Bozena Nemcová

Fica’t endins del món:
no t’entretinguis en bagatel.les.
La taula és parada com en el Sant Sopar.
No deixis que la magrana de la vida
s’escampi inúltilment a les tovalles.
Tracta les llavors com a tu mateixa:
cadascuna té una raó de ser.
Fa bonic el collar de granats al teu coll blanc,
procura que sigui rosari d’amor entre els dits.
Era de l’àvia,
que coneixia llegendes antigues.
Quan te les recitava a la falda,
àmplia i càlida com la vall,
insistia a dir que estaven lligades a l’història celeste
abans de la caiguda.
És hora que invoquis la veu de les mares
condemnades a parir amb dolor,
i escriguis el seu evangeli,
tan humà.

*L’escriptora Bozena Nemcová (1820-1862) va tenir un gran paper en la renovació de la prosa txeca. Va recollir contes i llegendes populars. L’àvia és la seva obra mestra.
El poema que li està dedicat pertany al recull Blau de nit a Praga

Ànimes bessones

Vera estava atenta a l’explicació del conferenciant. Més encara: prenia notes. Darrere seu escoltava algun ronc suau, la conferència havia estat programada a primera hora de la tarda, feia poc que havien dinat. El tema de la conferència era interessantíssim i el conferenciant era un savi. Però als seus companys de seients, a dreta i a esquerra, se’ls tancaven els ulls.
Tot d’una el va veure. La mirava atentament i li va somriure, com presentant-se. En aquell moment, Vera va saber que no se separarien mai més.

(extret de La Capsa Verda)

Drama de la Creació

Segons la Càbala, que és la dimensió esotèrica del judaisme (oculta, que no es veu a simple vista), l’existència humana té un propòsit, un pla diví, podríem dir.

Podem creure-ho o no. Però sembla evident que algun paper hi tenim, en el drama de la Creació, que escric en majúscula perquè d’aquesta imatge dels inicis, o Big Bang, parteix el nostre univers conegut, encara que per a cadascú de nosaltres tot comença amb el naixement. A partir d'aquí, se'ns convoca a interpretar el nostre paper a diari.

Les trenes

Després de fer la Primera Comunió, l’any 1959, em van tallar els cabells, aquelles llargues trenes gruixudes de dos dits de les quals jo estava tan contenta. Exactament no sé què volia dir, aquest costum, perquè no vaig ser sola: la majoria de companyes d’escola van passar pel mateix tribunal que obria la porta, deien, a l’adultesa. Em pregunto com és d’adulta una noieta de vuit anys. I encara vaig tenir sort, ja que els cabells que em van deixar aureolaven el marc de la meva cara i m’arribaven just per damunt les espatlles. A algunes companyes els van tallar els cabells a la garçon sense miraments.
Per fer aquesta feina delicada, la meva mare em va dur a ca la senyora Tresina, la seva perruquera de tota la vida. L’establiment de la Tresina era al pis principal del número 235 del carrer Villarroel de Barcelona. La perruqueria va plegar fa moltíssims anys, potser parlo de trenta anys enrere, o més, quan la senyora Tresina es va jubilar. Però jo encara puc portar als ulls de la memòria les dues trenes que la dona ens va donar embolicades en un paper de diari.
Un temps després del tall de cabells que posava una ratlla fina entre la infantesa i la primera adolescència, la meva mare va fer-ne fer un postís, de les meves trenes. En aquell temps sembla que estaven de moda els postissos.
No he vist mai més el meu postís que va servir per guarnir el fantàstic pentinat d’una cosina meva quan va ser dama d’honor de no sé quina festa del cava. Algunes vegades he pensat que m’hauria agradat conservar-lo. Però qui sap on para.
(extret de La Capsa Verda)

Obra d'art

Cada dia és una obra d'art.

A les parets del món hi pengen amb igual mestria escultures clàssiques, Verges de la Llet i paisatges romàntics, com pintures negres de Goya, autoretrats de Vincent Van Gogh amb l'orella esmussada, crits de Munch i guerniques picassians.

El color dels sentiments

I si els sentiments tinguessin colors? I si la melanconia fos una combinació de gris i rosa a les vores com un fistó?
M’aturo al mig del carrer i veig unes llàgrimes que es vessen d’un fons verd. Deuen ser les llàgrimes de l’esperança que hi obren escletxes de llum.

