In memoriam Anton Sala-Cornadó

Ahir va morir l'amic Anton Sala-Cornadó. Resta en mi el seu record de mestre. D'ell vaig aprendre que tot és viu, res no mor. In memoriam reprodueixo Fendir l'opacitat, l'article que vaig publicar a l'Eco de Sitges el 2 de gener de 2010.

"El dia 8 d’octubre de 2009, Anton Sala-Cornadó, targarí de naixement i barceloní del Poble Nou, va complir 80 anys. Amb aquest motiu acaba de presentar-se a Lleida el número 24 de la revista literària URC, monogràfic sobre la seva vida i la seva obra que li està dedicat, amb el títol ben significatiu de Fendir l’opacitat, que en Sala-Cornadó té un doble sentit: literari i espiritual.
El motiu essencial de la revista URC és recuperar, promocionar i difondre el patrimoni literari de les terres de Lleida. En el cas d’Anton Sala-Cornadó, la recuperació, promoció i difusió de la seva obra està plenament justificada. Anton Sala-Cornadó, que és un activista cultural i social de primer ordre, és un poeta amb una obra singularíssima i de mèrit excel.lent. Aleshores, ¿per què no és més conegut pel gran públic i més reconegut per les elits (anava a escriure “mandarins culturals”)?
Aquesta discussió l’havíem tinguda algunes vegades després de fer-nos amics sota la volta d’un cel estrellat, concretament un capvespre de juliol al pati del Centre Borja, on aquell any (1985) es va celebrar per primera vegada la Universitat de la Pau sota la batuta de Frederic Roda (la feina cívica i cultural del qual també s’hauria de reivindicar, queda dit aquí). Aquell vespre càlid ens va presentar un amic comú, Quim Sicília, home també de molts interessos i devocions. Després retrobaria Sala-Cornadó en tants àmbits, són tantes les complicitats que compartim! Així, a l’engròs, faré esment de la poesia, l’estima per la llengua, la música i l’interès per les diverses formes que l’espiritualitat pren en la seva manifestació al món.
Durant un temps vaig assistir a les trobades de la tertúlia literària La Rosa de Sant Martí que ell va crear en els primers temps de la democràcia i on vaig conèixer poetes i gent de vàlua que em van obrir els ulls a realitats tan atraients com poc convencionals. Perquè si una cosa és Anton Sala-Cornadó és una persona no gens convencional. Molt em temo que aquest deu ser el motiu pel qual la seva obra, d’un fulgor poc comú, no es troba situada en el lloc que canònicament li correspon.
Hi ha un tipus de literatura que surt no només de la necessitat, com deia Rilke, sinó de la més pura marginalitat, i entengui’s bé aquest concepte. Marginalitat en tant que l’artista, pel fet de ser-ho, ha d’acostar-se-allunyar-se a la vegada dels llocs comuns per veure la realitat no només d’una manera ordinària sinó extraordinària. Eugeni d’Ors parlava d’elevar l’anècdota a categoria, tot invitant-nos a llegir més enllà o més ençà de la literalitat de les paraules, ens convidava a llegir a través del llenguatge universal dels símbols.
Aquest ha estat el treball d’Anton Sala-Cornadó: fendir l’opacitat de la matèria vital per oferir-la transformada en una poètica de la llum. No és un fàcil transformar els metalls impurs en or, com no és fàcil escriure (la paraula no és dóna així com així) donant testimoni artístic –simbòlic- d’aquesta transformació. Però aquest era el repte d’un poeta que ha donat els seus fruits en una obra amb un color personal evident i amb un cabal de saviesa que, essent d’aquest món, el món, si més no el món proper, encara no ha descobert. Per pal.liar aquesta descurança s’ha editat oportunament Fendir l’opacitat. Perquè, com diu el curador d’aquesta publicació coral, Miquel-Lluís Muntané, hi ha algunes vides que il.luminen amb una lluïssor especial. La de Sala-Cornadó (com aquell altre “home de llum” que va ser Joan Maragall), n’és un exemple viu."

