Escandall

Quan vaig fer estudis de psicologia, l’estudi del cervell era molt mecànic i no em satisfeia gaire aquest enfocament. Per aquest motiu he anat seguint amb interès les descobertes dels nous neurocientífics que han anat obrint les portes a noves maneres d’interpretar el funcionament del cervell. Entenem que mana la biologia, és clar. Però ajuda a desenterenyinar el misteri d’una funció humana tan elevada com la consciència comprendre la importància que en aquesta funció hi té l’escorça prefrontal del cervell, així com també en l’exercici de la llibertat. Afirma el psiquiatra Joaquín Fuster: El lliure albir existeix, però té uns límits físics –no podem volar perquè no tenim ales- i ètics, perquè no hi ha llibertat sense responsabilitat. Un científic que parla com un filòsof, ara ens comencem a entendre.

Els neurocientífics actuals investiguen el conscient, l’inconscient, les emocions, la memòria, la creativitat, l’aprenentatge… Joaquín Fuster parla de cògnits, o xarxes de neurones corticals que s’han lligat entre sí en la formació de coneixement i de memòria. Els cògnits són unitats de memòria que poden ser molt extenses o molt petites, i el cògnit que arriba a un cert nivell d’activitat, arriba a l’estat conscient… Una manera científica i entenedora, cal dir, d’explicar una funció tan complexa com la consciència.

En base al que se sap a través de la ciència i al que s’intueix a través de l’experiència, podem deduir que la memòria, una forma de coneixement, és consciència de la realitat i consciència de sí. L’alzheimer, però, ens posa de cara a la paret, ja que en aquesta malaltia neurodegenerativa hi ha pèrdua de la memòria, i no acabem de saber si en les fases més agudes també hi ha pèrdua de la consciència de sí…

Aquests pensaments em venien al cap en la lectura d’Escandall (Meteora), de Joan-Elies Adell, un poemari bellíssim, cal dir, que l’autor dedica amb amor filial al seu pare malalt d’alzheimer. Si la construcció del jo es fa a través de la memòria, si la memòria és com una mena d’arxiu de la nostra biografia, si en la memòria hi són continguts tots els coneixements adquirits durant la vida, què és de nosaltres quan es va difuminant la memòria en uns llimbs que no sabem on són? Cal ser humils no només perquè som ignorants en el coneixement del cervell i en la comprensió del misteri de la consciència, sinó també davant l’evidència de la nostra fragilitat humana. El jo, en alguns casos tan orgullós, resta ben neulit en aquesta malaltia tan severa.

Aleshores tenim davant una persona que no sabem si sap res d’ella mateixa, que no ens coneix, i que molt sovint es comunica amb gran dificultat. Però l’ésser que ha estat el nostre pare o la nostra mare encara és el nostre punt de referència, ningú no pot parlar d’ell mateix sense tenir en compte el pare i la mare. I malgrat l’oblit i el silenci a què l’alzheimer condemna els seus malalts, són allà per a fer-nos memòria de qui som. A qui pertany el present que ja has oblidat? De qui són els records clars d’un passat remot que flueixen nítids, escriu Adell. Part de la memòria dels nostres pares és també la nostra memòria.

La bellesa d’Escandall rau en els bells poemes en prosa que l’integren, sí. Però també en la lliçó d’humanitat apresa per part de l’autor a través de la terrible malaltia del seu pare. En evocar-lo, Joan-Elies Adell evoca molts escenaris de la infantesa, quan el pare era un home en la seva plenitud. Aquest és un dels poders de l’escriptura: retenir en paraules i imatges poètiques les experiències reveladores dels valors més significatius de la vida humana, que, ben mirat, es resumeixen en ben pocs: honestedat personal, treball ben fet en la mesura del possible, i amor i respecte envers els altres. No crec que hi pugui haver lliçó espiritual més alta ni herència humana més apreciable.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 15 d’agost de 2014. A la imatge, un fragment de mosaic del Parc Güell)

Postals d'estiu (6) Emily Dickinson, autora secreta

Emily Dickinson ens ha llegat vora 1800 poemes. Com tots els grans escriptors, ella frustra qualsevol intent de comprensió total, escriu Helen Vendler, estudiosa d’una poeta que no volia ser obscura, simplement escrivia com era, amb una vida interior molt densa. La seva poesia és fruit d’aquesta vida interior expressada a través de figures simbòliques.

Emily Dickinson (Amherst, Massachussets, 1830-1886) es va moure poc de casa, però a casa rebia les revistes literàries del moment. Va llegir els clàssics més sobresortints de poesia en llengua anglesa. Amb aquests fonaments, Dickinson va aixecar el seu propi edifici poètic, excèntric, si hem de fer cas de T. W. Higginson, que va llegir els poemes que Dickinson li va enviar en una carta sense signar. A part, en un sobre tancat, hi havia la seva tarjeta de visita. Higginson li va fer suggeriments editorials que la poeta va agrair de manera cortès, però que no va seguir.

Emily Dickinson era tan conscient de la vàlua dels seus poemes com de que no serien ben llegits. Quan n’enviava a la seva família, seleccionava amb cura aquells que ella permetia que fossin ‘publicats’ d’aquesta manera íntima. No enviava els poemes que podien aparèixer com a irreligiosos segons els cànons de l’època, o explícitament eròtics. Era massa avançada al seu temps, fins i tot en la manera d’escriure tan breu, amb majúscules i amb guionets en lloc de comes per senyalar pauses i silencis eloqüents.

Quan es va publicar un recull de poemes un cop morta, els editors es van atrevir a treure els guionets, a ‘regularitzar’ la seva mètrica i a censurar les seves idees més atrevides, més sorprenents. Fins al 1955 no es va publicar una edició crítica de la seva obra, i fins al 2007 no es va corregir la cronologia dels poemes tal com van ser escrits. Amb tot, la seva obra ha exercit una gran influència en la poesia del segle XX.

L’any 1979, Marià Manent va publicar en català (Edicions 62) una selecció de poemes d’Emily Dickinson que havia publicat el 1957 en castellà. Va ser una revelació de la poeta que es va tornar a produir el 2002, quan D. Sam Abrams va publicar Jo No Sóc Ningú! Qui Ets Tu? (Cafè Central /Eumo Editorial). Abrams va respectar guionets i majúscules, així com les seves imatges clares i ferotges: M’agrada una mirada d’Agonia, /Perquè sé que és de veritat -/ Els Homes no poden fingir una Convulsió,/ Ni simular, una Fi - // Els ulls s’envidrien un cop –i això és la Mort- /Impossible d’imitar/ Les gotes al front/ Enfilades per la casolana Angoixa.

