Blau de nit a Praga

Estic d'estrena, aquí teniu la coberta del meu darrer llibre de poemes publicat, Blau de nit a Praga. 

Per a més informació: www.cossetania.com/blau-de-nit-a-praga-1456.

L'essencial és invisible als ulls

Carl Gustav Jung va obrir les portes a la comprensió de la psique profunda, o dimensió espiritual de l’existència, que segons les paraules de Antoine de Saint-Exúpery és l’essencial que és invisible als ulls (corporals). Jung va ser bandejat per la comunitat psicoanalítica del seu temps. Freud el va foragitar a rel d’haver publicat Symbols of transformation. Malgrat ser titllat del contrari, Jung era un científic de cap a peus, ja que no va escriure res que no hagués experimentat per ell mateix, de la mateixa manera que Teresa de Jesús, posem per cas, no va escriure res que no sapigués per experiència pròpia. És clar que el camp d’experimentació l’àmbit de l’espiritual, l’invisible als ulls, i, con sant Tomàs, els materialistas no poden donar res per bo si no ho toquen amb les seves mans, o ho veuen a través d’una lent de microscopi. Ara bé, l’amor no es pot comprovar si no és amb les obres, com la ràbia tampoc si no és dient un exabrupte o clavant una bufetada…

( a la imatge, presa al Museu d'Atenes el setembre del 2013, una màscara que expressa dolor)

Dames antigues

No en tenim gaire notícia, però ‘elles’, les dames antigues, hi eren, en aquell temps reculat que la historiografia anomena l’edat de bronze. L’edat d’or havia quedat a l’altra banda de la història, com en el mirall d’Alícia, si ens atenem als relats bíblics i grecs que en parlen, d’aquest paradís perdut o jardí de les Hespèrides, i que voldríem recuperar.

La literatura moderna de qualitat no ha fet més que anar afegint llibres a aquests relats universals de l’existència humana. L’escriptor i historiador de la religió, Mircea Eliade, va ser el primer a formular la hipòtesi segons la qual els nostres relats culturals, i en particular la novel.la moderna (els contes i les narracions no hi poden faltar!) són reinversions mitològiques més o menys confessades.

I és que la cultura es fa per capes, de forma que podem resseguir les traces deixades per aquelles dames, tot i que la història i la literatura, de signe patriarcal, ens ho ha posat tan difícil. La història que ens ha estat llegada és la història de l’home, com escriu la sociòloga Marina Subirats al seu interessant assaig Forjar un hombre, moldear una mujer (Editorial Aresta). A ningú no escapa la ironia del títol, que marca el tractament que fins ara hem rebut uns i altres, situant l’home al centre de l’univers, i essent nosaltres el segon sexe, tal com el va conceptuar la filòsofa Simone de Beauvoir, és a dir: un sexe subordinat, un sexe de segona.

La cultura es fa per capes, dèiem, i la construcció dels gèneres ha estat un fet cultural, com afirma Marina Subirats al seu llibre. Des d’un altre àmbit, el de la teologia, també ho afirma Michela Murgia (autora d’aquell relat extraordinari que és L’acabadora) al seu llibre de reflexions, Y la Iglesia inventó a la mujer (Ediciones Salamandra).

Però no sempre la dona ha estat tan invisible i relegada, si ens atenem a les investigacions sobre les societats matriarcals (gens bel.ligerants, per cert) del món antic, que l’antropòleg J.J. Bachofen va posar sobre la taula. Bachofen, que també era expert en Dret, afirma al seu llibre El matriarcat que la paraula matrimoni descansa sobre la idea del matriarcat.

Tots tenim al cap la impactant imatge de la Dama d’Elx. Es tracta de la figura d’una sacerdotessa o d’una antiga deessa lligada a l’agricultura i als cicles lunars, si tenim per bons els relats d’autors clàssics com Estrabó, Polibi, Salusti o Titus Livi. Sembla que la dona va tenir un paper força rellevant en la societat ibèrica, tant en l’àmbit del privat com en el públic. Així, doncs, aquells íbers no devien ser tan bàrbars ni tan desconsiderats, ja que les dones íberes participaven activament de grans cerimònies i rituals religiosos, i possiblement dirigint-los. Els íbers ens són bastant desconeguts en comparació amb altres pobles i cultures del món antic. De la tribu ibèrica dels cossetans (s. V-I a.C) no en sabem gaire coses, tot i les petges que podem trobar al nostre jaciment d’Adarró.

En les mines prehistòriques de Gavà, l’any 1994 va ser descoberta la Venus de Gavà, en realitat la figura d’una deessa de la fertilitat procedent de l’època del neolític mitjà (entre 5.500 i 5.800 anys a.C). Es tracta de la figura més antiga trobada fins ara a Catalunya, i vindria a demostrar la similitud dels cultes religiosos que es realitzaven a la Mediterrànea oriental i occidental. La figura d’aquesta Venus és molt anterior a la figura ibèrica de la Dama d’Elx… El que dèiem: elles eren ben presents, al món antic, i fa bo d’espitllar-se en aquelles dames, que són àvies de les nostres àvies, dones de carn i ossos que respiren noblesa i dignitat humanes.

