Ara ja ho puc escriure en present: escric. Però un dia la paraula va ser: escriuré. Aquesta afirmació va cenyir d’una manera definitiva una vocació que venia de molt lluny. Sempre havia escrit. Però aquesta vegada escriure volia dir lligar un compromís amb l’existència mentre em fos permés.
Aquesta promesa amb l’escriptura com a camí vital i d’aprenentatge la vaig fer una tarda d’un mes d’agost. Amb la família vam passar una colla d’estius al Priorat, i els fills, aleshores jovenets, eren a la piscina amb el seu pare. En començar a baixar el sol, i imantada per un desig que ara reconec revelador, vaig decidir pujar muntanya amunt fins a trobar un indret on la vista em retornava els colors de la serra del Montsant retallant-se en un cel blau, a penes un núvol. L’espectacle era tan impresionant.
No puc saber el temps que vaig passar contemplant aquell paisatge corprenedor del qual en sentia l’energia poderosa. El temps es va suspendre mentre mantenia un diàleg interior amb les roques vives, amb el cel viu, amb la terra parlant. Sí: la terra i el cel parlen, vaig escoltar-ne la veu aquella tarda d’agost de la qual ara fa anys.
En aquella hora intemporal, epifànica, d’una lluminositat esplendorosa, vaig dir-me: Escriuré. Era la resposta a una crida. Fins al moment tot havien estat provatures, en matèria d’escriure, al costat de la meva activitat com a dissenyadora i com a dibuixant. Els llibres de versos que ja havia escrit no valien, de seguida em va semblar, davant d’aquella crida que ara significava tota una altra cosa. És difícil de dir l’indicible.
Però fermament decidida a seguir aquell impuls que durant anys s’havia anat mostrant com gotes d’aigua que cauen d’una teulada i van omplint una galleda d’aigua necessària per a beure, en aquell moment vaig començar a traçar un pla per a la meva nova etapa. Escriure sobre què i saber per quina raó ho havia de fer era important per a mi, que al costat de la rauxa sempre he necessitat posar seny. Escriure no em semblava -ni em sembla- un passatemps sinó un treball, tot i que dels més gojosos que mai hagi pogut emprendre.
Uns quants fils es van dibuixar en un horitzó que, és clar, només podia ser una promesa. M’hi vaig comprometre, amb aquest terreny de l’escriptura que encara es manifestava en un no-lloc. Em vaig comprometre a seguir la direcció d’aquells fils, aleshores tan sols imaginats, com si fos l’Ariadna de mi mateixa.
Escriuré era, doncs, la voluntat de seguir un camí de vida. Escriure ara és la realitat d’aquest camí. No pas el final del camí, ja que el fet d’escriure no té principi ni té final, tot i que hi hagi un moment en què es traci el primer text amb consciència de veritable escriptura. Aleshores comencen de debò els assajos, ja que l’escriptura no es dóna així com així. Quan no tenia consciència d’aquesta manera d’escriure escrivia més fàcilment, més alegrement. Per posar un exemple és com viure a la superfície de l’aigua o viure dins l’aigua. Dins l’aigua costa més de nedar, la densitat de l’aigua s’oposa al cos i cal vèncer-ne la resistència.
Escriuré era i és la meva divisa, i val tant com dir estimaré. Escriure és un acte sagrat com donar a llum una criatura és un acte sagrat. Un cop s’ha passat la porta d’escriure amb aquesta consciència que defuig la distracció i la banalitat ja no es pot fer marxa enrere ni es vol fer marxa enrere. Perquè escriure des d’aquest impuls transforma la vida vella en vida nova.
(article publicat a L’Eco de Sitges, 2 de setembre de 2011)