Can Raimundet

La meva àvia materna, Maria Ferrer i Queraltó, va néixer en un mas de Sant Joan Samora, “Can Raimundet”. “Can Raimundet” és antic, hi ha memòria escrita d’aquest mas des de 1513 en què el capbrevà Jaume Raimundet, casat amb la propietària, Joana. Recordo que de nena hi havia anat per la Festa Major. “Can Raimundet” era com un petit poble: l’habitaven diverses famílies. Des del poble de la meva mare, Can Benet de la Prua (un barri de Sant Sadurní d’Anoia), hi anàvem a peu, camp a través, passant per Sant Llorenç d’Hortons i seguint el camí del torrent. Quan arribàvem a mi em semblava que havíem anat a la fi del món. Aquell lloc fi del món, però, era com un petit oasi de cases blanques que encara hi són.
(extret de La capsa verda. A la fotografia, "Can Rimundet", com en diu el poble)

Amor cortès

L’amor cortès és una invenció femenina. Per això no sorprèn l’activitat de les trobairitz, les dones trobadores d’Occitània, entre les quals es troben les mostres més exquisides de la poesia cortesa. Les dames occitanes quan no eren trobairitz (o sigui: actives en l’amor cortès) eren objecte d’amor cortès. Aquestes dames tenien la llibertat d’acceptar o no l’amor cortès. Així, doncs, no eren considerades éssers inferiors en una època tan misògina. Però, què era l’amor cortès? Uns han dit que consistia en un canvi radical en les relacions entre els homes i les dones. Altres han dit que era simplement un joc literari. En tot cas, va ser un experiment vital i literari prou reeixit que, en efecte, ha modificat les relacions amoroses posteriors.

En somnis

En els somnis, els morts apareixen vius. A vegades una mica esvaïts de color i amb la veu més prima, com si parlessin darrere un núvol transparent. Però són allà, movent-se, parlant amb mi i somrient-me amb ulls amorosos: la tieta Angeleta, l’àvia Maria, l’Ada… Aquests morts no són morts si, com em penso, jo estic viva encara que somiant.

A les envistes del Carnaval

Farà fred, per Carnaval, em diu un vilanoví que ja té a punt la disfressa. Aquest any farà fred? Però si aquest any el Carnaval ve tard. No hi fa res. El fred depèn de la lluna. Ah… Doncs els que vulguin anar lleugers de roba ja cal que es posin una samarreta a sota si no volen agafar una pulmonia.

Admiració

Segons Plutarc de Queronea (c. 46-135 dC), era de bon to que les dones no sobrevisquessin als marits. La seva fidelitat havia d’arribar fins aquí si volien ser dignes d’admiració. És clar que aquesta admiració elles ja no la rebrien, si havien de fer-se fonedisses després que el marit hagués mort.

Fertilitat

Esgotada per les malalties que la van afectar tota la vida, aquella extraordinària pintora que va ser Frida Kahlo va morir jove, a quaranta-set anys. Segons una vella tradició dels indis de l’Oest mexicà, les seves cendres van ser exposades a l’habitació de Frida a la seva Casa Blava. Anys més tard, Diego Rivera, l’amor de la seva vida i del qual Frida en va fer un déu, va manar que es guardessin a Oaxaca en una urna funerària amb la forma de la deessa de la fertilitat. Amb gran dolor de la seva ànima, Frida Kahlo no va tenir fills. Però la fertilitat no és només cosa del cos sinó de l’esperit. L’obra artística de Frida Kahlo és tan ubèrrima.

Salvació

Conec moltes dones que han tingut o tenen un càncer de pit (o altres tipus de càncer). La majoria s'ha curat, altres han mort. Totes, però, sense excepció, han mostrat una gran fortalesa d'ànim, a vegades exemplar. Si no eren prou valentes s'hi han tornat. Algunes han sofert una transformació radical de la seva persona. Si una es lleva d'una malaltia greu, es lleva més comprensiva i empàtica amb el dolor humà. Sap -se li ha revelat durant les hores fosques- que quan un cos pateix, pateix tota la Humanitat. El destí personal és salvar-nos. Però el destí final de l'Existència és salvar-nos tots.

Del cor al Cor

Quan s’experimenta un sentiment profund ens sembla sentir-lo al mig del cor, en aquell punt central del cor que s’escalfa amb una calor sostinguda i manyaga. Aquesta escalfor em sembla un senyal. Veig el cor com una imatge física del nostre desig espiritual d’unió, ja que ens sentim la part d’alguna cosa. De Déu? De la Creació? De la Naturalesa? Del Cosmos? Segurament estic parlant del mateix. Som part d’alguna cosa més gran i amb el cor sentim el desig de retornar-hi, de retrobar-nos amb l’Arrel, amb el Centre, amb el Cor de l’Existència.

