Girona amb Quim Curbet

Quan si ha passejat en la seva companyia, les ciutats contenen el rostre dels nostres amics. Girona, per exemple, ha pres fesomies noves a través de Quim Curbet. Vam ser a Girona la tarda del dia 25. El sol hi queia aplomat, però se’ns va tornar lleuger al capdamunt de la catedral i els carrers del Call, que vam veure amb ulls nous. La conversa es va allargar a la plaça del Vi, davant d’un te fred. El final de la tarda a Girona ens va passar en intel.ligent i càlida conversa. Continuarà.

(l'adreça del seu blog: http://quimcurbet.blogspot.com/)   

Amics de Josep Palau i Fabre

Encara no existim ‘oficialment’, però hi ha una colla de gent, la majoria escriptors i estudiosos, que podríem constituir-nos en l’associació “Els amics de Josep Palau i Fabre”. D’ençà que l’escriptor va morir, l’any 2008, i a iniciativa de Joan Noves, ens reunim en la seva memòria un cop l’any en un restaurant a prop de Llançà, que és el lloc on anàvem a dinar amb ell després de les visites que li fèiem a la seva casa de Grifeu, generalment cap al final de l’estiu, i que ja constituïen una tradició per a molts de nosaltres i també per a ell, que s’hi havia acostumat de bon grat. Les visites acabaven amb un àpat fraternal a La Valleta.

En memòria d’aquest ritual al voltant d’una taula, alguns dels seus amics ens reunim en aquest dinar ampli que té com a colofó una tertúlia al jardí de la casa de Jordi Coca a Rabós. En aquesta reunió amable recordem l’amic Josep Palau i Fabre contant anècdotes, és clar, el personatge de Palau i Fabre n’és molt ric. Però, sobretot, llegim els seus textos i comentem l’abast de la seva obra.

(En la fotografia presa aquest 24 d’agost: Lloll Bertran i Jordi Coca llegint de forma teatralitzada un fragment d’una obra còmico-dramàtica de Josep Palau i Fabre)

Poesia

En la poesia es donen correspondències, es van construint ponts entre les paraules concretes i el seu significat simbòlic, sempre més d’un, ja que la comprensió final del text correspon al lector, cada lector.

Fotografia: temps detingut en una imatge

"La fotografia multiplica la memòria", escriu Alejandra Niedermaier al seu llibre La mujer y la fotografia (Editorial Leviatán, Argentina). Més encara: la fotografia li dóna precisió. Cada imatge fotogràfica és la condensació d'un instant en el temps.

Per Aristòtil i Plató la memòria és un component de l'ànima. Sí: l'ànima treballa amb la memòria per fer emergir a la superfície el record d'aquells que estimem, per exemple, i que ja no hi són físicament parlant. Així, acompanyada de fotografies, la memòria ens els 'presentitza' amb un gran realisme.

En aquesta fotografia d'estudi, que té un cert misteri, hi ha el meu pare de nen i la seva germana Trini, que va morir fa anys. A la tia Trini jo la vaig estimar molt. 

La naturalesa de la realitat

En les filosofies orientals hi ha contingut un ensenyament que ara la ciència quàntica ratifica, i és la vacuïtat de les formes, que van i vénen, que es fan i es desfan, incloses les formes humanes, és clar. Aquestes filosofies posen l’accent en la naturalesa espiritual de l’existència, per tant, les formes són circumstancials. En canvi, a Occident la identificació de la persona és en el cos físic, sobretot en l’enfoc materialista. D’aquí ve la por i l’angoixa davant la mort perquè la mort significa l’extinció del cos i, per tant, l’extinció absoluta. No obstant això, els vells grecs, amb un peu posat en terra, sovint havien mirat a Orient i recomanaven de fer l’esforç de conèixer-nos a nosaltres mateixos per a progressar com a éssers humans. Perquè conèixer-nos, meditar sobre la realitat de la nostra naturalesa, porta a veure’ns en última instància com una forma condensada de matèria, sí, però també a percebre’ns més enllà d’aquest conglomerat físic, a percebre’ns com una realitat espiritual. Teilhard de Chardin ho va expressar d’aquesta manera tan nítida al seu llibre El fenomen humà: “No som éssers humans que tenen una experiència espiritual; som éssers espirituals que tenen una experiència humana.”   

