No tinc por

No tinc por és el lema que va sorgir de forma espontània després del contingut i emocionat minut de silenci que es va fer a la Plaça de Catalunya com a epicentre del dol dedicat a les víctimes del terrorisme gihadista a Barcelona i Cambrils.

     

Els rituals són necessaris: altars de flors i espelmes, minuts de silenci, missatges de condol, manifestacions de rebuig per la guerra (el terrorisme és una de les seves formes) i en favor de la pau i la convivència, actes de solidaritat com donar sang o oferir companyia o casa. Però també és necessari conjurar el terror i la por sembrades en actes criminals com els atemptats que hem patit sense poder comprendre per què (tot i que en sabem les causes) i sentir-nos colpejats per les morts i tant de mal causat. Per restablir el perdut equilibri personal i comunitari es fa necessari fer una acció concreta, un gest significatiu, dir una paraula que conforti, resar una pregària.

     

La por és un sentiment reactiu davant d’una amenaça, així, doncs, és normal sentir por. Però també és normal dir no tinc por quan s’adquireix la consciència que la por paralitza, que no permet avançar al pas de la vida. Amb por no es fa res i és en moments com els que estem vivint quan més falta fa dur a terme accions de tota mena.

Dissabte vinent està convocada una gran manifestació al Passeig de Gràcia de Barcelona amb el lema No tinc por. L’amenaça de mort és certa. Diversos llocs del planeta hem patit atacs terroristes, s’han tacat amb roses de sang i de dolor les nostres places, carrers, vies de comunicació. Fa temps que convivim amb aquesta realitat que ens convoca precisament per neutralitzar-la, per fer el cor fort, per seguir construint la vida de cada dia. Amb l’exclamació no tinc por, amb aquest mantra sorgit del més profund de l’ànima que es vol en llibertat, estem afirmant la voluntat de viure i procurar la vida: la joia preciosa que cal preservar enfront de la mort.

(article publicat a DV -Diari de Vilanova-, 25 d'agost de 2017)

17 d'agost de 2017, a les 17h.

Es bada el cor de la ciutat en un sentiment volcànic

que fa sortir la lava calenta de les llàgrimes,

líquid vermell com la flor de la sang

                                              que taca la Rambla.

Fa un segon que s’atropella la vida

d’anònims vianants fins que sabrem el nom

                                                               de morts i ferits.

Follia.

Follia en el cervell menjat per una rata infectada d’odi.

On està enterrat Eugeni d'Ors?

A Vilanova i la Geltrú o a Vilafranca del Penedès? Els amables lectors ja saben que Eugeni d’Ors va morir a Vilanova i la Geltrú i que és enterrat a Vilafranca del Penedès. Per aquest motiu la indignació per la confusió entre les dues ciutats augmenta a mesura que es va llegint Eugenio d’Ors 1881-1954, la biografia del filòsof escrita per Javier Varela i que ha estat premi Gaziel de biografies i memòries 2016.

     

Com es pot premiar una obra en què l’autor confon tantes vegades en el seu text les dues ciutats, i aquest no és l’únic error al llarg de la biografia? Com es pot premiar un autor que no s’ha dignat visitar ni la tomba del seu biografiat ni el lloc on va morir? Des de quin marc geogràfic, però sobretot des de quin marc mental escriu Varela? Si en senyal de respecte i desig de comprensió del seu biografiat hagués visitat la casa adossada a la vilanovina ermita de Sant Cristòfol, on Eugeni d’Ors va passar tants estius, hauria entès a fons, no de forma anecdòtica i polititzada, aquests dies d’acostament de Xènius a Catalunya. Varela no coneix la nostra versió del metafísic viatge a Ítaca expressada en la frase: volta el món i torna al Born, on l’ànima es recull.

I si Javier Varela (Madrid, 1952) s’hagués desplaçat fins al cementiri de Vilafranca del Penedès sabria el motiu pel qual Eugeni d’Ors va voler ser enterrat a la tomba de Matilde, sabria la història que hi ha darrere d’aquesta decisió. Aquestes circumstàncies bé deuen ser importants per a una biografia. Varela  també s’atreveix a dir que Eugeni d’Ors no era filòsof perquè els seus treballs no estaven sistematitzats en un pensament reglat. Vet aquí el pensament únic des del qual està escrita la biografia d’un home de geni, controvertit i de difícil etiqueta. Varela ha escrit una biografia fallida d’Eugeni d’Ors amb quin interès, o al dictat de quins interessos, cal preguntar-se.

(article publicat al DV (Diari de Vilanova). En la fotografia, jo el juny de 1998 al costat de la tomba de Matilde, al cementiri de Vilafranca del Penedès, on està enterrat Eugeni d'Ors)

George Harrison, una vida espiritual

I arribarà un moment en què vegis que tots som un

i que la vida flueix dins i fora de tu.

George Harrison

    

A George Harrison. The Inner Light, una vida espiritual (Editorial Milenio), el doctor en musicologia Francesc Vicens Vidal centra la biografia d’aquest Beatle en aquest aspecte de la seva vida i obra, en aquest cas, la creació musical. George Harrison (Liverpool, 1943 – Los Ángeles, 2001) tenia el convenciment que la música constitueix un camí cap a la realització espiritual i humana, i va obrar en conseqüència. Poques són les figures de la seva talla i fama dins del món de la música popular que hagin desenvolupat una carrera artística en la qual la vivència espiritual és al centre.

Quan fem un repàs de la nostra biografia personal a vegades comprenem coses que en el seu moment no podíem entendre perquè no teníem la perspectiva. George Harrison era el meu Beatle preferit, com Ringo Star ho era de la meva amiga Natàlia. Ens distanciàvem del parer de la resta dels amics, que apreciaven de forma unànime, sense discussió, les personalitats artístiques de John Lennon i Paul McCartney. Però si és molt soso, deien. Sí, ara llegeixo que al ‘meu’ Beatle l’anomenaven el ‘Beatle tranquil’ o també li posaven el sobrenom d’Angelo misterioso. Ambdues coses, com escriu el professor Vicens, revelen una personalitat ascètica, introspectiva, contemplativa i consagrada a bussejar qüestions existencials, sens dubte una cosa ben estranya en una rutilant estrella del rock.

