Màscares penjades

Aquesta imatge -instantània presa al vol, tot passant, el juny de 2012- podia haver estat presa a Venècia, però no, està presa a Pisa, en un quiosc de souvenirs. No estem en època de Carnaval, pròpiament. Però per a qui tingui la mirada fina veurà màscares penjades arreu, i no pas tan belles com aquestes sinó màscares de l'horror, del terror les més angunioses i mortíferes. Altres màscares, però, fan pampallugues en el món de la política, ben esgavellada, aquests dies. No és or tot el que vol lluir... No conec ningú que estigui tan net com per tirar la primera pedra. Crec que s'hauria de ser més honest. El catarisme (purisme) a vegades provoca més mal del que vol evitar. En el món del fang un s'ha d'embrutar les mans si vol construir una figura bella.

La bellesa de l'instant

L'objectiu de la màquina de fotografiar captura instants de bellesa com aquest. Mai més la fulla que mou el vent no es dreçarà de la mateixa manera en l'horitzontal dels núvols que es retallen en el cel blavíssim i net. Ho sé. Al món hi ha molt de dolor, i el sento com una esgarrapada. Però els ulls se me'n van en la contemplació de la bellesa d'aquest instant.

Imatge humil de tardor

Aquests dies d'intens dramatisme parlamentari, amb tants ais al cor, goso presentar-vos aquesta imatge humil de tardor. Perquè potser és el que fa falta: una gran humilitat per discernir els límits i, sobretot, no llençar a mar el patrimoni aconseguit fins al dia d'avui, amb tant d'esforç.

Castell de Penyafort

Ahir, segon diumenge de mes, es podia visitar el castell de Penyafort, que es troba al municipi de Santa Margarida i els Monjos. La torre que es veu a la fotografia, al costat del que va ser una casa forta de l'època (al seu lloc hi ha una gran església), és la casa natal del dominic Raimon de Penyafort (1185-1275), sant Raimon a partir del 1601, tot i que va ser l'introductor del Tribunal de la Inquisició a Catalunya (algú demanarà perdó per les dones remeieres que el 'sant tribunal' va fer cremar?). Savi ho va ser, Raimon, ja que era especialista en dret canònic i doctor en teologia escolàstica.

Per la porta del Parlament...

En aquest moment, al Parlament de Catalunya hi té lloc un acte de gran transcendència. Espero que aquest matí per la porta hi hagi entrat un àngel...

Lola Anglada i Enric-C. Ricart

¿Us imagineu Enric-C. Ricart cantant cançons catalanes acompanyant-se d’un acordió? Ho explica Lola Anglada a les seves Memòries 1892-1984, recentment publicades per la Diputació de Barcelona, dipositària del seu llegat, en una edició a cura de Núria Rius Vernet i Teresa Sanz Coll. Es tracta d’un bell volum, maquetat amb gust, deixant marges perquè el text respiri. El volum conté també moltes il.lustracions, com s’escau en les memòries d’una artista de primera fila, la creadora, entre d’altres, del simbòlic personatge El més petit de tots.

Lola Anglada, gran dibuixant que suspenia la perspectiva, com ella mateixa explica del seu aprenentatge a l’Escola de Belles Arts de Llotja, va conèixer Ricart a l’acadèmia del mestre Galí, on també va conèixer Joan Miró, Josep Ràfols, Marian Espinal, mossèn Josep Garriga. Ella era l’única noia d’una colla de joves artistes que sempre estaven alegres, i que així que en tenien l’ocasió anaven a visitar exposicions de pintura.

Una vegada el mossèn no reeixia en la pintura d’un bodegó. Es va posar de tant mal humor que va començar a tirar la fruita pel balcó, bo i fent blanc en el guarda de punt. Quan el guarda, enfurismat, va mirar cap al casalot, els cinc balcons que donaven al carrer es van tancar de cop, al mateix temps. En el casalot hi tenien estudi els cinc estudiants de can Galí. Lola Anglada explica que el mossèn treballava amb la sotana arremangada, que Miró es tombava el trajo per no embrutar-se’l i que Ricart es vestia amb un batí blanc fins als peus, fantasmagòric.

D’entre aquests companys jo apreuava l’Enric Cristòfol Ricart com el més ben dotat, posseïa ja una personalitat, la seva tècnica era meravellosa, cisellava al boix directament, el seu cop d’eina no fallava. I era un bon amic, de caràcter agradable i excel.lent persona, posseïa una ironia fina per fer broma del pròxim sense molestar ningú. Anglada admirava Ricart perquè veia que no divagava en el seu art, que el seu camí era sòlid, que tenia personalitat. Joan Miró en canvi era reservat, poc conversava. Només una vegada va obrir la boca per dir als amics que potser ell, en un atac de bogeria, potser també s’hauria tallat l’orella com Van Gogh.

Galí havia dit a la jove Lola Anglada: Treballeu i estudieu segons la vostra orientació i personalitat; vós sola trobareu el camí. A Ricart, com a la mateixa Anglada, li agradaven Giotto, Fra Angelico. La influència dels mestres italians és visible en l’obra de caràcter noucentista de tots dos.

(article publicat al Diari de Vilanova, 6 de novembre de 2015. A la imatge, una escultura de Ricart realitzada per Manolo Hugué, l'any 1941)

Memòries de Lola Anglada

Lola Anglada Sarriera, nascuda el 1892, va ser una dibuixant de nivell en un món misogin i on els homes artistes eren majoria. Llegir les seves Memòries després de tants anys de morta provoca desconcert. ¿Com és possible que havent-les deixat gairebé enllestides abans de morir, l’any 1984, no s’haguessin publicat? Han passat més de vint anys. La Diputació de Barcelona, dipositària del seu llegat, les acaba de publicar ara en un llibre molt bell i il.lustrat amb el bo i millor de les seves creacions artístiques. Han tingut cura d’aquest treball delicat, i amb una gran quantitat de notes a peu de pàgina per tal d’orientar el lector a cada moment, Núria Rius Vernet i Teresa Sanz Coll, autores d’uns pròlegs que situen Lola Anglada en el seu temps artístic i en les seves circumstàncies personals.