L'estiu

El món depèn de la mirada, de la mirada interior. L’estiu també depèn d’aquesta mirada que mira i veu. Es pronuncia estiu amb veu càlida i alguna cosa es dibuixa per dins, ja que l’estiu no és només una estació de l’any. Hi ha estius que ho són més que els altres. Estius personalitzats, podríem dir, estius fets a mida. A mida de la nostra mirada interior.

A la vida a vegades només hi ha un estiu. L’estiu que ens vam enamorar, per exemple. Oh, jo m’he enamorat més d’un estiu, ja sento que diu algú. Sí. Però hi ha un estiu en què l’enamorament va més enllà de l’enamorament: és com una epifania, una revelació que trastoca la vida.

El meu és un estiu a Menorca. Per aquest motiu potser no hi he tornat mai més, a aquesta illa preciosa. Sento que alguna cosa molt fràgil i molt estimada es trencaria, d’aquella imatge, que no sempre va ser feliç, però sí que va ser epifànica: tota una vida dins d’aquest estiu a Menorca.

Divuit anys no es tenen mai més. No des del punt de vista cronològic. Però sí que es tenen en la memòria d’aquest estiu que, com com el pa d’ángel el dijous de Corpus, brilla més que el sol. No necessito excuses per pensar en aquest estiu de la meravella: se’m presenta, diàfan com un mirall acabat de netejar, cada vegada que l’evoco.

Però un llibre m’hi ha fet tornar a través d’una veu poètica. Es tracta de L’estiu del tonigth, tonight (El Gall Editor), de Laia Martinez i Lopez. Aquest poemari va ser Premi Art jove de poesia en català 2010, convocat a Pollença (Mallorca).

Laia Martinez i Lopez és nascuda a Berga, l’any 1984. L’any 2009, arrel de la publicació d’un llibre seu a Mallorca, va decidir passar-hi l’estiu. I aquest és L’estiu del tonigth, tonigth, l’estiu que, brillant més que el sol d’estiu a l’illa, li va canviar la vida. Enamorar-se no és una qualsevol cosa: és una de les coses més importants del món. Tant que, enamorats, ens canvia el món, ens canvia la mirada sobre el món.

I aquesta nova mirada sobre el món és el fil conductor d’un poemari que descriu, amb suggestives imatges poètiques, com es transforma la vida ordinària en extraordinària. El prologuista de L’estiu del tonigth, tonigth, el poeta Francesc Parcerisas, apunta, ben encertament al meu parer, sobre la saviesa que atorga la mirada de l’amor.

Sens dubte. En l’amor, que hauríem d’escriure amb majúscula, hi entrem a les palpentes i pel camí n’aprenem les llums. Fins i tot quan l’amor es malaguanya. No és el cas de la jove poeta Laia Martinez, que ens n’ofereix, espontània i sàvia, la seva experiència pletòrica de l’amor en un llibre molt bell.

En els dies de l’estiu revé en tants de nosaltres el record d’un estiu triomfal, il.luminat amb el sol de la tarda que torna daurades les pedres dels temples. Sol que pinta de blau-verd el mar, que el pinta de blau-miracle com miraculosa és la mirada de l’amor que, com una vareta màgica, tot ho transforma en bellesa sublim. Deia Goethe que en la vida tot és símbol. Sí. I ho és a través d’aquesta mirada que tenyeix les coses de colors que semblen impossibles, colors-fruit de la blanca llum interior que els dissemina, pròdiga, en la natura de l’estiu. La mateixa llum que dibuixa en la nostra memòria i amb el traç precís d’un burí un estiu de la nostra vida, per més que ni hagi, i és desitjable, una muntanya ben alta de bons.

