La Catalunya jueva

Farà uns quatre anys, vaig visitar la sinagoga del carrer Marlet, al call de Barcelona. Allà vaig adquirir una guia sobre la Catalunya jueva. És una guia orientativa per a qui, tant de fora com des de dins estant del territori, vulgui resseguir les petges de la presència jueva a Catalunya. És imprescindible conèixer els llocs –més de seixanta- on hi va haver aljames, algunes de molta rellevància no només quant a nombre d’habitants sinó per la seva personalitat cultural, com les de Barcelona, Girona, Tortosa, Tàrrega, Manresa i Puigcerdà, entre d’altres. A partir de l’any 70 d.C., any de la destrucció del temple de Jerusalem, ja van arribar al nostre territori jueus de la diàspora, molt abans, doncs, que sorgissin comunitats cristianes. I, per suposat, abans del naixement de Catalunya.

L’auge de la cultura hebrea per tot el país es va donar al segle XIII i va estendre’s fins a la primera meitat del segle XIV. És una època de gran esplendor, el seu segle d’or, per entendre’ns. El seu descens comença amb l’arribada de la pesta negra, l’any 1348. En aquesta època es comença a culpar els jueus de tots els mals del món, la qual cosa va desembocar en els aldarulls del 1391, que va comportar la fi de moltes aljames catalanes. Finalment, la controvèrsia de Tortosa (1413-14), convocada pel papa Benet XIII, va suposar un retorn de la inestabilitat entre les comunitats cristianes i jueves, i les persecucions que van culminar amb el decret de l’expulsió dels jueus de tota la Península Ibèrica, l’any 1492.

L’any 1348 hi va haver una tragèdia al call de Tàrrega. Un seguit de males collites i la consegüent crisi econòmica, va propiciar una gran tensió social i confrontació religiosa creixent. Aquesta situació va esclatar amb l’arribada de la pesta a Catalunya. El juliol de 1348 es va produir un assalt al call de Tàrrega. Es van assassinar més de tres-cents jueus. Es tenia coneixement d’aquest avalot per la documentació de la Cancelleria Reial i el relat de Josef ha-Kohen, La vall de llàgrimes. Però ha estat a partir de les excavacions al call l’any 2007, i molt especialment a la necròpolis hebrea de les Roquetes, que s’ha pogut conèixer l’abast d’aquell horror. Només en sis fosses comunes ja hi ha enterrades, vestides, vora una setantena de víctimes. Que anessin vestides dóna la mesura d’aquests fets dramàtics, ja que els jueus enterren els seus morts ritualment. Després de vetllar el mort un dia, en arribar al cementiri es realitza la Tahará (bany ritual) en el cas que el cos no hagi estat encara rentat i purificat. Després se l’amortalla amb les Tajrijim, mortalles blanques. Si el finat és un home se li col.loca a sobre el Talit (mantell de les oracions), que va portar en vida. Amortallar els morts de blanc té com a objectiu assenyalar la igualtat absoluta que existeix entre els éssers humans en el moment de la mort.

A rel de les descobertes arqueològiques, des del passat 19 de març, el Museu Comarcal de l’Urgell de Tàrrega compta amb la mostra permanent, Tragèdia al call de Tàrrega 1348. En l’exposició es poden veure objectes quotidians de la vida del call. I tot i que la tragèdia està contextualitzada en el vídeo que protagonitza Moixé Natan, un reconegut escriptor jueu targarí (una de les fortunes més grans de Tàrrega del segle XIV, que va sobreviure a la massacre), en el discurs expositiu no es fa prou èmfasi que va ser una matança antisemita en tota regla. Aquesta mortaldat tan enorme posa el cor en un puny i cal admetre que des del cristianisme s’han fet coses terribles. Aquests fets luctuosos demanen un decidit acte de contrició pòstum. De la mateixa manera que, amb sentit de justícia i caritat, es vol retornar la dignitat a tants morts de la Guerra Civil del bàndol republicà, també s’hauria de voler un acte de reparació de les víctimes de les matances antisemites allà on sigui que es van produir, ni que hagin passat segles. Els actes de reparació són necessaris per tancar ferides històriques.    

(article publicat al Diari de Vilanova, 9 maig de 2014. A la imatge, joies jueves)