Una vegada una amiga artista em va comentar que s’havia de tenir una bona vídua que es preocupi de mantenir viva la flama un cop l’artista ja no hi és. Va dir vídua, no vidu, i em va picar l’ullet. Lola Anglada no es va casar i va deixar el seu patrimoni a la Diputació de Barcelona. Només la seva casa de Tiana, i algunes de les seves pertinences, les va deixar a una família amiga que van tenir cura d’ella els últims anys de la seva vida.

En les seves Memòries, Lola Anglada, una artista vocacional, defensa la seva solteria. En els seus comentaris dóna cobertura al seu estat en base a la decepció que, sens dubte, li va provocar l’artista Tomàs Aymat, amb el qual va mantenir una relació amorosa. En una nota a peu de pàgina d’aquestes Memòries, trobem escrit: En el dietari de París [Lola Anglada] explica com, en una ocasió, ella esperava la seva arribada [la de Tomàs Aymat] amb deler per veure’l i explicar-li les seves inquietuds artístiques, però ell li contestà: Jo esperava veure’t  per dir-te que m’interesses tu i res més… però tu sola, apartada de totes aquestes coses per les quals tu vius… i vull que escullis entre jo i aquestes il.lusions, el teu art. El fet, que s’explica per ell mateix, enllaça amb el que la mateixa Anglada escriu, que no m’estic de reproduir perquè explica la que devia ser una decisió no gens fàcil de prendre: Els homes talentosos, els genis, troben aquella dona generosa, enamorada, que els ajuda moralment (…) la dona de vàlua intel.lectual no troba l’ajut de l’home…

Després de la Guerra Civil, en la qual Catalunya va quedar esclafada en la seva cultura i identitat, Anglada, que havia estat l’autora d’El més petit de tots, fruit del seu compromís amb la República i amb Catalunya, va recloure’s en el seu món interior. El món que havia viscut i en el qual va desplegar la seva obra artística de gust noucentista, va fer-se fonedís per un llarg temps. Recuperada la seva tasca com a dibuixant i escriptora de contes per a la mainada, en els últims temps va rebre homenatges. Així encapçala Lola Anglada les seves Memòries: Avui, 11 de setembre de 1977. Per Catalunya. Per la nostra llibertat.

(Article publicat a El 3 de vuit, 23 d’octubre de 2015)

Mar Hernández Plana: esculpir-se a si mateixa

El dia 19 d’octubre és el dia internacional del càncer de mama. En aquest moment, el nivell de curació del càncer de mama és alt. Però en el procès d’aquesta curació, que ho és del cos, cal curar també les ferides que provoca en l’ànima.

L’arquetip més potent de l’inconscient col.lectiu és l’arquetip de la mare. Ningú no pot parlar d’ell mateix, d’ella mateixa, sense parlar de la seva mare. Les mares gesten la vida, tot en la vida té mare, procedeix d’una matriu. D’aquí ve que en temps reculats fos una deessa la imatge de la faedora, de la creadora del món, així com també la seva sustentadora. Les velles deesses mitològiques, les figures precioses de les quals veiem en les vitrines dels museus, presenten un cos generós, d’amples malucs, de pits abundants. Són la viva imatge de la maternitat universal generadora i nodridora de les vides humanes.

Aquest arquetip de la feminitat, de la vida en la seva generació, és molt poderós en la psique de les dones, en siguem o no conscients. Es posa en marxa en diverses ocasions de la vida de la dona: la primera regla, la primera relació sexual, l’infantament dels fills, l’alimentació del nadó, la menopausa. Són exemples puntuals de la consciència de que en les nostres vides particulars estem encarnant l’arquetip més universal. De la consciència d’aquest arquetip procedeixen els trasbalsos anímics que a vegades patim, ja que la força de la vida (la vida de l’univers!) ens sacseja fortament en cos i ànima.

Hi ha un altre moment en què la força de l’arquetip del femení matern emergeix en el conscient: una malaltia greu als ovaris, a la matriu, a les mames. No hi fa res que no siguem mares des del punt de vista biològic. Una dona sempre ho és, mare. L’arquetip de la mare sempre és a la psique de la dona. Un càncer de mama ens recorda no només la bellesa del cos que ara es malmet sinó també la funció de les mames: l’aliment, que ho pot ser des del punt de vista fisiològic, però que sempre ho és des del punt de vista espiritual.

El diàgnòstic d’una malaltia greu als ovaris, a la matriu o a les mames és un cop fort en la psique de la dona. Pot ser que no sigui un càncer, però que hi hagi el perill que ho sigui en base a indicis. Aleshores es produeix una mutilació preventiva per salvar-nos d’aquest perill, o per guarir-nos d’un diagnòstic cert. Una histerectomia (l’extirpació de la matriu) requereix un dol, ho sé perquè el vaig haver de fer. Una mastectomia (l’extirpació d’una o de les dues mames) requereix un dol. Conec dones que l’han hagut de fer. És clar que en aquests moments hi ha la possibilitat d’una reconstrucció de les mames. No és així en el cas de les histerectomies. ‘Allà’ sempre hi haurà un ‘buit’ i caldrà conviure-hi, omplir-lo simbòlicament per tal de sobreviure a la pèrdua.