Haiku

Al jardí amor
escampa pètals de seda
rosa de maig

Estalvis

La mare explica que quan vaig néixer jo tenia una gana normal, proporcionada al meu pes, que no era gaire. Però aviat vaig deixar de menjar de manera normal, vaig esquifir la gana. La mare avui sosté que vaig ‘endevinar’ que com que ella no tenia llet, i la llet que em donava per substituir la llet materna era comprada amb penes i treballs d’estraperlo (un pot de Pelargon a la setmana que s’allargava amb aigua i més aigua, i això quan n’hi havia), vaig deixar de menjar amb gana normal per no gastar el pot de llet en pols abans que al rebost n’hi hagués un altre.
Aquesta manera de fer devia deixar empremta. El pare anava a futbol els diumenges a la tarda. Del camp de futbol, al meu germà i a mi el pare ens duia uns caramels que eren llargs com un dit. El meu germà se’l menjava tot seguit, mastegant-lo. A mi em durava tota la setmana. El xarrupava una estona i el tornava a embolicar, i així cada dia fins al dissabte, perquè sabia que el diumenge en vindria un altre.
(extret de La Capsa Verda)

L'àngel de la malaltia

El meu àngel de la malaltia té dues ales, i totes dues pesen: l’ala de l’osteoporosi i l’ala de la fibromiàlgia associada a la fatiga crònica. Els noms d’aquestes ales, noms pomposos, noms de diccionari de medicina, en realitat són noms per anomenar el pes que les afeixuga. Per aquest motiu el meu àngel vola amb penes i treballs, però vola. Volar forma part de la seva naturalesa i no hi renuncia.

Adam i Eva, yin i yang

Les històries dels altres sempre acaben per explicar una mica la nostra pròpia història. I és que de forma remota, molt remota, tenim pares comuns. La Bíblia explica aquests orígens través de les figures d’Adam i Eva. “Totes les coses porten el yin (femení) damunt les espatlles i el yang (masculí) en els braços”, es llegeix al Llibre del Dao. Els pares de la vida: Adam i Eva, yin i yang. Per això les històries dels altres són també la nostra història.

Frida Kahlo a la Tate

El viatge de l’ànima
qui sap quan va iniciar-se,
retaules i exvots són crònica d’un camí.

Duia un cos per guarir;
i els ulls de daina trista
són icona
del desig d’enlairar-se endins.

Lluita cos a cos amb la vida;
i desafia el cànon
pintant-se una calavera a l’ull del front.
A la garlanda d’espines
que li fereix la rosa del coll
hi penja un ocell mort.

(extret de London, Arola, 2009)

Desig de llum

Pel seu desig de llum, la tija creix vertical vers la llum.
L’esforç de l’ésser per elevar-se actua en sentit oposat a la gravetat dels instints primaris.
Així, el progrès humà, el veritable, no s’esdevindria en sentit horitzontal sinó en sentit vertical, com la planta que beu i que tendeix cap a la llum.

