Passos sagrats, fets, símbols

María Zambrano, que va escriure la major part de la seva obra genial a l’exili, sempre m’és un estímul. En una de les seves glosses, aquesta referida a la primavera, diu que tots els passos haurien de ser sagrats. Els de la primavera ho són, i tots els que es donen en les altres estacions també, encara que no se’n sigui conscient o, simplement, es refusi tota sacralitat en la vida còsmica i la vida humana. Joseph Campbell, estudiós dels mites i les religions, diu que parlem molt dels fets, i s’ha de parlar dels fets, però la càrrega de simbolisme que habita els fets demana també una lectura de la qual n’estem molt faltats.

Un exemple dels que posa Campbell: Assumim que el Déu de l’Antic Testament és un fet, no un símbol. Ara hauríem d’escriure sobre què és símbol, però deixo als lectors la reflexió. Pensar en els passos sagrats potser ajuda a entrar en matèria.

(a la imatge, fustes que floreixen)

No hi ha castells

Sobre les eleccions passades potser tindrem la temptació d’escriure molt, o gens, en tot cas fóra bo intentar veure el fons de la qüestió. S’imposa el principi de realitat, els temps que ens esperen demanen atenció. Als costats de l’arc electoral hi ha salts d’alegria. Però l’espai central s’ha aprimat, l’un inesperadament, l’altre no, ja se sabia. No cal estendre’s en el que diuen els opinadors dels diversos mitjans, segur que tothom se n’ha omplert els ulls, es va fent un criteri més enllà de la consciència de les bombes, internes i externes, llançades per dinamitar el procès electoral. Jo només voldria apuntar que no hi ha castells que es puguin coronar sense una gran base de gent que sostinguin pilars i enxanetes. Hi ha circumstàncies especials, i aquesta ho era, que demanen muscle, esforç, eficàcia, visió, utilitat. 

(a la imatge, petjades a la platja de Vilanova i la Geltrú)                 

Desplegar els arguments

Quan les coses es presenten prou clares, pensar potser no costa gaire, ja que parla l’evidència. Però no estan tan clares, ens diem amb una persona del meu entorn, tot parlant per telèfon aquest matí respecte del resultat de les eleccions. El panorama s’ha clarificat, això sí que ho hem guanyat, els fruits en un sentit o en un altre són clars. Ara, tant experts com opinadors banals aniran posant sobre la taula un munt de reflexions o d’invectives, depèn, i tot ho llegirem i escoltarem amb interès perquè ens ateny. Però per anar aclarint en profunditat, per saber de debò qui ha perdut o guanyat les eleccions, caldrà observar com es van desplegant els arguments del paisatge que ara tenim al davant.     

Els llibres i la seva ànima

En una de les seves glosses, María Zambrano parla dels llibres com a éssers vivents, fins i tot dotats d’ànima, de vibració, de pes, de número, de so. És la seva percepció, que alguns també compartim. Una percepció basada no només en la fisicitat dels llibres, ja que sinó no els veuríem –sentiríem- com a éssers vivents. Els llibres dels quals parlem no són llibres per omplir uns prestatges o moblar les parets, sinó llibres llegits, llibres estudiats, pensats, treballats, viscuts.

L'hora dels pobles

Amb el bombardeig mediàtic, amb la deshonestedat intel.lectual i amb les invectives que alguns llancen en contra de les legítimes aspiracions de sobirania de Catalunya, però sobretot amb els espantalls amb què cada dia se’ns amenaça, moltes persones s’interroguen pel camí que s’ha iniciat des de la colossal manifestació ciutadana de l’Onze de Setembre. Que, és evident, tant demanava una resposta política d’alt nivell com un compromís a dur-la a terme. I això és el que marca les campanyes electorals dels partits, en un sentit o en un altre.

Ho afirma la ciència física, i també la ciència històrica: a tota realitat, per revessa que es presenti, quan li arriba el temps li arriba el temps, com ja es diu al llibre de Cohèlet o Eclesiastès (3, 1-8). Així, un bon dia, i també per a sorpresa de molts, va caure el mur de Berlin amb tot el que aquest fet té de real i de simbòlic per a Europa. Roma, un dels grans imperis de l’antiguitat, corromput i decadent es va dividir i al final va desaparèixer. La mateixa sort han corregut altres imperis, inclòs l’espanyol amb les successives pèrdues de les colònies.

