Voluntat

La psique –diu Jung- és essencialment conflicte entre l’instint cec i la voluntat, o sigui, llibertat d’elecció. Així, doncs, i mercè a la voluntat (emanació de la consciència), nosaltres decidim!

Exclusió

En el seu llibre Arquetipus de l’inconscient col.lectiu, Jung ens recorda el cas del germà Niklaus von der Flüe, un místic suís del segle XV, que en les seves visions la divinitat hi apareixia de dues maneres: com a pare i com a mare. Una representació heterodoxa, doncs ja feia mil anys que l’Església havia separat de la Trinitat l’element femení, per considerar-lo herètic.
El femení no es pot separar de la divinitat perquè forma part de la realitat i Déu no és fora de la realitat sinó que és la realitat.
Per això ha causat tant d’esglai entre catòlics liberals i fins i tot moderats, la notícia apareguda aquests dies als mitjans de comunicació: segons el dret canònic (que no diví!), l’ordenació de les dones com a sacerdots és un dels “delictes més greus” que es poden cometre dins l’Església.
Déu meu.

Ex-libris

A correus trobo un regal: la pintora Luisa García-Muro m'ofereix un ex-libris al meu nom que reprodueix, gravada, la imatge de Venus-Afrodita naixent. Com ha sabut, la Luisa, que Sandro Botticelli, l'autor d'aquesta pintura de referència, és un dels meus pintors preferits?

Perduts a l'extraradi

No és ben bé això.
Ningú no es perd.
No hi ha un lloc que sigui tan lluny i tan estrany
llevat d’un mateix.
Si no saps on anar,
és clar que et perds.
Si et porten allà on no vols anar també et perds.
El tramvia no en té la culpa.
El tramvia segueix el camí traçat,
els carrils tenen un principi i un final,
tot i que a vegades principi i final coincideixen.
A l’extraradi bufa un ventet airós.
El vent de l’extraradi és senzill i agradable.
La gent de l’extraradi, senzilla i agradable,
va carregada de bosses amb la vianda del dia:
és l’hora del sopar
i el menut del cotxet plora:
reclama el seu pa de vida.
(Blau de nit a Praga, inèdit)

Visions

Vipashyana en sànscrit vol dir visió penetrant. La visió penetrant busca tenir una visió el més correcta possible (som humans) de la realitat. Ahir, en el debat de l’estat de la nació al parlament espanyol, es van poder escoltar, amb paraules retòriques, visions distorsionades de la realitat, tant per part del govern com de l’oposició. Aquesta és una pràctica que sempre em sorprèn. Quanta imaginació –i mala fe- per fer veure garses per perdius, com hauria dit, amb la seva gràcia habitual, la meva àvia Maria.

Ceguesa

Llegint Desviació a Santiago, de Cees Nooteboom (per a quan el premi Nobel de Literatura per a aquest gran escriptoràs?), trobo un apunt sobre la pèrdua econòmica i cultural que va significar per a Espanya l’expulsió dels jueus. Nooteboom es fa creus de tanta ceguesa. Nosaltres vivim enmig d’aquesta ceguesa.

Harmonia

Per a grecs i hebreus, l’harmonia era “ajustament”, “encaix”, “acord”, a més de la llei central de la música.

Sempre amb la veritat

Sempre hi haurà negacionistes. A El País d’ahir va sortir publicat que a la manifestació de dissabte érem 56.000 persones. La guàrdia urbana va donar la xifra d’un milió cent mil, l’organització un milió cinc-centes mil. Quedeu-vos amb la xifra de la guàrdia urbana, si voleu, però de cap manera érem 56.000. Dol tanta deshonestedat, una més.

Amunt

Amunt!

Decidir

"Som una nació. Nosaltres decidim".

Llum, més llum

Goethe, en el seu llit de mort, en els últims instants va demanar d’obrir les finestres perquè hi entrés la llum: “Llum, més llum”, deia. Volia ser banyat en la llum, transportat en la llum. Durant tota la vida (la seva vida conscient) havia demanat que la llum (la Saviesa cantada pel salmista) il.luminés els seus treballs.

Llum, més llum. Per discernir necessitem llum. Exercim la llum.

Aniversari

El dia 7 de juliol de 2005 jo era a Londres, a casa de la meva filla, que hi vivia llavors. Havíem d’anar al British Museum. Però la nit anterior vam canviar de plans. A la meva filla li va semblar que m’agradaria visitar el Mandir de Neasden, el temple hindú més gran fora de l’Índia. A la tornada no passaven els autobusos, Londres estava colapsat per l’atemptat terrorista del qual enguany ha fet cinc anys. A la tarda havíem d’anar a un concert de Bach a Saint Martin-in-the-Fields, que va quedar anul.lat.