Històries del mal

He escrit històries que provenen de l’experiència o de l’observació; però a vegades també em trobo escrivint històries que neden en la veu misteriosa: són històries fantàstiques, relats de somnis o de visions.
Algunes parlen del mal.
El mal pot ser una acció de la desesperança, o de l’obnubilació de la ment, o d’una tendència al nihilisme per la via negativa; també hi ha un mal reactiu al dolor.
En el mal sembla que no hi ha esperança: hi ha descreença en la vida, incomprensió de la vida. Aquest mal s’actualitza en la destrucció.
Algunes vegades es veu el mal com una pedra llançada amb fúria contra no se sap què. Sovint colpeja qui no hi té culpa, tot i que la saviesa popular afirma que no hi ha mal que per bé no vingui... En la vida tot acaba equilibrant-se, fruit de la necessitat que té la vida mateixa d’aquest equilibri.
Ara: com un vel que cobreix els ulls, el mal encega algunes persones. Però si et treus el vel i mires la cara del mal li pots perdre la por (els herois, reals o literaris, perden la por al mal). El mal no és aliè a la naturalesa humana. Dins nostre hi conviuen l’àngel i el diable.
La vida es mostra terrible a través de l’acció del mal en estat pur; però els mals amb el quals convivim sovint són mals relatius, mals més o menys suportables. Els mals relatius, tot i portar una llavor anhiladora, també poden educar i despertar la consciència adormida, poden induir a crear empatia amb els sofrents, amb les víctimes. Aleshores provoquen un bé. Perquè en la naturalesa (física i espiritual) tot té dues cares.
Aquest gener (2005), la memòria europea recorda els seixanta anys d’Auschwitz amb l’ombra de l’Holocaust de fons. Imre Kertész, el premi Nobel hongarès de família d’origen jueu, a través de la seva novel.la autobiogràfica Sense destí ens deixa entreveure l’horror del mal en un dels estadis més cruels que la Història humana ha conegut.
La va escriure com a un exorcisme contra aquest mal.
A través de l’acció de l’art, de la literatura, Kertész congela el mal mortífer que va sorgir del cor d’Europa; el pot congelar perquè en va ser un supervivent. “Tots portem la petja d’Auschwitz”, afirma. “Viure, després d’Auschwitz fa vergonya”.
Tot i així, Imre Kertész asumeix que el mal forma part de la naturalesa humana i el metabolitza a través de la creació literària; l’escriptura del mal el salva de la mort moral a causa d’Auschwitz. I és que els sentiments que provoca el mal poden convertir-se en mal. Cal fugir-ne o metabolitzar-lo ràpidament, si un es vol salvar.
Des que va sortir del camp d’extermini nazi, Kertész ha escrit per sobreviure al mal: escrivint-lo s’ha retrobat amb el seu ésser humà. Imre Kertész ha explicat el mal situant-lo fora i dins d’ell mateix per tornar-se a sentir humà.
Hi ha mals físics i mals psíquics, hi ha mals mentals i mals morals: són els rostres del mal.
Hi ha gent que fan petits mals (encara que no innocents) perquè són maldestres. Gent que, com diu el filòsof Antonio Marina, fan el mal perquè actuen sense intel.ligència. El mal vist des d’aquesta perspectiva és un fracàs de la intel.ligència, de la clarividència d’allò que convé. Així, hi ha gent que obren de forma irracional, negativa, a vegades estúpida i, el que és pitjor, actuen en contra seu sense saber-ho. El mal els acaba allunyant de la gent i d’ells mateixos. El mal sense l’equilibri del bé, sense accions benèvoles, aliena.
El bé és intel.ligència. La consciència, el nostre Jo superior, allò que ens transcendeix, és intel.ligent. Però els humans som imperfectes, no som purs, tenim d’àngel i de diable, corrompem la intel.ligència, a vegades la malbaratem. Llavors el mite bíblic parla de caiguda, parla del pecat de supèrbia.
Amb l’acció del mal és destrueix vida. Vida física, però també vida espiritual, ja que en el món material una i altra estan relacionades. La matèria sense la direcció de l’esperit és matèria morta, matèria inert.
(extret de Com un despertar de la memòria, Editorial Comte d’Aure, 2006)

El petó de Judes

Quan ha tret el moneder per comprar el passi de metro que necessita per als desplaçaments d’avui, Vera ha mudat el rostre: el bitllet de deu euros que s’hi estotjava ha desaparegut com per art d’encantament! De seguida, però, ha reaccionat, ha lligat caps, i s’ha sentit tan dolguda, tan vexada… En un segon ha recordat les paraules d’aquell vell mestre que, ella ja amb més de trenta anys, li deia: “No tens malícia”. No, no n’ha tinguda mai. No veu cap mal ni es malfia de res fins que una o altra cosa li peta a la cara Ara bé: un fet així, com el d’avui, tampoc no li havia passat mai.
Vera en fa memòria. Es trobava asseguda en un banc dels jardins de l’Escola Industrial, descansant del pes dels llibres que ha comprat, quan se li ha acostat una jove embarassada que li mostrava uns fulls. La jove li ha demanat la firma, i la voluntat!, per a la construcció d’una escola per a nois i noies discapacitats, ara no recorda on, el disgust –i la vergonya, oh, Déu meu- li entela el nom d’aquesta localitat fora de Barcelona. Vera ha signat al costat del seu DNI sota d’una pila d’altres signatures amb el seu DNI. En acabat, ha tret el moneder de la bossa i ha posat a la guardiola que la jove li presentava dues monedes de dos euros. Una bagatel.la si es compara amb la seva bona voluntat, que és més gran. Com la jove embarassada ha sostret el bitllet de deu euros del moneder de la Vera és un misteri…
Però no, no ho és. Ara recorda, amb esglai, que abans de marxar, l’embarassada, amb un gest ràpid, li ha fet un petó: el petó de Judes. Deu haver estat en aquest moment fugisser, i que ara se li mostra tan terrible, que la jove ha actuat amb una mala voluntat que, ara ho comprèn, deu ser crònica, millor dit: un ofici. A la Vera li han vingut al cap les altres signatures del full on ella amb bona fe ha estampat la seva. Una pila d’innocents –potser fóra millor dir: incauts, beneits- tan traïts com ara ella se sent traïda.
(extret de La Capsa Negra, on hi ha els records que fan mal o produeixen desencís)

