Relat

Si no podem explicar la nostra història personal, els fets que ens defineixen, és difícil saber qui som de debò, no la imatge que tenim de nosaltres. Una vegada em va comentar un terapeuta que la majoria dels pacients deien: Estic malament, em sento malament. Però no sabien explicar què els feia sentir malament. I és que no és fàcil pouar en la interioritat. Quan el terapeuta es trobava amb algú que narrava, que confegia un relat sobre el seu estat d’ànim i tal vegada el motiu que l’havia provocat, sabia que el camí del guariment (de l’equilibri entre caos i ordre) ja s’havia iniciat.

El monjo

Un monjo s’entreté en camins
que la prosa malmet.
No calen manuals
per entrar al dèdal secret,
només el silenci.

(Estampes montserratines, dins Estampes d'aniversari, 2008)

L'altre

Veiem el món a través dels propis ulls i la realitat és la que experimentem. Sabem que hi ha altres ulls i altres experiències, però d’aquestes no en sabem res. Si en sabem alguna cosa és per l’esforç de l’atenció, de l’escolta, i pel desig, però sobretot de la voluntat, de posar-nos en el lloc de l’altre per empatia, per amistat, per amor, per compassió.

Epifania

El Nadó, l'Estrella:
tu, jo, nosaltres, tots
en estat original i final
essent purs en la puresa,
miracle en el miracle,
recerca en la recerca,
camí en el camí,
llum en la llum!

(a la foto: pessebre andalús, Sevilla, gener 2009)

Mags

Els Mags són uns personatges molt peculiars en l’escenari del Nadal. Els Mags van veure l’Estrella, i s’hi van encaminar. La seva saviesa, tan vella i tan nova com els temps, era una mica fora dels cànons, com diríem avui. Buscaven la bellesa secreta de l’existència i la van trobar encarnada en aquell Nadó que, tan petit, feia tanta llum com l’Estrella que els havia guiat.

Petrarca i la ignorància

A prop d’Arezzo, ciutat natal de Petrarca, hi ha la població d’Arquà, a la qual se li ha afegit el sobrenom de Petrarca perquè hi va morir el poeta l'any 1374. Tres anys abans hi havia escrit La meva ignorància i la de molts altres, recentment publicada en català per Adesiara. El savi havia estat titllat d’ignorant per uns joves pedants i envejosos de la fama que l’estudiós havia assolit. El llibre, com diu a la carta dirigida a Donat dels Apennins, i que obre aquest tractat, no és pròpiament un llibre, sinó un diàleg escrit, una conversa a cau d'orella: “El llegiràs, de fet, com si em sentissis enraonar a les nits d’hivern davant la llar de foc, quan em deixo endur per la rauxa”.
Rauxa està ben dit. Però un cop acabada la lectura jo en diria geni, d'aquest ímpetu i inspiració sobre la base d’uns grans coneixements.
(fotografia presa l’agost de 2001, al jardí de la casa del poeta)

La felicitat de llegir

Per aquell racó de sol tamisat per la persiana de fusta pintada de verd hi passava un miracle de la vida. M’asseia en aquell racó –dos pams, potser tres- entre la persiana i la porta del mejador de casa de la meva àvia (perquè no dic casa del meu avi? Deu ser que l’àvia te més pes en el record). A l’hora de la migdiada, amb la casa en silenci absolut, m’asseia al ‘meu’ racó de sol tamisat i llegia. Era la meva hora predilecta: una hora de solitud acompanyada d’un llibre. Aleshores, jo i llibre esdeveníem una mateixa cosa, en aquella hora càlida com el ventre matern. Llegir per a mi tenia el valor màxim, la lectura em transportava del meu món a altres mons que convergien de nou en el meu món, enriquint-lo i expandint-lo. Va durar temps, aquest privilegi, aquella hora màgica dels estius. Devia començar quan tenia sis, set anys, i va concloure als catorze anys, quan vaig començar a treballar. Com que havia iniciat la feina al maig, aquell estiu em van donar una setmana de vacances que ni me’n vaig adonar que ho eren. Quan ara llegeixo en hores de sol, sempre tamisat per alguna protecció de les seves inclemències, recordo aquella mateixa sensació de benésser, de pura felicitat de ser al món llegint. També escrivint, tot i que escriure no em sigui tan senzill, no. A vegades em demana un gran esforç que mai no li nego. Com podria, si forma part de la meva vida.
(extret de La capsa verda)