Les maneres de superar el sentiment de pèrdua poden ser infinites, i cada dona troba les seves. En el procès de superar el càncer de mama –la quimioteràpia, les diverses reconstruccions dels pits- l’escultora Mar Hernández Plana va trobar dos aliats mentals que li van fer de suport: l’esport, en el seu cas la bicicleta, que feia anys que no practicava, i la necessitat d’expressar artísticament tot aquest camí en forma plàstica. El metge li va recomanar fotografiar les transformacions del seu cos. Amb l’ajuda del fotògraf Jordi Serra van anar sorgint unes imatges que li van agradar. El resultat és l’exposició Identitat esculpida. La mostra, amb fotografies de gran format i inaugurada el passat febrer al Museu Melcior Colet, ha itinerat pel territori català. El passat dia 22 d’octubre, en l’estela del dia internacional del càncer de mama, va tenir lloc un acte inaugural d’aquesta exposició en la seu de l’Institut Català de les Dones. L’exposició es podia visitar des del dia 5 d’octubre i es clourà el dia 29 d’octubre.

Per la seva professió-vocació, Mar Hernández Plana esculpia, modelava, perfilava. De sobte va canviar la perspectiva: era el cirurgià el que m’esculpia a mi, el que em dibuixava i em mesurava, com jo havia fet tantes vegades en les meves obres. Això ha estat així, certament, quant a la reconstrucció del cos. Però el treball de reconstrucció interna, el modelat de la feminitat interna, el ressorgiment de l’arquetip del femení de la vida en el seu cos de dona, ha estat obra d’ella mateixa, de Mar Hernández Plana. I ho ha fet a través de la disciplina de la bicicleta, amb l’aire net que li dóna a la cara en el moment de les curses, i a través del treball artístic que ha donat l’exposició Identitat esculpida. Aquest ressorgiment és una invitació àmplia. Perquè està a l’abast de tothom (homes i dones som fills, i d’alguna manera incomplets) esculpir-se de nou la identitat. Però en aquest néixer conscient a la vida som nosaltres qui ens fem de mare, unint en el mateix cercle la maternitat individual amb la maternitat universal.

(article publicat a Eix Diari, 26 d’octubre de 2015. A la imatge, una de les fotografies de l’exposició)

¿Quanta transparència podem digerir?

El filòsof i teòleg Francesc Torralba, autor d’una bona quarentena de llibres que conviden a reflexionar sobre temes d’una humanitat que inclou el seu vessant transcendent, a ¿Quanta transparència podem digerir? La mirada honesta sobre un mateix, els altres i el món que ens envolta (Pagès editors) posa el dit a la nafra al principi de realitat. Aquest assaig és una invitació a desemmascarar-nos. Volem transparència, sinceritat, honestedat. Ho exigim. Però, i nosaltres, fins on som capaços d’arribar en el camí de la transparència? Sovint a no gaires passes, si ens volem dir la veritat.

Dividit en cinc capítols: Exercicis de transparència; Ser transparent amb un mateix. El mirall; Ser transparent amb l’altre. Nuesa i màscara; La transparència dels éssers; i Transparència amb el misteri del món, el doctor Francesc Torralba ha escrit trenta-sis apartats que valen una meditació profunda cadascun. Podem aturar-vos en qualsevol dels apartats, tots ens interpel.len en el més profund de l’ànima.

Un exemple. En el capítol de la tercera part, titulat No esperar res de l’altre. Destruir expectatives, Torralba fa una sèrie d’observacions sobre aquella tendència fatal a esperar que els altres siguin com nosaltres volem que siguin, un calc de l’ideal que ens n’hem fet. Aquesta suposada ‘perfecció’ (als nostres ulls, s’entén) es dóna rara vegada, en aquest altre, i això provoca una frustració monumental com més allunyada es troba de l’ideal.

Perquè aquest és un aspecte molt quotidià, hi he reflexionat sovint, arribant a la conclusió que l’altre: un familiar pròxim, un amic, una veïna o una companya de feina, no és un objecte que puguem modelar a voluntat. L’altre és qui és, i és com és, i si es dóna algun canvi en la seva manera de ser i d’actuar, només pot venir d’ell mateix, de la seva voluntat de canvi. A l’altre l’hem d’acceptar, bo i esperant que ell, que ella, també ens accepti!, ja que ningú no està lliure per tirar la primera pedra. Una bona posició és no esperar res d’aquest altre, doncs, ni que ens faci feliços ni que deixi de fer-nos-en. La responsabilitat de ser feliços és exclusivament nostra. El que no tinguem per nosaltres mateixos no ens ha de venir de ningú.

Una mirada honesta, sincera i transparent sobre un mateix, sobre els altres i sobre el món que ens envolta és difícil. Ho és perquè ens veiem, i veiem els altres i el món a través de l’ego, la gran pantalla, i també la gran ficció. En el moment en què som capaços d’apartar l’ego, la visió de la realitat, la pròpia i l’aliena, se’ns torna clara i real. El secret és l’amor. L’amor veritable desfà l’ego, la pantalla, la màscara, la comèdia, i deixa emergir l’ésser que va nu, com el del conte, l’ésser intern.

Escriu el doctor Torralba: La mort aixeca tots els vels. La mort, que ens dóna consciència de finitud, de destí físic inexorable, ens dóna també consciència de la inutilitat de la simulació. Però l’amor també aixeca tots els vels. L’amor, a diferència de la seducció, també és un exercici de transparència. En efecte: quan estimem de debò algú volem, desitgem que sigui ell mateix. Quan estimem algú no pretenem que sigui un altre, no li tallem les ales, desitgem la seva evolució com a persona. Quan estimem algú de veritat, no en funció dels nostres interessos, l’estimem de forma integral, amb les seves llums i ombres. Dues persones que s’estimem es miren cara a cara. Sí: l’amor (com la mort) ens deixa al descobert, deixa fora de sentit la representació. Els subjectes de l’amor som nosaltres al nu. En l’amor som al cor mateix de la transparència, la vida en la seva plenitud, no en la servitud d’una disfressa, d’una màscara… efímera.

