Relat

Diu Ken Wilber que “la manera més senzilla de resumir Freud seria parlar de la curació per la paraula”. És a dir: el diàleg cura. En el diàleg sorgeix el relat de la nostra existència. Escriure, tot i que ho fem sols, és també una forma de diàleg.

Transparència històrica

Fins l’any 1943 no es va poder publicar res en català. En aquest any, Josep Maria Creuzet, fent equilibris, va poder publicar les Obres completes de Jacint Verdaguer en ortografia prefabriana per ordre expressa del Ministeri. En un tres i no res va esgotar-se l’edició, tanta fam hi havia de llegir en la pròpia llengua! L’any 1946, Caterina Albert va intentar publicar Encunys, un volum de retrats de catalans que ella considerava il.lustres. La censura no ho va permetre. Finalment, l’any 1949 va poder-se publicar Verdaguer en ortografia normalitzada. Pompeu Fabra, l’ordenador de la llengua catalana, va morir a l’exili.
Una vegada vaig sentir dir al rei d’Espanya que aquí no s’havia perseguit el català. Si no les cremen, les hemeroteques són plenes de declaracions negacionistes, d’altra banda corrents en tota la Història de la humanitat, fins i tot en els suposats palaus de la democràcia. No sé si entitats com Wikileaks procuraran, a partir d’ara, més transparència entre els poders i els seus secrets. És desitjable.

Ada

Ada, Immaculada Verdú. Ets l'Eufrosine d'El vel d'Harmonia, publicat el 1991. L'ex-libris te'l vaig dibuixar el 1982. Tenies 33 anys quan vas morir, però jo et recordo sempre, avui especialment.

Entrar a la vida

Com entrar, ferms, amb el cap, amb els peus i amb el cor, a la vida? Entrar de debò, submergir-s’hi, ser-ne conscient. Perquè això que sembla tan natural no és tan fàcil, equilibrar matèria i esperit no és fàcil, una cosa sempre pesa més que l’altra, o ho sembla.

(a la fotografia: nena muniquesa, estiu de 2008)

Aprendre

El mestre, o el guru, acompanya l’aprenent, o el deixeble. Perquè en realitat l’aprenentatge és autoaprenentatge. El que ens és mostrat, ensenyat, ho prenem, o no; aprendre depèn del nostre interès, disposició, decisió.

Gràcies mestres, gràcies gurus, ja que tothom n'és una mica.

Diàleg

“Tota obra d’art neix de l’afany de comunió”, escriu la filòsofa de filiació grecocristiana, María Zambrano. Martin Buber, filòsof jueu i psicoanalista, a Jo i Tu introdueix la idea del tu com a realització del jo.
Tant l’art com la vida, doncs, com a camí de comunió i de realització en el diàleg.

L'estrella

Un silenci ens separa.
Ara parlem una llengua misteriosa
que només coneixem tu i jo:
no necessitem
ulls per a comprendre’ns
els mots ni rostre
que vesteixi la tenebra
només tu i jo
juguem
acostem
el cor al somni d’un somriure
que arriba solitari
per il.luminar la nit
d’una estrella trista.
(poema IV d'In memoriam)

