Rilke a través de l'amor

Es poden escriure biografies des de molts punts de vista. Un dels punts de vista és el de l’amor, el d’un afecte incondicional, net i generós, que no espera recompensa, tal com es dedueix de la lectura d’Una imagen de Rilke, de Lou Albert-Lasard, unes memòries personals d’aquesta artista que alhora constitueixen una excel.lent biografia de Rilke. Publicada per La Busca edicions, és tracta d’una edició anotada i presentada per l’estudiós de Rilke Josep Lluís Camino. El treball de traducció, tan precís com sentit, és obra d’Isabel Gracia i Antonio Blanco.

La pintora Lou Albert-Lasard (1885-1969) va conèixer el poeta Rainer Maria Rilke el setembre de 1914, quan ella estava en una situació delicada en el seu itinerari vital. En el relat d’aquest moment iniciàtic escrit en la distància del temps, Lou esmenta que era habitual en Rilke fer coneixences de persones que es trobaven en situacions delicades anímicament parlant. Potser perquè ell les freqüentava sovint, tenia un sisè sentit per captar-les i acostar-se a aquell o a aquella que en moments de trasbals sentia com a un germà o com a un amic.

L’amistat amorosa que a partir d’aquell setembre es va establir entre Rilke i Lasard va durar quatre preciosos anys, no exempts de patiments interiors al costat de moments sublims. Rilke, un ésser ardent i en lluita permanent amb ell mateix com Jacob en lluita amb el seu àngel (d’altra banda, una figura molt estimada per Rilke), tenia tant moments d’alegria extrema com se submergia en un estat de fosquedat profunda.

Aquestes memòries Lasard-biografia Rilke són un document de gran valor per comprendre també els motius que duien al poeta a encadenar una dona estimada rere l’altra, i la impossibilitat de mantenir-hi per un temps llarg una convivència convencional. D’altra banda, no hi trencava mai i sempre va mantenir correspondència amb elles. Lasard descriu aquesta pulsió afectiva amb paraules exactes: “Enamorat de l’amor, de la seva essència màgica, del seu costat perillós que ell compara amb l’experiència de la mort, sentia amb freqüència l’exigència de renovar-se en ell”.

I aleshores, amb una estima profunda i comprensiva de l’home Rilke i el poeta Rilke, l’artista continua escrivint: “A nosaltres, aquells a qui la sort ha col.locat al costat del seu camí, ha ofert el buit immens que va deixar la seva mort per a omplir-lo amb el nostre fervor renovat.”

Rilke, que en els seus versos va festejar tant amb Eros com amb Thànatos, no obstant això sembla que, tot i veient que anava a morir, fins al final dels seus dies es va llançar a la vida amb projectes de viatge i negant-se a creure que no podia salvar-se. Així, doncs, a desgrat de la seva saviesa humana i poètica, Rilke experimentava “el terror de l’inescrutable secret de la mort”, escriu Lou Albert-Lasard.

En una carta de 1924, Rilke havia escrit a Lasard: “Enlloc, estimada, no existirà el món sinó en nosaltres…” Via poètica, Rilke havia descobert l’abolició de les fronteres entre allò intern i allò extern, que els conceptes cos-esperit són això, conceptes, i que en la realitat suprema tot és U. Però la realitat concreta, la que ens lliga a aquest món perquè estem subjectes al seu temps i al seu espai, ens tenalla amb urpes roents. I amb la visió àmplia i comprensiva que dóna l’estimació, Lasard escriu que a Rilke no li va ser donat trobar la serenitat perfecta, l’acord interior. “Més tard, a l’Índia, he lamentat que Rilke no s’hagués trobat mai amb la saviesa índia; quantes riqueses, quantes confirmacions no li haurien vingut llavors d’allà. Els seus conflictes i problemes haurien trobat una ajuda definitiva. Però potser llavors no hauria donat aquests crits sublims en nom de la humanitat sencera que engrandeixen la seva obra.” En efecte: en la filosofia advaita* potser el dolor existencial de Rilke, que perseguia l’absolut com es persegueix un estel en el cel infinit, hauria trobat consol. Però aleshores tindríem d’ell una altra poesia.

*Advaita. “No-dualitat”. Estat només assignat a Déu o a l’Absolut; no és accesible a l’enteniment, doncs el pensament lligat al jo, propi de l’estat de vigília, no pot escapar a la dualitat de la relació subjecte-objecte. Aquest concepte adquireix sentit per a Occident a través del desenvolupament de la física atòmica.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 17 de juny de 2011)