És cosa certa

Aquesta història és cosa certa.
La set de veritat del poeta és cosa certa.
Asseguda a les escales de la sinagoga
la meva set de justícia és cosa certa.
A les parets, per ordre alfabètic,
els noms dels tancats a Terezin,
dels ajusticiats als camps d’extermini
són cosa certa.

Cases, jardins que flairaven mimosa
i estables plens de palla fresca restaren buits
quan van marxar com xais amb una maleta a cada mà.
Els fardells s’abocaren sense miraments
a les portes de la mort,
milers de vestits i sabates quedaren per terra.
Mai més no els vestirien ni les calçarien.
És cosa certa.

(de Blau de nit a Praga, poemari inèdit)

Com àngels caiguts

Amb consciència d’éssers caiguts, éssers amb l’ànima adolorida i anhelant, ens busquem en el camí perdut, com diu el Dant a l’inici de la Divina Commedia. Allunyats de la Llum –oblidats de la nostra part immortal- i enyorant aquella expressió suprema de la vida, emprenem pelegrinatge per a retrobar-la. La vida sembla, doncs, un retorn. Per aquesta raó, com fills pròdigs busquem recuperar la filiació amb el Principi que mai no ens ha abandonat… Un cordó invisible, Amor que il.lumina la fosca, és el testimoni viu de la nostra veritable naturalesa.

El coixí del poeta

El dia 15 de maig vaig compartir una estona de poesia amb els alumnes de batxillerat de Carles Montfort, a l’Institut Josep Lluís Sert de Castelldefels. Vaig llegir-los uns quants poemes de London, tot explicant-los els avatars. En un correu, Carles Montfort em diu que el poema que els va colpir més vivament va ser El coixí del poeta. Per edat i sensibilitat, ells i elles possiblement van identificar-se amb la joventut i fragilitat del poeta romàntic anglès John Keats, que va morir tísic a Roma a l’edat de vint-i-cinc anys:

Una flama obscura el cremà per dins.
I escoltà veus,
druïdes que el despertaren a mitjanit.
Llavors s’alçà i escriví
com quan l’alè del zèfir el prenia en braços.

No fou la fantasia del seu vers
allò que restà suspès entre núvols:
era la Parca que es mostrà abissal.
Tenia vinc-i-cinc anys
quan a la tomba del poeta
hi començà a créixer un coixí de molsa.

Missatgers de la Paraula

Hermes (o Mercuri) és l’aspecte missatger de la deïtat. S’identifica amb la transmissió de la Paraula i patrocina i ensenya totes les arts i les ciències als éssers humans. El seu homòleg egipci, Thoth, és l’escriba dels déus i l’inventor de l’alfabet. Un àngel missatger de Déu, Gabriel, va anunciar a Maria l’encarnació en ella del Verb.

Primera Comunió

Avui, 17 de maig de 2010, fa cinquanta-un anys que vaig fer la Primera Comunió (17 de maig de 1959). Ha passat molt de temps i a la meva ànima hi ha hagut molts moviments. Però allà, en aquell punt fix, el centre de la roda segons una imatge budista, aquest sagrament crístic roman càlid com el primer dia. Aquest memorial de Jesús em fa sentir que la vida és Eucaristia, on tot i tots estem connectats.

Purgatori

Vaig treballar set anys a Cronit, una oficina no tan sinistra com aquella de Kafka, però hi vaig patir, com ell, un purgatori. Havia de fer-ho perquè el sou que hi guanyava –una misèria- em permetia pagar el que volia fer: estudis d’art i encara ajudar a la magra economia de casa. Vaig començar a treballar al despatx de Cronit (una empresa de foneria que tenia la seu mare a Dinamarca) als catorze anys. Els primers temps encara hi anava amb mitjons blancs. Quan en vaig complir quinze, les companyes em van regalar un parell de mitges. Moltes nits no podia dormir pensant que l’endemà hauria d’asseure’m en aquella taula metàl.lica dels horrors, com una tortura de la Inquisició. Les de fusta feia poc que les havien retirat. A mi m’agradaven més: eren més càlides. Vaig treballar a Cronit set anys com el patriarca Jacob va treballar pel seu oncle i després sogre Laban. Amb el seu treball va aconseguir que li donés en matrimoni la seva filla Raquel. Jo només vaig assolir la satisfacció de fer bé el que no m’agradava fer com si m’agradés.
(extret de La Capsa Verda)