     

És just per aquest motiu que aquest Beatle m’atreia, interessada com sempre he estat per temes metafísics i deixant-me conduir pel meu esperit recercador d’altres maneres d’entendre i viure l’espiritualitat, en aquell moment les orientals. La lectura de Sidharta de Hermann Hesse hi havia influït, sens dubte. Però també el coneixement a fons de la poesia de Rabindranath Tagore, l’apassionant lectura de la biografia de Gandhi, així com els escrits de Lanza del Vasto, deixeble seu.

     

S’ha parlat molt de la trobada providencial dels Beatles, en un programa televisiu, amb el professor Joan Mascaró, traductor del sànscrit a l’anglès del Bhagavd-Gita. La vàlua de Mascaró aquí s’ha conegut tard. La Guerra Civil, la postguerra i el llarg franquisme van apagar molts llums, van deixar moltes habitacions de la cultura a les fosques. El mallorquí Joan Mascaró, que abans de la guerra havia donat classes de sànscrit a la Universitat Autònoma de Barcelona, és un dels representants més rellevants de la primera meitat del segle XX, de la influència de l’Índia a Occident.

     

En realitat la trobada es va donar entre el professor Mascaró i el Beatle Harrison, per a qui la relació amb l’Índia i la seva religiositat també s’efectuaria a través de Maharishi Mahesh Yogui, que el va introduir en la meditació transcendental, i el músic Ravi Shankar, amb qui col.laboraria musicalment i establiria amistat per tota la vida. En aquesta excel.lent biografia escrita per Francesc Vicens en la qual es posa l’accent en l’espiritualitat de George Harrison, es reprodueixen les cartes que Harrison i Mascaró es van creuar.

     

Ja en plena crisi d’egos pujats, consum de drogues i presències com la de Yoko Ono (aleshores encara l’amant de Lennon), crisi que espatllava la convivència de la banda, els Beatles van viatjar a l’Índia. Les fotografies dels Beatles a l’Índia són a la retina dels joves de la meva generació. Per iniciativa de Harrison, que ja hi havia viatjat amb anterioritat, el febrer de 1968, i amb ganes de renovar-se en tots sentits, els Beatles amb les seves parelles van fer una estada llarga en un ashram, on van rebre els ensenyaments de Maharishi. Star va aguantar només deu dies, de seguida va fer les maletes i se’n va tornar a Anglaterra. Lennon i McCartney s’hi van estar més temps, però en aquell ambient de silenci van començar a aflorar el que ja s’havien endut de viatge, i es pot dir que el que havien anat a buscar, una revelació, una llum, no la van pas trobar. És evident que amb les alforges que portaven no es podia pas produir un canvi significatiu en les seves vides, hauria estat un miracle. Amb tot, l’Índia no els va deixar indiferents i la seva aura va influir en la seva música posterior, com reporta el professor Vicens en el seu llibre, que al final de cada capítol recomana l’audició d’algun dels discos dels Beatles, sobretot de les composicions de Harrison que fan referència a la seva experiència espiritual, sempre viscuda amb intensitat, al límit.

     

Fins al final de la seva vida, George Harrison, fidel al seu instint de recerca del que hi ha d’espiritual en la matèria, en la vida, va seguir amb el seu propòsit: trobar Déu, que en el seu cas es va revelar en una cara de la cosmologia espiritual hindú, en la faç de Krishna. Francesc Vicens Vidal, que durant molt de temps ha estudiat la trajectòria humana, espiritual i musical del Beatle Harrison, en dóna puntual informació a George Harrison. The Inner Light, una vida espiritual. Ho va ser, una vida espiritual, des del moment en què George Harrison va saber canalitzar les seves inquietuds espirituals en una música que les reflecteix.

(article publicat a l'Eix Diari, 5 de juliol de 2017)

Llegendes de bruixes (a propòsit de la Nit de Sant Joan...)

Amb la publicació de Les bruixes d’Arnes, La metgessa de Barcelona, Les dones sàvies de la muntanya i El caçador de bruixes, David Martí (Barcelona, 1970) s’ha anat fent un nom en el coneixement de bruixes, remeieres, herbolàries, sanadores, curanderes, dones sàvies, llevadores, sibil.les, endevinadores, vidents, magues, encantadores, fetilleres... Figures femenines que es confonen en l’imaginari col.lectiu i s’encaixonen en el nom genèric ‘bruixa’.

     

Hi va haver una època terrible que centenars de dones van ser cremades per bruixes, la majoria innocents. Mirat a través del temps, sembla més aviat un fenomen que derivat per una banda de la superstició ambient i per l’altra emparat en el dogma religiós, en podríem dir ‘donafòbia’. Es cremaven o penjaven dones que per la circumstància que fos vivien soles, o s’atrevien a no seguir el corrent establert i així es feien sospitoses en les comunitats tan tancades de l’època; s’empresonaven dones que tenien habilitats sanadores, o que plegaven herbes de la muntanya i en feien remeis, o sabien donar consell, o ajudaven a dur fills al món. Però tantes, i alienes a aquests mesters, simplement van ser denunciades per gelosia o malvolença per part d’algun veí o veïna.

     

Aquell gran metge, creador del concepte de la medicina psicosomàtica que va ser Juan Rof Carballo, en un dels seus escrits parla del desig ocult, fruit d’un instint biològic no superat per la maduració de la persona, de voler ‘matar’, ni que sigui amb la imaginació, l’adversari o adversària. Aquest instint no sublimat per una cultura que respecti l’alteritat, la diferència, els drets de les persones, a vegades es torna col.lectiu.