Atenció

“Oh, tu, seguidor del Profeta!, no ignores el que t’ensenyo i no deixis de contemplar-ho [el Rostre de Déu] en cada forma que perceps, perquè en veritat el vel és revelador”, va escriure el poeta i místic sufí Ibn Arabi.
En la forma que prenen coses, fenomens, déus i creences -o descreences i negacions de coses, fenomens i déus-, hi ha la seva essència. Els humans, eterns aprenents, exploradors i contempladors, no sempre veiem l’essència en la forma. Per això Ibn Arabi demana posar atenció.

(la imatge està presa a la Seu de Lleida, 2008)

Regal abans d'acabar l'any

El centro es el lugar donde la imagen
habla desde su doble transparente.
Bronwyn, Juan Eduardo Cirlot

El passat 29 de desembre, i abans d’acabar l’any, l’atzar em va fer un regal: m’arribava a casa per missatger, i per sorpresa!, Cinco visiones, la versió al castellà del poemari Cinc visions (Pagès editors, 2006). Cinco visiones, publicat per l’Editorial Comte d’Aure, ha estat traduït pel poeta Antonio García Lorente. La il.lustració de la portada, “L’ull de la ment”, és obra de la pintora Carme Riera.
Si en l’escriptura hi ha voluntat de creació i de comunicació, en la traducció hi ha voluntat de recreació i d'expansió, és a dir: de goig en la traslació de forma i de sentit d’una llengua a una altra llengua. Ho sé perquè jo mateixa he traduït textos d'altri pel gust de fer-ho. De manera que, gràcies, Antonio.
Aquest recull va ser escrit en memòria del poeta i crític d’art Juan Eduardo Cirlot, autor del famós Diccionario de símbolos, i, entre d’altres, del poemari Bronwyn, la lectura trasbalsadora del qual va provocar l’escriptura de Cinc visions. Llibre que, en paraules del seu prologuista, el també poeta i crític d’art José Corredor-Matheos, “segueix els trets d’un camí iniciàtic”. És així. Les visions són experiència pura, encara que no hagin tingut lloc ni en un espai ni en un temps concret.

L'àngel del 2011

Per Nadal de fa dos anys vam viatjar a Andalusia. Sembla que allà és costum disfressar la mainada, com aquest nen de la fotografia caçada al vol a la ciutat de Còrdoba. La imatge és potent: un àngel darrere una reixa!
Avui, quan us mengeu el raïm, penseu en el vostre àngel interior (sí: aquella llum que mai no s’apaga i que té desig de repartir bondat): deixeu-lo caminar lliurement com vosaltres sabeu fer, i que voli ben alt!
FELIÇ ANY 2011!

Spleen de cap d'any

Baudelaire es preguntava quin lloc tenia l’artista en una societat burgesa dominada per “l’obssessió del progrès”, és a dir, per “la dominació progressiva de la matèria”. Si Baudelaire ens veiés! En el segle XX, la idea de progrès material ha estat no tant l’obssessió de la burgesia il.lustrada, que gairebé ha desaparegut, sinó de les autodenominades esquerres progressistes. I és que els conceptes són tan intercanviables i sempre tan a favor del poder, no del servei a la humanitat! Si Baudelaire ens veu en el seu cel malencònic (spleen, en deia ell) s’adonarà que el lloc de l’artista (del veritable) és el de sempre: anar a contracorrent precisament del materialisme que sempre té la tendència a imposar-se en la balança perquè la matèria pesa. L’artista (l’irreductible), i els qui tenen ànima d’artista, fan seva la vella sentència bíblica: “No només de pa vivim els humans”.