(a la imatge, un estanc amb peixos, fotografia presa a Malta l'estiu de 2014. Article publicat a Eix Diari, 20 d'octubre de 2015)

Egipte i els animals simbòlics

Les cultures judeocristiana i grecoromana donen fonament i consistència a través dels segles a la cultura d’Occident. Però de seguida ens adonem que en aquest mapa intangible no podem obviar la cultura egípcia. No només per raó de veïnatge sinó també per raons d’imaginari col.lectiu. Som lluny d’Egipte, però mentalment no tant com ens pensem, estem amarats també d’aquella cultura.

L’atractiu de la cultura i art dels antics egipcis va més enllà dels seus constructes materials. L’atractiu de l’antic Egipte prové d’una mescla d’exotisme i familiaritat. Una exposició amb temàtica egípcia és un èxit segur. Molts de nosaltres hem fet quilòmetres per visitar els millors museus d’art egipci, ja sigui al mateix Egipte o en les ciutats més importants d’Europa, comptant que a Barcelona també tenim un destacable Museu Egipci.

Des del 23 de setembre fins al 10 de gener es pot veure a CaixaForum l’exposició Animals i faraons. El regne animal a l’antic Egipte. Les obres exposades procedeixen del Museu del Louvre, algunes fins i tot les recordareu, com les sorprenents mòmies de gat, amb el seu embolcall pintat amb aparent ingenuïtat. Picasso, amb els seus grans ulls, se les devia mirar molt, em sembla.

Cal dir que ja ha passat aquella època en la qual, per ignorància del significat simbòlic que per als egipcis tenien els animals, els antics egipcis es consideraven zoòlatres. Però de cap manera adoraven els animals, sinó el que representaven simbòlicament les seves forces i expressions. Amb els coneixements que ara tenim d’aquella cultura podem acostar-nos a una exposició molt completa sobre aquesta relació immaterial entre homes, faraons i animals, que cal situar més enllà del modern animalisme. Que les figures dels déus i faraons egipcis apareguin amb el cap d’un animal té a veure amb el que aquests animals representen simbòlicament en aquella cultura de l’antiguitat.

L’egiptologia, tota una ciència!, ha generat una bibliografia de proporcions gegantines. Com un riu que va creixent com el mateix Nil que li ha donat cabal, els coneixements interdisciplinaris sobre la civilització egípcia augmenta cada dia que passa amb noves incorporacions. Thot. Libro de los talismanes egipcios (Ediciones Picazo, 1982), que signa l’estudiós J. Garcia Font, és un d’aquests llibres que val la pena de tornar a consultar davant d’una exposició com Animals i faraons, en la qual s’exposen no pocs d’aquests talismans amb formes d’animals. L’assaig de Garcia Font no només parla de la potència de la imatge simbòlica (ell n’és un expert) sinó també de la utilització de la imatge de forma creativa i dinàmica. Escriu Garcia Font que un talismà no és un amulet: un talismà és un objecte elaborat amb art i constitueix l’expressió d’una manera peculiar de concebre el món que ens envolta i de les forces que actuen en altres dimensions més enllà de la física.

L’exposició Animals i faraons és com un llibre en viu de l’antiga cultura egípcia a través de les figures que s’hi exposen. Tant que potser demana més d’una visita per aquells que estan disposats a gaudir de la contemplació de les peces una per una, i embadalir-se en els seus significats. I és que l’art per l’art no existia, en aquella època, tota forma d’art era sagrada. Hi ha figures monumentals, i mòmies d’animals cobertes amb uns teixits pintats que reprodueixen l’efigie dels animals. També hi ha figures diminutes, com els talismans dels quals he començat a parlar. Qui no s’ha enamorat d’un anell amb un escarabeu de lapislàtzuli? En l’exposició hi ha uns quants escarabeus tallats en diferents materials. Els quals, atenció, prenen diferents significats si la talla està feta amb fusta del sicòmor (nehet), considerada mítica. O amb fusta de salze (tcheret), arbre que estava consagrat a Osiris perquè, segons conta la llegenda, va acollir el seu cos després de ser esquarterat pel seu germà Shet, i on l’ànima del déu s’hi asseia en forma d’ocell.

Els símbols tenen la capacitat de revelar una modalitat d’allò real, o una estructura del món no evident en el pla de l’experiència immediata, escriu Mircea Eliade, historiador de les religions. L’escarabeu Kefer simbolitza el Sol, força de tota la vida planetària, així com, per analogia, simbolitza el sol interior que és el cor (per als egipcis, el cor és la seu de la saviesa). No m’estendré gaire més en el significat simbòlic que per als antics egipcis té l’escarabeu Kefer, és amplíssim i en podeu trobar més explicacions en llibres com l’esmentat Thot, de J. Garcia Font, o en l’imprescindible estudi del professor Richard H. Wilkinson, Magia y símbolo en el arte egipcio (Alianza Forma, 2003), i altres. L’escarabeu Kefer (kefer vol dir el que s’engendra a ell mateix) com a figura simbòlica significa la vida que no mor. Els antics egipcis creien en la vida del més enllà. La cosmologia egípcia, visualment tan fascinant, és d’una gran complexitat. Els codis d’interpretació que es van coneixent faciliten la comprensió d’una civilització tan fèrtil com les aigües del Nil que, sens dubte, han banyat, i no poc, la nostra cultura d’Occident.