     

De manera que, amb fèrries lleis a la mà creades expressament, hi va haver cacera de bruixes entre els anys 1424 fins al 1620. Ho explica amb tot detall David Martí al seu llibre Llegendes de bruixes i altres històries dels boscos (Ediciones B). No se sap la xifra exacta de les morts de bruixes a Catalunya, que és l’àmbit territorial que l’autor ha estudiat, i que ha donat lloc a la segona part del llibre: un recull de llegendes sobre aquesta figura a casa nostra. Els més moderats parlen de quatre-centes víctimes mortals. Algun informe de la Inquisició parla de més d’un miler. Sigui com sigui, milers de dones van ser denunciades, empresonades, torturades, i moltes van ser penjades o cremades. No cal dir que després de les terribles tortures patides, aquelles desgraciades deien el que es volia que es digués, i així va néixer bona part dels tòpics que recullen les llegendes: les bruixes feien tota mena de malifetes, es reunien en aquelarres o aplecs, adoraven el diable, tiraven mal d’ull, amb les seves males arts provocaven malalties o tempestes que feien malbé les collites, mataven nens. És clar que això també s’havia dit dels jueus. Forma part del mateix mal social que en aquest cas és la judeofòbia.

     

Una visió dogmàtica i imperativa del cristianisme que es va imposar durant segles, té una cara ben fosca que s’ha d’anar aclarint. Res tan sa com l’exploració científica, filosòfica i antropològica. També és sa l’exercici del discerniment, pensar les coses com si es pensessin per primera vegada, sense prejudicis. L’any 1975 es va publicar Brujología (Hora H), que recollia les ponències i comunicacions del Congreso Nacional de Brujología que es va celebrar a Sant Sebastià el setembre del 1972. La rellevància dels participants en aquesta trobada passa per noms com Francisco Rico, Julio Caro Baroja, Luis Bonilla, Raúl Guerra Garrido, entre d’altres estudiosos. En aquest congrés hi va presentar una comunicació el gravador Antoni Gelabert, que hi va parlar de la seva publicació sobre les bruixes d’Altafulla, i que la gent del poble, entre la temença i la reverència, se sentia ben seves.

     

I és que, com explica David Martí en l’interessant pròleg al recull de llegendes, molta gent coneix o ha conegut alguna dona que fent ús d’algun remei natural curava el mal de coll, o el mal de panxa, o curava d’espatllat, una expressió que de nena havia sentit a casa i que encara no sé ben bé què vol dir. Curaven, aquestes dones, per art de màgia? Ho semblava. Però no. Simplement s’atenien a les receptes que els havia ensenyat la seva mare o la seva àvia i que havien anat prou bé per curar les malalties de la família i dels veïns.

     

Al seu llibre David Martí presenta un conjunt d’històries de dones que la llegenda diu que muntaven escombres (la psicoanàlisi hi té molt a dir, d’aquesta imatge), que duien barrets punxeguts, que en grans olles de ferro colat feien bullir els seus remeis i ungüents, que feien sortilegis o endevinaven el futur; però Martí també dóna raó de dones preses per bruixes quan en realitat eren herbolàries o trementinaires; o personatges un punt enigmàtics, això sí, com la que es diu que va ser l’última bruixa de Cadaqués, la Lídia de Cadaqués; o fades encantadores con les dones d’aigua, les llegendes de les quals també estan repartides per tot el territori català.

     

L’historiador francès Jules Michelet (1798-1874) va publicar un llibre dedicat a la figura de la Bruixa, que ell va escriure així, amb majúscula, perquè parlava d’un arquetip. La lectura d’aquest assaig és il.luminadora. Michelet, que valorava les dones, va endevinar abans que Freud que a la bruixa la va crear la societat misògina i repressiva amb la dona. En reprimir el que Goethe va anomenar l’Etern Femení, l’energia generatriu, iniciadora, creadora, tendeix a rebel.lar-se. I és que l’aigua abundosa sempre s’escola entre els dits. El llibre de Michelet va causar escàndol, però es va convertir en un best seller de l’època.

     

Les bruixes sempre han tingut defensors com Michelet. Perquè una bruixa no sempre és una bruixa. Al seu relat David Martí n’esmenta uns quants, com Francisco Vaca. Posant la lupa en casos reals, Vaca va veure que moltes de les acusades no havien fet res, que els càrrecs que se’ls imputaven no es podien comprovar, de tant fantasiosos, i que sovint les delacions eren fruit d’enveges o desavinences. El tòpic diu que les bruixes eren velles, lletges i dolentes, així són dibuixades en els contes. Però el cert és que entre les que eren acusades de bruixes n’hi havia de francament guapes, bones i amb talent, i això, ja se sap, provoca una ràbia... Les històries inventariades a Llegendes de bruixes, algunes escoltades de les nostres mares i àvies, són plenes de malifetes i encanteris protagonitzats per bruixes, però fan de tan bon llegir com a rondalles a la vora del foc.

     

Un estudi més aprofundit d’aquestes narracions ens portaria, però, per dos camins: un camí és la constatació que el que anomenem ‘bruixa’ és algú que, en efecte, no fa el bé, però això no és pas exclusiu de les bruixes; l’altre camí és la constatació que durant segles la dona ha estat objecte de segregació i maltractament, la dona ha estat acusada de no tenir ànima o de ser el diable en persona a causa de les temptacions que provoca, a la dona se li ha dit que és un ésser menys intel.ligent que l’home... Però algunes dones intel.ligents i de caràcter es van defensar d’aquests estigmes fent la seva, i això era molt mal vist per les comunitats tan dependents moralment dels dogmes establerts.

     

Sembla ben difícil, en els nostres dies, veure en la sibil.la de Delfos o en la sibil.la de Cumas una bruixa. O veure una bruixa malèfica en l’orsiana Lídia de Cadaqués. O veure una bruixa en una dona que és tot intuïció i que veu el que els altres no veuen, que llegeix la realitat més enllà de l’aparença. O veure una bruixa amb nas de ganxo en la bella i llegendària dona d’aigua de Gualba la de mil veus, que pentina els seus cabells mentre plou i fa sol. Sembla ben difícil veure una bruixa en una llevadora d’aquella època nefasta en què també van ser perseguides les llevadores, pel fet que quan ajudaven a parir a vegades moria la criatura. Un mal fat, sí, però no pas per causa de la dona que posava tota la seva experiència, tot el seu saber, en procurar el més gran miracle de la vida, que és néixer.