La presa

Només el nostre concepte de temps ens fa anomenar així el Judici Final.
Franz Kafka

Camina com una busca
que senyala el temps a la paret.
És alt i prim,
i així es dibuixa quan no escriu.
Escriu a tothora,
no hi pot fer res contra aquesta febre,
febre que el pren avui fent tentines pel call.
No va borratxo,
tot i que no menysprea beure amb els amics.
La seva embriaguesa és d’un altre món:
ha begut d’un calze que unifica totes les fes.
L’esperit de vi que li escalfa el cor és la paraula eterna
que un dia insuflà el Gòlem* d’alè vital.
Li fuig la vida en l’escriptura.
És presa a la boca dels lleons de la lletra.
El profeta Daniel, no els amansia?

*Al segle XVI, Rabí Löw va crear del fang el Gòlem, una criatura que havia de protegir els jueus que vivien al guetto de Praga. Li va donar vida posant-li a la boca una tauleta d’argila gravada amb paraules màgiques.

(La presa, poema dedicat a Franz Kafka, pertany al poemari inèdit Blau de nit a Praga)

L'escriptura és llum

L’escriptura és llum. Per això sento l’escriptura com un acte de resistència en aquests temps foscos, temps on s’ha densificat, embromat tant la matèria, que no deixa passar la llum, la seva bellesa salvífica.

Els marges

El blau necessita espais de blanc. El blau, com tots els colors de la paleta, necessita respirar a la pàgina. El blau no seria tan blau sense constrast, o sense harmonia. Les lletres volen respirar blanc, volen respirar llum.
L’any 1931, quan Max Pulver va publicar El simbolisme de l’escriptura, els estudis de psicologia havien fet grans progressos. Va escriure Pulver: “L’escriptura conscient és un dibuix inconscient”. L’escriptura es la projecció de la manera de ser de l’individu, expressa l’estat de la seva fisicitat i la seva vida psíquica, a més de la personalitat moral i del caràcter.
L’escriptura, tant com la consciència, reflecteix l’inconscient, la part oculta de la persona i també allò que la motiva... Això vol dir que a mesura que escrigui aniré bastint un retrat: qui em sembla que sóc, però també qui vaig a ser.
En aquest camí hi ha d’haver marges: comprensió, tolerància, fins i tot pietat per a un mateix, ja que la rigidesa mental i moral esqueixen. Els marges deixen que la lletra respiri a la pàgina, afavoreixen que l’ànima respiri en l’escriptura.
Som éssers en formació permanent. Aquest devenir es veu a la lletra i a l’escriptura, que va variant amb els anys. La cal.ligrafia va canviant, l’escriptura va transformant-se, tot i que conservin això que en diem l’estil, quan una personalitat ha adquirit un estil.
En aquest delta d’escrits [Com un despertar de la memòria] s’hi expressen vivències concretes en diversos plans existencials en el camí de recerca. Tot acostant-me a les coses, als fenòmens de la naturalesa i a mi mateixa, trobo correspondències en el sobrenatural. Com si en els objectes hi hagués una llum oculta que em cridés. Tot crida, tot parla, tot té vida pròpia.
Així escric per aclarir camins, per conèixer i per conèixer-me en la resposta, en el sentit; escric tot reflexionant en veu alta i, conscient de la imperfecció, deixo marges per a l’error.
Cap pensament ni cap sentiment no tenen entitat: si no s’anoten es desfan com núvols. Per analogia, la nostra entitat (la nostra identitat) és una substància efímera... Per això l’escriptura esdevé un testimoni del nostre pas per la vida. És com una fe de vida.
La literatura és un vehicle d’aquesta fe en la vida.
En una entrevista, va dir Julian Barnes: “La veritat literària és la veritat real... Si no és a la literatura, on és? No és a la boca dels polítics ni, amb tot el respecte, a la dels periodistes, ni a la de l’Església... Em temo que la veritat és a la boca dels escriptors imaginatius. I quan anem enrere normalment mirem Shakespeare i Cervantes per trobar com vivia la gent, què pensaven i què creien, i no llegim els comunicats oficials de les corts espanyola o anglesa”.
(extret de Com un despertar de la memòria, Editorial Comte d’Aure, 2006)