La pintura

Com que l’art és un enigma, un envitricoll com un teorema matemàtic, busquem la manera d’explicar-lo. En la contemplació d’una pintura experimentem una interrogació –a vegades més d’una- encara que es tracti d’una pintura figurativa. I com més abstracta és la pintura, més preguntes ens fem.
Davant d’una pintura, ja sigui una icona bizantina, ja sigui un clàssic paisatge romàntic, ja sigui una tela de Rotko, es produeix un diàleg a tres bandes entre l’artista, l’espectador i l’obra mateixa. Sí, l’obra té vida pròpia més enllà de l’artista i del contemplador.
La filòsofa María Zambrano deia que la pintura, tot i ser la més sensual de les arts, també és la més metafísica. L’artista, quan no és un farsant, quan no vol servir-se del seu art sinó servir-lo, busca l’aliança amb el misteri. L’artista pintor busseja en els oceans de l’existència buscant el seu secret per a oferir-nos-lo en forma d’obra artística.
El pintor o la pintora busquen la revelació de la realitat –immensa i infinita de possibilitats- que es va fent visible a mesura que avança el quadre. És com si, armats amb pinzells, els artistes anessin desbrossant una malesa espessa fins arribar al clar del bosc, al cor de la llum. A partir de la irradiació cromàtica de la llum es va revelant el quadre.
El recorregut que acabo de descriure té un gran paral.lelisme amb la metafísica d’Aristòtil que busca endinsar-se en cos, ànima i esperit en el més profund de la realitat perquè aquesta es manifesti en nosaltres. Com es manifesta, radiant i conmovedora, la naturalesa cada dia quan surt el sol.
La cultura supera el nostre estadi animal, primitiu, dependent. Com a forma cultural, el conreu de l’art no descansa, sempre és en recerca del que ens fa més humans i, per tant, més lliures. Cada pintura, cada realitat pictòrica és, com cada instant de la vida, una creació. L’artista, que és humà entre els humans, busca extreure el que de més humà té la realitat. Com diu María Zambrano, els humans -aquesta criatura tan estranya a vegades per a ella mateixa- no en té prou amb néixer una vegada: necessita reengendrar-se continuament, sempre buscant esdevenir un ésser no definitiu sinó complet.
La pintura, completa en ella mateixa, autònoma, tampoc mai no és definitiva. La contemplació per part de l’espectador és un fet dinàmic que la transforma no només amb la seva mirada sinó també amb els ulls del cor. La pintura, aquí un vell quadre penjat a les parets d’un museu, allà una tela a mig pintar a l’estudi de l’artista contemporani, és un fet temporal, sí, i sempre en temps present.
Quan l’espectador contempla una pintura i la interroga amb el cor i amb els ulls, passa alguna cosa. Les paraules busquen explicar això que passa. Aleshores, per aproximació, pot escriure’s: Emoció. Però és difícil explicar aquest estremiment que tant com ho és dels sentits ho és de l’esperit.
És per aquesta raó que m’he referit a la metafísica per parlar de pintura. La pintura, tan humana, entronca amb el misteri. El misteri, que és de naturalesa sagrada, ens interroga tant com ens meravella. La pintura, la seva humanitat, fa de pont entre una cosa i l’altra.
(article publicat al Diari de Vilanova, 14 de maig de 2010. Dedico aquest escrit al pintor vilanoví Pere Brull Carreras, que va morir el dia 12 de maig, i autor de la pintura que il.lustra aquest post)

Pedres i pelegrins

En els inicis del Camí de Sant Jaume, a Triacastela era tradició que els pelegrins agafessin una pedra i la transportessin amb ells fins a Compostela per tal d’ajudar amb aquesta pedra a la construcció de la Catedral. Bell símbol, com tot el Camí és símbol, a la terra, del caminant que respon a la crida de l’Esperit.