Poemes amb el.lipsis i salts de lògica discursiva –una forma ‘femenina’ d’escriure, diuen, quan es fa servir l’hemisferi dret del cervell, el que ‘veu’ de forma global-. Poemes polisèmics que el lector ha de gruar, com escriu Abrams, fan d’aquesta autora una poeta gens convencional: La Bellesa – causada, no – És -/ Empaita-la, i deixarà de ser -/ No l’empaitis, i perdurarà -. Poesia closa, però no indesxifrable, les imatges nominals i verbals són ben explícites. Hi ha un gavadal de ciència en els arquetips que de tant en tant els poetes desperten, i aleshores diuen coses tan belles com terribles o inconvenients: Una Crucifixió està documentada – només- /Quantes n’hi ha/ No estan declarades ni per la Matemàtica -/ Ni per la Història. Dickinson no podia saber res de l’Holocaust i del Gulag que va assolar l’Europa del segle XX, feia temps que era morta. Però va escriure com si hagués ‘vist’ els milions de víctimes innocents que ella ja va declarar subjectes de dret per a la Matemàtica i per a la Història, perquè hi ha Crucifixions més recents. Avui també n’ha ha, els mitjans audiovisuals van plens d’imatges esgarrifoses provinents d’arreu del món.

(article publicat al Diari de Vilanova, 14 d’agost de 2014)

Lluna d'agost 2014

La lluna (plena) d'agost d'aquest any 2014, fotografiada ahir des de la finestra de casa...

Postal d'estiu (5) Marina Tsvietàieva, o l'escriptura-resposta

A Indicios terrestres (Versal, 1992), escriu Selma Ancira, traductora de Marina Tsvietàieva (Moscou, 1892 – Yelabuga, 1941): En un estil poc complaent envers els lectors acostumats a la prosa fácil, entre 1917 i 1919 Marina Tsvietàieva va escriure uns diaris que més tard donarien títol i forma a un llibre mai no publicat en vida de la poeta.

Aquest llibre mostra de forma descarnada la miserable vida de la gent en els primers temps del país dels soviets, que ella va patir en pròpia pell. L’escriptora va ser desposseïda de tot el que tenia, la revolució la va deixar vestida amb parracs, la va convertir en una fregona, escriu Selma Ancira al seu pròleg (cal recordar que la filla petita de la poeta va morir de gana). Menjar, treballar fins a l’esgotament, sobreviure, era un ofici en la ciutat de Moscou d’aleshores. I davant la realitat que li va tocar viure –els diaris en donen fe-, Tsvietàieva va fer poesia. L’escriptura com a resposta positiva a l’aniquilació del pensament.

Tal com l’any 1923 Tsvietàieva va plantejar el llibre Indicios terrestres (una reelaboració a partir dels seus diaris) va ser refusat per l’editor d’Helicon, l’alemany Abraham Vishniak, editor d’escriptors russos exiliats com ella. El motiu? Deia que es tractava d’un llibre apolític. Certament Marina Tsvietàieva no parlava directament de política. Però, com a bona escriptora, va transcriure amb unes imatges que corglacen les sensacions que durant la guerra civil i la revolució van provocar en la gent que van patir fam, pillatge, desempar… i la sentència de mort que pesava sobre la cultura. No parlava directament de política, no, però parlava dels efectes devastadors de la política sobre la vida del poble i sobre la cultura amenaçada en la seva llibertat d’expressió.

Amb l’estòmac buit i morta de cansament, Tsvietàieva trobava temps per escriure unes proses que eren com radiografies de la realitat ambient, així com pensaments en veu alta: El destí viu interroga, l’obra d’art respon. I, tot reflexionant, s’adreça als escriptors en la seva condició d’artistes, de creadors: Si tu has nascut en el món per donar respostes, no et paralitzis en una existència feliç [cal entendre beneita]: no és així com han creat, ni és això el que han volgut a l’hora de crear, Goethe, Leonardo, Dante. Es pot estar enfonsat, però un s’ha d’aixecar, resuscitar.

Li era necessari, a l’escriptora, resuscitar espiritualment per respondre amb la paraula davant de fets traumàtics com els que va patir: Una filla a la qual li han matat el pare és òrfena. Una esposa a la qual li han matat el marit és viuda. Però, i una mare a la qual li han matat la filla? No hi ha nom per aquest dolor que sempre va perseguir a la poeta.

Sóc una font inesgotable d’heretgies, afirma Marina Tsvietàieva. Quan a la gent, apilonant-la, li fan perdre el seu rostre, primer esdevé ramat, després, canilla de gossos. El que escriu és tan poc complaent amb l’estatu quo, i el que pensa tan lluny del políticament correcte del seu temps (i del nostre). Estimava el sublim i tenia esperit, i a més, lliure, qualitat abominable, en general, tant aleshores com avui dia. S’ha d’escriure només aquells llibres per l’absència dels quals es pateix. En una paraula: els propis llibres de capçalera. Sí: aquells llibres que són el llibre que un, una, vol escriure no pas per ser com Goethe o com Dante, sinó perquè s’experimenta l’aspiració, legítima, de superar els propis límits. Així és com avança la cultura humana i així és com els llibres resten vius, com resten vives les obres de Marina Tsvietàieva, que ha passat per suïcidada, però que ja s’ha començat a dir que van obligar a suïcidar-se quan va tornar a l’URSS. Un acte de terror contra la seva intel.ligència i contra la cultura en general.

(article publicat al Diari de Vilanova, 8 d’agost de 2014. La publicació d’aquest text coincideix amb l’entrada número 1000 d’aquest blog!)          

 

Llibres i llibreries

Esteu a punt d’iniciar les vacances? No oblideu de posar llibres a la maleta. A Vilafranca teniu dues llibreries formidables, més encara, dos espais culturals: L’Odissea i La Cultural, amb llibreters experimentats que us aconsellaran segons els vostres gustos. Un luxe que no tenen totes les ciutats. Les llibreries de Vilafranca són de volada, sé de què parlo. Una de les coses que faig quan vaig pel món és fixar-me en les llibreries. Les llibreries són un bon aparador per detectar el nivell cultural d’una ciutat.