Recordant Antoni Gelabert i Casas

Com potser alguns de vosaltres sabeu, formo part del petit nucli (sis entusiastes d'aquestes petites obres d'art), que l’any 1989 vam fundar l’Associació Catalana d’Exlibristes. Passats més de vint anys, i per satisfacció de tothom, l’associació gaudeix de bona salut. Ahir, en un assolellat diumenge de Pentecosta, i sota la presidència de Marià Casas, junta, socis i amics dels ex-libris vam retrobar-nos en el IV Fòrum de l’exlibrisme català a la població d’Altafulla. El motiu central era la inauguració d’una esplèndida selecció d’obres d’Antoni Gelabert i Casas (1911-1980), excel.lent gravador al boix i del qual estem a punt de celebrar el centenari del seu naixement. En el mateix acte es va presentar el número 44 de la revista EX-LIBRIS, un número monògrafic dedicat a la seva fecunda i original trajectòria artística. La trobada en aquesta vila tan estretament lligada a la vida i obra d’Antoni Gelabert, es va cloure amb un dinar fraternal, on els socis vam poder intercanviar i obsequiar-nos mútuament amb un bon nombre d’ex-libris que nodriran les col.leccions respectives.

Cor literari

Amb motiu del 5è. Aniversari de la tertúlia literària Cor Literari del Garraf, ahir vespre vaig tenir l'honor de ser convidada a donar una conferència que vaig titular: Llegir i escriure, una via de coneixement. Entre alguns dels textos que vaig llegir per il.lustrar el fet d’escriure, reprodueixo Trànsit, que pertany al llibre Com un despertar de la memòria (Editorial Comte d’Aure, 2006):

La vida es fa pas entre dues llums.
Al claustre matern, els infants transiten de la llum interior a la llum exterior. Els infants neixen amb els ulls clucs per protegir-se de la sobtada claror, a poc a poc obren les pupil.les. Els nou nats ploren per l’esforç de néixer, i també per l’espant del desconegut.
Un part és un esdeveniment còsmic i tota la vida es commou; la vida es commou quan neix un infant. Res no serà mai més igual: un nou ésser s’incorpora a la música de l’existència. El plor de les criatures és alhora un clam i un cant: amb la seva presència comença una nova partitura.
Un llibre passa per un trànsit semblant: s’ha gestat a la llum del cervell i busca fenedures, escletxes, per sortir a la llum del dia. Aquest és el mite d’Atenea, la deessa d’ulls clars que va néixer del cap de Zeus.
Un llibre és una llum i una veu que empenyen; la llum i el verb volen eclosionar, fer via entre els clarobscurs de la ment.
Així, fent-se visibles al món, volen deixar testimoni, llum i verb sembla que vulguin perdurar a la terra. És el desig primitiu de la matèria: deixar memòria, palesar consciència; la matèria, que l’esperit agullona, vol deixar un record d’aquesta consciència, vol deixar una petja de l’esperit que l’ha habitada, que li ha donat l’alè.
El camí dels llibres és com el camí dels infants: una odissea fins que arriben a Ítaca.
Abans que les ecografies mostressin els fills futurs a la pantalla, no se sabia el sexe de l’infant. Ara se sap. Però això és tot, i és del tot irrellevant, ja que una persona (home o dona) és una incògnita per a ella mateixa i per als altres fins que comprèn el sentit de la seva vida (per això és bo que ens obrim a l’existència, que permetem que el món i la gent ens parlin).
Els llibres, com les criatures, van de dret vers aquest destí de transcendència de la matèria.
Es pot seguir la formació de l’infant al ventre matern, es pot tenir notícia del seu naixement i de la seva aventura vital fins a la plenitud: és la seva biografia, un correlat per capítols. En la biografia es troba el sentit de la vida temporal de cadascú. Que pot estar dirigit per l’amor, aquesta força universal que ens relliga, ja que tots depenem de tots.
El sentit de la vida dels éssers humans també pot estar conduït per un desig de recerca; amor i recerca sovint demanen sacrifici. I és que tot té un preu, paguem un preu per tots els nostres actes presents i passats. Els hindús, d’aquesta llei universal de correspondències, en diuen la llei del Karma. La saviesa popular, amb la seva senzillesa, afirma que el que res no costa, res no val... Per analogia, els llibres, criatures de l’esperit que es manifesten a través de la lletra escrita, també proclamen una intenció, són testimonis, portaveus d’un sentit.

