Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris experiència personal. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris experiència personal. Mostrar tots els missatges

dissabte, 8 de maig del 2010

Gust amarg



L’àvia em va enviar a comprar a l’única botiga del poble, un petit poble amb un centenar d’habitants, per tant tothom conegut, tothom més o menys proper. L’hora de la migdiada tot just era a punt d’esgotar-se, calia tornar a la feina i a l’àvia li feia falta vés a saber quin ingredient per a fer vés a saber quina menja per l’hora de sopar. Quan vaig arribar a la botiga tot era en silenci, encara deuen dormir, vaig pensar, i vaig asseure’m en una cadira a esperar tranquil.lament. Tot d’una vaig sentir passes que venien del passadís de la vivenda, la botiga era dins la casa. Qui s’acostava era el fill de la botiguera, dos anys més gran que jo, que aleshores en devia tenir tretze.

Em va despatxar el que l’àvia m’havia demanat, com de fet havia fet altres vegades, quan ajudava la seva mare quan la botiga era plena i la gent perdia la paciència. Quan anava per sortir, el jove, sortint corrents de darrere el taulell, em va agafar pel braç amb una força estranya i em va violentar posant-me les mans sobre pit i el sexe. Vaig desfer-me com vaig poder d’aquells garfis que havien invadit la meva aura i, horroritzada, vaig fugir corrents. El pols m’anava a mil, les cames em tremolaven.

Quan vaig sortir a la llum de la tarda d’estiu em semblava que no era jo, que algú m’havia robat l’ànima, que l’ànima m’havia quedat atrapada en la por. Vaig córrer carrers avall un bon tros, tot i que ningú no em perseguia. Quan vaig ser a unes passes de casa l’àvia em vaig aturar pel calmar-me: no podia entrar a casa tan alterada. No podia dir res, més ben dit, no hauria sabut dir res. Perquè és difícil explicar què em va passar pel cap en tota aquella estona. En el meu interior percebia una traïció: aquell company de jocs de la meva infantesa s’havia convertit, ell també, en un altre, i m’havia fet mal. Un mal que va quedar ocult fins avui, en què ho explico per primera vegada.

Em van quedar la por i la vergonya tancades al cos. Algú podria dir que allò no va ser res, simplement quatre grapejades maldestres sobre un cos de noia. Però no ens equivoquem: allò va ser una agressió i un abús de confiança. Per aquest motiu mai més, mai més, no vaig poder mirar de cara aquell jove, avui un home casat, amb fills i amb néts.

Per què escric ara aquesta experiència? Dues circumstàncies m’hi han portat, com per casualitat. Una és una enquesta telefònica que vaig contestar pacientment un vespre de no fa gaires dies sobre els maltractaments que sofreixen les dones i que va des de l’agressió més violenta fins a la més venial, però sigui com sigui totes trasbalsadores. Algunes vegades em venia a la memòria aquest episodi que de seguida m’augmentava els batecs del cor, de manera que el foragitava immediatament. Me’n defensava amb un oblit forçat, i així ho vaig manifestar a l’enquestadora.

L’altra circumstància és un article de Lucía Etxebarria publicat en un dominical de La Vanguardia. L’escriptora parla d’una agressió sexual que va sofrir, una agressió no resolta que l’ha duta a necessitar ajuda psicològica. Explica en el seu relat que per guarir la seva ànima ferida s’ha tret l’etiqueta de víctima i s’ha posat la de supervivent. Oh, i tant!, com d’una guerra. Jo mai no he sabut quin nom donar a allò que em va deixar l’ànim encongit, una por que desconeixia.

Malte Laurids Brigge, el protagonista d'Els quaderns de Malte (El Cercle de Viena), de Rainer Maria Rilke, diu que va escriure els quaderns per transcendir la mort. Una agressió què és, sinó una forma de matar? I l’escriptura que és, sinó una forma de viure?

(publicat al Diari de Vilanova, 8 de maig 2010)