(article publicat al Diari de Vilanova, 19 d'agost de 2011. A la foto, una vista del passeig de Vilanova, capaltard, amb la platja de fons, presa l'estiu de 2008)

Les cartes

Des de sempre que les cartes han estat considerades un gènere literari. Des del punt de vista clàssic tenim les epístoles, que són com petits assaigs escrits amb un propòsit. Amb el temps, i deutores del desig de comunicació, d’establir un diàleg de tu a tu, les cartes van esdevenint exponents no només de l’espontaneïtat de l’escriptura del jo, sinó també de la moderna escriptura fragmentària que permet la mescla de gèneres literaris, ja que en una mateixa carta es poden trobar reflexions entrellaçades amb la narració concreta d’un fet, o la simple expansió del pensament (a vegades, una confessió), o la descripció poètica d’un paisatge o d’un estat d’ànim. Tot hi cap, en una carta, és un espai perfecte per a la lliure escriptura.

La casa

La casa entesa com una extensió del cos sembla estar lligada a les estances més íntimes del nostre ésser. En la casa es concentren el primer contacte amb el món, els afectes, la memòria familiar, el sentiment de pertinença. D’aquí ve que en el revers de la idea de casa hi hagi el dolor que provoca el desarrelament, un terrible sentiment de pèrdua, la sensació d’orfenesa, de carència. Sobretot quan te'n foragiten.

(fotografia d'una casa de la Vall d'Aran, estiu 2009)

Experiència de la realitat

La transcendència és experiencial, però no és experiment comprovable, com busca la ciència. Aleshores, com explicar l’experiència de la transcendència? És difícil dir l’indicible. D’aquí venen, per exemple, les eternes discussions sobre si Déu existeix o no, ja que aquesta realitat –diguem-ho així per no concretar-ho en un nom- és experiència però no experiment. No obstant això, fins i tot des de la realitat humana sembla difícil negar la realitat, ja que la realitat és tant en el seu positiu com en el seu negatiu.  

En la memòria

Deseixides de la matèria se m’apareixen les figures del passat. Els teus morts, a dir d’algú. Morts? És amb la seva ànima que parlo. No en queda res de la seva carn florida a les tombes. Són al meu cap, poblant la memòria. Són més enllà, o més ençà, de l’instant detingut en una fotografia. Són eternitat.

(a la fotografia, l'àvia Maria Ferrer i Queraltó)

La carta

La carta ha arribat en tres plecs dins d’un sobre de color verd, imagino que comprat expressament per a l’ocasió, ja que és d’un alegre color verd esmaragda. Segur que lliga amb alguna cosa que hi ha escrita. Amb traços rodons i ben dibuixats, al sobre hi ha cal.ligrafiat el meu nom, que, tot i la familiaritat, tot i la pertinença, tantes vegades em sembla estrany. I és que ni tan sols tinc sentiment de propietat amb el nom, si de cas només amb els llibres de la meva bibioteca.

Mentre llegeixo la carta em summergeixo en un càlid espai d’intimitat que cada vegada resulta més rar. Sembla que ja no és temps d’escriure cartes i menys manuscrites. La comunicació escrita passa per la immediatesa dels e-mails, per la seva indubtable facilitat.

Amb l’autora de la carta, una amiga molt antiga amb la qual hem anat renovant l’afecte d’amistat, també ens escrivim e-mails. Però no hem abandonat aquella relació epistolar que ara es dóna molt de tant en tant, com un regal que ens oferim, ja que escriure una carta manuscrita reclama temps, i el temps, als nostres dies, es també cada cop més escàs. No perquè el dia no tingui 24 hores com sempre, sinó perquè el temps, ocupat amb tantes coses com fem, sembla que se’ns escola de les mans amb tanta rapidesa com l’aigua d’un cistell.

