Una base de paraules

 

     

Fornir una bona base de paraules comença per parlar als infants com es parla als adults. Els infants aprenen escoltant. Les paraules correctes són un bon fonament per a la fase de la vida que els espera: l’escola. L’ensenyament passa per les paraules. La vida la relatem amb paraules. Els humans som relat. El fil del pensament és relat. Ens expliquem a través d’un relat.  

Mestres de primària i professors de batxillerat lamenten la migradesa del llenguatge amb què arriben a classe molts alumnes. El desconeixement de les paraules és un obstacle per a la comprensió del discurs, de la lliçó acadèmica, de la lectura del text a estudiar. Un bon vehicle per augmentar el cabal expressiu és llegir literatura rica en expressions, és com un diccionari en viu. Llegir propicia escriure bé, de manera comprensible. Un altre gran dèficit de l’expressió que arriba a les proves per assolir places en l’administració fins al punt d’haver de rebaixar el nivell.

Molts malentesos provenen dels diferents nivells del llenguatge amb què ens comuniquem. Hem necessitat mil·lennis per arribar fins aquí, la cultura s’expressa no només a través d’una bona dicció i riquesa de llenguatge sinó sobretot pels discursos ben estructurats. D’unes dècades ençà sembla que caminem de dret a un abisme de la civilització que tant ens ha costat guanyar. Crèiem en la superació de la ignorància mitjançant l’alfabetització, l’ensenyament generalitzat, la cultura a l’abast de tothom. Ara que tenim tot això, ara se’ns queda a les mans.

Fan de bon llegir els articles de Pau Vidal recollits a L’enxandallament del món. Una crònica desenganyada de la fi de l’espècie (Viena Edicions). A la vista de la realitat ambient, l’autor retrata la decadència de la humanitat cap a la vulgaritat, la ignorància cofoia de ser-ne, la mala educació manifestada en la reducció dràstica del vocabulari, la banalització dels significats, la perversió de les formes, la lowcostització dels usos. I ja no parlem del català. Mal de llengua per als qui escrivim en català. L’expressió enxandallament és una metàfora. Què ha passat.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 4 de març de 2022)

Pandèmia i reflexió

 

Aviat farà dos anys de la pandèmia del nostre segle, ja que de pandèmies n’hi ha hagut sempre. L’aparició de la Covid-19 ha caigut com un llamp sobre el cap de les nostres societats tan tecnificades i tan medicalitzades que semblava impossible que una malaltia tan greu i mortal en alguns casos, ens toqués un pèl. Sobirana supèrbia, la nostra, ignorant que des que naixem som éssers fràgils, que la vida és un miracle encara que no hi creiem.

La pandèmia que ens va tancar a casa i que ha demanat a la gent tanta paciència, tants sacrificis i mesures de prevenció, la pandèmia que ha causat tantes crisis personals, laborals i polítiques, ens havia de fer reflexionar sobre el model de vida que ja sabem que no va enlloc. O, sí, de cap a l’extinció de la vida natural en un planeta en crisi si no hi posem remei, el canvi climàtic és una realitat.

Cada dia escoltem xifres de malalts i morts, de vacunes i investigacions de nous remeis. Fa bo saber-ho. Però és tota la informació disponible o n’hi ha d’oculta? No s’ha arribat a treure l’entrellat de l’origen de la Covid-19, i fora bo saber, encara que cogui, si com s’ha dit va ser un error humà de laboratori o es tracta de la mutació d’algun virus anterior com ara mateix està mutant la Covid-19. Tenim dret a saber-ho, com fora bo saber, encara que seria més dur de saber, si hi ha hagut altres raons, segurament d’ordre crematístic, que han abocat a aquest daltabaix de grans dimensions, un encadenat d’esdeveniments inesperats que ens caldrà comprendre i digerir.