La figura de la bruixa la va anar creant el prejudici ancestral en contra de la dona. Amb la dona tot s’hi valia, era el boc expiatori de tots els mals. Això no vol dir, però, que algunes, poques, per sort, s’hi van posar a ser-ne en ferm, de bruixes, ara veuràs. Haberlas hailas, es diu a Galícia. Tothom en coneix alguna, en un sentit moral més que real. O algun. Perquè de malànimes i de fetillers també se’n podria fer un castell ben alt. En aquest sentit, una àvia que m’ha contat la seva història de vida em diu que el qui va ser el seu marit la va enredar amb les seves cartes enverinades. No cal dir que ja sabem de quina mena és aquest verí, aquest elixir amorós nefast. En aquest cas, paraules boniques però falses. I és que els encantaments serpentins no només són coses de bruixes, i sinó que ho preguntin a Casanova o a Don Juan.

(article publicat a l'Eix Diari, 19 de juny de 2017. A propòsit de la Nit de Sant Joan...) 

Cares del "Bullying"

Hi ha alarma escolar, amb la pràctica del bullying. Amb raó. Causa sofriment. Malestar psíquic. Causa mort. No és broma. Es dóna a l’escola de primària i als instituts. Però desgraciadament va més enllà, no és només cosa de nens. Entra a algunes cases, i a llocs de treball. I es dóna entre grups d’amics, suposats amics. I en institucions on hi hauria d’haver germans, suposats germans.

     

No el pateixen només persones fràgils o amb l’estima en hores baixes. No. El pateixen també persones amb talent. Justament perquè tenen talent. Perquè sense pretendre-ho destaquen. Aquella llum fa tan mal. Mal a qui va a les fosques i es fa més fosc encara fent bullying. Hi ha d’haver un dolor profund en aquesta ànima, i cal compadir-la i fins i tot perdonar-la. Però també cal apartar-se’n. Corrents. Cal tenir coratge i fugir d’aquesta negror. Cal sobreviure perquè la llum és més necessària que mai per neutralitzar la ràbia, l’enveja, l’odi, el voler veure mort algú a vegades simplement perquè és. I és que el qui fa bullying està en negatiu: no és si no és fent aquesta mena de mal.

Si el bullying practicat en edat jove és una manca o distorsió que es pot redreçar amb una presa de consciència del mal que es fa, el bullying practicat en edat adulta és una clara mostra d’un dèficit en la consciència, qualitat espiritual que ens fa humans. Un humà caigut. Hem de parlar de la banalitat del mal perquè en els seus extrems ja sabem on porta. El bullying, el menyspreu cap als altres, és a l’avantsala de l’horror. Per això cal buscar remei, educar per a l’acceptació de la diferència, també la diferència intel.lectual. El talent dels que tenen talent beneficia a tots. La humanitat és un cos orgànic. Per això el mal ens fa mal a tots i el bé ens fa bé a tots. Fugim de qui ens fa bullying. Centrem-nos a donar els nostres talents, petits o grans, tots valen. Són vitals per a la vida, per a la construcció d’un món millor.

(article publicat a DV (Diari de Vilanova), 16 de juny de 2017. A la imatge, escales cap a la llum)

Visió, contemplació

Diu Pablo d’Ors en el seu text publicat al llibre conjunt La experiencia contemplativa. En la mística, la filosofía y el arte (Kairós) que hi ha unes malalties (de l’ànima) que obstaculitzen la visió de la realitat tal com és. Enumerem-les: els prejudicis, aquestes idees que impedeixen que ens acostem a les coses netament; la covardia, aquesta por que posa portes i aixeca parets a la realitat; la peresa o mandra, aquesta manera de ser (i d’obrar) de baixa intensitat que ens fa viure per sota de nosaltres mateixos, de les nostres possibilitats. Pablo d’Ors afirma que en la contemplació o visió contemplativa (que no és simplement mirar sinó observar i comprendre) no és que es visqui per sobre de si mateix sinó que es viu a la pròpia altura.

     

Descabdellem alguns dels arguments d’aquestes malalties que tan de mal fan a la visió de la realitat, amb l’efecte secundari d’obstruir la convivència, ja sigui en l’àmbit familiar, social, polític. El prejudici, i prou que ho sabem, és un defecte del pensament. El prejudici és un pensament tort, un mal pensament; la covardia i la peresa són defectes dels afectes i de la voluntat. La persona amb prejudicis és algú arrogant que s’enroca en una opinió o postura, que no dóna el braç a tòrcer. A vegades, com deia la meva àvia, en contra seu, així es comporta aquesta mena de ceguesa. La persona mandrosa és covarda, diu d’Ors, no està disposada a posar de la seva part en la festa de la realitat; i és l’únic que tenim...

Cal dir que és difícil veure la realitat tal com és. Sempre hi ha algun vel, en nosaltres, que la pot ocultar. Manca o excés de sentiments obstaculitzen la visió de la realitat; a vegades és el culte al cos que obtura la percepció de l’ànima; a vegades són massa idees que tapen l’essencial. I així. La contemplació ajuda a arribar a la visió de la realitat nua. Per aquesta raó doctrines i filosofies la recomanen com un dels camins per arribar al centre de la realitat. La contemplació demana netedat de cor i rectitud en la intenció, no perfecció personal. No és poc, però és factible.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 2 de juny de 2017. A la imatge, una vista que vaig prendre a l'interior d'una església. La llum que entra pel finestral dóna en el reclinatori diversificada en colors)

25 anys de l'Associació Dones Artistes SOM 7

L'Associació Dones Artistes SOM 7, que presideixo, aquest any en compleix 25. Ahir tarda es va fer un acte de reconeixement a entitats de dones que aquest any compleixen un quart de segle de trajectòria. L'acte, presidit per la Consellera de la Presidència i la Presidenta de l'Institut Català de les Dones, va tenir lloc al Palau de la Generalitat. Hi vaig assistir amb la pintora Adelaida Murillo. En la placa es llegeixen unes paraules de Montserrat Roig: Continuar, aquesta és la paraula. És on som. Dues de nosaltres, però, no han pogut celebrar l'efemèride: la pintora Claude Collet i l'escultora Núria Tortras. Us hem trobat a faltar, però ens feu tanta companyia des del record.

