mi m’agrada molt (...) La paraula catalana adéu és molt bonica. En el meu cas era una nostàlgia doblement nostàlgica, si es pot dir així, perquè tornar-hi ja no era el mateix, m’entén? És molt dífícil tornar…

(publicat al Diari de Vilanova, 27 de gener de 2011) 

Consciència

Observo: els infants petits fan les coses pel gust de fer-les. El resultat? Això interessa als grans, a ells em sembla que no. Construeixen castells perquè els fa gràcia posar les peces una damunt de l’altra i quan s’ensorren, riuen i tornen a començar. No sembla que vulguin posseïr-los. Nosaltres ja no podem obrar com els infants, sigui perquè estem atrapats per l’egoisme o per instint de possessió, i benignament perquè tenim consciència, o n’hauríem de tenir, respecte dels efectes de les coses que fem.

Els contes de l'àvia Maria

Hi ha un món que és fet d’històries. Les explica la gent, tant si són la veritat estricta com si són inventades en part, tant hi fa: les paraules les fan veritables en aquest altre àmbit que en diem literatura oral o literatura escrita. La meva àvia materna, l’àvia Maria, ens explicava les històries de la Conxita i el Manel. La Conxita no sé si existia, el Manel sí, i sembla que tenia un cafè de poble. L’àvia inventava per a nosaltres, els seus néts, històries de la Conxita i el Manel. Eren divertidíssimes. No s’assemblaven per a res als contes tradicionals, ja que eren tretes de la realitat ambient que la meva àvia transformava amb la seva imaginació. Fins i tot alguna vegada reconeixíem algun escenari, o algun dels personatges que hi feia sortir… Això ens agradava d’allò més! Potser per aquest motiu sempre he cregut que es necessita força imaginació per escriure el real sota diverses formes. Amb la fantasia, sens dubte un bon ingredient, potser hi ha el perill d’allunyar-se massa de la realitat. En canvi, la imaginació, una potència de la ment, fruita sempre en el treball de transmutar tot el que passa pel seu atanor deixant l’essencial.
(extret de La capsa verda)

Llibres d'autors catalans en institucions estrangeres

“A Liverpool no es pot dir que els llibres catalans siguin abundosos, però tampoc es pot dir que hi manquin. A la biblioteca de la Universitat, o Tate Library, fundada pel mateix fundador de l’esplèndida Tate Gallery de Londres, es poden trobar alguns dels nostres autors medievals i alguns de moderns, entre altres Llull, amb les seves obres completes, i Verdaguer, fent costat amb Mistral (…) i Víctor Balaguer (…) i Eugeni d’Ors…”
Aquest apunt de dietari de Ferran Soldevila a Hores angleses (llibre recentment editat per Adesiara) està fet el curs 1926-1927, el primer dels dos cursos que el gran escriptor i historiador va passar a la Universitat de Liverpool fent de lecturer in Spanish.
En efecte. És una sorpresa per a la majoria d’escriptors catalans –parlo també dels actuals i per experiència pròpia- trobar-se amb les seves obres, o part de les seves obres, en institucions estrangeres. I és molt possible que no les trobin a cap universitat espanyola… Aquest fet respon a un estadi civilitzatori propiciat per l’apertura mental i el respecte a la diferència que posa en valor de manera justa allò que val la pena de conèixer perquè aprofundeix en la percepció pròpia i global del món.

(a la foto, vista d'un parc anglès, a l'estiu)

Harmonia entre ciència i creences

Podem imaginar-nos com una ceba. Les cebes tenen moltes capes, i cada capa podríem considerar-la com un cos que embolcalla l’altre, com les nines russes.

El primer cos és el físic, compost de matèria orgànica. Després vindria el cos de la sensació i de matèria més fina, tot i que no tan fina com la del cos emocional que ve després. El cos mental és finíssim, tot i que encara estem parlant de cossos subtils. L’interior de la ceba, però, és buit! Podem imaginar aquest buit com l’espai de l’esperit, tot i que l’esperit impregna també tots els altres cossos… Aquí és on les ciències i les religions i creences sobre la naturalesa humana es toquen.

(imatge d'hàbits de monjo, presa a Escaladei l'estiu de 2006)



L'infant i el món

Els ulls, com una finestra.
El món és més gran,
i la nena el busca per tots els camins,
marinera en una mar d’ales blanques.
L’horitzó, infinit,
ara es bressa a la falda dels pares.

(Poema dedicat a la Carla.
A la fotografia: una parella anònima a la platja de Sitges, un matí de sol)

Traduir poesia

Traduir poemes és una tasca sempre aproximada, és molt difícil reproduir la música i el ritme dels versos, ja que cada llengua és un món. No obstant això, el traductor, essent fidel a les paraules també procura reflectir aquella musicalitat i ritme interns que fan del poema poesia.

(Us heu fixat que molts poetes traduïm altres poetes? A més del pur goig de fer-ho per afinitat al/la poeta traduït, crec que és perquè som conscients de la dificultat de la traducció del nostre propi treball poètic)

L'obstacle que estimula

“El treball de cada dia, fet a les palpentes, dòcilment, amb paciència pura i l’obstacle que estimula el fervor com a lema…”, escriu Rilke a Clara Westhoff, la seva dona, el 16 de setembre de 1907 a la ciutat de París. L’obstacle que estimula ens fa anar més enllà no de les nostres possibilitats sinó del que som capaços de veure. La creació sempre és un misteri.

(a la fotografia, Rilke i Clara Westhoff)

Cartes

Hi havia un temps que les cartes trigaven dies a arribar al seu destí. Rainer Maria Rilke, que va escriure moltes cartes a la seva vida, que necessitava escriure-les, comença una carta a la seva protectora, la princesa Marie von Thurn und Taxis, escrita des de Ronda el 17 de desembre de 1912: “Llangueixo esperant una carta seva, estimada amiga. Sens dubte, la carta em busca només Déu sap per quins camins…”
Ara, a través de la Xarxa, les cartes-missatge arriben en segons. Rilke, que era molt impacient, ho hauria agraït. Però em temo que les cartes no haurien estat les mateixes, tan meditades i profundes, ja que la distància i la immediatesa són coordenades temporals tan diferents.

L'Anunciació

Quan vivia a prop de la Sagrada Família, des de la galeria on estenia la roba i que donava al petit estudi on tenia la taula de dibuix, cada dia escoltava les campanes que des del Temple anunciaven l’Àngelus. Aturava el meu treball, i com els pagesos d’abans feia uns minuts de contemplació. Des d’aleshores sempre he pensat que si hagués de fer una col.lecció de pintura, faria una col.lecció d’Anunciacions. L’escena de l’àngel Gabriel anunciant a Maria la concepció d’un fill de l’Esperit que s’encarnarà a través d’ella té en mi un efecte colpidor. En una atmosfera de silenci i de recolliment, l’actitud de Maria es serena, tot i que intueix el que li espera. No obstant això diu que sí, que es faci la voluntat de l’Altíssim, que en un sentit més enllà de la creença religiosa vol dir un sí a la Vida. Tal com la iconografia clàssica ens l’ha presentat, en aquest quadre hi ha sempre un llibre. Per una banda el llibre informa de l’acompliment de la profecia segons les Escriptures. Per l’altra banda indica que Maria era una dona culta, educada al Temple en les coses sagrades.

(detall de l'Anunciació de Bernat Martorell, cap a 1445-42)