(aquest article, publicat al Diari de Vilanova el 31 de gener de 2014, està dedicat a Judith i a Núria, víctimes recents de la violència masclista a Vilanova i la Geltrú. A la imatge, la Venus de Gavà)

On era, Déu

Dilluns 27 es va fer memòria de Holocaust, de fa un temps es dedica un dia a recordar-lo, com el dia 2 de novembre fem memòria dels nostres difunts, altrament potser vagaríem pels llimbs de la indiferència davant de fets existencials que ens posen de cara a la paret…

No poques vegades he sentit dir, o he vist escrit: On era, Déu?

On era qui? No hi ha qui. Perquè si una cosa és Déu és la impersonalitat pura, lluny de la imatge d’aquell avi amb barbes blanques que trobàvem dibuixat als llibres escolars de la meva època.

El mal és cosa humana, i si Déu era a algun lloc era dins nostre, encara que assassinat el seu Esperit. Tot això per als creients, és clar. En l’ateisme, no sé. 

(a la imatge, presa aquest estiu passat, perfil de la cúpula d'una església ortodoxa a Santorini o 'illa de Thera) 

Rosa Pujol Camarasa

Anant a casa de la meva mare, pels volts de Nadal, vaig passar pel carrer de Còrcega, enfront de l’Escola Industrial. En la casa que fa cantonada amb Villarroel hi vivia Rosa Pujol Camarasa amb la seva germana Montserrat, tot i que en els últims anys passaven llargues temporades a Cadaqués, on també tenien casa i, dit per elles mateixes les vegades que ens havíem trobat pel carrer, hi vivien felicíssimes, sobretot quan aquesta meravellosa vila empordanesa descansa de l’estrés turístic de l’estiu.

Al cinquè pis tercera porta de Còrcega 184 hi havia anat no poques vegades. De fet, amb les germanes Pujol víviem al mateix barri, jo amb els pares i germà al 29 de l’Avinguda de Sarrià. Amb la Rosa i la Montserrat, a més de gairebé veïnes, èrem companyes de treball a Cronit, S.A., una empresa de matriu danesa que tenia fàbrica a Montgat i es dedicava a l’elaboració de peces d’acer inoxidable per a l’automoció. Al despatx on treballàvem, la Rosa era l’ànima mater de l’administració. Era al carrer de Londres 35, a la mateixa illa de casa meva. Fa anys que ja no hi és. Al seu lloc hi ha el consulat de Bangladesh.

Vaig començar a treballar al despatx de Cronit just quan acabava de complir catorze anys (1965). M’hi vaig estar gairebé set anys, fins que vaig plegar després d’haver patit l’anorèxia reactiva a això que donya Elena Francis hauria qualificat de desengany amorós. I a fe que ho va ser, com he deixat escrit a La crisàlide. Mentre treballava a Cronit vaig fer els cinc cursos a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics (Llotja). Després vaig cursar el batxillerat superior en règim nocturn a l’Institut Maragall. Vaig tenir sort amb el professorat, catedràtics de primera. L’institut era a prop de l’estudi de disseny de Ramon Parera, on treballava aleshores.

Cronit i la feina de despatx havia quedat enrere per dur a terme la professió de caire més artístic que vaig exercir durant molts anys: el disseny gràfic, i en diversos estudis, però això forma part d’un altre relat. Cronit havia quedat enrere, però no el record de la gent que treballàvem en el seu despatx. A la vida tenim molts mestres, i la Rosa Pujol Camarasa va ser-ho per a mi en uns anys en què, malgrat que ja exercia plenament la responsabilitat de la vida laboral, encara era una noia en època de formació no només acadèmica sinó humana.

La Rosa era una dona de caràcter i conviccions sòlides. Raonava amb una gran intel.ligència i ens convidava a raonar a la Lídia i a mi, les jovenetes del despatx; ens invitava a expressar la nostra opinió en aquells intervals de conversa que algunes vegades es donaven quan la feina no ens apretava el coll, i perquè sabia que donarien la talla quan el moment ho requerís. Mai no la vam decebre, teníem consciència del respir que suposaven aquells petits parèntesis. La feina de despatx per a algú amb habilitats creatives com ara jo resultava pesada perquè era monòtona. En aquelles converses vaig comprendre més a fons coses que ja eren fonamentals per a mi, com ara que la vida espiritual dignifica la persona per damunt de la biologia; a això cal afegir una profunda consciència de la catalanitat i la importància de la cultura com a via per a l’enaltiment humà.     