(article publicat a Eix Diari, 14 d’octubre de 2015. La fotografia que il.lustra l'article la vaig prendre al Museu Egipci de Berlín el juny de 2015)

Trobada de Tereses

A la foto només hi ha quatre Tereses de les cinquanta Tereses que vam dinar plegades, ahir, en un restaurant de Vilanova. Vaig ser convidada a participar en aquesta trobada de Tereses de Vilanova per M. Teresa Ventosa (a la dreta de la imatge). El motiu era celebrar el dia de santa Teresa en un dia que no era un dia qualsevol, ja que la trobada tenia com a motiu la cloenda de la commemoració dels 500 anys del naixement de Teresa d'Àvila, doctora en lletres, però també en ciència de vida, que inclou la vida espiritual. En una societat com la nostra, la vida de l'esperit proclamada així, als quatre vents, fa de ben mal sentir. Sembla que alguns siguem una colla de retrògrades, per aquesta raó, que ho és de l'ànima (és clar que l'ànima tampoc no té bona premsa, entre els materialistes militants). Ho remarco perquè em fixo en les cares que fan alguns quan els parlo de la santa. En realitat, ben llegida, ens topem de cara a una dona poc convencional i amb un gavadal de solucions imaginatives per resoldre problemes. Una dona moderna, vaja. Potser sí, però, que hi ha retrògrades de veritat que potser enyoren els temps de les relíquies (a Teresa d'Àvila no li hauria agradat gens, el mercat que es va fer amb el seu cos). D'entre els llibres que s'han publicat o reeditat durant l'any que ha durat la commemoració dels 500 anys del naixement de Teresa d'Àvila, llegiu la declaració d'amor a Teresa de Jesús per part de Julia Kristeva al seu llibre Teresa amor mío. Vaig fer un comentari de la meva lectura del llibre que podeu trobar a: http://www.nuvol.com/critica/teresa-amor-meu/   

Els separats, fracassats?

Acabo de descobrir que sóc una fracassada. Ho diu Santiago Agrelo, arquebisbe de Tànger, en una entrevista publicada avui a La Contra de La Vanguardia. Els separats som fracassats. Més encara: som pobres! Llegiu: Això són els separats: pobres! I amb un to paternalista que cal rebutjar perquè ens denigra com a persones, afirma, contestant a la pregunta de si finalment serem acollits per l'Església Catòlica: Perquè no acollir-los i ajudar-los com fem amb altres fracassats? Perquè marginem als pobres casats als quals no els ha anat bé? No sabia que sóc una fracassada, ni que se m'hagués d'ajudar per aquest motiu, ni tampoc no sabia que per aquest motiu he de ser acollida per l'Església Catòlica, com si em fessin un favor. L'Església Catòlica no ha de fer favors. L'Església Catòlica ha comprendre la realitat i acceptar-la en la seva dignitat humana, altrament és com si estigués fora del món. No és que als 'pobres casats' no ens hagi anat bé, tot i que pot ser així. Però més sovint es tracta d'una altra cosa. Per continuar sent la persona que estem destinats a ser hem de separar-nos no d'aquell o d'aquella amb el qual ens van casar, sinó d'aquell o d'aquella que ara, o en el seu moment, ens va barrar el pas en la nostra evolució com a persones. Canviem i hem de poder canviar, això és la vida. Només la mort és la immobilitat pura.

(a la imatge, una finestra que és com la realitat, que es pot veure i mirar des de molts angles de visió). 

Un conte japonès

El relat El tallador de canyes (Viena Edicions), de Junichirô Tanizaki (1886-1965) és un fruit molt bell de la imaginació japonesa. Un personatge desconegut explica aquest conte o relat de manera indirecta, obliqua, i al final deixa l’oient-lector tan sols amb la remor del vent entre les canyes. El contador de la història desapareix tal com havia aparegut, sense deixar rastre, dissolt en la llum de la lluna. Un miratge en una nit de lluna plena de tardor.

Si no fos que es tracta d’una narració, diríem que som davant d’una pintura japonesa tradicional desplegada en quadres d’imatges suaus pintades damunt d’un paper hôsho, o també damunt d’un paper xinès. Ambdós absorbeixen la llum com si fos l’esponjosa superfície de la neu. Aquesta comparació no és meva, sinó del mateix Junichirô Tanizaki, que l’escriu en un dels seus llibres més emblemàtics i reconeguts: Elogi de l’ombra, un tractat de l’estètica oriental escrit l’any 1933, amb un cert sentiment de pèrdua, atès que aquesta estètica japonesa mil.lenària ja començava a desaparèixer amb la invasió, gens subtil, de la cultura occidental. 

L’estètica oriental, com la narrativa oriental, almenys la tradicional, té ben poc a veure amb l’estètica i la narrativa occidental. D’aquí ve que aquesta narració de Tanizaki, considerada ja clàssica, s’esdevingui no pas sota la violència del focus solar sinó en la penombra d’una nit de lluna plena de tardor, amb la seva melangia. Els fets del conte de Junichirô Tanizaki reposen en la subtilesa de les seves llums platejades, nacrades, com un metall brunyit.

El conte es pot resumir d’aquesta manera: un passejant que es disposa a contemplar una nit de lluna plena es troba amb un altre passejant sorgit com una ombra entre les canyes que voregen un llac on es reflecteix la lluna. La poesia del moment dóna lloc a una conversa improvisada on el contador explica la història d’un triangle amorós format per un home enamorat d’una vídua jove que recorda les dames dels vells temps per la seva exquisidesa, i que es casa amb la germana petita de la dama per tal de tenir-la a prop. És clar que l’idil.li (platònic, no arriba a consumar-se) dura poc, aviat les coses es torçaran. Però mentre dura el relat, el lector perd la noció del temps, com quan contemplem extasiats una nit de pleniluni en temps de tardor, que ho és respecte del cicle de l’any, però que també respon a la cronologia tant del contador com de l’oïdor de la història. Són dos homes en la seva època tardoral.