Es diu que Walter Benjamin a penes duia res a la seva maleta quan va sojornar a Portbou, llevat d’una pila de llibres i algun manuscrit. Per a ell els llibres eren el seu capital major. Per a mi també. He de confessar que no estic aferrada a res, llevat dels llibres! M’han donat tanta felicitat, aquesta sensació tan escàpola o tan duradora, segons es miri, ja que en el cas dels llibres, l’impacte dels que vaig llegir de molt jove encara em dura.

Sempre porto llibres a la maleta. Amb tot, sempre n’hi afegeixo més d’un i més de tres comprats aquí o allà, llibres rars alguns, introbables com els que vaig portar de Cuba o del Brasil sobre temes propis de la seva cultura com són les enigmàtiques religions afrocubanes i afrobrasileres.

Alguna vegada m’he imaginat un viatge en una gran llibreria. Aquest mateix somni, que han pogut fer realitat, l’han tingut la gent de la llibreria Foyles, que havia visitat els anys que la meva filla va viure a Londres. Ens hi passàvem molt de temps, pis amunt pis avall, de l’edifici que ocupava des de 1929. A vegades hi fèiem un te. Des de primers de juny, aquesta llibreria de Charing Cross Road ha reeobert, dos edificis més enllà de l’antiga llibreria, un establiment immens: El nou disseny està pensat perquè el local s’assembli a moltes botigues [de llibres, s’entén] juntes. Volem que la gent visqui l’experiència de buscar llibres… Una aventura apassionant, sens dubte, per als amants dels llibres i de la lectura. 200.000 títols distribuïts en 6 quilòmetres de prestatgeries, aviat és dit. Flexibilitat dels espais i aparença d’una llibreria universitària, diu el coordinador de comunicació. La nova llibreria de quatre plantes era l’antiga facultat de Belles Arts. Bon rotllo creatiu, doncs, també en l’atmosfera.

Més modesta, però amb la mateixa aspiració que la llibreria sigui també un espai de trobades culturals, són la gent de la històrica llibreria barcelonina Xoroi, especialitzada en llibres de psicoanàlisi. Van haver de tancar l’any 2011 a causa de la crisi. Dies enrere es va inaugurar La Casa de la Paraula, la nova llibreria, un híbrid de negoci entre tradicional i associació cultural, res que les llibreries de Vilafranca no sàpiguen. Vivim un moment molt especial, diu el llibreter de l’antiga Xoroi i la nova Casa de la Paraula. La crisi no és només econòmica: és cultural. Poseu llibres a la vostra maleta de vacances. Llegiu. En cada llibre hi ha un viatge. Paraula.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, l’1 d’agost de 2014. A la imatge, la nova llibreria Foyles)

Postal d'estiu (4) Hélène Cixous, o el riure de la Medusa

Dormo. Si no dormís, ell no em buscaria, no creuaria les seves bones terres i les meves males terres per arribar fins a mi. Sobretot, que no em despertin! Quina angoixa! He d’estar en una tomba per atraure’l… És una vella, caduca fantasia masculina, aquesta imatge de la dona com la bella dorment. I els contes infantils l’han perpetuada! I fins fa quatre dies ella s’hi plegava, i fins i tot era el seu somni! Si ets bella i et portes bé t’estimaré… I si em besa, es diu ella, segrestada, frigidificada, conservada per a ell com dins un bloc de gel… Aleshores, si em besa, serà el Paradís. Paradís? Més aviat una gàbia d’or. Més encara: una enganyifa.

S’ha d’acabar, aquesta vella i tronada fantasia. Despertar per ella mateixa és ara el somni de la dona. Més ben dit: és la realitat de la dona que ja es vol i se sent desperta, resuscitada per ella mateixa de la tomba on la Història l’ha volgut tancar amb pany i forrellat. És una mistificació cruel, la dona dorment, no morta, però com si… a mercè del príncep, a mercè de la mirada que converteix la dona insubmisa, desobedient o rebel en estàtua de sal, o en una Medusa terrible, espantosa. És clar. Ningú no vol veure’s amb aquest rostre, oi? Una bona coartada per a l’esclavitud mental.

Cal saltar per damunt d’aquesta Medusa. A l’altra banda de la figura hi ha la Medusa que riu… S’ha alliberat de la mirada que la reté! I amb aquest riure vigorós, ferm, la Medusa trenca la tomba de vidre on estava presonera. L’amor no ha de dependre mai més de la immobilitat ni del sentiment d’espera ni del sentiment de pèrdua. Durant segles la dorment no ha pogut habitar la pròpia casa. La casa era del pare, o del marit, o del fill. Tampoc no ha pogut habitar el seu propi cos, el seu cos ha estat colonitzat. Nigra sum, ets terra, el teu continent és negre. I el negre fa por.  

La idea de la Medusa que riu és d’Hélène Cixous (Orà, Algèria, 1937), una escriptora incòmoda en un món que ha arribat a abusar tant del pensament (i de l’escriptura) políticament correcte: un avorriment, tot s’ha de dir, sense l’apertura mental al misteri, al sagrat, sense el sentiment de meravella que provoquen els camins incògnits, sense l’oportunitat de trencar motlles. 

L’escriptura d’Hélène Cixous és creació en estat pur aixecada damunt de la seva experiència. Llegir-la és emprendre una aventura apassionant: mai no saps on et portarà, és una escriptora totalment imprevisible, també quan transforma els mites: la seva Medusa riu. Té els ulls oberts i es mostra bella en la verticalitat.

És aquesta Medusa que riu la que arriba a l’escriptura. Qui? Invisible, estranya, secreta, impenetrable, misteriosa, negra, prohibida, escriu Hélène Cixous al text La joven nacida, publicat dins del llibre La risa de la Medusa. Ensayos sobre la escritura (Anthropos, 2001). És una revoltada, aquesta foragitada de la Història que no demana entrar-hi: simplement hi entra. Ha decidit viure, no que la visquin, o que la despertin mil prínceps blaus. Ara la desperta és ella, ara és ella qui mira i veu, i surt de la tomba de vidre, surge et ambula. La negra se sent or pur i brilla com el sol de primavera. La desperta trenca la dialèctica perversa de l’amo i l’esclau que crea dependència. Ella s’autodetermina. Ella, la jove nascuda, ho és per ella mateixa. Ella, l’escriptora, ho és per ella mateixa amb paraules pròpies. Incòmoda, això sí, perquè no s’ajusta al cànon, a l’ortodòxia. Però no hi renuncia, a escriure com ella sent que ha d’escriure, com els escriptors de la Bíblia o dels relats homèrics no van pas renunciar al seu discurs. No demana que l’acceptin en el nou món, no s’agenolla per rebre cap benedicció. El conte de la dorment té un altre final perquè és ella qui el crea: la nova Medusa riu i esber-la les parets de la caverna que l’estrenyia. 