Keats i l'amor

El 23 de febrer de 1821, John Keats, malalt de tuberculosi, va morir a les onze del matí. Va ser enterrat al Cimitero Acattolico de Roma. La notícia de la seva mort va arribar a Anglaterra el 17 de març. Avui ho sabríem a l’instant, amb un tuit. Penso que seré entre els poetes anglesos després de la meva mort, havia afirmat amb seguretat íntima. En efecte: avui és considerat un dels més grans poetes anglesos, i no només entre els romàntics. En la seva tomba anònima es llegeix: Aquí jeu un el nom del qual va ser escrit a l’aigua. Un desig de lleugeresa i frescor. Perquè tot li va pesar, en vida, tot en la vida quotidiana el colpia. Sensible, era ésser d’un altre planeta. Potser tots els poetes d’aquesta cintura ho són.

     

Asseguda davant l’estela de John Keats llegeixo Leggiadra Stella (Àgil estrella), un recull de les cartes que abans de venir a Roma va escriure a Fanny Brawne, la jove per la qual el poeta va perdre el cap, com escriu la filòsofa, feminista i estudiosa de la literatura Nadia Fusini al pròleg. Cartes febroses d’amor que no amaguen gelosia i sentiments possessius. Amor que tendeix a l’absolut, i potser sempre és així, en l’ànima humana, i més en l’ànima romàntica. Però avui dia aquest amor no sembla suportable per a una noia moderna, independent, subjecte d’ella mateixa. Amb tot, diu Fusini que aquestes cartes d’amor són de les més belles que s’han escrit mai. Apuntava a l’horitzó l’amor indigent dels nostres dies, com escriurà María Zambrano? No és que no hi hagi amor, diu Zambrano, és que l’amor no troba el seu lloc, no troba acollida en la nostra ment. L’amor està confós en una multiplicitat de sentiments que n’obscureixen l’essència? Els poetes romàntics –ells no s’anomenaven pas així- van fer aflorar a la superfície un amor en incandescència de forma tan sublim com imperativa. Potser només ells el vivien així. Perquè quan la flama és massa viva, crema.

(article publicat a DV -Diari de Vilanova- 19 de maig de 2017. A la imatge, llibres dedicats a John Keats, comprats a Roma)

Un poeta rebel

Manuel de Cabanyes va ser un poeta rebel. A mesura que es va il.luminant la poesia de Cabanyes es va descobrint aquesta veta d’or. En la lectura dels Poemes essencials en la traducció d’Oriol Pi de Cabanyes s’aprecia com mai una ànima que té aquell instint, tan noble, de posar el dit a la nafra en les injustícies, bo i sabent en edat tan jove que no hi ha pau sense justícia. En alguns poemes, Cabanyes parla de guerres. En els seus dies hi havia mala maror i el tema el preocupava com el preocuparia avui. Sembla que no hagi passat el temps, o és que tan sols gaudim de paus efímeres.   

     

Potser no hi ha un gran poeta que no sigui un rebel. Aquest poeta ve a ser com una mena de Prometeu que pren el foc als déus per donar-lo als mortals. Aquest poeta és un intermediari entre el cel i la terra, per dir-ho amb una imatge metafòrica, o entre l’immaterial i el manifestat. Això té un preu. El càstig que va patir Prometeu és cruel: lligat a un arbre, una àguila se li menjava el fetge, li tornava a créixer i l’àguila li tornava a menjar. Els déus grecs tenen un caràcter fort. No menys fort és el caràcter de Yahvé, a qui el poeta, jove de fe i vida espiritual profunda, invocava sovint tot apreciant que les forces de la creació que representen els déus grecs i el Déu bíblic no semblen alterar-se per causa humana. Cel i olimp són lluny. Per això la justícia és aquí, fruit del lliure albir. Amb sentit d’equitat podem redreçar les injustícies en la mesura de la intel.ligència del cor.

Format en el neoclassicisme, Manuel de Cabanyes, que va escriure uns poemes d’un aire trobadoresc i stil nuovo que el situen en el romanticisme, tenia una fibra rebel que el situa en l’àmbit de la denuncia i la reivindicació que farien eclosió en el segle XX. Els poemes de Cabanyes, antiesclavistes, pacifistes i reivindicatius de la poesia com a forma d’art i de justícia, eren la seva plaça, la seva pancarta, el seu vot.

(article publicat al Diari de Vilanova, 21 d'abril de 2017. Demà, dia 22, a la Masia En Cabanyes es presentarà el llibre Poemes essencials de Manuel de Cabanyes, traduïts per Oriol Pi de Cabanyes)

Un retrat de Palau i Fabre, en homenatge i amistat

Ho recalco: un retrat de Palau i Fabre, no el retrat de Palau i Fabre. És molt difícil fer un retrat, ja sigui pictòric o literari. Fins al punt que hi ha pintors de retrats excel.lents que no en volen fer perquè el retratat mai no es veu afavorit. És també per aquest motiu que tants no es vulguin mirar gaire endins no fos cas que en aquelles fondàries es trobessin amb algú que no els agrada.

     

Els rostres humans tenen molts replecs, moltes arestes encara que no siguin visibles a ull nu. Cal comptar també amb la mirada de qui fa el retrat, que no és neutra. De la mateixa manera que escrivim des del conscient i des del subconscient, també veiem la realitat des del conscient i des del subconscient. Sigmund Freud no va témer mirar fit el subconscient, els àngels i dimonis que hi pul.lulen. D’altra banda, és en aquest magma poderós i fèrtil, però també abissal, on hi la font misteriosa de la creativitat.

     

A Josep Palau i Fabre, que tant va estimar Picasso, que va fer tants estudis sobre la seva obra artística i que li va dedicar un llibre de records, Estimat Picasso, tal vegada li hauria agradat que el gran artista li hagués fet un retrat. Potser hauria quedat complagut amb el resultat perquè a Picasso Palau i Fabre li perdonava tot, per a ell era com un déu. Però també podria haver passat que hagués hagut d’amagar els seus sentiments respecte el retrat ofert pel mestre. Perquè ja sabem com les gastava el gran pintor de caràcter fort, amb els seus retrats cubistes, de rostres estrafets en els quals, però, sempre hi ha alguna cosa del retratat que ens el fa reconèixer en els seus trets diferencials.