Construir

Podem imaginar un temple ensorrat per una tempesta o destruït a causa d’una guerra. Podem imaginar que el volem reconstruir i hi prestem les nostres forces. Podem imaginar que aquest temple som nosaltres amb les parets enrunades, les voltes a terra. Podem imaginar que alcem les parets lentament, que lentament construïm les voltes: això és la nostra vida. Per això, quan arriba la nit i el seu cel ple d’estrelles, ens recollim i demanem força per a l’endemà. Perquè no parin les obres.

(fotografia feta a Scala Dei, 2006)

La llum i la flor de lotus

Cadascú a la seva manera busca la llum. És un instint de l’esperit, em sembla, revelar-se en la llum. Però la llum no sempre és a la vista, a vegades hi ha el seu fantasma o una il.lusió de llum. Sabem el que busquem? La llum veritable, podríem contestar de seguida. Però, quina és la llum veritable? Una llum pura, incontamida que, malgrat tot, habita en terra impura i contaminada. També la flor de lotus sura amb una bellesa prístina de l’aigua estancada i plena de verdet.

Virtuts cardinals

Hi ha un tipus de formació humana que amb el temps i els corrents moderns de pedagogia s’ha escolat com l’aigua d’un cistell. Llevat de les excepcions que confirmen la regla, a casa no se’n parla i a l’escola no hi ha temps, amb tanta matèria com s’ha d’ensenyar. En aquest tipus de formació es parlava, per exemple, de les quatre virtuts cardinals: fortalesa, justícia, prudència i temprança que, amb prou imaginació, podríem veure com les quatre pedres cantoneres, fundacionals del nostre temple interior.
Però la mateixa expressió temple interior i virtuts cardinals ja fan arrufar el nas a tants, com si es parlés d’una cosa carrinclona i caduca.
Caduquen, les virtuts? Caducar no caduquen, però practicar-les costa un esforç i això, ai. Conrear les virtuts cardinals no és tan senzill, ja que el seu objectiu és equilibrar els impulsos de les passions que ens arrosseguen, és a dir: que ens manen.
Ens manen les passions, els instints bàsics? Massa. Sempre han manat, passió i instint formen part de la naturalesa humana. Però la cultura ha donat forma a tantes civilitzacions. La cultura ens eleva per sobre dels peus de fang. I no hi ha cultura ni civilitzacions sense les pedres cardinals que les aguanten.

(a la foto: templet en el Parc de Weimar)

Aniversari

El dia 17 de febrer de 1924 queia una neu flonja que enfarinava una petita població de l’Alt Penedès. Una bona minyona estava per néixer en una casa de pagès, però el part es presentava complicat. La llevadora va dir que convindria cridar el metge. El Llorenç, marit de la Maria, la jove partera, va anar a telefonar a l’únic telèfon que hi havia al poble. Al cap de dues hores arribava com un felí caminant per sobre la neu un Ford de l’època. En va baixar, elegantíssim amb el seu llarg abric negre, el prestigiós doctor Dexeus, pare de l’actual doctor Dexeus.
La nena, molt blanca de pell, va néixer amb la cara rodona, les galtes rosades i el cap nimbat d’una espessa cabellera negra que amb els anys es va tornar de color coure. “Neus, li posarem, ja que ha nascut en un dia de neu.” La Neus és la meva mare que avui compleix 87 anys.
(extret de La Capsa verda. A la foto, petita com un segell i ampliada, es veu la Neus festejant amb el Laureà, el meu pare. La llegenda diu que aquesta foto va ser presa abans o després de dinar, no sé, al castell de Subirats, on amb la colla d'amics van anar a celebrar un aplec)

En la capsa de sabates

A Tarragona es fa una exposició de fotografies domèstiques enviades pels seus ciutadans. Una bona idea. Perquè aquestes fotografies són expressió d’allò que en podríem dir la història menuda, imprescindible, però, per construir la gran pel.lícula de la Història.
Són 1200 instantànies fetes abans dels anys 90. Són moltes imatges si tenim en compte que abans de les càmeres digitals no es feien tantes fotografies.
L’exposició porta per títol En capses de sabates. Històries domèstiques dels tarragonins.
Títol encertadíssim, ja que les fotografies familiars que jo contemplava de nena, l’àvia també les guardava en una capsa de sabates. D’allà anaven sortint les imatges de l’àvia i de l’avi quan eren joves, els oncles de nens, la meva mare amb un pentinat de llacets. I després anava sortint una munió de gent del segle passat, millor dit, de l’altre, que jo sempre preguntava qui eren: l’àvia Magdalena, l’avi Vicenç, l’oncle Jaume… protagonistes de les històries familiars que il.luminen el meu arbre genealògic.