(article publicat al Diari de Vilanova, 1 d’agost de 2014)

Postals d'estiu (3) María Zambrano, el saber de l'ànima

Les grans veritats no acostumen a dir-se mentre es parla (mentre es xerroteja). La veritat del què passa en el secret sí del temps és el silenci de les vides [humanes] i no pot dir-se, escriu María Zambrano al seu text Por qué se escribe, inclòs a Hacia un saber sobre el alma (Alianza Editorial, 2000). Però a continuació, afirma: “Hi ha coses que no poden dir-se”, i és cert. Però això que no pot dir-se és el que s’ha d’escriure.

Si no és fàcil escriure sobre allò que és evident i palpable, menys ho és escriure sobre allò que esdevé en el sí de l’ànima. María Zambrano (Vélez-Málaga, 1907 – Madrid, 1991) parla de mostrar l’itinerari íntim de l’ànima, la veu de la qual, a vegades crit, plany o goig, ningú no sent llevat d’un mateix, d’una mateixa. I justament el transcurs de la vida interna és el més eloqüent (el més real!) de la vida humana… Aquest recorregut en secret, com a Zambrano li agrada anomenar-lo, possiblement és allò que mou l’escriptora a posar-lo negre sobre blanc per tractar de fer visible aquesta vida oculta (la veritable vida, l’altra és representació). Ella no hi va plànyer res, com mostra no només en els seus escrits filosòfics sinó també en els escrits autobiogràfics. Com d’un antic negatiu fotogràfic, l’escriptora revela, mostra a la llum la vida de la seva ànima, com també va fer Teresa de Jesús.

L’ànima és sàvia per naturalesa perquè en l’ànima habita allò que també tenim d’universal, l’herència de l’inconscient col.lectiu. Ara: el jo personal sovint ignora el que l’ànima sap, de la mateixa manera que, com deia Pascal, el cor té raons que la raó ignora.

El llenguatge de l’ànima és simbòlic. Es tracta, doncs, de desxifrar aquest llenguatge. El llenguatge poètic utilitza els símbols per a expressar les veritats profundes de l’ànima. D’aquí ve que la filosofia de María Zambrano sigui una filosofia poètica.

L’afany per desvelar, i l’afany irreprimible per comunicar allò desvelat (som éssers socials), persegueix homes i dones fins a fer-ne, d’alguns d’ells, escriptors, com diu Zambrano en el seu escrit. Es tracta d’una set, d’un anhel perquè ens sabem a mitges. Quina mena d’ésser incomplet és aquest que produeix en ell mateix una set que només s’assacia escrivint? Set espiritual per conèixer la naturalesa de l’ànima que forma part de l’Anima mundi, l’ànima del món. Com ja deien els grecs, el microcosmos és el reflex del macrocosmos.

El misteri, el secret, el rovell de l’ou de l’existència, el seu sentit primer i últim, es revela només escrivint? No, és clar. Però el fet d’escriure és un camí ben útil per il.luminar el misteri de l’existència, que és tan a dins com fora de nosaltres, espill l’un de l’altre. Escriure, però, és un mitjà limitat, ja que s’ha de servir de paraules. Escriure és un mitjà i l’escriptor també és un mitjà. D’aquí ve que Zambrano parli sovint de la solitud de l’escriptor entesa com la solitud d’ell mateix, en un buidament voluntari de l’ego per facilitar la transparència de l’ésser intern, que en el seu nucli és llum pura.

Escriure per comunicar aquest saber que és també el saber de l’ànima col.lectiva (l’arbre de la Vida i del Coneixement són símbols no només de la genealogia humana sinó també del seu saber en conjunt). Escriure per fixar (provisionalment!) les paraules i ajustar-les a la veritat, insisteix Zambrano. Si al final l’escriptor, l’escriptora, reïx en el seu mester, no hi ha glòria personal, en les troballes de la veritat, sinó que, en rigor, aquesta glòria és de tots. Sí: s’escriu per a un Tu, escriptor i públic són comunitat. O eucaristia, com a mi m’agrada dir.

(article publicat al Diari de Vilanova, 25 de juliol de 2014)

           

Celebració a Poesia des dels Balcons

Miríades d’àtoms donen consistència cruixent

al pa acabat de coure i que ha germinat del blat.

Miríades d’àtoms viatgen lleugeres

en l’aigua que apaga la set.

El sopar és a punt, i també els convidats,

que van arribant gradualment a la teva taula

de tovalles blanques, encara amb els senyals dels doblecs.

Tot fa olor de poma.

Entre l’actiu i el passiu del teu llibre de comptes

no hi detectes grans pèrdues.

Vols celebrar els guanys a les ombres.

A mitjanit la casa serà en silenci.

Al renou el segueix el repòs.

L’hora de l’ànima és entre dues llums.

(aquest meu poema, Celebració, forma part de la publicació Poesia des dels Balcons, festival de Poesia al Carrer a Riba-roja d'Ebre, que aquest any ha homenatjat Montserrat Abelló. A la imatge, una panoràmica de Riba-roja d'Ebre entre dues llums. L'autor de la fotografia és Oriol Pi de Cabanyes).

Poesia des dels Balcons

Dissabte, 19 de juliol, a Riba-roja d'Ebre, vaig participar a Poesia des dels balcons, Festival de Poesia al Carrer que en la seva segona edició ha homenatjat Montserrat Abelló. L'any passat es va homenatjar Salvador Espriu i l'any vinent s'homenatjarà Joan Brossa. És una iniciativa que mou tot el poble en un esdeveniment cultural molt singular i que, sens dubte, deixa petja en els poetes participants, molts dels quals han estat allotjats en cases particulars. Felicitem a l'organització, institucions, entitats i agents diversos que l'han fet possible. A la imatge, coberta del llibre editat per a l'ocasió, que inclou textos i poemes dels poetes que hi han col.laborat.

