L’estiu, temps per a la
vacança, és també temps per a la meditació. A vegades hi du la contemplació del
paisatge, o una lectura, o una conversa en la qual dic que recordo un estiu a
Martinet de la Cerdanya, l’estada en un campament de noies guies. Tenia dotze o
tretze anys. Vam comprar unes postals per enviar a casa. “Queridos padres”,
vaig escriure. Em vaig aturar en sec, no vaig poder continuar. Qui eren aquells
queridos padres? No podia escriure queridos padres als meus estimats pares,
que és el que vaig acabar escrivint sense saber escriure en la meva pròpia
llengua.
Josep Benet tenia raó, dic en la conversa.
Es va voler cometre un genocidi amb la llengua catalana per molt que, de forma
desvergonyida, el rei Joan Carles digués que aquí mai no s’havia prohibit el
català. Havia acabat l’ensenyament primari, tot en castellà, ni una paraula en
català a l’escola Grupo Escolar Reyes Católicos. I quan dic ni una vull dir ni
tan sols al pati. Si et “pillaven” parlant en català eres castigat, per la qual
cosa ningú no el parlava. És un miracle que hàgim conservat el català. La gent
de la meva generació hem hagut d’aprendre’l a escriure de grans, fora de
l’escolarització.
José Costa Gramunt, es llegia al DNI del
meu germà, fins a la mort del dictador. Ell no era José, sinó Josep. El nom fa
la cosa. Per aquesta raó fets com aquest produeixen esquizofrènia. Era fet
expressament, van voler crear una societat malalta, que se sentís estranya i
marginada d’ella mateixa. Et sents estrany quan t’anomenen amb un nom que no és
el teu. Però no se’n van sortir. Hem resistit al genocidi programat. Avui i
aquí no se li canvia a ningú el nom amb el qual vol ser anomenat. Per exemple:
José Montilla, i tots tan contents, tant si el vol conservar com si se’l
canvia, hi ha llibertat. Vet aquí la diferència. Quant al genocidi, no és un
crim? El podem perdonar, i ho fem. Però no s’ha d’oblidar cap genocidi. És un
acte humanitari no oblidar els genocidis.
(article publicat al Diari de Vilanova, 9 de setembre de 2016. La foto és antiga... jo al jardí de casa l'agost de 1994...)
Quan penses en el passat hi ha fets que sembla ben bé que no puguin ser, però van ser i sembla que hi ha qui voldria retornar-hi.
ResponEliminaMalgrat tot,res no ens podram aturar-nos.Visca la nostra llengua!!
ResponEliminaUna abraçada.