     

Podem imaginar un retrat de Palau i Fabre sorgit de la mà de Picasso? Provem-ho. Rostre de pell fosca, grans ulls, o un sol ull de perfil, el nas semític, la barba espessa dels últims temps. Res de color. Tota la composició de la fesomia resolta en gradacions d’aquell color gris del Gernika. Som davant d’un rostre concentrat, que mira cap endins i que oculta emocions intenses i profundes. Aquesta imatge té poc a veure amb descripcions com ara que el poeta era un home vitalista, alegre, trempat, extrovertit, divertit. Ho podia ser de visita, fins i tot els grans tímids poden mostrar-se extrovertits i divertits en públic. Però aquests trets del caràcter no s’adiuen amb el retrat de Picasso inspirat en les fotografies que es conserven del poeta alquimista, com Palau i Fabre es feia dir. No es trasllueixen tampoc aquests trets temperamentals a la vista de la seva lletra. La lletra de Palau i Fabre té una gran semblança amb la lletra de Salvador Espriu, un home de rostre igualment concentrat. No escrivim amb la mà sinó a través d’impulsos del cervell, i el que la lletra diu sobre el nostre caràcter té poc marge d’error.

     

Al rostre de Palau i Fabre que aquí imaginem fet per Picasso s’hi entreveu el mateix que a la seva lletra: un gran doll d’energia concentrada, geni i tot, però no alegria ni extroversió sinó l’expressió d’una vida interior entotsolada, meditativa, i amb un profund anhel d’afuament de l’ànima, d’espiritualitat que es va manifestar en un dels seus grans poemes: El cant espiritual (No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis ); o també en el més dolç poema Ombra d’Anna, una figura de la Beatriu del Dant.

     

S’ha parlat molt de l’impuls del desig en l’obra de Palau i Fabre. Hi ha desig, i tant, en l’obra, en el rostre, en els ulls, en la lletra de Palau i Fabre. Però el desig és això: desig. No hi ha res que sigui més durador que el desig que es manté en desig, com no hi ha amor més etern que el que no es consuma. En Palau i Fabre el desig i l’amor com a forces generadores, creadores, sempre es manifesten en forces en tensió permanent.

     

Un retrat no és el retrat sinó una aproximació, un acostament a la personalitat del retratat. El rostre de Josep Palau i Fabre que aquí s’exposa té una semblança amb l’efígie del Conde de Orgaz pintat pel Greco, amb aquella flama interna que se li endevina, una flama que escalfa, que l’amara per dins, però que no li crema l’ànima, ans al contrari, és aquest braser incandescent el que la manté tan viva.

     

Vet aquí la vivesa que expressa el rostre i la lletra manuscrita de Palau i Fabre. Vivesa interior. Aquesta vivesa, aquesta energia interna li va donar la força via tragèdia, no via comèdia, per escriure poemes de despullament moral com La sabata. És tant un cop de puny com un prec. A La sabata no hi ha un home extrovertit sinó un home sofrent que vol mostrar el seu veritable rostre. Aquest home que es busca, com dirà sempre el poeta, aquí filòsof, vol que l’estimin pel que és, no pel que representa: No vull més ficcions al voltant de la vida./ Aquella mascarada ha durat massa temps.

En la poesia de Josep Palau i Fabre hi ha el rostre que sospitem que Picasso hauria pintat del seu amic. El rostre d’un nu integral perquè és el rostre de l’ànima. Un rostre sense màscara, amb les entranyes de l’ànima a la vista, aquest tresor que il.luminava el poeta com la llum que desprèn  la ferida de sentir-se ser home en carn viva.

(Avui Josep Palau i Fabre hauria fet 100 anys. Article publicat a Núvol, 21 d'abril de 2017. En homenatge i amistat. La fotografia està presa a Gifreu l'agost de 2001)    

Evolució

Tot és perible. La immobilitat és reaccionària perquè en la vida tot és mòbil i canviant. També les lleis i constitucions humanes. Les mentalitats evolucionen, i, si no, malament rai.

     

Biblioteques i hemeroteques no només són un tresor de coneixements sinó que, a més, mostren en el present estadis de l’evolució humana. Així m’apareix entre els meus llibres d’antropologia i etnologia Resumen de etnología. Las etapas de la cultura, de Francisco Jordá Cerdá, editat per Editorial Seix Barral l’any 1951, l’any que vaig néixer. Jordá diu: La cultura es el resultado de la acción del hombre sobre las fuerzas de la Naturaleza. Fins aquí, bé, perquè ja li podem perdonar que no esmenti les dones. Llavors la nostra societat era lluny de les reivindicacions feministes que vam dur a terme amb força la nostra generació.

Per això fa mal a l’enteniment llegir: El hombre por su naturaleza es un ser activo y vertido hacia el exterior. Le atrae la lejanía y lo abstracto. Dispara su intelecto a la caza de ideas igual que dispara su arco o fusil para cazar animales. La mujer por el contrario es constitutivamente pasiva, no razona, sino siente e intuye, prefiere la contemplación y es amante del trabajo continuado y sencillo, no brilla por sus ideas y sí tan solo por sus sentimientos. Els subratllats són meus. Mots d’escàndol.

Segons aquestes idees, les dones fa dies que hem deixat de ser dones d’aquesta forma, si és que mai hem sigut així. Poso l’exemple que tinc més a prop: no sóc passiva, raono, potser massa i tot pel que és convenient en una societat que mal interpreta la igualtat i talla el cap a qui pensa pel seu compte. Les meves idees potser no brillen de forma genial, però haberlas hailas. D’ençà l’escrit de Jordá sens dubte hi ha hagut un salt de mentalitat que fa que es compleixi l’única llei estable, que ho és de la natura i de la cultura: l’evolució, també de les idees.