Postals d'estiu (2) Clarice Lispector i els espills

El veritable pensament sembla sense autor, escriu Clarice Lispector a Aigua viva (Pagès editors, 2006). Un veritable cop a l’ego, tan senyor ell, i tan il.lús. L’ego és una màscara que tapa el rostre del veritable ésser, que en realitat no en té, ocult en el més recòndit de cadascú. Clarice Lispector ho sap i ho diu, poc escriptors com ella han anat tan a fons de les entranyes de la realitat en el seu doble vessant: físic i metafísic. Bé, potser sí: María Zambrano i Rainer Maria Rilke.

No hi ha cap frase en aquest relat excepcional que és Aigua viva que no mogui al pensament. Si algú volgués estudiar filosofia sense obrir un llibre de filosofia en tindria prou en llegir-lo i apamar-lo a fons. Tota l’escriptura de Lispector és una meditació en veu alta d’on emergeixen les preguntes existencials i les mil-i-una respostes aproximades. Viure és respondre a la vida. Per aquest motiu, l’autora utilitza sovint la primera persona a l’hora de narrar i la tècnica del monòleg per a escriure els seus contes i novel.les.

Els personatges de Clarice Lispector (Txetxèlnik, Ucraïna, 1920 – Rio de Janeiro, 1977) sempre responen, tot i que de forma gens convencional. D’aquí l’estranyesa que provoquen els seus textos: I no tinc trama de vida? sóc inesperadament fragmentària. Ho sóc a poc a poc. La meva història és viure (…) és una història d’instants que fugen com les vies fugitives que es veuen des de la finestra del tren. Quanta lucidesa! Aleshores: ‘ella’, o la seva protagonista, on és? És només en aquest instant de presència pura de l’ésser abscòndit que necessita d’un cos per a transportar-se, o fer-se visible a través del jo que actúa.

    

Així, l’autor del pensament, o l’autora de l’escriptura d’Aigua viva, la protagonista desdoblada en l’abstracció d’un objecte, diu: Què sóc en aquest instant? Sóc una màquina d’escriure fent ressonar les tecles seques en la humida i fosca matinada. Consciència de ser a través d’un cos –o la màquina que escriu com a metàfora-, així com s’espitlla en aquest cos per a dir i per a dir-se (això vindria a ser també escriure). Som i no som a una banda i l’altra del mirall de la vida.  

En els relats de Clarice Lispector hi ha molts espills: reals, al.legòrics i simbòlics. L’espill, imatge de l’aspecte lunar de l’existència, reflecteix. Però, què reflecteix? Física i metafísica una altra vegada com a companyes de ball. En realitat, l’espill és buit, com nosaltres som buits sense ànima, o sense l’alè vital. D’aquí ve l’antiga superstició de tapar els miralls de les cases quan es moria algú. L’espill ens mostra una imatge, un ‘doble’. Però en realitat no ‘som’ aquell o aquella de l’espill. Qui mira un espill, qui aconsegueix veure’l sense veure’s, qui entén que la seva profunditat consisteix a ser [un espai] buit, qui camina cap a l’interior del seu espai transparent sense deixar-hi el vestigi de la pròpia imatge, aquest ha entès el seu misteri. Aquest o aquesta que aconsegueix veure l’espill en la seva naturalesa pura entén el misteri de l’espill, però també entén el seu propi misteri. Tan sensible és l’espill en la seva qualitat de reflex lleu, només la imatge, no el cos. El cos de la cosa. Aquesta cosa és el que som? Som a imatge i semblança de Déu, es diu a la Bíblia. Així, doncs, espitllem (amb millor o pitjor cara) aquesta realitat, posem-li el nom que vulguem? Tot el món va començar amb un sí. Som miríades de sís, pols d’estrelles, de fragments d’existència, i ja és prou, ja que feina hi ha per veure’s més enllà de l’espill. Mentre tingui preguntes i no hi hagi resposta continuaré escrivint, diu Lispector al relat L’hora de l’estrella. Perquè la meva vida veritable i difícil de reconèixer és extremament interior i no té una sola paraula que la signifiqui. I tampoc no té espill, ja que en l’última realitat no hi ha espill que l’espitlli, com diu Clarice Lispector. I, això no obstant, escriure per a veure més enllà del que s’hi veu.

(article publicat al Diari de Vilanova, 18 de juliol de 2014)     

Educació estètica

Vaig sabent coses, detalls concrets de la vida familiar que no sabia (escric aquest apunt el dia 12 de juliol de 2014). Sembla ser que el dia que els meus pares van arribar a Barcelona, a viure al pis principal segona del número 29 de la llavors anomenada Carretera de Sarrià (ara Avinguda de Sarrià), era el dia 19 de febrer de 1951. Jo vaig néixer el 13 de març, molt poques setmanes després. La mare diu: Just en aquell moment hi va començar a haver a Barcelona les protestes que van acabar amb la famosa vaga de tramvies.

Sí: alguna cosa es va moure, en aquella Barcelona grisa, bruta, desangelada, garratibada per la por (encara es produïen detencions i afusellaments) i feta una misèria a causa d'una postguerra que el règim franquista havia enfocat com un veritable càstig general, i que encara durava. La cartilla de racionament va ser vigent fins al 1952. Havien passat gairebé 13 anys d’ençà l’acabament de la guerra civil!

En aquests dies del 1951, cada dos per tres es tallava el subministrament elèctric, o el de l’aigua. La vida diària es feia molt complicada i molt incòmoda, en una ciutat que avui dia se’ns faria difícil de reconèixer amb aquelles deplorables i a vegades sinistres condicions. Recordo bé, de nena, les dificultats de les quals ignoro els motius -tot i que els endevino després d’haver llegit com triomfava l’estraperlo-, que deixaven els mercats municipals a vegades ben buits de vianda i de mercaderia fresca. Però també recordo els ensenyaments que em va proporcionar, aleshores un infant de pocs anys, una ciutat grandiosa en tants aspectes.

Un exemple: quan anàvem a visitar a la tia Trini, que vivia en el número 29 del carrer Ample, és a dir: a la ciutat antiga, travessàvem, tot fent ziga-zaga per fer més via, ja que era força lluny de casa, els carrers de l’Eixample ideat per Ildefons Cerdà. En aquests itineraris -no fèiem sempre els mateixos, amb el propòsit que se’ns fessin agradables a la mainada-, els meus ulls podien contemplar, sense restriccions!, els bells edificis modernistes i art déco, amb els sublims d’Antoni Gaudí al capdavant, ara considerat un patrimoni turístic de primer ordre! La meva formació en Belles Arts, doncs, va començar abans dels estudis a l’Escola d’Arts i Oficis Artístics (“Llotja”), l’any 1965. La meva educació estètica va començar en aquestes inoblidables caminades urbanes, tota l’estona mirant enlaire, fins als terrats.