Memòries dels llocs

La Terra, que és un ésser viu, té memòria. Els llocs, per més remots i amagats que siguin, tenen la seva memòria. Les cases tenen memòria com tenen memòria les ruïnes. Els romàntics en sentien la veu simplement perquè hi posaven l’orella del cor.
Tots hem experimentat potser una estranya sensació en entrar en algun lloc. Sensació de benestar, però també de rebuig. Fa una colla d’anys, bastants, vaig entrar en una església d’extraradi per oir la missa. Tan bon punt vaig haver travessat la porta i asseguda en un banc, vaig notar una sensació ambient terrible: en aquell espai, ni feligresos ni capellà no semblava que experimentessin cap devoció. Això es respirava amb una gran gelor a l’aire, i més quan no feia fred. Vaig sortir tan destrossada com confosa per aquesta percepció subtil.
Així, durant molt de temps em vaig sentir gairebé culpable per aquesta sensació que em va fer tremolar l’ànima, però no la fe. Em va treure la sensació d’estranyesa la lectura d’El camí interior (Viena), de Marià Corbí. En aquest assaig, on Corbí parla de la vida espiritual més enllà de les formes religioses, explica una experiència semblant quan intenta submergir-se en la cerimònia d’unes monges carmelites descalces, en el cant dels salms, en la lectura de textos i rés de pregàries. Diu Corbí que va sentir-se repel.lit per la cerimònia, a desgrat de la seva indiscutible bellesa externa.
Vet aquí la qüestió. En aquella cerimònia, com en la meva missa vespertina, tot devia ser tan mecànic, tan buidat de devoció, quan no de fe, tan absent d’ànima. L’esperit n’havia estat ben foragitat, d’aquell espai, i això és el que es respirava a l’aire.
Dos estius enrere vam viatjar a Praga. Els viatgers a aquesta ciutat, una hora o altra fan la ruta de les sinagogues. Quan s’hi entra, malgrat estar plenes com un ou de turistes, si hom és capaç de concentrar-se en una pregària, hi experimenta una sensació de dolor que entra per tots els porus. Baldat per l’experiència, hom arriba a la conclusió que s’hi ha sofert molt, allà dins, com s’ha sofert en els camps de concentració fins al límit del patiment humà.
Un altre any vam viatjar a Munic. Molt a prop hi ha el camp de concentració de Dachau, el primer que es va construir a Alemanya, ja a l’any 1933. Les corrues de visitants són constants. Malgrat aquest brogit, un silenci fred i desavinent penetra els ossos. La bonança del sol de juliol no és prou per atemperar l’ànim entristit, aclaparat per la visió de dutxes i crematoris. Les llàgrimes surten espontànies dels ulls, i la sensació de tragèdia insuportable esdevé extrema tot i el temps que ha passat. L’ambient és ple de laments, d’angoixa, d’agonia, de por, de mort.
Deia que els llocs tenen memòria i els últims que acabo de descriure estan carregats de sofriment. Escoltant la veu del lloc hom pot fer-se càrrec de tanta desolació, de tanta manca d’amor o de pietat. També els objectes tenen memòria. Per això uns commouen pels alts sentiments que provoquen i uns altres produeixen temor, angoixa o pena. El banc de l’església on vaig asseure’m traspuava una pena infinita, ja que en altres temps s’hi devia haver assegut gent no crèdula sinó creient de veritat, cristiana fins al moll dels ossos. No en som massa conscients, però a cada pas que donem entrem en una memòria. Si es roman a l’escolta es percep la seva càrrega o la seva lleugeresa, si ens esgota o entristeix, si ens aviva o regenera.
(article publicat a la meva secció Aires del segle al Diari de Vilanova, 21 de maig de 2010)