El 23 de febrer de
1821, John Keats, malalt de tuberculosi, va morir a les onze del matí. Va ser
enterrat al Cimitero Acattolico de Roma. La notícia de la seva mort va arribar
a Anglaterra el 17 de març. Avui ho sabríem a l’instant, amb un tuit. Penso que seré entre els poetes anglesos
després de la meva mort, havia afirmat amb seguretat íntima. En efecte:
avui és considerat un dels més grans poetes anglesos, i no només entre els romàntics.
En la seva tomba anònima es llegeix: Aquí
jeu un el nom del qual va ser escrit a l’aigua. Un desig de lleugeresa i
frescor. Perquè tot li va pesar, en vida, tot en la vida quotidiana el colpia.
Sensible, era ésser d’un altre planeta. Potser tots els poetes d’aquesta cintura
ho són.
Asseguda davant
l’estela de John Keats llegeixo Leggiadra
Stella (Àgil estrella), un recull de les cartes que abans de venir a Roma
va escriure a Fanny Brawne, la jove per la qual el poeta va perdre el cap, com
escriu la filòsofa, feminista i estudiosa de la literatura Nadia Fusini al
pròleg. Cartes febroses d’amor que no amaguen gelosia i sentiments possessius.
Amor que tendeix a l’absolut, i potser sempre és així, en l’ànima humana, i més
en l’ànima romàntica. Però avui dia aquest amor no sembla suportable per a una
noia moderna, independent, subjecte d’ella mateixa. Amb tot, diu Fusini que
aquestes cartes d’amor són de les més belles que s’han escrit mai. Apuntava a
l’horitzó l’amor indigent dels nostres dies, com escriurà María Zambrano? No és
que no hi hagi amor, diu Zambrano, és que l’amor no troba el seu lloc, no troba
acollida en la nostra ment. L’amor està confós en una multiplicitat de
sentiments que n’obscureixen l’essència? Els poetes romàntics –ells no
s’anomenaven pas així- van fer aflorar a la superfície un amor en
incandescència de forma tan sublim com imperativa. Potser només ells el vivien
així. Perquè quan la flama és massa viva, crema.
(article publicat a DV -Diari de Vilanova- 19 de maig de 2017. A la imatge, llibres dedicats a John Keats, comprats a Roma)