(article publicat al Diari de Vilanova, 7 d'abril de 2017)

Palau i el senyor Esteve

Aquest any es commemora el centenari del naixement de Josep Palau i Fabre (Barcelona, 1917-2008), poeta, picassòleg, narrador i assagista. Una de les millors formes d’homenatjar-lo és llegir-lo. Aquest poeta excel.lent que es feia dir alquimista –tota poesia veritable és fruit d’un procés de transformació de la matèria basta en una obra subtil-, va escriure un conjunt d’assaigs que va titular Quaderns de vella i nova alquímia. En aquests Quaderns hi ha textos on l’autor assaja sobre temes complexos, entre d’altres, el treball de Ramon Llull, reflexions sobre episodis bíblics o l’actitud del poeta davant de la seva obra. Però en aquests Quaderns que fan de bon llegir també hi ha textos curts i saborosos, on l’autor reïx a posar damunt la taula temes com ara la idiosincràsia del senyor Esteve, la criatura creada per aquell altre escriptor genial que va ser Santiago Rusiñol. Per la seva actualitat, tot i que estem en procés de girar-la, no resisteixo la temptació de reproduir el text que Palau signa el 17 d’abril de 1994.

     

El senyor Esteve? Tots en som fills, o néts, o besnéts. El senyor Esteve és l’home d’un país ocupat, que prou feina té a guanyar-se la vida, i que no vol saber res de res que no sigui aquest guanyar-se la vida amb el treball obstinat i incessant, perquè qualsevol cosa li fa por que pugui comprometre la seva activitat, l’única que durant molt de temps li fou permesa. Guanyar-se la vida, i gràcies!

     

Rusiñol tingué prou flaire per donar-li un nét artista. Després de moltes generacions de treball anònim apareix el luxe.

     

El cas és que el senyor Esteve s’ha revoltat, s’ha cansat no de treballar, que treballa com llavors, de sol a sol, sinó de l’abús exercit més que mai pel país ocupant, i d’aguantar el menyspreu que li esmussa la dignitat. El senyor Esteve ha dit prou, estimat Josep Palau i Fabre, i aquest luxe, aquesta veta creativa del nét, ha donat lloc a unes generacions que hem perdut la por i estem a punt de convertir-nos en els artistes del segle. Tant que som a punt d’afaiçonar un nou país, el que ens volem permetre. Tu n’estaries content, poeta.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 7 d'abril de 2017. A la imatge, l'ex-libris que vaig dedicar a Josep Palau i Fabre i publicat a la carpera A sis veus)

Visita guiada

La idea d’una visita guiada a una exposició és un encert. El dia 16 de març, amb Adelaida Murillo, l’autora dels dibuixos o figures d’El Carnaval i les seves figures (El Cep i la Nansa Edicions), vam fer una visita guiada a l’exposició Literatura i Carnaval, que es presenta com un llibre obert, i que fins el 31 de març es podrà veure a l’Espai Betúlia, de Badalona.

     

Vam trobar-nos amb un grup de gent ben interessada en la relació de la literatura i el Carnaval. Després d’explicar les motivacions d’escriure articles sobre el Carnaval, i posteriorment posats en diàleg amb les imatges vigoroses d’Adelaida Murillo, alguns assistents van fer preguntes sobre el que en podríem dir el laboratori de l’escriptura i de l’obra plàstica.

Els mètodes (hi ha tants mètodes com persones i tots són bons) que tenim l’Adelaida i jo s’assemblen. L’Adelaida no esbossa, ataca directament el paper o la tela, això sí, amb una idea preconcebuda al cap, però que en el transcurs de la realització pot variar i, encara, pot sorprendre la mateixa autora. Jo tampoc no faig un esquema del llibre a priori, tot i que l’acaba tenint, però això respon a la segona fase, la reescriptura. D’entrada hi ha l’espurna d’una idea que madurarà uns mesos, anys i tot. Però un cop he trobat la veu, llavors em llanço a l’escriptura que no diré que sigui visionària, però gairebé. És clar que parlo de poesia, i de narrativa fluïda, tot i que després la treballi com l’orfebre la plata. També a l’hora d’escriure articles. Una idea clara com a tronc essencial, i després la faig créixer amb arguments i relacions que la sostinguin i eixamplin. També a mi m’agrada sobretot el camí d’escriure, i la sorpresa del resultat. Pura meravella, encara que l’obra no sigui mai la que voldria escriure. En aquest punt, el públic ja se’ns havia acostant tant que hauríem pogut anar a sopar plegats. Miracles de les visites guiades quan reïxen.

(article publicat al Diari de Vilanova, 24 de març de 2017. En les imatges es visualitza una vista de la mostra i una de les figures o il.lustracions exposades) 

21 de març Dia Mundial de la Poesia

Ulls com planetes

Deixa passar el mal pensament com si fos un núvol.

No entretinguis aquest pes en la ment,

i el pensament volarà com volen les àguiles,

lluny.

No gaire lluny és l’estrella que no veus amb els ulls petits.

Tot és qüestió de proporcions, de distàncies,

d’ulls a la mida dels planetes, encara que no t’ho creguis.

(del llibre inèdit, L'any de l'estrella)

Benvinguda, primavera

Elles, les margarides, també saluden la primavera... Foto feta al jardí de casa aquest matí. Benvinguda primavera!

Paradigma tecnològic

A veure, cap on anem? Sí, anem camí del vent, com diu un nen que fa preguntes a la seva mare sobre la vida i la mort. Però, i mentrestant, cap on anem? On ens porta l’embranzida de l’explosió tecnològica dels darrers temps? S’ho pregunta el filòsof Jordi Pigem al seu assaig Àngels i robots. La interioritat humana en la societat hipertecnològica. El problema no és la tecnologia sinó l’ús de la tecnologia buidant-la de contingut humà, de qualitat humana, com diria un altre filòsof, Marià Corbí.

     

Molts de nosaltres morirem acariciant una màquina, deia en una entrevista Gregorio Martín, catedràtic de computació. I tot això ho estic escrivint en un ordinador que em fa enfadar quan va lent, que és moltes vegades perquè estic als límits de la ciutat i la tecnologia hi arriba amb poc flux, esmorteïda. El professor Martín diu que a les nostres velleses ens cuidaran robots. Ja es fa al Japó. També el filòsof Pigem parla de robots. I ens podem preguntar si no tindran sentiments i seran més humans que els humans. Perquè pel camí que anem, si no hi ha un capgirament total dels valors que s’han anat imposant com aigua que mulla el teixit, no sé.