(extret de La Capsa Verda. A la foto, jo amb l'edifici de Capitania al fons)      

Postals d'estiu (1) Marguerite Duras, escriure

Estar sola amb el llibre encara no escrit és [com] estar encara en el primer somni de la humanitat, escriu Marguerite Duras (Saigon, 1914 – París, 1996) a Escribir (Tusquets, 1994). Els quatre textos que conformen Escribir, publicats per Gallimard un any abans, són reelaboracions escrites per a ser publicades en forma de llibre d’uns curts cinematogràfics sobre l’autora, o filmats per la mateixa autora.

L’escriptura de Marguerite Duras no deixa indiferent. O sedueix, i de quina manera!, o inquieta, o irrita. I això últim perquè, com passa amb l’escriptura de Marina Tsvietàieva, María Zambrano, Clarice Lispector, Christiane Singer o Hélène Cixous, la seva no és una escriptura típicament discursiva sinó una escriptura amb imatges que en Duras es presenten com icones de llum enmig de frases seques, nues, tallants, sovint doloroses. Escriure per a mi és com plorar. És ardu seguir una escriptura que a cada deu paraules posa els lectors de cara a la paret i els fa pensar, sobretot en una època en què primen les narracions de to lleuger.

El text que dóna títol al llibre Escribir, traduït del francès per Ana María Moix, és una reflexió molt personal sobre el fet d’escriure. De seguida s’aprecia que l’escriptora està parlant no de literatura de consum sinó del fet d’escriure com un fet artístic, experimental i experiencial, i que per fer-ho ha d’immergir-se en una atmosfera de solitud absoluta. La solitud de l’escriptura és una solitud sense la qual el fet d’escriure no es produeix.

Aquesta necessitat gairebé mai no és ben viscuda per la gent de l’entorn a causa de la incomprensió que provoca (només va trobar complicitat amb el poeta Robert Antelme, el seu marit i pare del seu fill que va néixer mort, el record del qual sempre va turmentar Duras). No és una raresa de l’escriptor, de l’escriptora, immergir-se en aquesta solitud de la qual Marguerite Duras diu que no es troba sinó que es fa, i sovint amb tants treballs perquè, en efecte, és una construcció. I és que la paraula no neix de la paraula sinó del silenci. Una altra cosa és el resultat de l’escriptura: el text, el llibre no és complet si no és compartit. Però, com en el moment d’engendrar un fill, la intimitat és imprescindible a l’hora d’escriure.

Marguerite Duras se sitúa davant l’escriptura com si fos en el primer somni de la humanitat, en aquest temps auroral en què la matèria és encara un desig de la llum. Així és sempre el fet creatiu: una projecció mental de la imaginació. Vol de la imaginació que en el cas de Marguerite Duras li pren la mà perquè els llibres surtin d’aquesta casa. Una casa real situada a Neauphle, però també perquè surtin de l’altra casa, ella mateixa, l’ànima de la seva escriptura. La solitud, la solitud també significa: la mort, o el llibre. Una afirmació contundent, dràstica. Cal interpretar que l’autora s’està referint a la mort com inanició de l’ànima, ja que l’escriptura és aliment espiritual per a qui afirma sense embuts al final de la seva vida: Escriure és l’únic que omplia la meva vida. L’escriptura mai no m’ha abandonat.

És clar. Perquè la seva escriptura és ella mateixa donant-se, desagnant-se, com diu a Escribir. Escriure pot ser viscut de diverses maneres, i totes responen al seu autor. Duras pot resultar incòmoda, quan escriu: Continua havent-hi generacions mortes que fan llibres pudibunds. També joves: llibres ‘encantadors’, sense pòsit de cap mena, sense nit. Sense silenci. Dit d’una altra manera: sense un autor autèntic. Llibres d’entreteniment, però no llibres que s’incrustin al pensament i que parlin del dol profund de tota vida…Interpreto: llibres sense risc. Són preferibles els errors: Cada llibre té un passatge difícil, però inqüestionable. L’autor ha d’optar per deixar aquest error en el llibre perquè continui sent un llibre veritable, no un llibre fals. Terrible, molesta, lúcida Marguerite Duras.

(article publicat al Diari de Vilanova, 11 de juliol de 2014)

Les set caixes

No puc deixar de compartir amb vosaltres, lectors de Terra Nutrix, la lectura de Las siete cajas (Circe), de Dory Sontheimer, un llibre que commou fins a les arrels, com en el seu dia em van commoure Sense destí, del premi Nobel Imre Kertész, i Si això és un home, de Primo Levi, i La nit, d’Elie Wiesel. Dory Sontheimer, nascuda a Barcelona el 1946, va ser educada com a catòlica en l’apostòlica i romana Espanya de Franco. No va saber res dels seus orígens jueus fins que no va cumplir divuit anys, i no va saber res de la tragèdia que va atrapar part de la seva família fins arribar a Auschwitz, fins a la Solució Final del que els nazis anomenaven el ‘problema jueu’. L’única cosa que sabia és que ‘havien mort durant la guerra’.

Pietosament, els pares de Dory li van ocultar els dramàtics fets reals. Va ser quan va morir la seva mare (2002) que a l’altell de la seva habitació de soltera Dory Sontheimer va trobar-hi set caixes, amb tota la documentació familiar que els seus pares hi van guardar, testimoni de la tragèdia que també van viure milions de jueus europeus. Els nazis van calcular que se n’havien d’eliminar onze milions. Van morir més de sis milions de jueus en aquella matança industrialitzada que la història anomena Holocaust o Shoah. Els supervivents sempre s’han considerat culpables d’haver sobreviscut.

El relat de Dory Sontheimer, que reconstrueix la història familiar, s’acompanya de les cartes que les seves respectives famílies els van escriure, així com retalls de diari i els decrets que, l’un rere l’altre, els nazis anaven dictant a fi i efecte d’esmussar els drets dels jueus fins a deixar-los en no-res (els van obligar a tancar les seves empreses, cases, deixar les seves pertinences) per després segregar-los en guetos i ingresar-los en camps de concentració que van ser d’extermini. Un genocidi planificat en tota regla. De quina matèria està fet l’home capaç d’omplir una habitació de jueus i matar-los? Algú va pensar el que anava a fer?Ningú no va sentir vergonya, llàstima, culpa? Ningú no va pensar a interrompre la instrucció, obviar-la?-es pregunta Dory Sontheimer.