Els pobles, com les persones, tenen la seva hora. I com que l’hora no la sap ningú cal estar preparats per quan passi el tren. Moltes són les persones i entitats, del passat i del present (penso en l’Assemblea Nacional Catalana, les Plataformes per la Independència i tantes d’altres), que han treballat per tenir la casa a punt. L’Onze de setembre passat, mentre avançava per la Via Laietana, recordava amb gran enyorança Jordi Llimona, que just aquell dia feia 13 anys de la seva mort. L’any 1993, Jordi Llimona va publicar L’hora dels pobles (Edicions 62). En la dedicatòria, va escriure amb data 19 de novembre: A tu, Teresa, perquè entre somni i somni arribem al gran somni de la nostra plena llibertat.

Jordi Llimona, caputxí que es proclamava catalanista de pedra picada, i que va pertànyer a aquell socialisme dels primers temps de la democràcia, avui fagocitat, escriu al pròleg del seu assaig: Aquest llibre és un al.legat a favor de les nacions sense Estat. No sols n’afirma la identitat nacional, sinó també el dret a una estructuració política pròpia i a una personalitat jurídica reconeguda pel dret internacional…

L’hora dels pobles, de Jordi Llimona, llibre de referència en el seu camp, sembla escrit ahir mateix i fent pinya amb amb la munió de llibres recents que proposen, amb cristeris contrastats, vies de sortida a una dependència que ens limita en tots sentits. En el capítol titulat: Objectiu final, escriu Llimona: El nostre objectiu polític, doncs, és i ha de ser Catalunya. La nostra nació constitueix la primera finalitat política dels catalans quant a catalans. L’estructura política que serveixi aquest objectiu i els mitjans per assolir aquest objectiu, formen part d’una altra qüestió que serà tractada al seu temps. Tot té el seu temps, i el temps ha arribat.

Catalunya ha estat, i és encara, sistemàticament negada com a subjecte de dret. És precisament des d’aquesta realitat negada d’on ara parteixen amb vigor i amb sentit de justícia històrica les aspiracions sobiranistes. S’ha engegat un procès democràtic cap a un Estat propi, l’estructura necessària per donar-li el cos polític del qual parla Llimona. Fins i tot si no es tinguessin en compte els greuges de tota mena que pateix Catalunya –el seu poble en conjunt, pensi cadascú el que pensi, tots som tractats amb injustícia evident-, el per què es vol un Estat propi és obvi: Catalunya és una nació, i europea, que té dret a la plena llibertat.

(article publicat al Diari de Vilanova, 23 de novembre de 2012. La foto està presa a la manifestació del dia Onze de Setembre de 2012)

Escriptura i filosofia

L’escriptor o l’escriptora pot ser, i ho és sovint, un contador d’històries.

No em sembla una definició completa. I és que tal com jo entenc l’escriptura (en la qual també hi contemplo una recerca de la bondat i la bellesa), aquesta és una disciplina veïna de la filosofia, si és que no és també una forma de filosofia.

En la meva experiència lectora, he comprovat sovint que els bons filòsofs són també bons escriptors, i que els bons escriptors són també bons filòsofs.

(a la imatge, casa del Bocaccio a Certaldo, juny de 2012)

Resiliència

Aquests dies, i davant d’unes eleccions històriques com les que som a punt de dur a terme, penso en la capacitat de resistència que podem arribar a tenir i a necessitar, algun cap de llista per descomptat, però també la gent que volem decidir el nostre futur com a nació. És clar que partim de considerar la nació com a subjecte de dret, i això és precisament el que es vol negar, l’estat espanyol l’ha negat sistemàticament, fos quin fos el règim imperant, des de fa tres-cents anys. Perdre una guerra (els aliats anglesos ens van deixar ben penjats a canvi de Gibraltar) no vol dir no tenir raó: hi ha molts exemples històrics de raons massacrades a sang i foc. Ara: mirant endavant, i en ple segle XXI, podem preguntar-nos per què aquí hi ha tants ‘demòcrates’, dins i fora del territori català, defensors dels drets de tots els pobles menys el del poble de Catalunya.
(foto feta l'Onze de Setembre de 2012)