Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Teresa Sanz Coll. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Teresa Sanz Coll. Mostrar tots els missatges

divendres, 6 de novembre del 2015

Lola Anglada i Enric-C. Ricart

¿Us imagineu Enric-C. Ricart cantant cançons catalanes acompanyant-se d’un acordió? Ho explica Lola Anglada a les seves Memòries 1892-1984, recentment publicades per la Diputació de Barcelona, dipositària del seu llegat, en una edició a cura de Núria Rius Vernet i Teresa Sanz Coll. Es tracta d’un bell volum, maquetat amb gust, deixant marges perquè el text respiri. El volum conté també moltes il.lustracions, com s’escau en les memòries d’una artista de primera fila, la creadora, entre d’altres, del simbòlic personatge El més petit de tots.

Lola Anglada, gran dibuixant que suspenia la perspectiva, com ella mateixa explica del seu aprenentatge a l’Escola de Belles Arts de Llotja, va conèixer Ricart a l’acadèmia del mestre Galí, on també va conèixer Joan Miró, Josep Ràfols, Marian Espinal, mossèn Josep Garriga. Ella era l’única noia d’una colla de joves artistes que sempre estaven alegres, i que així que en tenien l’ocasió anaven a visitar exposicions de pintura.

Una vegada el mossèn no reeixia en la pintura d’un bodegó. Es va posar de tant mal humor que va començar a tirar la fruita pel balcó, bo i fent blanc en el guarda de punt. Quan el guarda, enfurismat, va mirar cap al casalot, els cinc balcons que donaven al carrer es van tancar de cop, al mateix temps. En el casalot hi tenien estudi els cinc estudiants de can Galí. Lola Anglada explica que el mossèn treballava amb la sotana arremangada, que Miró es tombava el trajo per no embrutar-se’l i que Ricart es vestia amb un batí blanc fins als peus, fantasmagòric.

D’entre aquests companys jo apreuava l’Enric Cristòfol Ricart com el més ben dotat, posseïa ja una personalitat, la seva tècnica era meravellosa, cisellava al boix directament, el seu cop d’eina no fallava. I era un bon amic, de caràcter agradable i excel.lent persona, posseïa una ironia fina per fer broma del pròxim sense molestar ningú. Anglada admirava Ricart perquè veia que no divagava en el seu art, que el seu camí era sòlid, que tenia personalitat. Joan Miró en canvi era reservat, poc conversava. Només una vegada va obrir la boca per dir als amics que potser ell, en un atac de bogeria, potser també s’hauria tallat l’orella com Van Gogh.

Galí havia dit a la jove Lola Anglada: Treballeu i estudieu segons la vostra orientació i personalitat; vós sola trobareu el camí. A Ricart, com a la mateixa Anglada, li agradaven Giotto, Fra Angelico. La influència dels mestres italians és visible en l’obra de caràcter noucentista de tots dos.

(article publicat al Diari de Vilanova, 6 de novembre de 2015. A la imatge, una escultura de Ricart realitzada per Manolo Hugué, l'any 1941)



dissabte, 31 d’octubre del 2015

Memòries de Lola Anglada

Lola Anglada Sarriera, nascuda el 1892, va ser una dibuixant de nivell en un món misogin i on els homes artistes eren majoria. Llegir les seves Memòries després de tants anys de morta provoca desconcert. ¿Com és possible que havent-les deixat gairebé enllestides abans de morir, l’any 1984, no s’haguessin publicat? Han passat més de vint anys. La Diputació de Barcelona, dipositària del seu llegat, les acaba de publicar ara en un llibre molt bell i il.lustrat amb el bo i millor de les seves creacions artístiques. Han tingut cura d’aquest treball delicat, i amb una gran quantitat de notes a peu de pàgina per tal d’orientar el lector a cada moment, Núria Rius Vernet i Teresa Sanz Coll, autores d’uns pròlegs que situen Lola Anglada en el seu temps artístic i en les seves circumstàncies personals.

Una vegada una amiga artista em va comentar que s’havia de tenir una bona vídua que es preocupi de mantenir viva la flama un cop l’artista ja no hi és. Va dir vídua, no vidu, i em va picar l’ullet. Lola Anglada no es va casar i va deixar el seu patrimoni a la Diputació de Barcelona. Només la seva casa de Tiana, i algunes de les seves pertinences, les va deixar a una família amiga que van tenir cura d’ella els últims anys de la seva vida.

En les seves Memòries, Lola Anglada, una artista vocacional, defensa la seva solteria. En els seus comentaris dóna cobertura al seu estat en base a la decepció que, sens dubte, li va provocar l’artista Tomàs Aymat, amb el qual va mantenir una relació amorosa. En una nota a peu de pàgina d’aquestes Memòries, trobem escrit: En el dietari de París [Lola Anglada] explica com, en una ocasió, ella esperava la seva arribada [la de Tomàs Aymat] amb deler per veure’l i explicar-li les seves inquietuds artístiques, però ell li contestà: Jo esperava veure’t  per dir-te que m’interesses tu i res més… però tu sola, apartada de totes aquestes coses per les quals tu vius… i vull que escullis entre jo i aquestes il.lusions, el teu art. El fet, que s’explica per ell mateix, enllaça amb el que la mateixa Anglada escriu, que no m’estic de reproduir perquè explica la que devia ser una decisió no gens fàcil de prendre: Els homes talentosos, els genis, troben aquella dona generosa, enamorada, que els ajuda moralment (…) la dona de vàlua intel.lectual no troba l’ajut de l’home…

Després de la Guerra Civil, en la qual Catalunya va quedar esclafada en la seva cultura i identitat, Anglada, que havia estat l’autora d’El més petit de tots, fruit del seu compromís amb la República i amb Catalunya, va recloure’s en el seu món interior. El món que havia viscut i en el qual va desplegar la seva obra artística de gust noucentista, va fer-se fonedís per un llarg temps. Recuperada la seva tasca com a dibuixant i escriptora de contes per a la mainada, en els últims temps va rebre homenatges. Així encapçala Lola Anglada les seves Memòries: Avui, 11 de setembre de 1977. Per Catalunya. Per la nostra llibertat.

(Article publicat a El 3 de vuit, 23 d’octubre de 2015)