En la carta que vaig escriure a la meva amiga, i que ella ara ha contestat alegrant-me ja els ulls des del principi amb el sobre verd esmaragda!, li comentava passatges d’un llibre que estic llegint i que li recomanava: La ladrona de rosas (La Esfera de los Libros), una excel.lent biografia de l’escriptora Clarice Lispector escrita per Laura Freixas.

En l’escriptura d’aquesta biografia, les cartes de Clarice Lispector (Ucraïna, 1920-Brasil 1977) tenen una importància cabdal. Sobretot les cartes enviades a les seves germanes. Són cartes escrites des del més profund del seu ésser. Són cartes escrites no per a ser publicades i, per tant, més pensades, sinó que són cartes on la vida interior d’aquesta gran autora aflora amb tanta naturalitat perquè són cartes escrites per una gran necessitat de comunicació amb la gent que estima. Les cartes escrites a Tània i Elisa són cartes escrites sense retòrica de cap mena, són pensaments i sentiments escrits en directe, com dits en una conversa en veu alta.

No en sabem res, de l’ànima dels altres, si no ens l’obren en una conversa íntima, o en una carta íntima. Amb bon criteri a l’hora d’escriure la biografia de Clarice Lispector, Laura Freixas ha optat per incloure molts fragments de les cartes de l’escriptora, ja que és a través d’aquestes cartes on veiem l’ànima de La ladrona de rosas, o el que és el mateix: la qui sent la necessitat d’absorbir la bellesa natural de les roses per a fer-ne bellesa poètica a través de l’escriptura.

L’escriptura literària de Clarice Lispector no és de lectura fàcil: demana un esforç, tot i la claredat de la seva escriptura i de les seves imatges. Ella no volia fer quadres realistes sinó quadres subjectius, fins i tot surrealistes, onírics, per posar símils plàstics a la seva obra originalíssima. Les cartes escrites a les persones més properes al seu cor ajuden a entendre no la seva escriptura, que això és obra dels lectors, sinó les seves motivacions més profundes.

“Entendre les motivacions profundes de l’escriptura, i de la Clarice en particular, em sembla indispensable”, escriu la meva amiga en una carta que supleix la mar de bé la distància geogràfica que ara ens separa, tot i que per no gaire temps. Perquè ja hem quadat que la carta tindrà continuació en una conversa de les nostres davant d’una tassa de te, o el que sigui.

(article publicat al Diari de Vilanova, 12 d’agost de 2011)

Càbales del call

Cada llengua manifesta una visió de l’univers. Per això, totes les llengües no són iguals, però tenen el mateix rang: cada parla respon a una tessel.la del mosaic. En català, l’expressió ‘fer-se càbales’ significa pensar, raonar. Però, què és i què significa “càbala” en l’origen? Literalment, l’hebreu kabbalah significa ‘tradició rebuda’. És a dir: l’ensenyament que passa de boca a orella, la transmissió directa d’una saviesa espiritual intemporal. La càbala és la via mística del judaisme. El misticisme, forma superior de tota religiositat, aspira a una fita segons cada creença. En les anomenades religions monoteistes i del Llibre, el judaisme, el cristianisme i l’islamisme, aquest punt culminant és la unió amb Déu.

La càbala, quant a via mística, més que una doctrina és una vivència. Els cabalistes jueus, independentment d’on hagin viscut i en quin temps, han practicat la càbala amb una idea al cap, que en termes abstractes es pot traduir com ‘vida en el no-res’, ‘unificació amb Déu’ o ‘pèrdua d’un mateix en l’Infinit sense límits’. Tots els cabalistes estan d’acord que aquesta fita la poden assolir els humans en el món manifestat. Com a imatges vivents de Déu que respiren i tenen consciència d’ells mateixos, els éssers humans poden servir de pont perquè l’influx diví arribi als fets quotidians i, a partir d’aquests fets, les emanacions de Déu es remuntin de nou cap a l’Infinit. Aquest recorregut espiritual que va de Déu (en la figura de Keter, Corona) a les criatures, i de les criatures (en la figura de Malkut, Regne) a Déu, té una imatge en l’arbre sefiròtic, mapa del viatge espiritual o mandala que serveix per a la meditació.