La carta

Elisenda O. M. es va llevar la vida. Comptava vint-i-nou anys. Havia marxat de casa quan encara no n’havia complert divuit. Per tenir els papers en regla, va haver de demanar als seus pares la majoria d’edat, ho van signar en un document. En aparença no li faltava res: era la filla petita de cinc germans, tots nois, d’una casa benestant de l’Eixample barceloní. Però ella, que va passar tota la seva infantesa interna en una escola per a noies, quan va poder decidir sobre la seva vida va estimar-se més anar a collir fruita a Lleida amb aquell noi que mai no vam arribar a veure. L’havia conegut a la Rambla de les Flors, però això no vol dir res.
Algunes vegades Elisenda visitava la família, sobretot per Nadal. Entrava a la cuina i feia pa de nous, que algú li havia ensenyat a fer.
Un dia es va presentar a casa per sorpresa, tenia els ulls enfonsats. Ens va explicar que el seu xicot no s’havia volgut fer responsable de la criatura que esperava, i la va fer abortar. Feia dos mesos i ella no es podia treure del cap aquell ésser que mai no va poder abraçar. Li va costar molt decidir-se, però al final va trencar relacions.
Passat un temps, va conèixer un jove que la va dur a viure amb ell a Girona. Era molt emprenedor i van posar un gimnàs que va resultar un negoci fantàstic. Elisenda hi feia de monitora, i en sabia més del que havia pensat.
Quan tot semblava que anava bé (el negoci rutllava, la parella semblava ben avinguda), va morir el pare d’Elisenda d’un enfisema pulmonar. Havia fumat com un carreter (i més d’una vegada bevia d’amagat al quarto de bany). L’home feia anys que estava malalt, però la seva més gran malaltia era una tristor profunda. Elisenda va plorar molt la mort del seu pare, que en aquell temps ja va decidir donar el seu cos a la ciència.
Un dia van trucar de Girona. Elisenda s’havia disparat un tret amb l’arma del Juanjo, el seu xicot, que practicava tir olímpic. La notícia, que ens va encongir el cor i gelar el pensament, va anar pels diaris gironins.
Van enterrar el seu cos (el van trobar cargolat com un fetus al voltant de la seva mà) al cementiri de La Pera, on els pares del Juanjo tenien una casa.
Abans d’introduir el fèretre en la foscor del nínxol, la mare d’Elisenda (mare i filla no s’havien entès mai), al damunt va deixar-hi una carta. Coneixent-la, sempre he pensat que aquella carta feia tard. El dolor d’aquella mare, però, devia ser tan insuportable. I sigui com sigui, cada dia m’inspira més compassió.
(a la fotografia, una silueta d’Elisenda O. M., que vaig dibuixar per il.lustrar la portada d’una plaquette amb sis poemes editats un any després de la seva mort, ocorreguda el 19 de gener de 1988).

El poeta viu

Explica Antoni Pasqual, autor d’un llibre sobre Antonio Machado, que un dia que estava assegut a la seva tomba a Cotlliure va extreure un paper de la bústia que forma part d’aquesta tomba, on sempre hi ha cartes, papers i postals que hi deixa la gent o les hi envia. En aquest paper va llegir: “Como verá, don Antonio, hemos estado en Soria. Muchos abrazos para usted y muchos recuerdos para su señora madre”.
Como verá, muchos recuerdos… Per aquesta bona gent el seu poeta no ha mort, el seu poeta és viu.

Consolació

He sentit la necessitat de consolació moltes vegades, però rarament ho he estat. Mirat amb perspectiva, no em dol perquè m’ha obligat a trobar dins de mi el que la meva indigència reclamava fora. L’obligació d’atendre’m m’ha consolat. L’obligació de saber perquè necessitava consolació m’ha responsabilitzat de la recerca.
(extret de La capsa verda)