Vaig escriure alguns poemes in situ d'aquest fet tràgic, que han estat publicats a London. Aquí reprodueixo el titulat La vida es deté:

L'autobús no arriba,
els mòbils, bloquejats.
Un passavolant alerta de la flor del Mal:
una explosió al tube londinenc!

I la respiració es deté;
la vida es deté:
i respirem el verí que flota a l'aire.

Negre i blanc

En algunes ocasions, va vestida de negre. No perquè li sigui requerit anar discreta, que el color negre no ho és, discret, més discret seria vestir-se de beig o de gris marengo.
Va vestida de negre en ocasions solemnes.
Ella, però, no es veu vestida de negre sinó de blanc en una estranya mutació perceptiva. Es veu vestida de blanc en una visió interior.
En les seves teories sobre el color, Goethe afirma que la percepció dels colors afecta directament l’ànima humana, modificant-ne el comportament.
En algunes ocasions, va vestida de negre. Però ella obra en blanc.
(extret de La Capsa Verda)

Pepites d'or

Els temps (ara i sempre) ens demanen escolta atenta per discernir les paraules de veritat enmig de tants missatges, pepites d’or en el llim del riu.

Esperit de conquesta

“La conversió d’Amèrica del Sud al catolicisme va ser un acte brutal, així com la temptativa de conversió d’Àfrica del Nord. Un acte brutal i foll, però perfectament espanyol”, va escriure l’any 1935 el gran pensador rumà, Mircea Eliade, al seu assaig “L’Espanya d’Unamuno”.

Qui diu conversió diu conquesta. I salvant les distàncies, aquí encara estem igual; o pitjor, ja que la pretesa democràcia espanyola és com una vella bombeta de 20 wats penjant d’un sostre de tres metres.

Passeig per Bloomsbury

L’escriptor seu amb un full de paper al davant,
intenta reflectir el que veu...
Virginia Woolf


El sol rogenc que tenyeix les façanes
vibra a les finestres
amb randes del nou-cents.
Rere els vidres emplomats,
flors en búcars Modern Styl.

Fa anys que Virginia deixà plegat el paraigua
a l’entrada de casa:
ja no esmorza torrades
amb mel de maduixa,
ja no pentina cabells de sirena.

Abans de negar-se al llac d’Ofèlia,
abans de plorar violetes com Ginebra,
escriví fins a trencar-se l’ànima.

(extret de London, Arola editors, 2009)

El camí és el caminant

Sigui com sigui, es possible trobar camí. No hi fa res que hom s’hi hagi perdut una, deu vegades, o que l’hagi malbaratat cent vegades. Es troba camí encara que sembli que no ho és, que aquest viarany no pot ser-ho, de tan pedregós que fa caure o que l’autopista apareix tan emboirada que no es veu. L’és encara que vingui en forma de pobresa o de malaltia; o potser vingui en forma de traïció, o de clara injustícia, constructes humans de la inhumanitat. Sigui com sigui, hi ha camí perquè el camí és el caminant, fosos camí i caminant com l’Amat en l’Amada, com l’Amada en l’Amat.

Inferns

Si a l’Orient –sobretot el Pròxim Orient- i a l’Europa mediterrània el culte als morts està lligat a libacions refrescants, els nòrdics coneixen un Walhalla on els guerrers morts s’escalfen “bevent licors servits per les Walquíries”. A Bretanya, els morts pateixen fred i solitud, tanmateix com en vida. Per això “tornen per asseure’s a la vora del foc, escalfar els peus a prop de les brases i enraonar amb la família o els servents”.
És clar que aquesta bona gent creia en una vida post mortem, i el temps passat bevent i escalfant-se és una avantsala de la vida immortal, alliberada de tots els inferns, ja siguin calents o freds.

Diàleg

L’escriptor/a no escriu per a ell/a mateix/a, sinó per a contemplar i comprendre en ell/a mateix/a el Tu primordial que va del particular a l'universal, i a la inversa, en un joc de miralls i correspondències.

Apunts d'història

El dia s’ha llevat tranquil, els ocells canten aliens al soroll ambiental, el sol apunta la seva poderosa llum d’estiu sobre els rajols de la cambra en silenci. Poso la ràdio i diverses veus dibuixen en les ones apunts d’història que potser s’endevina però que encara no es veu a l’horitzó. On anem? El final dels humans en els camins de la Terra el sabem, però mentrestant habitem aquest tros de terra que clama i no podem fer el sord.