A Pandèmia i postveritat. La vida, la consciència i la Quarta Revolució Industrial (Fragmenta), el filòsof Jordi Pigem s’atreveix, amb dades a la mà, a explorar el munt de complexitats que envolten la pandèmia i que fa temps que transformen el món per a bé i per a mal. Ens cal reflexionar, anar més enllà per reforçar el nostre criteri amb una base més àmplia de coneixements. El canvi que a l’inici de la pandèmia ens vam prometre que s’havia de produir a favor de la vida i el seu sentit humà, la democràcia i la llibertat d’expressió, no ve sol. Els poders instal·lats se les saben totes. Cal estar desperts i forçar els canvis que a ulls vistents són tan necessaris.

(article publicat al setmanari La Fura, 18 de gener de 2022. A la imatge, un núvol que ha pres la forma del Mont Fuji...)

Ser i estar en el món

 

Algunes vegades la meva àvia Maria em deia: «Baixa al món!». M’ho deia quan m’estava fent un sermó i jo semblava tenir el cap a una altra banda i veia que no l’escoltava. M’ho deia també quan estava concentrada en una lectura i no la sentia si em cridava. I potser encara m’ho deia quan m’havia posat el plat per dinar i jo mirava en algun punt que ningú més que jo veia. No tinc la impressió que estigués distreta, més aviat diria que estava en alguna altra banda en la qual no tocava de peus a terra.

En aquella època no es parlava de meditació ni de ioga, simplement la gent de pagès com la meva àvia, i amb experiència de ser al món d’una manera senzilla i sàvia, ens deia «baixa al món!». Ho he recordat sempre quan per ànsia de coneixement he llegit textos espirituals de diverses cultures en les quals es parla de la meditació com un vehicle per entrar en el més profund d’un mateix sense els vels del pensament o la fantasia, que poc o molt ens allunyen de la realitat immediata, concreta, de ser en cos i ànima en el moment present. Perquè es tracta de ser al món aquí i ara.

Una de les coses que més ens allunya de ser en cos i ànima en el temps present és l’acceleració del temps, la manca de temps, anar i venir sempre amb la llengua a fora. A Estar en el mundo (Kairós), un llibre excel·lent sobre la necessitat de la meditació, l’antropòleg i formador de professors de Ioga Julián Peragón anota: «A la vida moderna (o, millor dit, postmoderna), que intenta abastar-ho tot, i tot ara mateix, li falta oxigen».

Per ser en harmonia amb l’ésser interior, la meditació, aquest donar-se temps i mitjançant uns exercicis físics i mentals aturar-se i respirar fons, pot ser una forma de recuperar l’alè perdut que ens porti a enriquir una vida empobrida per excés d’activitats, encara que sembli una paradoxa, i viure el present amb una major intensitat espiritual, que no cal buscar en cap temple, tot i que un temple hi ajudi. Moments en què el nostre centre vital s’assossegui i com un pal de paller ens aguanti drets en les incerteses que ens fan trontollar en els nostres temps ambigus i insegurs.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 4 de febrer de 2022. A la imatge, flors d'ametller en un fons de vinyes, imatge presa aquest febrer mateix)

El cant de la Sibil·la

 

Profetes i sibil·les, figures oraculars, ens han acompanyat sempre. Formen part del patrimoni cultural immaterial de la humanitat, són presents en totes les creences, en totes les cultures. En la nostra específica cultura mediterrània i judeocristiana, s’alça la figura imponent de la Sibil·la, cadascuna amb el seu nom.

Explorar les arrels mítiques i històriques de les sibil·les és un camp fascinant pel seu misteri. La convivència amb aquestes figures profètiques des de fa vint-i-set segles ha donat lloc també a molta creativitat literària. No puc deixar d’esmentar la profunda impressió que vaig experimentar amb la lectura de Sibil·la, del Premi Nobel de Literatura 1951, Pär Lagerkvist. L’autor suec dona la paraula a la Sibil·la per excel·lència: l’oracle del temple d’Apol·lo. I no és fins fa no gaires anys que hem conegut la vida i obra de l’anomenada «Sibil·la del Rin», l’abadessa benedictina Hildegarda de Bingen, figura espiritual i cultural de primer ordre: visionària, remeiera, música. El seu expedient per fer-la santa ha dormit segles al Vaticà, amb una misogínia que no cessa.