Per molts anys

Avui la meva filla compleix trenta-un anys. És una jove feta a ella mateixa, tant com ha pogut i sap, ja que cap vida conscient no resulta fàcil. Ens ho podíem esperar, d’aquell infant que només néixer ja mirava amb ulls de persona entenimentada. Sempre he tingut la impressió que venia de lluny i que ens aguaitava amb una saviesa que no sabria dir. Som tan ignorants del misteri de la vida! La noia està fent el seu camí. Per molts anys, Cristina.
(la fotografia està feta a la Tate Modern, en l’exposició de Frida Kahlo, 8-7-2005)

Innocents

No em fa vergonya que em diguin innocent, i m’ho diuen sovint, a vegades rient per sota el nas, a vegades fent burla i tot. El fet més aviat em fa pensar: Per què la paraula innocència ha anat agafant un sentit tan pejoratiu? Innocent en llenguatge popular vol dir bona fe. I sí, tinc bona fe. Innocent també vol dir crèdul i sí, sóc crèdula. Innocent vol dir pur, sense màcula, i això no. Pura i sense màcula no sóc, de manera que a vegades no sé perquè tantes vegades em diuen: Ets una innocent.
Avui és el meu dia, doncs. Quan eren jovenets, els meus fills em penjaven un ninot. Jo sabia que una hora o altra del dia me’l penjarien i que quan jo el descobrís, riuríem plegats. Feliços innocents… conscients de ser-ho. Perquè no.

Estela de Nadal

L’estela del Nadal no només dura dies penjada dels cels ciutadans: troba ressò en les trobades familiars, que deixen un pòsit molt gran de tendresa i d'escalfor al cor.

Rilke o la transformació

“És un inconscient”, hem sentit a dir a vegades respecte d’algú que coneixem. Es diu de manera frívola, en funció d’una impressió momentània; però també es diu de manera seriosa, i respon a la percepció externa, rarament a la interna. Perquè en general és difícil que es vulguin reconèixer les actituds inconscients que, en llenguatge vulgar, equivalen a irresponsables o banals.
Adquirir consciència és responsabilitzar-se, fer-se càrrec d’un mateix, i això és treballós i pesa. Agafar les regnes és anar a contracorrent de la inèrcia, però per això s’ha d’entrenar la força dels instints, que no s’han de repremir, sinó conduir, educar i transformar.
La força de la vida rau en l’equilibri de les forces gràvides i ingràvides, centrífugues i centrípredes. La força de la vida rau en el centre, allà on es creuen els quatre vectors: nord, sud, est, oest, podríem dir, i que dibuixen una creu invisible. Vet aquí el gran símbol, la creu, present ja en antigues civilitzacions i que el cristianisme va actualitzar.
La gran tasca de la vida humana, em sembla, és descobrir en cadascú de nosaltres el propi centre per fer-nos un/una amb això que precisament ens fa ser, en plenitud, qui som. Res no amenaça el centre, que és el nucli de la força eterna, o l’energia que ens habita. Uns diran que és l’ànima immortal, d’altres que és la consciència, d’altres el centre espiritual que dirigeix les nostres vides quan ens fem conscients de la vida.
Quan som conscients de la nostra vida podem transformar-la. Transformar la consciència significa situar-se en aquest centre energètic i fort, a desgrat de les nostres debilitats, malalties, pors, desorientacions, experiències de solitud. Antoni Pasqual Piqué, en un assaig que és un model en el seu gènere, explica el procès de la transformació de la consciència per part del gran poeta que va ser Rainer Maria Rilke a Rilke o la transformación de la conciencia (Ediciones Obelisco).
Quan som conscients de la nostra vida podem donar-li un sentit, dotar-la de significat. Això és una construcció humana, com aquell qui aixeca un edifici amb les pròpies mans. Tal com relata Pasqual en el seu llibre, a Rilke, que la malaltia i la pobresa van crucificar de valent, quan arribava al límit del seu dolor d’esperit, decidia romandre en el centre de vida que ja havia descobert que era. Per aquest motiu, quan baixava a les profunditats de l’ànima podia emergir-ne, o quan la vida la pesava tant que no podia donar un pas més, s’elevava. La saviesa de Rilke, apresa de les dificultats, no de les facilitats de la vida, va consistir en arribar, malgrat tot, a l’alegria de viure, a celebrar la vida, fos com fos que se li presentés.
Aquests itineraris vitals resplendeixen com un fil de llum travessant la fosca en els seus poemes, que depassen les seves qualitats estètiques per esdevenir fars terapèutics, medicina que guareix com el van guarir a ell. I per això mateix, perquè els lectors/es podem identificar-nos amb procès de la vida conscient, els poemes de Rilke (així com la seva nombrosa correspondència) depassen fronteres geogràfiques i metafísiques per convertir-se en universals.
Rilke va descobrir que això que anomenem Déu és dins nostre, que Déu viu en cada vida humana i que d’ella en treu una experiència nova en cada biografia. Rilke va escriure la seva biografia conscient d’aquest centre de plenitud dialogant amb l’existència en totes les seves formes.
(publicat a L’Eco de Sitges, 17 de desembre de 2010)