(a la fotografia, una de les meves capses verdes)

"Novel.lable"

Tota història, per insignificant que sembli, és novel.lable en mans d’un bon escriptor o d’una bona escriptora. Tota història, per personal que sembli, i a vegades ho és, és un bon argument per a un relat o una novel.la, on memòria i imaginació creadora es confonen.
Tot relat és creació, penso, mentre llegeixo Donde hay nilad (Menoscuarto), de Déborah Puig-Pey Stiefel, ben atrapada per una atmosfera densa, exòtica, i és que el lloc on hi ha nilad és el significat de Manila. En el llibre, dividit per capítols que podrien funcionar com contes independents per la seva força narrativa i arquitectura formal, s’hi explica una d’aquestes històries familiars, des de l’època colonial espanyola a Filipines fins als nostres dies. És una història que hauria passat sense pena ni glòria si no fos per la voluntat de l’autora de donar-li relleu literari, i a fe que ho ha aconseguit i no precisament perquè hi faci quedar bé alguns dels personatges.
Escric perquè em llegeixi el món, devia dir-se Thomas Mann quan va publicar Els Buddenbrook, on parlava de la seva saga familiar i de la gent de la seva ciutat natal, Lübeck. A família i veïns no va agradar Els Buddenbrook. Però Mann va tenir raó: la seva novel.la és un clàssic, i molts dels personatges que hi surten deuen la seva glòria pòstuma a la bondat d’un autor que els va convertir, gràcies a la literatura, en personatges universals.
En general, com més complexes, estrabolades o, simplement, malvades o egoistes són les persones que inspiren alguns dels personatges de les novel.les, més relleu agafen en el paper escrit. Tot i que a vegades és al contrari. Genis com el de Fiòdor Dostoievski va saber gravar per a l’eternitat L’idiota, una història protagonitzada pel príncep Lev Nikolàieviv Mishkin, un personatge estrany per la seva commovedora bondat.
Si la vida del matrimoni Tolstoi no s’hagués convertit en una creu per a tots dos, ara ni en parlaríem. Ni tan sols ells mateixos, que van escriure en sengles diaris les seves vicissituds i que la posteritat pot llegir publicats tant de manera completa com fragmentats en les biografies escrites després de la mort de la parella.
No hi ha història petita, doncs, sinó grans històries que floreixen en mans d’un escriptor o d’una escriptora amb prou imaginació com per a recrear-les en un viatge que va des de la temporalitat a la intemporalitat. Això fa que quan obrim el llibre ens sembli que vivim la història ara mateix, tot i que ens expliquin una història del segle passat, l’altre, o fins i tot més lluny. El primer Ulisses, el d’Homer, ens és tan proper com el segon Ulisses, el de James Joyce.
Marguerite Yourcenar va escriure molta literatura –gran literatura- autobiogràfica. A la trilogia El laberint del món reconstrueix el seu propi personatge i el de la seva família, on resalten les figures del pare, Michel, i de la mare, Fernande. A Focs, un llibre entre el relat i la prosa poètica, hi explica una seva història d’amor.
Al rebost guardo una sèrie de textos amb històries personals que donaré a la impremta prudentment. Salvant les distàncies amb les autores i autors citats, jo també aspiro a l’estatuació escrita d’alguns personatges propers que em semblen de relleu. Deia el pintor Alexandre de Cabanyes que no li agradava gaire pintar retrats, tot i que hi excel.lia, perquè els retratats mai no s’hi trobaven prou afavorits. La posteritat, però, ara els contempla com obres d’art.
(publicat al Diari de Vilanova, 11 de febrer de 2011)