Soleia

Com a escriptor neoromàntic, Joan Maragall va tenir el neguit de recrear alguns dels vells mites catalans: el Comte Arnau, el rei Jaume I, el monjo Joan Garí i el bandoler Joan de Serrallonga. D’entre aquest esplet de personatges mítics o llegendaris, voldria destacar un mite desconegut, creat pel nostre poeta: el mite de la jove Soleia, que va exaltar en un poema de caire èpic titulat Soleiada.
Els personatges mítics recreats per Joan Maragall són preferentment masculins. En canvi, el personatge de Soleia, producte de la imaginació més visionària del poeta, és un arquetipus solar en versió femenina. I aquesta és la novetat.
Els mites es creen. I Joan Maragall va crear el mite de Soleia, tot i que ben poc ha transcendit en el nostre imaginari popular, i és una llàstima. Soleia és un mite modern, fins i tot podria tenir una lectura feminista encara que entronqui amb els mites antics de les maternitats miraculoses o extraordinàries. Cal sospitar que el poeta va trobar poc coixí en una societat misògina i encarcarada com la seva: una societat a qui devia esgarrifar una història com la de Soleia. Alguns, sense entendre-la, fins i tot devien trobar el mite de Soleia irreverent.
Però qui és la jove Soleia i quina és la seva història extraordinària, una història que ha d’interpretar-se no a nivell episòdic sinó a nivell simbòlic. Una vegada vaig llegir que unes dones melanèsies, les anomenades trobriandeses, atribuïen la seva maternitat al mar, que consideraven una deïtat fecundant. En la història de Soleia, Maragall explica que la noia queda prenys del Sol, sense intervenció humana. Soleia és, doncs, un arquetipus de fecundació virginal.
L’arquetipus de la mare verge no és exclusiu del cristianisme catòlic: es troba també en les escriptures hindús. Tal com es llegeix en les escriptures hindús, la nimfa Anjana va ser fecundada per Vaiu, el déu del vent, que li va dir: “Oh, bella, estimada meva, no tinguis por, no t’he fet cap mal. Només t’he abraçat amb el pensament. Però de la meva llavor etèria en naixerà un noi fort i valent”. Aquest noi, Hanuman, va veure la llum en una cova. Com en una cova diuen els Evangelis que va néixer Jesús.
El fill de Soleia i del pare Sol és infantat en una senzilla barraca de muntanya, ja que la jove ha de fugir d’un entorn hostil. El fill que porta a les entranyes és fill de la llum de la vida, i ella se sent tan feliç… A Soleiada s’expressa la maternitat universal, i entengui’s bé què vull dir per maternitat universal, ja que, en esperit, totes les persones podem ser fecundades per la llum del coneixement. El “fill de la llum que uneix cel i terra”, com es diu a l’últim vers del poema, pot considerar-se com l’agent unificador que resol en el nostre enteniment la falsa dualitat entre matèria i esperit, ja que tot en la vida és una conjunció de matèria i esperit, i tot és fruit de la conjunció entre el femení i el masculí de la naturalesa. Així, aquest “fill de la llum que uneix cel i terra” és un símbol del coneixement de la realitat última de l’existència: la unitat de la matèria i l’esperit relligada a través de l’amor. La força de l’amor relliga tot el que en aquesta vida sembla dispers o separat.
En Soleiada s’expressa de forma artística la virginitat simbòlica. Virginitat que ha d’entendre’s com a disponibilitat i honestedat per a rebre i per a donar vida, ja sigui física, ja sigui espiritual. El mite de Soleia mostra una facultat transcendental en l’existència humana: el discerniment de la realitat que, tot obrint escletxes en la foscor de la ignorància, ens fa conscients de la realitat de la nostra vida per assumir-la tal com és. Això ens torna responsables de la realitat, com Soleia es fa responsable del seu embaràs de llum.
Maragall se’ns revela com un poeta de rabiosa actualitat. Perquè les dones, avui, i gràcies al seu esforç, ¿no s’han convertit en llum viva que esbotza segles d’obscurantisme i de misogínia per esdevenir un ésser autònom, lliure i responsable de la seva vida com Soleia?
(publicat a L'Eco de Sitges el 26 de novembre de 2010)

Aixeca't!

“Ama a tu casa y a la tierra en que la levantaste al levantarte tu mismo de ella”, va escriure en un article Joan Maragall.
Casa i terra aixecarem des del mateix lloc on altres l’havien enfonsada a causa del desamor.

Senyera

L'or i sang de la senyera simbolitzen la vida constant i el metall preciós, incorruptible.

Ànima i creació

“Em resulta molt natural comprendre a les noies i a les dones. La més profunda vivència del creador és femenina”, va escriure el poeta Rainer Maria Rilke a una noia de la qual no sabem el nom, el 20 de novembre de 1904.
El femení és un impuls interior de l’ànima, ja sigui dins del cos d’un home o d’una dona, com després ens explicaria Jung.

La riquesa de la terra

“Conec una manera de vida que és ombra lleu desplegada al vent i gronxant-se suaument en el terra: vida que és ombra fluctuant, levitació i somnis en el dia obert: visc la riquesa de la terra.”
Així s’expressa Clarice Lispector a Aigua viva. Jo també visc la riquesa (real i poètica) de la terra, i hi penso molt especialment avui, dia de reflexió abans de les eleccions.