La recitadora

En aquell temps, un mes abans de Nadal a l’escola ja ens feien aprendre versos de memòria (en aquell temps dels poemes nadalencs i no nadalencs, col.loquialment se’n deien ‘versos’).
Estic parlant dels anys cinquanta i la celebració del Nadal venia acompanyada d’un seguit de rituals com aquest de recitar poemes durant la festa de final de trimestre a l’escola, generalment a la capella i davant d’un pessebre ben guarnit. Tot i que la meva era una escola “nacional”, no vinculada a cap orde religiós. Però en aquell temps tot el calendari estava vinculat a la religió catòlica, i el Nadal, juntament amb Pasqua, era una de les festes litúrgiques més importants.
La tradició de recitar versos s’estenia a casa, sovint a l’hora de les postres del dinar de Nadal, amb les neules i els turrons sobre la taula. La famosa postal de la nena o del nen enfilat dalt d’un tamboret recitant nadales és real. Gairebé ens obligaven a fer-ho; si no, quedàvem molt malament. Si no recitàvem el poema volia dir que no l’havíem après, i això ens significava una mala nota. En canvi, si el recitàvem, ja teníem per segur que hi hauria una petita recompensa, sovint en forma d’una pesseta (o més!), que de seguida guardàvem dins la butxaca pensant què en faríem. Les pessetes anaven escasses, de manera que aquesta era una oportunitat d’or per arreplegar-ne unes quantes, ja que avis i tiets també se’n treien una de la butxaca.
Així, doncs, la mainada s’aprenia els versos de memòria i els recitava ni que fos amb les galtes vermelles de vergonya. Però recitar, recitar, no tothom en sap, i hi ha qui ho fa força dignament. Es veu que jo ho feia la mar de bé, això de recitar, tant que a casa en feien propaganda. Quan dic casa vull dir tiets i avis, que els meus pares no m’aplaudien tan fàcilment. Així que un dels meus oncles, el més extravertit, ho va dir al mossèn de Monistrol d’Anoia, la parròquia del poble de la meva mare (a tres quilòmetres de Monistrol), on anàvem a passar el Nadal. En aquell temps, el mossèn era Joan Escala, aleshores un home molt jove. Després, i durant molts anys, va ser rector de la parròquia de Sant Antoni Abat de Vilanova i la Geltrú! Ja veieu que el món és molt petit.
El mossèn Escala d’aleshores era un capellà molt modern: anava en Lambretta (o era una Vespa?) a tot arreu, amb les faldilles de la sotana arremangades per on li sortien els pantalons. Mossèn Escala, el dia de Nadal, abans de la pel.lícula que es passava en un local de la parròquia per entretenir el jovent i no tant jovent, organitzava un recital de Nadales. El meu oncle, cofoi amb aquella neboda que recitava tan bé, volia que jo hi participés. I ja em teniu a dalt de l’escenari muntat per a l’ocasió, recitant de la manera que jo sabia, les nadales que havia après a l’escola.
Quan el públic aplaudia l’actuació (la sala era plena de gom a gom de parroquians), sempre tenia la sensació que era a algú altre a qui s’aplaudia. I és que sempre m’he sentit una mica estranya en públic. Encara ara em passa quan presento un llibre, com si el llibre l’hagués escrit algú altre. En aquestes ocasions em revé a la memòria aquella mateixa sensació íntima de veritat a l’hora de recitar i l’eco dels aplaudiments no pas dirigits a mi, sinó al poema.
(publicat al Diari de Vilanova, 24 de desembre de 2010)

Bon Nadal!