Els avis materns de Dory van morir ejecutats a les cambres de gas d’Auschwitz, així com una cosina, Marianne. Altres membres de la família van morir en altres camps, com Terezin. Els alts comandaments dels Aliats coneixien el que s’estava fent –escriu Dory Sontheimer. I la població? Els deportats en aquells vagons vergonyosos no tornaven, la història se’ls empassava com Urà es menjava els seus fills, la gent per força ho havia de veure… Els pares de Dory havien marxat d’Alemanya preventivament abans de la guerra civil espanyola, que van viure. A Barcelona van canviar de nom i de religió. Van sobreviure. Però van deixar set caixes amb la història familiar en un altell perquè no se’n perdés la memòria. En escriure-la, la tan terrible com delicada herència que va rebre Dory Sontheimer esdevé també nostra. Ens en fem responsables.

(aquest article ha estat publicat (4 de juliol de 2014) a Terra Nutrix, la meva columna en el setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès)

Ana María Matute, in memoriam

El 6 de juliol de 1996, vaig publicar al setmanari L’Eco de Sitges, l'article: Acadèmica Ana María Matute. Aleshores feia poc que havia estat nomenada acadèmica. Vaig incloure aquest text al llibre Flor a l’ombra. Reflexions sobre el femení (Cossetània Edicions, 2006). El reprodueixo ara aquí, in memoriam.

Des del 27 de juny de 1996, l’única dona de l’Acadèmia Espanyola (per ara) és la novel.lista nascuda a Barcelona l’any 1926, Ana María Matute. I havent-la llegit i rellegit “és impossible no estimar-la”, com afirma José Agustín Goytisolo. Amb aquest mateix sentiment afectuós, recordo la intensitat atmosfèrica viscuda la tarda en què se li va fer un homenatge a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona el novembre passat (1995). L’escriptora, sempre tímida, es va passar una mà pels seus cabells blancs quan se li va demanar de prendre la paraula...

I va dir Ana María Matute: “No sé parlar”. I per aquesta raó escriu. Després, amb veu emocionada, va contar-nos (com qui explica un conte) l’episodi d’un dia que, castigada al quarto fosc, en partir un terròs de sucre que duia dins una butxaca del vestit, enmig d’aquella foscúria va brillar una guspira blava, un raig de llum... El fet, que esdevindria significatiu, la va fer rumiar. Emparada encara per aquell moment epifànic, Ana María Matute diu que pot veure llum en la foscor i que aquesta és la imatge del que és la seva escriptura.

La narrativa de la nova acadèmica té un rerefons poètic, tot i que ha confessat que mai no ha escrit un sol vers. Ella diu que “s’expressa des d’un llenguatge on la infància (la innocència) sempre hi és present”. Un llenguatge que brolla després de preguntar-se “¿Qui ha inventat la meva vida?” “¿Qui sóc jo”? Afirma que va començar a escriure per inventar (¿reformular?) la seva vida en el paper. La veritable vida, la vida assumida, la vida conscient, com també afirmava Gérard de Nerval. Entre les seves novel.les, el seu llibre més autobiogràfic és El río.

En la transcripció d’una conversa gravada, Goytisolo li pregunta per l’amor. “No crec en la gent que no estima. Qui no sap estimar no existeix...” Tota la literatura matutiana participa del sentiment amorós sempre tan sensitiu com transcendent, com va afirmar en el transcurs del simposi del novembre passat a la UB, Oriol Pi de Cabanyes. Ana María Matute posseeix una intel.ligència afectuosa que marca els seus escrits tot atorgant-los una dimensió simbòlica. Inventar la vida sobre el paper és crear una nova vida. I no hi ha creació sense un acte d’amor.

Ana María Matute diu que no pensa escriure la seva autobiografia. “No crec que tingui cap interès. Allò que considero interessant són els meus llibres...” Kjell A. Johansson, periodista suec, crític i amic d’Ana María Matute, ho va dir amb unes altres paraules la tarda de l’homenatge: “Només vull fer una recomanació al lector: que vagi directament als llibres! Ells, els llibres, els ho diran tot. El llenguatge d’Ana María Matute és tens, intens, bell, vibrant, fulgurant, candent, concentrat en els adjectius que fa servir...”

En el mateix simposi, Esther Tusquets va relatar que “aquells anys en què anàvem a visitar-la a Sitges són del tot irrecuperables i que només li resta afegir-los al saldo positiu del balanç de la seva vida”. L’homenatge amical i acadèmic està molt bé. Però encara es podria anar més lluny. Tan lluny com ho va expressar Johansson: ¿Per a quan el Nobel per a l’acadèmica Ana María Matute?

Paternitat

La lluita de les dones per resituar-se en el món en un just pla d’igualtat amb els homes, ha dut incorporada la lluita pel respecte a la diferència. No hem pas acabat el camí, ja que duem segles a l’esquena on s’han anat gravant amb foc uns arquetips de feminitat i de masculinitat que han entorpit, i de quina manera, la lliure manifestació de l’ésser, el veritable, que dones i homes portem a dins. Rols i màscares socials ens han pesat tant, a uns i altres, i a vegades ens han fet tan infeliços!

Per temps i temps semblava una llei inalterable el fet que les dones tenim l’instint de la maternitat, i que els homes es troben amb una criatura als braços i no saben què fer-ne… Res més lluny de la realitat, almenys en els temps presents. Conec pares de ben a prop que ho són perquè desitgen ser-ho, i tenen l’instint d’acollir els fills com es creu que només ho pot fer una mare. Així com també conec de ben a prop mares que són àvies (i algunes besàvies), que han d’esforçar-se molt per aparentar tant una cosa com l’altra. És llàstima haver de viure en vestits tan estrets que ens ofeguen. Tant la vivència de la maternitat com la vivència de la paternitat ha de poder escollir-se amb el cor.

Acabo de llegir una història meravellosa sobre una paternitat escollida amb el cor. Es tracta de Viatge a Moscou (Ara llibres), de Llibert Ferri. En aquest llibre, el reconegut periodista fa una crònica tan detallada com emotiva de com va conèixer i adoptar el seu fill Alioixa en els temps del final de la Guerra Freda.

