El feminisme és un humanisme

 

El feminisme és un humanisme, una cultura, una obertura del pensament que es completa en l’acció individual i col·lectiva. Hi ha, és clar, moltes formes de feminisme preservant l’essència: posar al centre el fet de ser dona en tota la seva dimensió humana que no deixa d’incloure la dimensió espiritual de la persona. En vam tenir un exemple en l’edat mitjana, que no va ser tan fosca com ens diuen, amb aquelles abanderades que van ser, ja als segles XII i XIII, les beguines, i només és un exemple d’emancipació i autoritat femenina.

La meva generació (sóc nascuda l’any 1951) va néixer feminista. De nena em recordo protestant pels avantatges dels nois: trobava injust que les cosines grans haguessin de demanar permís per a tot. I que l’estat no ens atorgués la majoria d’edat fins als vint-i-tres anys, quan moltes de les meves amigues ja eren mares! Mares i àvies, però, ens donaven suport ajudant-nos a ‘realitzar els somnis’. Jo em vaig determinar a treballar molt jove en un despatx per poder-me subvencionar les classes nocturnes a l’escola d’art, la meva vocació. La mare, que va pertànyer a la generació sacrificada, tenia el sopar a punt a les deu del vespre, quan arribava de l’escola. Havia sortit de casa a dos quarts de nou del matí. També l’àvia m’animava a fer el camí triat: ella va viure a l’època de la República, temps en què les dones havien assolit un paper més dinàmic en la societat que va quedar truncat amb la guerra i el franquisme inquisidor.

El moviment feminista dels anys setanta (moltes de les seves iniciatives socials ara compleixen cinquanta anys) va ser molt potent. Les dones vam voler girar aquell món que pretenia castrar els nostres talents. Hi ha hagut diverses onades de feminisme des de llavors, cadascuna amb les reivindicacions del moment perquè tot i que s’ha avançat molt, queda molt per fer fins i tot en terrenys que ja crèiem guanyats. Hi ha regressió en el posat de la senyora Macron, suposadament d’esquerres, quan apareix com un maquiní sense moviment al costat del marit, o la senyora Trump, de dretes, igualment rígida, amagada rere un barret ample. On és, l’ànima d’aquestes dones que tothom mira i potser imita? Hem tornat a les dones ‘florero’? 

(article publicat al setmanari La Fura, 23 d'octubre de 2026. A la fotografia, una imatge de terracota que figura una deessa)