Memòria dels dies

La dona de vuitanta-dos anys que ara s’asseu a l’escriptori heretat d’un seu oncle, va desgranant sobre el paper la seva infantesa i joventut en el si de la seva família burgesa anada força a menys després de la guerra, com tantes. La gent de la seva generació que no va exiliar-se després de la contesa, van estar privats de la natural obertura al món, i això li dol. El règim franquista era una cotilla fèrria que no deixava respirar, tot i que tants joves de l’època a penes en van ser conscients: semblava que allò era el més normal del món perquè no coneixien res més. La dona de vuitanta-dos anys pensa en el que va viure i en el que potser hauria pogut viure… Això ja no té remei, el temps enrere mai no hi torna. Ara: la memòria, que té les seves cambres fosques, també guarda les seves fulguracions. Tot ho escriurà perquè no es perdi el record d’un temps que ja no hi és. Temps inútil? No en pot tenir la perspectiva, només l’experiència. I ella ha sentit que vivia, que vivia a desgrat de tot.

(extret de La Capsa Verda)

L'amor de la rosa

Estimar de manera impersonal és molt difícil.
I entengui's amor impersonal per amor desplegat de forma universal.
La rosa -aquests dies n'hi ha tantes i tan belles- s'obren per a tothom.
És el poema d'amor de la rosa.

Jardí japonès al Holland Park

Una claror de sucre candi
grava amb burí el perfil dels arbres.
Pedres esmussades,
joncs i nenúfars,
arena nívia
i l’arc del pont
en la transparència de l’aigua
dibuixen una estampa zen.

Passegem fins aquí,
respirem aquest viu centre d’aire.

(London, Arola editors, 2009)

Sacrifici de l'ego

Anar matant de gana l’ego, vet aquí la qüestió, si es vol que el jo espiritual tingui energia per a mostrar de manera lluminosa, transparent, el Crist interior, Déu, o el nom que en la nostra cultura volguem donar a l’última i primera Realitat.

La música

La música: experiència de l’indicible, de l’inobjectivable.
I, no obstant, una realitat concreta, audible, que parla d’un sentir còsmic, universal.

Gust amarg

L’àvia em va enviar a comprar a l’única botiga del poble, un petit poble amb un centenar d’habitants, per tant tothom conegut, tothom més o menys proper. L’hora de la migdiada tot just era a punt d’esgotar-se, calia tornar a la feina i a l’àvia li feia falta vés a saber quin ingredient per a fer vés a saber quina menja per l’hora de sopar. Quan vaig arribar a la botiga tot era en silenci, encara deuen dormir, vaig pensar, i vaig asseure’m en una cadira a esperar tranquil.lament. Tot d’una vaig sentir passes que venien del passadís de la vivenda, la botiga era dins la casa. Qui s’acostava era el fill de la botiguera, dos anys més gran que jo, que aleshores en devia tenir tretze.

Em va despatxar el que l’àvia m’havia demanat, com de fet havia fet altres vegades, quan ajudava la seva mare quan la botiga era plena i la gent perdia la paciència. Quan anava per sortir, el jove, sortint corrents de darrere el taulell, em va agafar pel braç amb una força estranya i em va violentar posant-me les mans sobre pit i el sexe. Vaig desfer-me com vaig poder d’aquells garfis que havien invadit la meva aura i, horroritzada, vaig fugir corrents. El pols m’anava a mil, les cames em tremolaven.

Quan vaig sortir a la llum de la tarda d’estiu em semblava que no era jo, que algú m’havia robat l’ànima, que l’ànima m’havia quedat atrapada en la por. Vaig córrer carrers avall un bon tros, tot i que ningú no em perseguia. Quan vaig ser a unes passes de casa l’àvia em vaig aturar pel calmar-me: no podia entrar a casa tan alterada. No podia dir res, més ben dit, no hauria sabut dir res. Perquè és difícil explicar què em va passar pel cap en tota aquella estona. En el meu interior percebia una traïció: aquell company de jocs de la meva infantesa s’havia convertit, ell també, en un altre, i m’havia fet mal. Un mal que va quedar ocult fins avui, en què ho explico per primera vegada.

Em van quedar la por i la vergonya tancades al cos. Algú podria dir que allò no va ser res, simplement quatre grapejades maldestres sobre un cos de noia. Però no ens equivoquem: allò va ser una agressió i un abús de confiança. Per aquest motiu mai més, mai més, no vaig poder mirar de cara aquell jove, avui un home casat, amb fills i amb néts.