Recerca de la paraula

“Perquè tots i cadascun de nosaltres portem dins una paraula, una paraula extraordinària que encara no hem assolit de pronunciar. Escriure és per a mi la persecució d’aquesta paraula màgica, la paraula que ens ajudi a assolir la plenitud; ella és la xifra del meu anhel: que aquesta paraula pugui arribar a algú que la rebi com un veler rep el vent…” Així va expressar-se Ana María Matute al final del seu discurs pronunciat el dia del seu ingrès a la Real Academia el gener de 1998.
Trobar la paraula, vet aquí. Una paraula per a cadascú i que sigui també paraula per als altres. Altrament no tindria sentit.

Els noms de les coses

Quan no sabia d’on provenia el dolor intensíssim, sobretot als braços i a les mans (que a vegades em fan veure la padrina fins i tot quan escric a l’ordinador), un dolor que es difumina per tot el cos com si volgués agermanar-s’hi per a no deixar cap racó sense aquella sensació d’apallissada, no podia dialogar-hi com es dialoga amb un company de camí, en franca convivència.
Finalment, la reumatòloga Margarida Navarro li va posar un nom farà cosa de cinc anys: fibromiàlgia associada a la fatiga crònica. Aleshores vaig respirar fons: el fantasma va desaparèixer i havia donat lloc a una cosa sòlida: unes paraules a les quals podia donar un sentit.
Amb la doctora Navarro, amb la qual ens veiem un cop l’any, vam quedar que no faria remei, que m’espavilaria amb els meus recursos personals. Vetllaríem, simplement. La malaltia té les seves fases, que he estudiat per comprendre no només la malaltia sinó perquè m’afecta aquesta malaltia. Que, oh, ara ho sé, ja va limitar els dies de la meva jovenesa, quan, per poder estudiar als vespres (treballava vuit hores), que era el que volia fer amb tota la meva ànima, no sortia amb les amigues a ballar (aleshores ja estaven de moda unes quantes discoteques). Mai no vaig perdre una nit. Com que li sabia greu, la meva mare sempre em deia: Filla, divuit anys no els tindràs mai més! Però jo ja m’havia adonat que necessitava tota l’energia, i l’estalviava; o m’ho semblava, que pel cas és el mateix.
Ara llegeixo que l’escriptora Siri Hustvedt ha escrit un llibre on explica la seva malaltia neurològica que es tradueix en un tremolor incontrolat i uns mals de cap de cal ample. Ella diu que no tens la malaltia, sinó que ets la malaltia. És clar: el cos no es pot separar de la ment, cos i ment formen un tot. Per això no s’ha de lluitar contra la malaltia, que és com lluitar contra una mateixa, com si fossis culpable d’alguna cosa. La vida té les seves raons. A la malaltia no se l’ha de complaure, i tant que no!, simplement se l’ha de comprendre com es comprén que un dia plogui i l’altre dia faci sol.
Una de les moltes coses que m’ha ensenyat la malaltia, totes les malalties, és a ser humil i fer de les mancances momentànies una mena de força que no em paralitzi. La meva estima per la vida que m’ha estat donada és tan gran i sento amb tanta profunditat la seva crida a ser-li útil.

(extret de La capsa verda)

