Lola Anglada Sarriera, nascuda el 1892, va ser una dibuixant de nivell en
un món misogin i on els homes artistes eren majoria. Llegir les seves Memòries
després de tants anys de morta provoca desconcert. ¿Com és possible que
havent-les deixat gairebé enllestides abans de morir, l’any 1984, no
s’haguessin publicat? Han passat més de vint anys. La Diputació de Barcelona,
dipositària del seu llegat, les acaba de publicar ara en un llibre molt bell i
il.lustrat amb el bo i millor de les seves creacions artístiques. Han tingut
cura d’aquest treball delicat, i amb una gran quantitat de notes a peu de
pàgina per tal d’orientar el lector a cada moment, Núria Rius Vernet i Teresa Sanz Coll, autores
d’uns pròlegs que situen Lola Anglada en el seu temps artístic i en les seves
circumstàncies personals.
Una vegada una amiga artista em va comentar que s’havia de tenir una bona
vídua que es preocupi de mantenir viva la flama un cop l’artista ja no hi és.
Va dir vídua, no vidu, i em va picar l’ullet. Lola Anglada no es va casar i va
deixar el seu patrimoni a la Diputació de Barcelona. Només la seva casa de
Tiana, i algunes de les seves pertinences, les va deixar a una família amiga
que van tenir cura d’ella els últims anys de la seva vida.
En les seves Memòries, Lola Anglada, una artista vocacional, defensa la
seva solteria. En els seus comentaris dóna cobertura al seu estat en base a la
decepció que, sens dubte, li va provocar l’artista Tomàs Aymat, amb el qual va
mantenir una relació amorosa. En una nota a peu de pàgina d’aquestes Memòries,
trobem escrit: En el dietari de París
[Lola Anglada] explica com, en una ocasió, ella esperava la seva arribada [la de Tomàs Aymat] amb
deler per veure’l i explicar-li les seves inquietuds artístiques, però ell li
contestà: Jo esperava veure’t per dir-te
que m’interesses tu i res més… però tu sola, apartada de totes aquestes coses
per les quals tu vius… i vull que escullis entre jo i aquestes il.lusions, el
teu art. El fet, que s’explica per ell mateix, enllaça amb el que la mateixa Anglada
escriu, que no m’estic de reproduir perquè explica la que devia ser una decisió
no gens fàcil de prendre: Els homes
talentosos, els genis, troben aquella dona generosa, enamorada, que els ajuda
moralment (…) la dona de vàlua intel.lectual no troba l’ajut de l’home…
Després de la Guerra
Civil, en la qual Catalunya va quedar esclafada en la seva
cultura i identitat, Anglada, que havia estat l’autora d’El més petit de tots, fruit del seu compromís amb la República i
amb Catalunya, va recloure’s en el seu món interior. El món que havia viscut i
en el qual va desplegar la seva obra artística de gust noucentista, va fer-se
fonedís per un llarg temps. Recuperada la seva tasca com a dibuixant i
escriptora de contes per a la mainada, en els últims temps va rebre homenatges.
Així encapçala Lola Anglada les seves Memòries: Avui, 11 de setembre de 1977. Per Catalunya. Per la nostra llibertat.
(Article publicat a El 3 de vuit,
23 d’octubre de 2015)