Pel seu refinament poètic, tot i el drama i la tensió que conté, la història pot semblar una contalla d’altres temps. Potser és el que volia el seu autor en escriure aquest relat: donar testimoni d’una manera elegant de viure, sobretot en les classes més benestants, que no vol dir més adinerades, sinó més cultes, i que a poc a poc anava passant avall. Es conta de la seva biografia que, en ser desgraciat el seu matrimoni, Tanizaki va convidar la seva dona a tenir una relació amb un amic seu. És evident que un acord així entre una parella poc s’avindria amb la general mentalitat occidental, tan possessiva. L’espai masculí ha estat una reserva per a les infidelitats, però no a la inversa.

El relat El tallador de canyes, en la traducció impecable del japonès per part d’Albert Nolla (qui també va traduir l’esmentat Elogi de l’ombra) transcorre pels camins suggerents de la poesia japonesa, on cada objecte, i cada vestit, pren un protagonisme insospitat, sovint per contrast, com en aquest fragment: Un bon crespó no ha de ser només tou, va dir, sinó també ha de ser ben frunzit. Si toques la pell d’una dona després d’haver passat la mà per aquests plecs, la notaràs encara més suau, escriu Tanizaki. El contacte es demora en moments tàctils que passen del crespó a la pell…

     Ens trobem davant la descripció d’un moment de sensualitat exquisida, com és exquisit buscar la bellesa en la llum indirecte, en la penombra, o en els tornassolats que amanyaguen els rostres, les figures i els paisatges banyats en la llum de la lluna plena en una nit de tardor.

(article publicat a Eix Diari, 8 d’octubre de 2015)

El mòdem se'n va anar al cel

Ja ho sabeu: la matinada del dissabte passat, dia 3 d'octubre, va fer una tempesta fabulosa, amb grans tronades i llamps que  van il.luminar casa nostra com si fos el palau de Versalles en un dia de festa. Molt bonic, sí. Però la festa va tenir conseqüències. Un d'aquests llamps, el que devia carregar més energia, va fondre els ploms i es va endur el mòdem connectat a l'ordinador al cel... Fins avui la companyia telefònica no ha tingut la gentilesa de fer-nos arribar el mòdem nou. Dic gentilesa per no continuar enfadada amb un servei que paguem caríssim i que té forats per tot arreu. La fotografia que veieu la vaig prendre en un viatge en avió. Només des d'aquestes alçades es pot veure el cel com si ja hi fossis, com una avançada del cel que ens prometien els catequistes quan ens portàvem bé... És una imatge preciosa i la sensació és d'ingravidesa. Però no sé si m'agrada prou. Vull dir que no és pas aquest el cel que espero. El meu cel més aviat s'assembla a un moment d'íntima pau, de concòrdia amb mi mateixa.

La taverna dels 11

És el projecte d'una parella jove i feinera que no ha estalviat esforços en posar-lo en marxa. Tot l'estiu que hi han treballat de valent, reciclant això, allò, mans i imaginació... Dilluns, dia 28 (un dia en què, sigui com sigui, a Catalunya res no serà igual després de les votacions d'avui), obren les portes al públic d'aquest petit establiment situat al carrer Tavern, 11 (està molt a prop de la sortida de Muntaner dels Ferrocarrils Catalans). D'aquí ve el nom de la taverna dels 11. En aquest petit bar-taverna serviran esmorzars i dinars. El Rubén és bon cuiner i té moltes idees. La meva filla Cristina l'acompanya i l'ajuda en aquesta aventura, que és de tots dos. Visiteu-los i gaudiu de les seves atencions! 

(em va plaure molt dissenyar el logo)

El vot de la meva vida

Totes les ocasions de votar són importants, però la convocatòria del proper diumenge, el 27S, ho és d'una manera significativa. Ho he dit en altres escrits: m'adreço a vosaltres amb tot el respecte per les vostres idees i sentiments. 

Amb aquest esperit, aquí sota trobareu reproduït l'article que avui publico al Diari de Vilanova (un mitjà de comunicació, sigui dit de pas, en el qual sempre he trobat acollida per expressar les meves lliures opinions en l'àmbit que sigui):

Diumenge dipositaré a l’urna el vot de la meva vida. Aquesta proclama no es tracta només d’un eslogan. Hi ha moments a la vida que després d’haver fet camí ens trobem en una cruïlla i hem de decidir cap on volem anar. Podem anar enrere. Però la vida mai no va enrere. Com que la vida no va enrere, et quedes aturat. Les aigües estancades aviat esdevenen pútrides. Ara bé: et pots parar tant com vulguis, t’hi pots florir, parat, però el temps no es para: et passa per fora i per dins, i t’afaiçona, com deia Marguerite Yourcenar. Cal portar les regnes de les nostres vides, fer-la caminar.

    

Temps tindrà l’antropologia per estudiar-ho: el nostre procés cap a un estat sobirà és tant una qüestió social i política com un pas d’envergadura còsmica. Els grans canvis en la Història de la humanitat han anat així: comencen per transformacions individuals i acaben sent transformacions col.lectives. Hi ha ressagats, sempre n’hi ha hagut. Però Catalunya, tot i els entrebancs que ha anat trobant pel camí, sempre ha estat motor de canvis. El d’ara és monumental i incloent-hi tothom qui hi vulgui ser, com sempre.