Per què escric ara aquesta experiència? Dues circumstàncies m’hi han portat, com per casualitat. Una és una enquesta telefònica que vaig contestar pacientment un vespre de no fa gaires dies sobre els maltractaments que sofreixen les dones i que va des de l’agressió més violenta fins a la més venial, però sigui com sigui totes trasbalsadores. Algunes vegades em venia a la memòria aquest episodi que de seguida m’augmentava els batecs del cor, de manera que el foragitava immediatament. Me’n defensava amb un oblit forçat, i així ho vaig manifestar a l’enquestadora.

L’altra circumstància és un article de Lucía Etxebarria publicat en un dominical de La Vanguardia. L’escriptora parla d’una agressió sexual que va sofrir, una agressió no resolta que l’ha duta a necessitar ajuda psicològica. Explica en el seu relat que per guarir la seva ànima ferida s’ha tret l’etiqueta de víctima i s’ha posat la de supervivent. Oh, i tant!, com d’una guerra. Jo mai no he sabut quin nom donar a allò que em va deixar l’ànim encongit, una por que desconeixia.

Malte Laurids Brigge, el protagonista d'Els quaderns de Malte (El Cercle de Viena), de Rainer Maria Rilke, diu que va escriure els quaderns per transcendir la mort. Una agressió què és, sinó una forma de matar? I l’escriptura que és, sinó una forma de viure?

(publicat al Diari de Vilanova, 8 de maig 2010)

Queen's Park

Pluja i treball de jardiner
bategen mandales d’arrel celta:
pètals vermells i violeta
que refulgeixen com ametistes i robins.
Tota la vegetació respira
el ritme de l’univers.
Però aquí avets i roures
oficien de menhirs
en temples d’aigua.
Som a cobert en un cel opalí.
Les deesses que estrenen mirada
des de l’inici del temps,
sostenen amb mà auroral
la llum argent de la posta.

*S’anomenen suleves les deesses silvestres de la mitologia celta

(London, Arola editors, 2009)

Maitreia, el buddha del futur

El bodhisattva Maitreia mira endins. El veiem en una figura de color gris-blau. Entre les cultures d’Orient i d’Occident, la imatge greco-búdica que s’exhibeix al museu de les Arts Asiàtiques Guimet de París, va ser trobada per Alfred Foucher el 1895, a la frontera entre l’Índia i l’Afganistan.
Maitreia en sànscrit vol dir l’amigable. Segons la doctrina budista en els seus diversos camins, es parla dels cinc buddhes terrestres, el darrer dels quals és el buddha del futur. Iconogràficament, a Maitreia, el buddha de l’avenir, se’l representa sempre a peu dret (contràriament als altres buddhes, que romanen asseguts en la posició de la flor de lotus). Així, dempeus, Maitreia és a punt per presentar-se al món.

(extret de La Capsa Verda)

Les dones de Plató

Si Plató hagués cuinat
cada dia una olla de brou,
si hagués fet de mainadera
de tantes criatures de bolquers,
si hagués rentat i planxat
deu vestits com a poc,
i la muda blanca
i els llençols i les tovalloles;
si hagués fregat el trespol
agenollat a terra
com fan elles: les mares,
les germanes, les filles,
les idees s’haurien fet carn
en les seves mans cansades;
tot i així elles encara tenen temps
d’eixugar-li el front
amb les seves mans càlides com la llar de foc,
oloroses com la menta del jardí,
amables com la son del vespre
que clou un jorn atrafegat,
un dia i un altre.

(En el diàleg El Banquet, de Plató, la filòsofa Diòtima de Mantinea parla de l’amor)

Fe

La Fe no és una creença cega sinó una intuïció de la Veritat. La Fe és com una mena de guia interna que ens il.lumina més enllà de la ment, llum que traspassa aquesta pantalla i que ens fa besllumar la Veritat que s’oculta darrere les coses i fenòmens de l’existència.

Fills

Tots els nascuts som fills. Aquest és un fet tan radical com ser dona o home.
Homer ho va dir poèticament: Cap criatura humana no neix d’una alzina ni en soledad, sinó en braços dels seus pares. A partir d'aquí comencen totes les històries.

Diàleg

En el diàleg socràtic es dóna una mútua i fecunda influència. Un exemple clàssic: la 'quixotització' de Sanxo i la 'sanxificació' de Don Quixot.