Pluja i treball de jardiner
bategen mandales d’arrel celta:
pètals vermells i violeta
que refulgeixen com ametistes i robins.
Tota la vegetació respira
el ritme de l’univers.
Però aquí avets i roures
oficien de menhirs
en temples d’aigua.
Som a cobert en un cel opalí.
Les deesses que estrenen mirada
des de l’inici del temps,
sostenen amb mà auroral
la llum argent de la posta.
*S’anomenen suleves les deesses silvestres de la mitologia celta
(London, Arola editors, 2009)
Preciosos, lloc i poema, poema i lloc. Em fas volar cap a d'altres mitologies que no són la grecollatina, i m'agrada.
ResponEliminaEns veurem a Sitges la setmana que ve?
Doncs, sí, ens veurem!
ResponEliminaMentrestant, una gran abraçada
És profund i bonic, però t'he de dir que de poesia HE ENTENC BEN POC!!
ResponEliminaL'univers és igual per a tothom, només canvien els llenguatges.
ResponElimina