Danys col.laterals

A França, després de la gran guerra, la gent va trigar tres anys a tenir la mateixa renda que abans de començar-la. Els pobles anglès i alemany va trigar una mica més: cinc anys. A Espanya es va trigar divuit anys. Fins a l’any 1952 hi va haver cartilla de racionament. La postguerra espanyola va ser molt llarga a causa de la corrupció que es va produir de seguida amb el mercat negre i l’estraperlo. Els que s’hi van fer rics, i van ser molts, van allargar la situació tant com van poder i a Franco ja li anava bé que els vençuts es morissin de gana. Perquè els que més gana van passar van ser els vençuts. A molts se’ls va negar el pa i la sal. Doble càstig, doncs.
A Barcelona, on tot s’ha de comprar, amb aquells salaris de misèria la fam va ser espantosa. Moltes criatures van morir de desnutrició i altres van créixer raquítiques. Ara d’això en diuen danys col.laterals i ho són pels danys que n’han resultat. A la cartilla de racionament dels meus pares només tocava un litre de llet a la setmana, i encara perquè hi havia una criatura. Aquell litre de llet s’havia d’allargar uns quants dies. I la meva mare aigualia un litre de llet que ja li devia venir aigualit de la vaqueria on l’havia d’anar a buscar al carrer Déu i Mata de Les Corts.
Tinc una osteoporosi severa des de fa molts anys. Amb aquests antecedents, tenia tots els números. Compta la genètica, però l’alimentació dels primers anys de vida són cabdals.
(extret de La capsa verda)

El portuguès "emprenyat"

Estic acabant de llegir L’últim quadern, de José Saramago. M’agrada, aquest home, tant com m’agrada l’escriptor. És l’arquetipus del portugués “emprenyat” i és difícil no donar-li la raó quan exposa els seus arguments, tot i que no comparteixo gaire la seva visió del món passada pel sedàs comunista. Però el que m’agrada de Saramago és que ho és de bona fe, comunista i ateu. Perquè també el seu ateisme se’m fa atractiu quan el veig fent el mateix paper que Jesús expulsant els mercaders del Temple. El seu ateisme és cristià com ho és el seu comunisme.

Psicotècnic

Quan vaig sortir d’aquella mort en vida que va ser la meva anorèxia reactiva a un abandonament amorós, vaig decidir canviar de feina. Tenia un títol recentment adquirit i això em donava força. A part de mirar La Vanguardia cada dia, vaig anar a l’oficina de l’Inem, aleshores única oficina al carrer Joaquim Dou. Em va rebre una noia molt amable que em va fer un examen psicotècnic. Al cap d’uns dies em va telefonar a casa i em va dir que passés per l’oficina. Vam estar gairebé tot el matí parlant de cinquanta mil coses, però no de l’examen psicotècnic. Quan ja havíem arribat al temps que ella devia fixar-se per a l’entrevista, em va dir: “Aquesta conversa no em quadra amb el resultat del psicotècnic. Raones amb equilibri, intel.ligència i fins i tot amb imaginació per veure situacions noves. Però els psicotècnics tenen això: que evalúen la norma i tu no hi entres ben bé…”
No hi entres ben bé és la frase clau que va validar aquella sensació d’estranyesa que em venia ja de nena. La nova feina la vaig trobar en un anunci a La Vanguardia. Però sempre agraïré a la jove psicòloga que confirmés l’origen de la meva estranyesa de la qual surt el meu impuls d’escriure per entendre-la.
(extret de La capsa verda)

Sobrevolant Sao Paulo

Si veies la metròpoli de Sao Paulo
oculta en teranyines matinals,
si veies gratacels emergint
orgullosos entre calitges,
diries que has vingut, Jurupari,
a un món de somnis.

El dia gris que entela camins d’asfalt,
ara revela ara amaga verticalitats faraòniques,
contempla de lluny formigues humanes.

Parpelleja entre núvols de cendra
la llum que et busca,
Jurupari,
enmig de la memòria de déus i diables.

(extret del poemari inèdit Quan Jurupari era déu)

Escriptura/es

El món és diferència: és un i milions i milions d’éssers humans. El món és diferència que s’expressa en els seus milions d’homes i dones. L’escriptura no és aliena a la diferència: escrivim des de la diferència. L’escriptura, per més mental o abstracta que a vegades es presenti, prové d’un ésser humà. L’escriptura una reflecteix escriptures diverses.