A l’Edat Mitjana, les comunitats jueves vivien en calls. Al call de Girona va ensenyar un dels grans cabalistes de tots els temps: el metge Moshé ben Nahman o Nahmànides (1195-1270), conegut entre nosaltres amb el nom de Bonastruc Sa Porta. El seu Comentari del Pentateuc és universalment apreciat. A Roma, a Praga, a Venècia, a Barcelona, a Palma de Mallorca, encara es conserven alguns d’aquests carrers. La història recent i passada d’Europa ens parla d’holocausts, de progroms, d’expulsions i d’inquisicions contra els jueus. Els descendents de la minoria jueva conversa que viu a Mallorca, els anomenats ‘xuetes’, fins fa no res han sofert el menyspreu dels seus conciutadans, que els segregaven en base als seus llinatges (cognoms). Així, els calls han estat espais mentals i afectius que han alçat murs entre veïns.

Amb Càbales del call, Bartomeu Fiol (Premi Carles Riba, 2004) ha escrit una metàfora literària del món jueu tradicional i del cabalístic en particular. Amb Càbales del call (o reflexions en i a propòsit d’uns espais tan físics com mentals, la pràctica de la càbala i el veïnatge del call), el poeta descriu la seva pròpia vivència d’una realitat que no li ha estat aliena (recorda la discriminació que patien els xuetes a l’escola de la immediata postguerra civil) i el seu creixent interès intel.lectual per una via espiritual que el porten a familiaritzar-se amb les sefirot, emanacions divines o funcions mentals humanes.

Així, Càbales del call (Proa), un llibre inspirat, s’ha nodrit amb aquestes qualitats mentals. Per una banda, i segons l’arbre sefiròtic, per la Binah -o via femenina de la intel.ligència- i per la Jesed -o via masculina de la misericòrdia. Aquests estats de consciència, discerniment i compassió, han permès a Bartomeu Fiol construir una arquitectura poètica equilibrada, on la història i els seus dramàtics avatars es conjuga amb l’elevació de l’ànima contemplativa sense allunyar-se ni un mil.límetre de la realitat. Tot fent una autoanàlisi profunda, descarnada i valenta, Fiol pren una veu esplendent (on afegeix altres idiomes, i per tant, altres visions del món) per fer parlar també altres veus. De forma que els espais temporals (calls) es recreen i s’esborren, i jueus i no jueus de totes les èpoques s’acaren, es reconcilien i tornen a acarar-se tot fent càbales... fonamentades o no, il.luminades o no. Mai no podem estar segurs de qui som, si jueus o gentils, si innocents o culpables. Així, càbala i calls són espais sagrats –ens ve a dir el poeta- que no haurien de ser trepitjats en va, i menys sense pietat.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 23 d’abril de 2005)

L'avi Llorenç

Finalment ha aparegut una fotografia del meu avi matern: Llorenç Gramunt i Margarit. L’avi Llorenç va morir de càncer de colon. No havia pogut venir a la festa de la meva Primera Comunió, el 17 de maig de 1959, perquè ja estava molt malalt. Però el purgatori encara es va allargar un temps més. Va patir molt. Tant el metge de capçalera com ell sabien que no tenia cura. No obstant això, aquell metge el visitava cada dia. Feia els cinc quilòmetres que separen Sant Sadurní d’Anoia del veïnat de Can Benet amb moto. Quan arribava deia al seu pacient: Llorenç, com estem? I el meu avi li contestava: Ja ho veu, doctor. I el doctor prou que ho veia, com s’anava fonent aquell home fins que gairebé no en va quedar res. Quan l’avi va morir, ho recordo bé, només era pell i ossos. El metge li donava una aspirina dissolta en un got d’aigua. Pren-te el remei, deia al meu avi, sabent tots dos que aquell ritual de l’aspirina com a placebo era simplement una mostra de que no l’abandonava: ambdós eren al lloc on havien de ser, plens d’humanitat, ja que de remei no n’hi havia.