Aquell dia, pels volts de Nadal, vaig alçar la vista fins al cinquè pis de la casa del carrer de Còrcega. Vaig pensar en la Rosa i en la Montserrat, que per aquesta època sempre eren a Barcelona per celebrar les festes amb la família. Vaig tenir un record afectuós envers les seves figures. Poc em podia pensar que avui (13-1-2014) llegiria la necrològica de la Rosa a La Vanguardia. Et tinc present, et tindré present, impossible oblidar-te, Rosa.

(article publicat al Diari de Vilanova, 24 de gener de 2014)

Gosar

La nostra llengua té un verb de sonoritat preciosa i de significat precís per descriure una acció que en el seu impuls creatiu conté esperança i valentia al mateix temps: gosar, o gosar fer. S’ha de gosar, el món és dels valents, deia el meu pare. Tot i que la frase té un sentit general, el meu pare me la deia de manera molt particular en aquells moments en què, per la raó que fos, m’acovardia, m’arronsava. Em donava ànims. Donar ànims és donar força moral i impulsar confiança en les possibilitats d’un mateix.

Vaig recordar la frase del meu pare, i que he aplicat força vegades a la meva vida, conscient que el no ja el tenia i que havia d’anar a buscar el sí, mentre llegia els sempre interessants articles del filòsof José Antonio Marina publicats a La Vanguardia. Davant del repte del nou any, davant del repte del valor de la seva pròpia feina, i davant del repte que planteja un món que trontolla per tot arreu, Marina volia alçar una bandera a favor de les possibilitats, just quan tants parlen d’impossibilitats…

I de nos categòrics, caldria afegir; nos que tanquen portes per comptes d’obrir-les i deixar que passin les possibilitats, que sempre hi són, els humans sempre les hem sabudes trobar en moments difícils. Per això encara som aquí, malgrat les forces retrògrades i immobilistes que, en la seva ignorància de la vida, ens haurien enviat a l’infern de l’extinció.

La vida és canvi, és moviment, la vida és un sí a la vida tan alt com una catedral, i mai no hauríem de renunciar a les possibilitats que tenim com a persones i, per extensió, com a col.lectiu. Les possibilitats són forces que mouen a fer, oportunitats en estat latent, accions a punt de ser posades en marxa amb voluntat de millora. Algú que camina amb consciència de posar-se en camí va a algun lloc. Un poble que es posa en camí amb consciència també va a algun lloc. Una bona part del poble de Catalunya s’ha posat en camí, finalment ha gosat fer-ho, s’ha sentit amb prou ànims per fer-ho, ens hem donat ànims per fer-ho.

Sempre hem sabut que amb la raó històrica ens assistia hi havia una raó íntima ens assistia. Per això han hagut de violentar la nostra raó. El desert ha estat llarg, 300 anys de desert no són pocs i els períodes d’oasi han estat ben efímers. Però en l’existència tot té els seus cicles, aquesta és una llei de la naturalesa. El cicle ‘negre’, per dir-ho així, que va començar el 1714 venç ara, el 2014. Mentrestant, els intents de genocidi cultural (la cultura és el nostre patrimoni més perillós perquè és d’índole espiritual) han estat constants al llarg de tot aquest temps. Però un poble que sobreviu al seu genocidi cultural mereix que se li sigui restituïda la seva dignitat.

Som en el camí de restitució de la nostra dignitat com a poble. Una bona part del nostre poble així ho sent i així ho vol fer possible perquè, per sort, som en una època més democràtica que les precedents. Caminem per una via on ja s’han fet passes decisives, les més importants encara són per fer, però de cap manera són impossibles de dur a terme! És com si alguna cosa de molt endins de cadascú digués: pots, podeu! Per això anem a buscar el sí que ens ha de donar una nova vida com a poble que creu en la vida i en les possibilitats que la vida sempre obre. Vivim gràcies a les impossibilitats predites que no es van complir, escrivia Marina al seu article. Així és. La història de la humanitat és plena de murs que semblaven impossibles de saltar. No eren il.lusos, els qui van franquejar-los. Simplement van gosar creure en les seves possibilitats de fer-ho. Aquestes forces són inexauribles perquè surten de la vida mateixa, només cal beure d’aquestes fonts.

(article publicat al Diari de Vilanova, 16 de gener de 2014)

Ajustant-se als limits i explorant els límits

Experimentem desitjos duals, vivim en aquesta tensió. Per una banda sentim que hem d’ajustar-nos als límits que la vida ens imposa i per l’altra volem explorar els límits. Un exemple a ran de terra. Els desitjos del nostre paladar a vegades van en contra del nostre estòmac o del nostre fetge. L’ideal és el desig de salut que ens hauria de portar a harmonitzar el desig del paladar amb els límits dels païdors. De res massa, deien els savis antics. Però com que els límits també s’han d’explorar, això forma part de la naturalesa humana, alguna vegada tenim mal d’estòmac, o el que sigui. I així anem aprenent que hi ha miracles, que la jugada ens pot sortir bé malgrat temptar la sort , però això no és el normal sinó l’excepcional…, que també existeix!

(fotografia presa a Santorini, setembre del 2013)