Refugiat i exiliat poden semblar paraules sinònimes, però no ho són. María
Zambrano, la filòsofa, les distingia, i encara n’hi afegia una altra:
desterrat. Sabia de què parlava, Zambrano, ja que, arran de la nostra Guerra
Civil, ella les va patir totes tres. Tot i que al final en faria una tesi de la
condició humana, com a exili, i fins i tot arribaria a considerar l’exili com a
pàtria.
En veiem fileres, de desterrats, de refugiats, d’exiliats, pels camins
d’Europa, trobant les portes barrades gairebé a tot arreu. Les seves cares són
de desesperació. Fugen de la guerra, fugen de la terra que els va veure néixer,
fugen del terror que també assola les nostres zones de confort. El de
Brussel.les ha estat l’últim episodi terrorista.
L’home pateix la Història, escriu María Zambrano. Sovint, però, qui
pateix el pes de la Història no és qui la fa, ho sabem prou bé. Ningú no
decideix ser desterrat ni ser un refugiat. Una altra cosa és l’exili, o les
migracions per motius econòmics, que poden i acostumen a ser voluntàries.
Les categories, doncs,
afecten per igual la història d’un poble que les vides senzilles d’aquells que
l’integren, raona
Zambrano. Les vides senzilles de les fileres de desterrats que veiem cada dia a
les pantalles buscant no només un lloc per viure i treballar, sinó per ser…
Estan amenaçats de mort per un adversari que no tem la mort, que la busca i li
dóna justificació. Potser això encara no s’havia vist mai, i tants horrors com
ha vist l’Europa del segle XX! També nosaltres, encara que no ens en fem prou
cabal, estem amenaçats de mort pel mateix adversari: soldats del nihilisme, no
de la religió, encara que se’n revesteixi. Estem amenaçats de mort violenta, no
pas de la mort ordinària, que aquesta ja la sabem. D’aquí ve que no s’entengui
la indiferència general envers les fileres de desterrats, de refugiats; no hi
ha indiferència particular, hi ha molta gent de bé, però no s’entén la manca
d’operativitat envers un problema que si encara no ens afecta ens acabarà
afectant.
Es desconeix la condició d’exiliat en general. En particular, sí. Perquè a
vegades sembla ben bé que un sigui desconegut fins i tot per als seus. Però
aquest és argument per a un altre article. Es desconeix la condició d’exiliat
en aquest peregrinar continu que desfila davant dels nostres ulls. Només ho
saben aquells que han patit alguna mena de desterrament, d’exili, en un procés
dolorós, molt dolorós d’anar fent salts al buit… És clar que a vegades, per
salvar la vida, s’han de fer aquests salts al buit. I no sempre es troba una mà
que acull, que salva, ni que sigui la nostra pròpia mà. No puc deixar de pensar
el difícil que és conèixer-nos. No només els uns als altres, si no també
nosaltres mateixos. No hi ha cap avantatge en l’exili, llevat que ens mantingui
desperts. Mentrestant, ja prou que es veu, tanquem els ulls fins que la
Història truqui a la pròpia porta. Ja respondrem, se’m dirà. Però, i si ens
avancéssim en la resposta?
(article publicat al setmanari El 3
de vuit, 1 d’abril de 2016)