Les belles arts representen la Sibil·les, les seves imatges formen part del nostre imaginari col·lectiu. En sabem alguns aspectes històrics, si bé encara ens podem sorprendre: la Sibil·la Eritrea, una de les quatre Sibil·les pintades al fresc per Miquel Àngel a la Capella Sixtina, possiblement les més conegudes pel gran públic, sembla que «hauria denunciat Homer en relació amb les falsedats existents a la Ilíada», tal com escriu l’estudiós Antoni Gelonch a l’assaig Quan canta la Sibil·la (Viena Edicions), escrit conjuntament amb el musicòleg Oriol Pérez Treviño, que centra el seu treball en el Cant de la Sibil·la que des de fa mil anys s’interpreta en alguns temples assenyalats abans de la missa de la Nit de Nadal. Per més vegades que s’escolti aquesta tonada medieval no varia l’emoció perquè va a les entranyes de l’ànima. La primera traducció de la lletra d’aquest cant apocalíptic que anuncia el Judici Final és del segle XIII i no pas del llatí sinó de la versió occitana. Tradicional a Mallorca i a l’Alguer, des del 2009 es canta a la catedral de Barcelona en una meravellosa versió polifònica de la tornada.

(article publicat al setmanari La Fura, 23 de desembre de 2021. A la imatge, la Sibil·la cumana, d'Andrea de Catagno, 1450)

Gran art amb matèria propera

 

Dolors Oromí (Barcelona, 1928) és un nom reconegut en l’art del tapís contemporani a Catalunya. Els seus tapissos són d’una originalitat genuïna, fruit de la seva experiència vital: «El material em crida», diu Dolors Oromí que hi posa l’art.

Filla d’un industrial del tèxtil, Dolors Oromí va créixer envoltada de teixits, fils, sedes, llanes. Però la seva creativitat insòlita, iniciada de la mà de Josep Grau Garriga, es va disparar en contacte directe amb cordes i cordills a la seva masia familiar: «Un dia estaven arreglant un carro amb cordes i filferros i com que no tenia llanes, que les tenia a Barcelona, vaig començar a treballar amb allò. I vaig pensar: això és el que em va bé». Matèria propera per fer gran art.

Els tapissos de Dolors Oromí: monumentals, espectaculars, alguns gairebé escultures, estan lligats a la terra, a la natura, als seus dons vegetals treballats a través d’oficis mil·lenaris com són les cordes. Impressiona veure les mans nuoses de l’artista que va treballar aquests tapissos amb una energia que encara guarda en el fulgor de la seva mirada. «Jo sóc molt rústica, sóc de bosc. M’agrada més un hort que un jardí», diu aquesta creadora que té obra en museus de Nord-amèrica, Europa, Japó i, per descomptat, Catalunya i Espanya. Obres destacades formen part del Museu del Tapís de Sant Cugat.

Dolors Oromí, d’una rara humilitat en el món artístic amb tants egos inflats, explica senzillament com s’inspira: «Jo no busco el material per fer un tapís. Veig el material i penso el que podré fer amb allò». I el que fa se sustenta en una tècnica de teixir ben apresa que ella ha desenvolupat amb una gran creativitat en funció d’aquest material gens dòcil i que ella treballa donant als seus tapissos unes textures que van més enllà de la forma per traslladar a la vista conceptes com la maternitat, o sortir del tapís convencional per confeccionar una col·lecció de màscares en un recorregut que va de la matèria propera: cordes, cordills, sogues, maromes, anelles, xarxes i filats a la materialització d’unes màscares que com les dels indígenes remeten al més profund de la psique.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 7 de gener de 2022. A la imatge, un tapís de Dolors Oromí)

Literatura

La paraula literatura és tan politípica, admet tanta diversitat de conceptes al seu interior com la paraula món en el ben entès que els humans ho som perquè som éssers fets d’històries. Els humans som relat en els diversos nivells de la nostra humanitat, des de la més primària, instintiva, fins a la més sensible, culta o elevada. D’aquí ve que hàgim de parlar de diversos gèneres literaris si bé amb un denominador comú que els aglutina: l’obertura a l’alteritat. Un toc d’atenció, doncs, o una cura al nostre egotisme entès, com diu Tzvetan Todorov al seu llibre La literatura en perill, «a la il·lusió d’una autosuficiència».