L’any 1846, en ple romanticisme, es va imprimir a Londres el primes chrismas, la primera felicitació de Nadal. La tradició d’enviar aquestes targetes amb desitjos de bona voluntat, estés per tot el món, ha arribat fins aquí i ha pres totes les formes, colors i textures. D’ara en endavant les targetes de felicitació hauran de competir amb les felicitacions virtuals… La que veieu reproduïda està impresa a Londres, com aquella primera. El format: modern. El disseny: contemporani. El tema: el tradicional per aquelles latituds: el trineu de Santa Claus ben ple de regals per als infants, la imatge viva de l’Infant, el Nen de Llum que neix en el nostre cor cada solstici d’hivern. Que tingueu un bon Nadal!

Presentació Dona i art a Pròleg

Ahir vaig presentar Dona i art o la dansa de Lilâ a la llibreria Pròleg, que és més que una llibreria, com les seves amigues, clientes i visitants sabem des de fa tants anys. Des de fa gairebé vint anys és un espai d’intercanvi cultural i de reflexió d’alt nivell en el camp específic de la dona.
I d’alt nivell va ser la intervenció de la doctora en Història d’Art, Raquel Medina, crític d’art i comissària d’exposicions, en aquesta presentació a la qual van assistir algunes de les artistes ressenyades a Dona i art (tot i el dia rúfol, va ploure tot el dia): Adelaida Murillo, Carme Riera, Marta Montcada, Luisa García-Muro. Raquel Medina, que va fer una lectura aprofundida del llibre, va estendre la seva reflexió a l’estat actual del món de l’art. Una lliçó viva i magistral que el públic va rebre i va agrair, tot intervenint en un animat diàleg posterior.

La Sisena Flota

A la meva amiga Natàlia S., veïna de carrer i col.lega a Llotja, la fascinaven els marines. Trobava tan guapos, aquells nois americans alts i ben plantats, morens de sol i vestits de blanc a l’estiu, amb aquell gorret de Popeye, li deia jo, una mica per fer-la enfadar. Però ella buscava qualsevol excusa per allargar el passeig dels dissabtes a la tarda pel Barri Gòtic i arribar-se fins al capdavall de les Rambles, el reialme d’aquells xicots que embadalien adolescents somiatruites com ella, que se’ls mirava de lluny (tot era platònic!), i que tan alegraven els guanys de les prostitutes. Aquesta dèria de la Natàlia m’ha vingut ara a la memòria perquè un antropòleg, Xavier Theros, ha publicat un llibre on parla de la vida i miracles de les visites de la Sisena Flota al port de Barcelona, els barcos de la qual llavors podies veure atracada al moll.
La nostra època era l’època tràgica de la guerra del Vietnam, i els sentiments envers la presència de la Sisena Flota començaven a ser ambivalents: va començar a imposar-se un cert antiamericanisme que encara dura. Jo mai no he entès ni aquell fervor incondicional ni el progressiu refús. Si alguna cosa és el provincianisme em sembla que és aquest anar d’una banda a l’altra amb uns sentiments i reflexions tan planes com el terra de l’aeroport del Prat.
(extret de La capsa verda)

Foto històrica

Aquesta foto me la va fer el meu germà, però no amb la Werlisa, sinó amb la Minolta, la càmera que em van regalar els meus pares quan em vaig graduar a Llotja als dinou anys. Deu ser l'any 1972 o 1973, calculo. O sigui: que aquí tinc vint-i-un o vint-i-dos anys. He triat aquesta foto perquè el monument que hi ha darrera ja no hi és, es va enderrocar fa poc. És el monument a José Antonio Primo de Rivera. Ep, que no tinc res a veure amb la Falange... El monument era a tocar de casa, els meus pares viuen a l'Avinguda de Sarrià, al costat d'on encara hi ha la Filmoteca, i el monument era a la cruïlla amb l'aleshores Avinguda Infanta Carlota, avui Avinguda Josep Tarradellas. És, doncs, una foto "històrica" en tots els sentits: sentimental perquè l'autor és el meu germà, històrica per l'edat que tinc aquí i per memòria històrica, ai...!