“És un inconscient”, hem sentit a dir a vegades respecte d’algú que coneixem. Es diu de manera frívola, en funció d’una impressió momentània; però també es diu de manera seriosa, i respon a la percepció externa, rarament a la interna. Perquè en general és difícil que es vulguin reconèixer les actituds inconscients que, en llenguatge vulgar, equivalen a irresponsables o banals.
Adquirir consciència és responsabilitzar-se, fer-se càrrec d’un mateix, i això és treballós i pesa. Agafar les regnes és anar a contracorrent de la inèrcia, però per això s’ha d’entrenar la força dels instints, que no s’han de repremir, sinó conduir, educar i transformar.
La força de la vida rau en l’equilibri de les forces gràvides i ingràvides, centrífugues i centrípredes. La força de la vida rau en el centre, allà on es creuen els quatre vectors: nord, sud, est, oest, podríem dir, i que dibuixen una creu invisible. Vet aquí el gran símbol, la creu, present ja en antigues civilitzacions i que el cristianisme va actualitzar.
La gran tasca de la vida humana, em sembla, és descobrir en cadascú de nosaltres el propi centre per fer-nos un/una amb això que precisament ens fa ser, en plenitud, qui som. Res no amenaça el centre, que és el nucli de la força eterna, o l’energia que ens habita. Uns diran que és l’ànima immortal, d’altres que és la consciència, d’altres el centre espiritual que dirigeix les nostres vides quan ens fem conscients de la vida.
Quan som conscients de la nostra vida podem transformar-la. Transformar la consciència significa situar-se en aquest centre energètic i fort, a desgrat de les nostres debilitats, malalties, pors, desorientacions, experiències de solitud. Antoni Pasqual Piqué, en un assaig que és un model en el seu gènere, explica el procès de la transformació de la consciència per part del gran poeta que va ser Rainer Maria Rilke a
Rilke o la transformación de la conciencia (Ediciones Obelisco).
Quan som conscients de la nostra vida podem donar-li un sentit, dotar-la de significat. Això és una construcció humana, com aquell qui aixeca un edifici amb les pròpies mans. Tal com relata Pasqual en el seu llibre, a Rilke, que la malaltia i la pobresa van crucificar de valent, quan arribava al límit del seu dolor d’esperit, decidia romandre en el centre de vida que ja havia descobert que era. Per aquest motiu, quan baixava a les profunditats de l’ànima podia emergir-ne, o quan la vida la pesava tant que no podia donar un pas més, s’elevava. La saviesa de Rilke, apresa de les dificultats, no de les facilitats de la vida, va consistir en arribar, malgrat tot, a l’alegria de viure, a celebrar la vida, fos com fos que se li presentés.
Aquests itineraris vitals resplendeixen com un fil de llum travessant la fosca en els seus poemes, que depassen les seves qualitats estètiques per esdevenir fars terapèutics, medicina que guareix com el van guarir a ell. I per això mateix, perquè els lectors/es podem identificar-nos amb procès de la vida conscient, els poemes de Rilke (així com la seva nombrosa correspondència) depassen fronteres geogràfiques i metafísiques per convertir-se en universals.
Rilke va descobrir que això que anomenem Déu és dins nostre, que Déu viu en cada vida humana i que d’ella en treu una experiència nova en cada biografia. Rilke va escriure la seva biografia conscient d’aquest centre de plenitud dialogant amb l’existència en totes les seves formes.
(publicat a
L’Eco de Sitges, 17 de desembre de 2010)
Avui la meva filla compleix trenta-un anys. És una jove feta a ella mateixa, tant com ha pogut i sap, ja que cap vida conscient no resulta fàcil. Ens ho podíem esperar, d’aquell infant que només néixer ja mirava amb ulls de persona entenimentada. Sempre he tingut la impressió que venia de lluny i que ens aguaitava amb una saviesa que no sabria dir. Som tan ignorants del misteri de la vida! La noia està fent el seu camí. Per molts anys, Cristina.