En el mateix sentit cal entendre una de les reflexions del filòsof Richard Rorty quan deia que la lectura de novel·les «no és tan a prop de la d’obres científiques, filosòfiques o polítiques com d’un altre tipus d’experiència molt diferent: la de l’encontre amb altres individus». I com menys se’ns assemblen els personatges més s’eixampla el nostre horitzó mental que a través de les lectures va esdevenint capaç d’apreciar tant com d’horroritzar-se, amb personatges com el de Raskólnikov a la novel·la Crim i càstig, de Fiódor Dostoievski. Fins al punt de no oblidar-lo mai més.

La veracitat dels personatges, ja sigui un jo poètic, ja sigui un jo autobiogràfic o inventat de cap a peus, es basa en el reconeixement. No podem reconèixer una psique humana, per més santa, anodina, dramàtica, estúpida o abjecta que sigui, a través de l’abstracció. El personatge, sigui que tingui trets d’algú que coneixem, o d’algú que se’ns presenta de manera inèdita, ha de tenir alguna mena de figuració per posar un símil del món de la pintura. La literatura no es basa només en l’impacte expressiu a través del llenguatge, sinó sobretot en el fet que ens mou a incloure en la nostra consciència altres ànimes o maneres de ser al món. Posem per cas el Quixot, per més extravagant que el personatge ens pugui semblar. I és que en algun moment de les nostres vides hem encarnat algun pensament o hem vist protagonitzar algun fet tant o més quixotesc que els que narra Miguel de Cervantes.

(article publicat avui, 3 de desembre de 2021 al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès)

Bruixes a la llum

 

Fa temps que l’antropologia i la psicoanàlisi van traient bruixes i aquelarres a la llum. Però a l’avançada del seu temps, Jules Michelet (1798-1874) ja ho havia fet a La bruixa (1861). Es tracta d’un assaig de referència sobre aquest arquetip universal que en l’imaginari col·lectiu fa companyia a ogresses i madrastres amb la seva cara malèvola tan present en les contalles de les àvies.  

Bruixes i aquelarres són alguns dels temes iconogràfics que el pintor Francisco de Goya (1746-1828) va tractar en les obres de la seva última època. Per a un artista visionari que va entrar també a l’avançada en la modernitat romàntica, el tema li era atractiu per la seva bellesa fosca, esperpèntica, monstruosa. Però el motiu de la bruixa i les seves reunions clandestines a la llum de Saturn no és tan simple.

Jules Michelet, un humanista il·lustrat, va voler saber amb dades a la mà per què en un moment determinat de la història la dona havia arribat a ser una bruixa temuda. És evident que en aquesta concepció hi havia una consideració no només pejorativa de la dona sinó també una mirada misògina, pròpia de l’edat mitjana, les petges de la qual arriben fins avui. En els seus estudis Michelet s’inquiria per què els seus antecessors no s’havien preguntat mai pels antecedents morals i espirituals de la bruixa. Aquest professor expulsat per les seves idees anticlericals de l’acadèmia francesa (Goya ho va ser de la cort espanyola) va arribar a la conclusió que l’origen d’aquest arquetip de la dona encarnat en la bruixa era fruit del maltractament sistemàtic que la dona havia rebut durant segles. La bruixa va arribar a ser-ho per desesperació. I per marginació, podríem afegir, ja que les seves arts saludadores la situaven fora de la ciència canònica i dels dogmes de l’Església, reialmes masculins per excel·lència.

És per la mateixa raó de l’absolutisme clerical que ofegava l’incipient lliure pensament que Goya va pintar la marginació de la condició humana dissident, alternativa. Una resposta anímica a la justícia corrompuda, a la maldat institucionalitzada, res que actualment no coneguem de primera mà. Per aquest motiu, és amb personalitats genials com la de Michelet i Goya que la civilització ha avançat.

(article publicat a La Fura, 24 de novembre de 2021. A la imatge, un gravat de Goya)