El psicòleg Abraham Maslow va fer una escaleta amb els valors amb els quals viu el comú de la gent: supervivència, seguretat, relacions personals, prestigi i desenvolupament personal. Bé. Però no és tracta d’anar fent sinó de superar-nos. No s’hauria creat ni una engruna d’art, ni la ciència no hauria fet gaires passos, ni s’hauria abolit l’esclavitud, amb tanta conformitat. Joseph Campbell, l’autor de L’heroi de les mil cares, va més enllà de Maslow i posa el focus en un impuls poderós que empeny a transcendir la mediocritat. Un impuls capaç de despertar la ment i crear una vida pròpia, no adotzenada, per col.laborar de manera positiva a alçar l’edifici de la societat. Sobre aquestes actituds personals i col.lectives s’ha erigit tota civilització. Amb l’energia desperta que avui mobilitza una gran part de la gent de Catalunya, som en camí de transcendir la mediocritat ambient. Tinc a punt el vot de la meva vida per empènyer cap a tot el que podem ser, que no és poc, en tinc la certesa.

(a la imatge, un fragment d'una fotografia presa al carrer el setembre del 2014). 

 

Stampas de Mercè Insenser

Des del 18 de setembre i fins al 7 d’octubre de 2015, es pot veure a la vilanovina galeria d’art Ismes l’exposició Stampas, de la gravadora Mercè Insenser.

Seguint amb el seu vigorós impuls per l’experimentació artística en el camp del gravat, bona part del material base amb què estan confeccionats aquests nous gravats, Mercè Insenser se serveix de cartes postals i correspondència antiga guardada per la família en calaixeres i secreters. Aquesta correspondència entre els avantpassats de l’autora ara pren, doncs, dimensió artística en ser incorporada en aquestes Stampas, tot preservant en la realització dels gravats una harmonia visual de colors càlids, d’acord amb la pàtina del temps que ha engroguit les pàgines dels llibres, els fulls cal.ligrafiats, la tinta dels manuscrits.

Un fil conductor, un relat, dóna un sentit unitari a la mostra Stampas, que lliga iconogràficament en un espai lletres de motlle, cal.ligrafies, llibres, cartes postals i fulls manuscrits de correspondència. La incorporació d’elements propis de l’escriptura en aquest espai, ja siguin postals, cal.ligrafies o lletres de motlle, en la composició artística d’aquests gravats, proporciona a les obres una atractiva forma visual que té una llarga tradició, tant a Orient com a Occident.

A Occident tenim els incunables, llibres miniats artesanalment, confeccionats pàgina a pàgina, amb les seves il.lustracions imaginatives en harmonia amb el text realitzat amb una cal.ligrafia de bon traç. No puc deixar d’esmentar aquí, perquè forma part de la nostra genealogia femenina en el món de l’art, a la monja Eude, que al segle X va il.lustrar tantes de les pàgines del famós Beat de Girona (970 d.C). Pel que fa a Orient, en la pintura tradicional xinesa i japonesa també veiem com s’incorporen formes cal.ligràfiques en la imatge total de la pintura o del gravat, i sempre deixant espais en blanc, a manera de refugi de la imaginació i per fer ressaltar el plaer de la tinta, com diu el pintor i premi Nobel de Literatura xinès, Gao Xingjian.

És just el que trobem en aquests gravats, Stampas, de Mercè Insenser: el plaer de la tinta, de la taca i de la distribució dels elements visuals sobre el paper. ‘Com que vinc del món de la pintura, els meus gravats són molt pictòrics’, diu la mateixa Insenser dels seus treballs. En els espais buits, estratègics, que trobem en alguna d’aquestes Stampas, hi ha el que en podríem dir un espai per pensar suggerit per la imatge sensible del gravat. És per aquest motiu que més amunt parlava d’un fil conductor, d’un relat en aquesta exposició de Mercè Insenser. En el seu camí creatiu, en aquest moment biogràfic l’autora ha sentit la necessitat de recuperar objectes que remeten a una vida passada i que en el seu cas formen part de la memòria familiar.

En un efecte mirall, l’espectador també pot sentir-se cridat a evocar una carta o un plec de cartes manuscrites, unes postals antigues, o alguns dels llibres de la biblioteca dels pares o dels avis. Així és com la contemplació d’aquestes Stampas provoca el record de nostra pròpia educació sentimental. I en un camí de retorn, l’art que ha transformat l’emoció invisible en visible, la contemplació de l’art torna visible la nostra emoció íntima.

(article publicat a Eix Diari, 21 de setembre de 2015)

L'energia desperta que ens mobilitza

He enviat aquest missatge per correu a unes quantes persones, potser ja l'haureu rebut. La referència del missatge és l'energia desperta que ens mobilitza. La fotografia d'aquesta entrada està presa l'11 de setembre del 2012.

Benvolguts/es,

Sóc signant del manifest d’escriptors de Junts pel Sí.

Abans que res, tot el meu respecte per les vostres idees i els vostres sentiments.