     

Quan un s’ha perdut al  bosc mira de tornar sobre els propis passos. Els avenços no han de tornar enrere, som nosaltres els que hem de revisar els passos que fem des d’un punt de vista humà. Perquè, quin és el nostre lloc al món? Fem, conservem, cuidem, o desfem, depredem, destruïm? La voluntat de domini sobre la natura i el món tendeix a reduir-ho tot al que és material i quantificable, escriu Pigem. Som al cap del carrer. Matèria i quantitat. I el pensament? I la qualitat humana? Preguntes metafísiques van acudint a la ment en aquests dies de Quaresma que poc es recorda que és temps de meditació, de revisió de vida. Els antics ens poden semblar antics perquè ho són des d’un punt de vista temporal, però sabien el que feien.

(article publicat al Diari de Vilanova, 10 de març de 2017. A la imatge, àngel de l'església de San Giusto, de Trieste).

El somriure de Lilith - 8 de març, Dia Internacional de les Dones

Sóc Lilith, la desconeguda.

S’ha escrit molt, sobre mí,

                             sense haver-me escoltat.

Per malobedient se’m va enviar a l’exili.

L’exili és la meva pàtria,

però en el pelegrinatge, un saber incògnit s’obre pas.

Saber hermètic per a qui no veu

que el dia i la nit procedeixen de la mateixa força,

que el somni i la vigília s’abracen d’amagat.

Eva, la segona, es plany perquè voldria ser com jo:

                                                                                    una dona lliure,

nascuda per ella mateixa, no del costat d’Adam.

(El somriure de Lilith és un poema que pertany al llibre inèdit El somriure de l'esfinx. A la imatge, Lilith, una figura llegendària hebrea, o Isthar, una figura de la cosmologia mesopotàmica) 

Les Tolrà

Les nostres mares i àvies tenen memòria dels excel.lents teixits de cotó de la Casa Tolrà. Però pocs deuen recordar que va ser una dona, Emília Carles Tolrà, qui va donar tanta empenta a la més moderna fabricació de teixits, augmentant amb un seguit de fàbriques les que va heretar del seu marit, Josep Tolrà, oncle amb qui s’havia casat. Donya Emília va ser un empresària de talent, i generosa, ja que els seus treballadors estaven en millors condicions laborals que en altres indústries tèxtils de l’època. Ho llegim a la biografia que de l’empresària en fa Elisenda Albertí a Decidides. Set dones contra corrent.

     

Emília Carles Tolrà va néixer el 1848 a Cabrils, a la comarca del Maresme. A Cabrils també hi va néixer, el 1880, Josefa Tolrà Abril. Na Pepeta, com era coneguda al poble, era una dona senzilla. Per això no n’hem sabut res fins a ser descoberta com una figura singular dins del món de l’art amb els seus dibuixos visionaris, de factura naïf i que mai no es van comercialitzar. Ella no ho hauria consentit, ja que les misterioses i simbòliques imatges de Josefa Tolrà són producte del seu paper de mèdium. Na Pepeta va participar del món de l’espiritisme gràcies a la seva qualitat de vident d’aquell món que no sabem, però del qual ens arriben imatges a través de la imaginació creativa, els somnis, les visions. Món ben estimat pels surrealistes amb Breton al capdavant, que, com la bona de Na Pepeta, practicaven l’escriptura i la pintura automàtica.

     

Vam tenir notícia de Josefa Tolrà arran de l’exposició que va tenir lloc a Can Palauet, de Mataró, entre el desembre de 2013 i el març de 2014. Entre el 1941 i el 1959 Josefa Tolrà va realitzar més d’un centenar de dibuixos, va il.lustrar i escriure un gran nombre de llibretes, va compondre poemes i va brodar meravellosos xals amb els seus dibuixos fluídics, com en deia ella. I tot això atenent a la família i fent de guaridora a qui li anés a demanar. Va començar aquesta activitat quan va morir un dels seus dos fills. El dolor per aquella mort és va transformar en un art extrasensorial, sense filtres, transparent.

(article publicat a El 3 de vuit, 3 de març de 2017. A la imatge, coberta del catàleg de l'exposició dedicada a Josefa Tolrà)

La màscara del paràsit

Senyores i senyors, i amb permís del Rei Carnestoltes, som a punt d’iniciar la setmana de Carnaval que ha tingut preludi en les empastifades blanques del Dijous Gras. Ja ho heu sentit a dir: aquest any hi haurà sàtira de la bona. Aquest joc de punyeteries verbals, de disfressa i de màscares ve de molt lluny: ve del teatre antic de l’antiga Grècia. Grècia groga se n’ha dit aquí per tradició. En un llibre savi he trobat una perla, un text on es parla de la fesomia del paràsit, o figura que ha de prendre un paràsit en l’escena, també la de l’adulador, que es veu que se li assembla en més d’un aspecte. Si, heu llegit bé: paràsit. I que cadascú pensi en algú que sigui un paràsit, i poc lluny haurà d’anar, tots en coneixem algun, i si no que miri la TV i en trobarà una pila de models.

     

Del llibre que deia, L’escena antiga (Adesiara), i que no ha de faltar en cap biblioteca de gent de teatre, faràndules i carnavals, gent que vulgui saber d’on venim quant a comèdies i dramatitzacions, extrec un fragment de l’Onomàsticon, de Pòl.lux, intel.lectual del segle XX aC. i professor de retòrica en l’Atenas de l’època. En el text es diu com s’ha de reconèixer el paràsit en l’escena a través de la màscara adequada: Tant l’adulador com el paràsit són morens; tenen el nas aguilenc, susciten simpaties. L’adulador té les orelles més esberlades i és més alegre. Té les celles arquejades i això el fa més lletjot. El fals té les galtes esmussades i sense pèls. Duu un vestit elegant i exòtic. El sicilià: és el tercer paràsit. Caram, màfia avant la lettre. A veure si a l’Arrivo o al Vidalot reconeixem algú emmascarat de paràsit. Estic pensant en una contrafigura del paràsit en la barba d’un president del govern de la península. Adulador gens, paràsit, no sé, però paralitzat, sí. Quant a simpaties no en suscita gaires, em sembla. I les orelles esberlades? El que és riure riurem molt.

(article publicat al Diari de Vilanova, 24 de febrer de 2017. A la fotografia, una imatge de la Plaça de la Vila, de Vilanova i la Geltrú, amb uns balcons guarnits de Carnaval)