Ana María Matute

Des del 27 de juny de 1996, l’única dona de l’Acadèmia Espanyola (per ara) és la novel.lista nascuda a Barcelona l’any 1926, Ana María Matute. I havent-la llegit i rellegit “és impossible no estimar-la”, com afirma José Agustín Goytisolo. Amb aquest mateix sentiment afectuós recordo la intensitat de la tarda en què se li va fer un homenatge a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona el novembre passat (1995). L’escriptora, sempre tímida, es va passar una mà pels seus cabells blancs quan se li va demanar de prendre la paraula... I és que, com diu Ana María Matute mateixa, “no sé parlar” i per aquesta raó escriu. Després, amb veu tremolosa, va contar-nos (com qui explica un conte) l’episodi d’un dia que, castigada al quarto fosc, en partir un terròs de sucre que duia dins una butxaca del vestit, enmig d’aquella foscúria va brillar una guspira blava, un raig de llum... El fet, que esdevindria significatiu, la va fer rumiar. Emparada encara per aquell moment de contemplació, Ana María Matute diu que pot veure llum en la foscor i que aquesta és una imatge de la seva escriptura.
La narrativa de la nova acadèmica té un rerafons poètic, tot i que ha confessat que mai no ha escrit un sol vers. Ella diu que “s’expressa des d’un llenguatge on la infància (la innocència) sempre hi és present”. Un llenguatge original i genuí que brolla després de preguntar-se “qui ha inventat la meva vida” o “qui sóc jo”? Afirma que va començar a escriure per inventar (reformular?) la seva vida en el paper. La veritable vida, la vida assumida, la vida conscient, com també ha dit Gérard de Nerval. Tot i que sempre precisa que l’únic llibre autobiogràfic que ha escrit és El río.
En la transcripció d’una conversa gravada, Goytisolo li pregunta per l’amor. “No crec en la gent que no estima. Qui no sap estimar no existeix...” Tota la literatura matutiana participa del sentiment amorós sempre tan tangible com transcendent, com va afirmar en el transcurs del simposi del novembre passat a la UB, Oriol Pi de Cabanyes. Ana María Matute deixa brollar una intel.ligència afectuosa que marquen els seus escrits tot atorgant-los una dimensió simbòlica. Inventar la vida sobre el paper és crear-li una nova vida. I no hi ha creació sense un acte d’amor.
Ana María Matute diu que no pensa escriure la seva autobiografia. “No crec que tingui cap interès. Allò que considero interessant són els meus llibres...” Kjell A. Johansson, periodista suec, crític i amic d’Ana María Matute, ho va dir amb unes altres paraules la tarda de l’homenatge: “Només vull fer una recomanació al lector: que vagi directament al llibre! Ell li ho dirà tot. El llenguatge d’Ana María Matute és tens, intens, bell, vibrant, fulgurant, candent, concentrat en els adjectius que fa servir...”
L’escriptora va tenir casa a Sitges. En el mateix simposi del novembre, Esther Tusquets ens va confessar que “aquells anys en què anàvem a visitar-la són del tot irrecuperables i que només li resta afegir-los al saldo positiu del balanç de la seva vida”. L’homenatge amical i acadèmic està molt bé. Però encara es pot anar més lluny. Tan lluny com ho va expressar Johansson: per a quan el Nobel per a (l’ara acadèmica) Ana María Matute?
(article publicat a L'Eco de Sitges l'any 1996. En homentage, ara que se li ha concedit el premi Cervantes, que l'haurà fet molt feliç)

"déu" inconscient

Podem pensar (i percebre) que “déu” fa niu a l’inconscient. Quan es desvetlla, gràcies a la seva presència fertilitzant rebem inspiració per adonar-nos que les aparences en el món que coneixem enganyen: els límits són camins, la solitud és complitud, la malaltia una oportunitat, i la mort una porta, tal com ja va ser el naixement.

My Father, my Lord

Hi ha pel.lícules que deixen una petja profunda que va més enllà de l’experiència artística. I faig èmfasi en això de l’experiència artística, perquè el director i guionista de la pel.lícula que us vull recomanar, My Father, my Lord, l’israelí David Volach diu en una entrevista que el món jueu ultraortodox mira amb recel la pràctica de l’art perquè adverteix la competència amb la pràctica religiosa.
A My Father, my Lord, d’una gran bellesa i força estètica, Volach exposa una història d’alt voltatge filosòfic que, a la manera jueva tradicional, pot ser llegida com una paràbola sobre la dicotomia entre la lletra escrita, la Torà, i la vida. La duresa i el dogmatisme, la lletra escrita de la qual ha fugit l’esperit, maten la vida, i en aquesta pel.lícula no és una metàfora sinó la realitat. Les actituds fonamentalistes que aquest brillant treball cinematogràfic posa en evidència, estrenyen, fins a vegades ofegar, no només la mirada sinó el cor. David Volach sap de què parla, ja que ell mateix pertany a una família ultraortodoxa i va abandonar el món religiós en el qual havia estat educat als vint-i-dos anys.