El meu vot, que guarda un gavadal de raons objectives per voler que Catalunya sigui un estat sobirà, en igualtat de condicions amb altres estats, té encara una altra raó que vull compartir amb vosaltres, i que expresso en aquest fragment de l’article que aquesta setmana publicaré al Diari de Vilanova:

Temps tindrà l’antropologia per estudiar-ho: el nostre procés cap a un estat sobirà és tant una qüestió social i política com un pas d’envergadura còsmica. Els grans canvis en la Història de la humanitat han anat així: comencen per transformacions individuals i acaben sent transformacions col.lectives. Hi ha ressagats, sempre n’hi ha hagut. Però Catalunya, tot i els entrebancs que ha anat trobant pel camí, sempre ha estat motor de canvis. El d’ara és monumental i incloent-hi tothom qui hi vulgui ser, com sempre. El psicòleg Abraham Maslow va fer una escaleta amb els valors amb els quals viu el comú de la gent: supervivència, seguretat, relacions personals, prestigi i desenvolupament personal. Bé. Però no és tracta d’anar fent sinó de superar-nos. No s’hauria creat ni una engruna d’art, ni la ciència no hauria fet gaires passos, ni s’hauria abolit l’esclavitud, amb tanta conformitat. Joseph Campbell, l’autor de L’heroi de les mil cares, va més enllà de Maslow i posa el focus en un impuls poderós que empeny a transcendir la mediocritat. Un impuls capaç de despertar la ment i crear una vida pròpia, no adotzenada, per col.laborar de manera positiva a alçar l’edifici de la societat. Sobre aquestes actituds personals i col.lectives s’ha erigit tota civilització. Amb l’energia desperta que avui movilitza una gran part de la gent de Catalunya, som en camí de transcendir la mediocritat ambient. Tinc a punt el vot de la meva vida per empènyer cap a tot el que podem ser, que no és poc, en tinc la certesa.

Amb una abraçada fraternal,

Teresa Costa-Gramunt

 

El punter arriba a l'últim tram

El punter arriba a l'últim tram, el de la Via lliure a la Cultura i Educació, a punt per a ser encaixat a l'escenari. L'emoció és intensa. El punter groc ha recorregut tota la Meridiana plena de gom a gom. Ho he anat veient a la pantalla gegant sota un sol de justícia. No ha plogut, i això que algú a la vora diu, tot fent broma, que hi ha qui ha fet novenes perquè ens caigués al damunt una d'aquelles típiques pedregades de setembre... El punter arriba a l'últim tram, i és una realitat, però també una metàfora del que els que som aquí esperem, Via Lliure a la independència, a la República catalana, o com en vulguem dir d'aquest estadi d'evolució de una gran part de la nostra societat, un estadi que abans que polític ho és mental. L´única cosa que esperem dels qui no pensen com nosaltres és que ho respectin. Hem arribat fins aquí, el punter arriba a l'últim tram, la gent aplaudeix i somriu, somriu amb alegria, de la nostra revolució pacífica arreu del món en diuen la revolució dels somriures. El somriure dóna llum al rostre de les persones, el somriure obre el rostre de les persones perquè és l'expressió de l'apertura de l'ànima.

(a la fotografia, el punter arribant a l'últim tram de la Via lliure)  

Via lliure

Llibertat, Lituània serà lliure!, deien tres-cents mil manifestants en la visita que Gorbatxov va fer a Vílnius el gener del 1990. La independència de Lituània és impossible, els havia dit el mandatari de l’URSS, unió avui extinta. Val la pena recordar-ho avui, a les envistes de la manifestació de l’11 de setembre a la Meridiana amb el lema Via lliure. I val la pena recordar-ho també perquè Lituània no només és un país sobirà sinó pròsper, contradient les amenaces de Gorbatxov quan deia que Lituània perdria milers de milions de rubles dels subsidis que rebia en forma de matèries primeres i de productes soviètics, i que s’enfonsaria a la competència –cruel, deia- del món exterior. Encara com no va parlar de les galàxies, com aquí va fer el ministre Margallo de l’actual govern de l’Estat.

Quan Lituània reclamava ser un estat independent sabia a què s’exposava per experiència. L’URSS, una dictadura no del proletariat sinó d’uns quants, ha estat campiona en el maltracte de la pròpia gent. La repressió, les delacions per ser poc comunistes, les purgues i els gulags no són una ficció.

Vaig viure gairebé en directe la via lliure per a Lituània. L’agost del 1990, al Congrés Internacional d’Exlibristes celebrat a Mönchengladbach, vaig fer amistat amb l’artista Elvyra-K. Kriauciunaite. Vam iniciar una correspondència en la qual a més de temes personals i artístics, l’amiga m’explicava els esdeveniments polítics del seu país. Quan Lituània ja era independent vam visitar Lituània (estiu 1993). L’URSS havia complert l’amenaça i havia tancat les aixetes. La gent anava justeta, però treballaven de valent per aconseguir el que es va fer realitat amb cinc anys, i amb deu de forma superlativa: situar-se al mateix nivell de riquesa que Suècia, Noruega, Dinamarca, Finlàndia. S’ha de tenir en compte que Lituània venia ja d’una contracció de l’economia que també ho era de l’URSS. Lituània avui forma part de la Unió Europea, malgrat que en aquells moments s’hi declarés en contra Jacques Delors.

Catalunya està en una posició econòmica a anys llum que la Lituània que reclamava via lliure. La gent té dret a decidir el seu futur, havia cridat un home a Gorbatxov. Les amenaces del mandatari soviètic ara són aigua passada. Abans d’escriure la carta publicada a El País, Felipe González hauria d’haver consultat l’hemeroteca i tenir presents les paraules de Gorbatxov, tan poc visionàries. Podem emplaçar González d’aquí a cinc anys, quan Catalunya ja sigui un estat independent, sobirà. Li recordarem unes paraules tan poc democràtiques en un dirigent que es diu progressista. Mentrestant estarem immersos en la feina estimulant de donar forma al nostre país perquè estigui a l’alçada del segle XXI. ¿Algú creu que en democràcia es pot aturar la voluntat d’un poble? Si Lituània ho va aconseguir en una dictadura, què no hem d’aconseguir nosaltres, a no ser que estiguem en una dictadura encoberta. Amb més motiu, doncs, per voler una via lliure.

(article publicat al Diari de Vilanova, 10 de setembre de 2015. A la imatge, una fotografia feta a la Via Laietana l'11 de setembre del 2012).