Al final d'aquest carrer que es veu a la fotografia presa aquests dies que hem estat a Salamanca, hi ha el famós Archivo General de la Guerra Civil Española. És difícil fer-se càrrec de la Guerra Civil sense haver-la viscut. Per aquest motiu, l'aproximació sempre és això: aproximació. He trobat coses de les quals ja tenia coneixement, però provoca un fort impacte veure-les escrites, és a dir: confirmades. La persecució va ser real, i tan real. Alguns, molts, massa, hi van deixar la pell.
Tot just iniciada la democràcia la meva germana va anar a l'Arxiu per veure de trobar documentació sobre el meu pare que havia estat aviador de la República. Així haurien obtingut una paga que hauria ajudat a la nostra mare però no varen trobar res. El pitjo va ser que com que la meva germana i el seu marit parlaven en català entre ells, una funcionària es va tapar les orelles començant a cridar: "¡Por favor, por lo que más quieran, no hablen catalán!. La meva germana li va contestar reprimint la seva alteració: ·Es el idioma de mis padres, debería entenderlo". I amb la cua entre les cames varen sortir del Archivo.
ResponEliminaSalutacions!
Doncs encara no els agrada sentir parlar català: ho hem comprovat. Salutacions, Glòria. La democràcia és encara un bé escàs en segons quins llocs.
ResponEliminaSobre la guerra civil, com vaig sentir en una ocasió comentar a Agustí Pons, no em sento capaç de jutjar res, quan més llegeixo més m'horroritza tot plegat i també els pròlegs i els epílegs, en tot cas val més que jutgem la nostra generació.
ResponEliminaSobre Salamanca, és lamentable el tema i també que ens hagin venut unes quantes vegades que ja estava 'tot arreglat'. Una vegada, ja abans de tot això de l'arxiu, a una coneguda la van esbroncar en un bar per demanar 'un biquini', gran paraula catalana pel que es veu. Encara més, els salmantins que no mostren aquesta visceralitat han d'anar molt amb compte per motius de convivència, no és fàcil.
Aproximar-se vol dir conèixer una mica més. Qui es manté estàtic, no coneix.
ResponElimina