L’escriptura d’Hélène Cixous nascuda a Orà, Algèria, 1937, en una família francesa d’ascendència jueva, no és de lectura fàcil. Potser perquè és una escriptura original, una escriptura que prové directament de l’origen sense passar per sedassos mentals que l’ofeguin, en el sentit en què ho deia Gaudí. Cixous, una filòsofa i escriptora fonamental en el pensament contemporani, escriu al marge de les regles de l’escriptura lineal a la manera com ho entenem a Occident (tan marcat per la cultura patriarcal), la qual cosa no vol dir que la seva escriptura no sigui una escriptura clara i no tingui la seva lògica. L’escriptura d’Hélène Cixous és circular, oblícua, holística i plena d’imatges.
La filosofia i l’escriptura d’Hélène Cixous se’m van revelar en la lectura de
La risa de la medusa (Anthropos, 1995), on precisament l’autora assajava sobre l’escriptura. Cixous criticava paradigmes imperants com el logocentrisme i el falocentrisme que han emmotllat una manera d’escriure que s’ha imposat com a única sense tenir en compte altres escriptures, com ara escriptures femenines o de la diferència, ja que aquí s’hi haurien d’incloure les escriptures orientals.
La filosofia i l’escriptura d’Hélène Cixous (que ha creat un Centre d’Estudis Femenins a la Universitat de París VIII), reclama espai per a allò femení on es relligui cos, llengua i escriptura. Cixous ha teoritzat sobre l’anomenada
escriptura femenina, de la qual la seva és una mostra. “No escrivim sense cos”, és una de les seves divises, com llegeixo ara a
Entrevistas a Hélène Cixous (Icaria), un volum de lectura imprescindible per conèixer més a fons el seu pensament, entre d’altres qüestions, sobre el fet de ser home i de ser dona i els entrecreuaments de l’alteritat en ambdós sexes.
És evident la diferència física entre l’home i la dona, com també ho és mental. Si escrivim amb el cos –amb què, sinó?-, l’escriptura tindrà les seves caràcterístiques específiques. Un clar exemple d’aquesta escriptura sorgida de l’ànima profunda en un cos de dona és la de Clarice Lispector, escriptora brasilera d’origen ucranià i també jueu com la mateixa Hélène Cixous.
Tant en Clarice Lispector com en Hélène Cixous trobem una escriptura on cada paraula té el seu pes específic, on cada paraula té una cosa a dir. És una escriptura sense concessions, sorgida directament de les fondàries de l’ésser com una font que es vessa amb una gran força il.luminadora.
Caldria afegir a aquest comentari l’escriptura poètica de les també filòsofes María Zambrano i Jeanne Hersch. Són escriptures que no caminen per les vies comunes sinó que intenten avançar una mica més en l’expressió verbal de l’inefable, de l’indicible. Són escriptures que respiren, que modulen la veu de l’univers des d’una identitat que es concreta en una anatomia, en una sexualitat, en un pensament.
Hélène Cixous, Clarice Lispector, María Zambrano, Jeanne Hersch saben dels límits imprecisos entre la feminitat i la masculinitat, ambdues qualitats internes que habiten els dos sexes. Però des del seu cos de dona intenten donar sortida lliure a una major expressió del femení fins fa ben poc ocultada, marginada, proscrita. Aquestes filòsofes escriptores, o escriptores filòsofes, busquen l’equilibri en el camp obert de l’escriptura on l’autor és tan important com l’autora i sempre en diàleg amb l’alteritat, tant la de dins com la de fora.
(article publicat al Diari de Vilanova, 25 de març de 2011)
La maternitat no és només un fet biològic sinó també cultural: una construcció de l’esperit que busca embolcallar d’amor l’existència. Així, la gravidesa pot ser també un estat del cor i de la ment, i sovint ho és. En la maternitat es creen vincles afectius que mai més no es desfaran. La maternitat és per sempre. Si es pot viure la maternitat més enllà del sexe i de la fisiologia no es renuncia a la maternitat. Renunciar viure el matern de la vida em sembla que seria com renunciar viure el mateix esperit de la vida.