(extret de La capsa verda)

Bartomeu Fiol

Em trobava llegint Carants, el quart volum de l’Obra poètica de Bartomeu Fiol publicat fa poc, quan m’assabento de la seva mort sobtada el 8 d’agost, a Mallorca (la seva Cavorques mitificada en tants dels seus poemes). Bartomeu Fiol tenia 78 anys. Va ser deixeble de Blai Bonet i Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Però, al meu entendre, la seva poesia ha anat allunyant-se dels seus mestres per esdevenir pura essència del pensament i de les creences, i escrita amb una nuesa extrema. Vaig comentar a la premsa un llibre seu, Càbales del call, on l'autor expressa, com en alguns dels poemes d’última hora, justament aquests que estava llegint a Carants, una mallorquinitat que ha menystingut les seves arrels jueves, que també hi són.

A Assaig de pregària en el temple (recordant Espriu) clama Fiol:

Abba, avi o revesavi,
Vós que sou per tot arreu,
respectem els vostres noms
-així els coneguts com els desconeguts-
I, sobretot, el vostre silenci.

Amb els seus diversos noms, Déu és en la paraula i en el silenci.

Filoses

La tradició grega (que després els romans van adoptar), té en la figura de la filosa -una dona que teixeix- un símbol del destí i del temps. Elles, les tres Moires –filles de Zeus i de Themis, la deessa de la Justícia- filen i, quan és l'hora i s'ha acomplert el destí, tallen el fil del temps. Però aquest fil no és pas tallat amb unes tisores qualsevol: és tallat amb unes tisores d’or, un metall incorruptible que tal vegada vol significar que la mort és un acte tan sagrat, tan important i tan definitiu com néixer.

Mater et magistra

La mare és la porta de la vida. La mare és mater et magistra, mare i mestra. Més enllà de les desavinences, de les tensions, dels malsentesos, tenim en la mare una mestra de vida. Més enllà de les mancances, d’ella i nostres, més enllà d’aquelles converses per a sords que a vegades es produeixen per ignorància i malaptesa, d’ella i nostra, tenim en la mare una mestra de vida. La mare, encara que no ho sapiguem explicar ben bé, és, alhora, mare personal i mare simbòlica. Per això mateix, em sembla, s’ha de tallar el cordó umbilical sense tallar-lo, ja que el cordó umbilical va més enllà de la fisiologia. No s’ha de prendre el cordó umbilical al peu de la lletra, sinó al peu de l’esperit, ja que aquest cordó umbilical ens lliga amb la vida mateixa.

(a la foto, la meva mare i el meu pare a Saragossa. Hi vam anar amb l'AVE el dia que el meu pare fa fer 89 anys: 3 de juny de 2008) 

Mirades

El món és ple de mirades: podeu veure-les en els ulls dels qui miren tant com veuen. Perquè ‘veure’ no és mirar simplement: veure és ampliar la mirada, o profunditzar en l’acte de mirar fins allà on els sentits toquen les vores de l’infinit. Hi ha moments d’aquests en què un, una, sent dilatar-se tant la mirada fins a omplir el món de mirades: la pròpia en diàleg amb les altres mirades. I és que les altres mirades potser són la dimensió de l’infinit.
(a la foto, un grafitti)

Ferides i arrels

A la primeria d’escriure, diguem amb voluntat literària, és a dir: amb el desig de fer una obra amb sentit, ja vaig escriure un conte on descrivia, amb imatges, el desafecte de l’àvia Teresa. Deu rondar per alguna carpeta, ja que recordo que el vaig passar a màquina i tot.