A la ciutat de Moscou, el març de 1993, Llibert Ferri va llogar una habitació a casa d’una dona valenta i soferta, Maria Simeonovna. Allà va conèixer l’Alioixa, el seu nét que vivia amb ella, i que aviat el va reconèixer com a pare. El reconeixement entre pare i fill, doncs, va ser mutu, ja que el pare biològic d’aquest nen de deu anys estava separat de la mare, filla de Maria Simeonovna, i no vivia amb ell. Però el nen tampoc vivia amb la mare. Tots dos progenitors tenien problemes amb la vodka. És la vida russa, ja saps, li diu en un moment donat la Maria al Llibert.

Sí: la vida russa, de cap a cap, sembla obeir una fatalitat. Només cal llegir escriptors russos com Tolstoi, Dostoievski, Turguénev, Pasternak, Tsvietàieva, Soljenitsin, Dovlàtov… per fer-se’n una idea aproximada. O llegir els llibres d’història que no han estat adulterats, és a dir: els llibres escrits per russos fora de la santa Rússia, o de la vella Unió Soviètica.

Amb la narració en diversos capítols de la bella història de la paternitat de Llibert Ferri envers el seu fill Alioixa, l’autor recupera, amb la sòlida visió de qui ja es troba a la meitat de la vida, les estimades figures dels seus pares, així com a mesura que passa el temps la vivència de la seva paternitat el fa compassiu amb la paternitat no reeixida del Saixa, el pare biològic del jove Alioixa.

I és que una de les qualitats que proporciona ser pare o mare és que a través dels fills creixem com a persones i ens fa més comprensius. A diferència d’altres vincles, el lligam que s’estableix entre pares i fills ho és per sempre, així com sempre es dóna una mútua adopció. Poques vegades som com els altres esperen que siguem. Per aquest motiu, l’adopció, que és de naturalesa espiritual tant entre pares i fills biològics com entre pares i fills adoptats, equival a l’acceptació del nostre ésser més íntim. És a partir del reconeixement de sí i del reconeixement dels altres com podem esdevenir qui som de debò i estimar-nos de forma incondicional. No és fàcil, perquè, com diu Ferri, convivim amb la incertesa dels temps. Però també diu que els trajectes [a compartir] són esperançats. I tant!

(article publicat al Diari de Vilanova, 27 de juny de 2014)

Dies històrics

El meu pare sempre em recordava aquella famosa dita que afirma que tots els dies són sants i bons si hom està en gràcia de Déu. Avui dia, un equivalent laic d’aquesta santedat seria la predisposició a ser positius, a veure el costat bo de les coses i, sobretot, a obrar amb bondat i justícia, virtuts que van aparellades, tan en l’àmbit personal com en el col.lectiu.

Aquest any 2014 és un any de celebracions històriques, passades i presents, ja que tenim una cita important per a la història col.lectiva del país el dia 9 de novembre. Casualitat o causalitat?, com diria un amic meu, a qui li agrada llegir coincidències en tots els esdeveniments. Han passat 300 anys dels fets dramàtics del 1714. Fa 300 anys, doncs, que de forma intermitent som en lluita per recuperar més que el terreny físic, com pensen alguns equivocadament, el terreny espiritual perdut en aquella guerra. 

A 300 anys de lluita. 1714-2014, de Ròmul Brotons i Elisenda Albertí (Albertí editor), escriu Oriol Junqueras que ‘Catalunya deu ser un país d’intrèpids, si tenim en compte els episodis que ha viscut al llarg de la seva història’. Som arrauxats i intrèpids, però també assenyats, nobles, valents, resistents. Si no no s’explica com hem arribat fins aquí.

A 300 anys de lluita, els seus autors desgranen en vint episodis històrics aquesta persistent resistència, en aquest cas esdevinguda a Barcelona durant 300 anys, quan la ciutat va caure l’11 de setembre, i que sempre que ha estat possible s’ha manifestat sense violència. Una característica dels catalans en general és l’antimilitarisme i la via pacífica per resoldre conflictes. Amb tot, a vegades hem hagut de treure les dents. Una d’aquestes vegades va ser el famós episodi de la vaga de tramvies de l’any 1951, el primer boicot i vaga posterior després de la Guerra Civil.

Tots els dies són sants i bons, sí. I haver nascut a Barcelona el dia 13 de març de 1951, en un dels dies històrics de protesta contra un ignominiós estat de coses, potser marca d’alguna manera, almenys jo sempre ho he cregut així. Havent-se posat de part la meva mare a casa, de forma sobtada (no havia pas d’arribar aquell dia, serà que hi volia ser?), i davant la impossibilitat del meu naixement (el cordó umbilical m’ofegava), el ginecòleg que les bones veïnes van anar a buscar cuita-corrents a l’Hospital Clínic, va haver de venir a peu. Sort que no era gaire lluny de casa.

La vaga general havia estat conseqüència d’una inicial protesta ciutadana a rel de l’augment del preu dels bitllets del tramvia, aleshores un mitjà de transport molt popular, tot i que era deficient. Enmig de la misèria de la postguerra, i amb restriccions d’energia elèctrica, al Consell de Ministres se li havia acudit la brillant idea d’aprovar una pujada dels bitllets de tramvia en un quaranta per cent. A Barcelona el bitllet valia 50 cèntims, i amb la pujada augmentava el preu a 70 cèntims, una barbaritat, si es comparava amb els preus de Madrid, que costaven 30 cèntims, i amb la pujada el preu seria de 40 cèntims, molt per sota del preu de Barcelona! La indignació va fer vessar el got, i més si tenim present, com expliquen Brotons i Albertí, que la xarxa de tramvies era deplorable i amb poca seguretat: només en l’any 1950 s’havien produït vint-un-morts i gairebé cinc-cents ferits. En els dies posteriors, la repressió va ser forta i indiscriminada. Entre els empresonats, acusats d’haver organitzat la vaga!, hi havia l’estudiant Hilari Raguer, que després seria monjo de Montserrat. En plena democràcia, vaig conèixer un dels estudiants que havia fet costat a la vaga, Eduard Tell, un jove catalanista i separatista, com se’n deia llavors dels independentistes, que va haver de fugir a França.

(article publicat al Diari de Vilanova, 20 de juny de 2014)