El dia 19 d’octubre és el dia internacional del càncer de mama. En aquest
moment, el nivell de curació del càncer de mama és alt. Però en el procès
d’aquesta curació, que ho és del cos, cal curar també les ferides que provoca
en l’ànima.
L’arquetip més potent de l’inconscient col.lectiu és l’arquetip de la mare. Ningú no pot
parlar d’ell mateix, d’ella mateixa, sense parlar de la seva mare. Les mares
gesten la vida, tot en la vida té mare, procedeix d’una matriu. D’aquí ve que
en temps reculats fos una deessa la imatge de la faedora, de la creadora del
món, així com també la seva sustentadora. Les velles deesses mitològiques, les
figures precioses de les quals veiem en les vitrines dels museus, presenten un
cos generós, d’amples malucs, de pits abundants. Són la viva imatge de la
maternitat universal generadora i nodridora de les vides humanes.
Aquest arquetip de la feminitat, de la vida en la seva generació, és molt
poderós en la psique de les dones, en siguem o no conscients. Es posa en marxa
en diverses ocasions de la vida de la dona: la primera regla, la primera
relació sexual, l’infantament dels fills, l’alimentació del nadó, la menopausa. Són
exemples puntuals de la consciència de que en les nostres vides particulars
estem encarnant l’arquetip més universal. De la consciència d’aquest arquetip
procedeixen els trasbalsos anímics que a vegades patim, ja que la força de la
vida (la vida de l’univers!) ens sacseja fortament en cos i ànima.
Hi ha un altre moment en què la força de l’arquetip del femení matern
emergeix en el conscient: una malaltia greu als ovaris, a la matriu, a les
mames. No hi fa res que no siguem mares des del punt de vista biològic. Una
dona sempre ho és, mare. L’arquetip de la mare sempre és a la psique de la dona. Un càncer de mama
ens recorda no només la bellesa del cos que ara es malmet sinó també la funció
de les mames: l’aliment, que ho pot ser des del punt de vista fisiològic, però
que sempre ho és des del punt de vista espiritual.
El diàgnòstic d’una malaltia greu als ovaris, a la matriu o a les mames és
un cop fort en la psique de la
dona. Pot ser que no sigui un càncer, però que hi hagi el
perill que ho sigui en base a indicis. Aleshores es produeix una mutilació
preventiva per salvar-nos d’aquest perill, o per guarir-nos d’un diagnòstic
cert. Una histerectomia (l’extirpació de la matriu) requereix un dol, ho sé
perquè el vaig haver de fer. Una mastectomia (l’extirpació d’una o de les dues
mames) requereix un dol. Conec dones que l’han hagut de fer. És clar que en
aquests moments hi ha la possibilitat d’una reconstrucció de les mames. No és
així en el cas de les histerectomies. ‘Allà’ sempre hi haurà un ‘buit’ i caldrà
conviure-hi, omplir-lo simbòlicament per tal de sobreviure a la pèrdua.
Les maneres de superar el sentiment de pèrdua poden ser infinites, i cada
dona troba les seves. En el procès de superar el càncer de mama –la
quimioteràpia, les diverses reconstruccions dels pits- l’escultora Mar
Hernández Plana va trobar dos aliats mentals que li van fer de suport:
l’esport, en el seu cas la bicicleta, que feia anys que no practicava, i la
necessitat d’expressar artísticament tot aquest camí en forma plàstica. El
metge li va recomanar fotografiar les transformacions del seu cos. Amb l’ajuda
del fotògraf Jordi Serra van anar sorgint unes imatges que li van agradar. El
resultat és l’exposició Identitat
esculpida. La mostra, amb fotografies de gran format i inaugurada el passat
febrer al Museu Melcior Colet, ha itinerat pel territori català. El passat dia
22 d’octubre, en l’estela del dia internacional del càncer de mama, va tenir
lloc un acte inaugural d’aquesta exposició en la seu de l’Institut Català de
les Dones. L’exposició es podia visitar des del dia 5 d’octubre i es clourà el
dia 29 d’octubre.
Per la seva professió-vocació, Mar Hernández Plana esculpia, modelava,
perfilava. De sobte va canviar la perspectiva: era el cirurgià el que m’esculpia a mi, el que em dibuixava i em
mesurava, com jo havia fet tantes vegades en les meves obres. Això ha estat
així, certament, quant a la reconstrucció del cos. Però el treball de
reconstrucció interna, el modelat de la feminitat interna, el ressorgiment de
l’arquetip del femení de la vida en el seu cos de dona, ha estat obra d’ella
mateixa, de Mar Hernández Plana. I ho ha fet a través de la disciplina de la
bicicleta, amb l’aire net que li dóna a la cara en el moment de les curses, i a
través del treball artístic que ha donat l’exposició Identitat esculpida. Aquest ressorgiment és una invitació àmplia.
Perquè està a l’abast de tothom (homes i dones som fills, i d’alguna manera
incomplets) esculpir-se de nou la identitat. Però en aquest néixer conscient a la
vida som nosaltres qui ens fem de mare, unint en el mateix cercle la maternitat
individual amb la maternitat universal.
(article publicat a Eix Diari, 26
d’octubre de 2015. A
la imatge, una de les fotografies de l’exposició)