Al cor hi devia tenir una ferida que d’aquesta manera, escrivint-la, es podia guarir. I ara que hi penso amb més profunditat intentant comprendre, intentant fer llum en els meus sentiments més amagats, crec que puc dir que la ferida no era tant per mi sinó per la meva mare. Ningú mai no en deia res, de totes aquestes coses. Però un infant pot arribar a saber fins i tot allò que no se li diu. I si sentia dolor pel desafecte que l’àvia Teresa em mostrava era pel desafecte que tenia a la meva mare, que duia el sofriment marcat a la cara sense dir ni piu. Un sentiment de justícia sempre s’ha emparat de mi, i crec que té aquesta arrel. El dolor dels altres em resulta insoportable, tot i que tantes vegades, per malaptesa, no sàpiga com resoldre’l.

(extret de La capsa verda)

(a les fotos: jo de nena, amb el meu pare i l'Antonio, un cosí de la meva mare, amb l'Angelina, la seva dona, i els seus fills. Les imatges corresponen al dia que es va posar la primera pedra al nou camp del Barça!)  

Les dues fades de la vida

Quan la meva àvia paterna encara vivia a casa dels meus pares (en va marxar per pròpia voluntat, gràcies a Déu, ja que la meva mare s’hauria sentit molt culpable, ella és així), no em va mirar mai. Era la manera més clara de dir que no existia per a ella, que no volia que existís. Aquesta actitud, a la qual la meva pobra mare ja s’havia resignat, enervava el geni de la senyora Agustina, la veïna de davant de casa que tant va fer el dia del meu naixement. La senyora Agustina es va oferir per anar al Clínic a buscar el ginecòleg que es va fer càrrec d’un naixement que estava resultant impossible, ja que, a cada moviment, el cordó umbilical m’estrenyia més el coll i m’ofegava.

La senyora Agustina, enrabiada amb la meva àvia, li deia a la meva mare: “És una bruixa.” No sempre aquest rol de bruixa es presenta tan clar, perquè a vegades es diu bruixa a qui no ho és, la història és plena d’episodis esgarrifosos amb aquest equívoc intencionat. Ara, vist a distància, al bressol del meu naixement es van presentar amb una fesomia ben precisa, que puc evocar aquí, les dues fades de la vida: la de cara lluminosa en la senyora Agustina; la de cara fosca en la meva àvia Teresa, Déu l’hagi perdonada, com sempre va dir la meva àvia materna, l’àvia Maria.

(extret de La capsa verda)

(a la foto, una imatge de Sant Jaume Sesoliveres, el poble on va néixer el meu pare, presa l'estiu de 2006)

Neus, Blanca, Alba, Foia, Vinyet

Des de fa uns anys –les tradicions es creen- que la de l’aufàbrega és una olor lligada a la nostra Festa Major: és tradició portar-ne un ramet en algun lloc visible com aquell o aquella que porta una flor. L’olor de l’aufàbrega i la de la pòlvora, aquesta més antiga, acompanya una festa en la qual ens vestim de blanc. És veritat que el color blanc fa estiu, però a Vilanova i la Geltrú aquest color té a veure amb la seva patrona, la Mare de Déu de les Neus.

Avui és el sant de les Neus i els altres patronímics associats: Blanca, Alba, i en alguns llocs com en el Priorat, Foia. També avui, en la veïna Sitges, se celebra la festa de la Mare de Déu del Vinyet, que, com la Mare de Déu de les Neus, porta un raïm a la mà, ja que n’és la protectora.

Felicitats, doncs, a les Neus, Blanques, Albes, Foies, Vinyets.

(fotografia de l'actuació dels bastoners, també vestits de blanc, presa ahir des del balcó de l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú)