Els llibres i la seva ànima

En una de les seves glosses, María Zambrano parla dels llibres com a éssers vivents, fins i tot dotats d’ànima, de vibració, de pes, de número, de so. És la seva percepció, que alguns també compartim. Una percepció basada no només en la fisicitat dels llibres, ja que sinó no els veuríem –sentiríem- com a éssers vivents. Els llibres dels quals parlem no són llibres per omplir uns prestatges o moblar les parets, sinó llibres llegits, llibres estudiats, pensats, treballats, viscuts.

L'hora dels pobles

Amb el bombardeig mediàtic, amb la deshonestedat intel.lectual i amb les invectives que alguns llancen en contra de les legítimes aspiracions de sobirania de Catalunya, però sobretot amb els espantalls amb què cada dia se’ns amenaça, moltes persones s’interroguen pel camí que s’ha iniciat des de la colossal manifestació ciutadana de l’Onze de Setembre. Que, és evident, tant demanava una resposta política d’alt nivell com un compromís a dur-la a terme. I això és el que marca les campanyes electorals dels partits, en un sentit o en un altre.

Ho afirma la ciència física, i també la ciència històrica: a tota realitat, per revessa que es presenti, quan li arriba el temps li arriba el temps, com ja es diu al llibre de Cohèlet o Eclesiastès (3, 1-8). Així, un bon dia, i també per a sorpresa de molts, va caure el mur de Berlin amb tot el que aquest fet té de real i de simbòlic per a Europa. Roma, un dels grans imperis de l’antiguitat, corromput i decadent es va dividir i al final va desaparèixer. La mateixa sort han corregut altres imperis, inclòs l’espanyol amb les successives pèrdues de les colònies.

Els pobles, com les persones, tenen la seva hora. I com que l’hora no la sap ningú cal estar preparats per quan passi el tren. Moltes són les persones i entitats, del passat i del present (penso en l’Assemblea Nacional Catalana, les Plataformes per la Independència i tantes d’altres), que han treballat per tenir la casa a punt. L’Onze de setembre passat, mentre avançava per la Via Laietana, recordava amb gran enyorança Jordi Llimona, que just aquell dia feia 13 anys de la seva mort. L’any 1993, Jordi Llimona va publicar L’hora dels pobles (Edicions 62). En la dedicatòria, va escriure amb data 19 de novembre: A tu, Teresa, perquè entre somni i somni arribem al gran somni de la nostra plena llibertat.

Jordi Llimona, caputxí que es proclamava catalanista de pedra picada, i que va pertànyer a aquell socialisme dels primers temps de la democràcia, avui fagocitat, escriu al pròleg del seu assaig: Aquest llibre és un al.legat a favor de les nacions sense Estat. No sols n’afirma la identitat nacional, sinó també el dret a una estructuració política pròpia i a una personalitat jurídica reconeguda pel dret internacional…

L’hora dels pobles, de Jordi Llimona, llibre de referència en el seu camp, sembla escrit ahir mateix i fent pinya amb amb la munió de llibres recents que proposen, amb cristeris contrastats, vies de sortida a una dependència que ens limita en tots sentits. En el capítol titulat: Objectiu final, escriu Llimona: El nostre objectiu polític, doncs, és i ha de ser Catalunya. La nostra nació constitueix la primera finalitat política dels catalans quant a catalans. L’estructura política que serveixi aquest objectiu i els mitjans per assolir aquest objectiu, formen part d’una altra qüestió que serà tractada al seu temps. Tot té el seu temps, i el temps ha arribat.

Catalunya ha estat, i és encara, sistemàticament negada com a subjecte de dret. És precisament des d’aquesta realitat negada d’on ara parteixen amb vigor i amb sentit de justícia històrica les aspiracions sobiranistes. S’ha engegat un procès democràtic cap a un Estat propi, l’estructura necessària per donar-li el cos polític del qual parla Llimona. Fins i tot si no es tinguessin en compte els greuges de tota mena que pateix Catalunya –el seu poble en conjunt, pensi cadascú el que pensi, tots som tractats amb injustícia evident-, el per què es vol un Estat propi és obvi: Catalunya és una nació, i europea, que té dret a la plena llibertat.

(article publicat al Diari de Vilanova, 23 de novembre de 2012. La foto està presa a la manifestació del dia Onze de Setembre de 2012)

Escriptura i filosofia

L’escriptor o l’escriptora pot ser, i ho és sovint, un contador d’històries.

No em sembla una definició completa. I és que tal com jo entenc l’escriptura (en la qual també hi contemplo una recerca de la bondat i la bellesa), aquesta és una disciplina veïna de la filosofia, si és que no és també una forma de filosofia.

En la meva experiència lectora, he comprovat sovint que els bons filòsofs són també bons escriptors, i que els bons escriptors són també bons filòsofs.

(a la imatge, casa del Bocaccio a Certaldo, juny de 2012)

Resiliència

Aquests dies, i davant d’unes eleccions històriques com les que som a punt de dur a terme, penso en la capacitat de resistència que podem arribar a tenir i a necessitar, algun cap de llista per descomptat, però també la gent que volem decidir el nostre futur com a nació. És clar que partim de considerar la nació com a subjecte de dret, i això és precisament el que es vol negar, l’estat espanyol l’ha negat sistemàticament, fos quin fos el règim imperant, des de fa tres-cents anys. Perdre una guerra (els aliats anglesos ens van deixar ben penjats a canvi de Gibraltar) no vol dir no tenir raó: hi ha molts exemples històrics de raons massacrades a sang i foc. Ara: mirant endavant, i en ple segle XXI, podem preguntar-nos per què aquí hi ha tants ‘demòcrates’, dins i fora del territori català, defensors dels drets de tots els pobles menys el del poble de Catalunya.
(foto feta l'Onze de Setembre de 2012)      

Potències espirituals

En el nostre viatge a Madrid i Salamanca d’aquest estiu passat vam visitar, com sempre fem, moltes llibreries de vell. Hi ha immensos tresors en paper imprès que es troben en aquests establiments! En una llibreria de Salamanca vaig trobar un títol que em va cridar molt l’atenció: Capacidad de sufrimiento en los espíritus superiores, de Roberto Molina, premi nacional de literatura, un autor que jo ignorava completament. El llibre és de 1955. El vaig llegir amb interès perquè sempre he cregut que l’esperit es fa superior a base de mantenir l’ànim i la dignitat davant les dificultats. Les dificultats i el dolor, ja sigui físic o moral, ens posen a prova. L’autor parla de Sòcrates, Teresa de Jesús, Cervantes, Fray Luis de León i d’altres personatges que, com al mateix Molina, jo desconeixia.

Roberto Molina, amb un llenguatge molt de la seva època, això sí, parla de les potències espirituals de l’ànima, potències que avui dia, com la mateixa noció d’ànima, sonen a música antiga, desfasada a ulls d’un cert progressisme de posa i buit com la closca d’una nou. Jo continuo creient en l’ànima potser perquè me la sento ser i no puc deixar de creure en allò que sento viu dins meu. I crec en aquestes potències que tots hi tenim. És potestat de cadascú ennoblir-se. Per molt restrictives que siguin les circumstàncies exteriors, tenim aquesta llibertat, no hi excuses, em sembla, per a la baixesa.

La ferida lluminosa, s.l.

El dia 29 de novembre, a les 7 de la tarda, s'inaugura l'exposició amb un títol d'inspiració sagarriana que hem dut a terme un grup d'artistes autoanomenat La ferida lluminosa, s.l. Som els artistes plàstics: Rufino Mesa, Adelaida Murillo, Dolors Puigdemont, Assumpció Mateu, Rosa Cortés, i les escriptores Glòria Bosch i servidora. Es tracta d'una experiència creativa que esperem que sigui del vostre interès. L'any passat la vam dur al Museu de Valls, ara la podreu veure a l'Espai Betúlia, que molts coneixeu. Sereu molt benvinguts/es!

Sobreamor

Per haver viscut sobreamor, si bé dirigit a persona profana*, em van commoure d’una manera reveladora els Poemes sufís de Rumí, publicats per Hiperion l’any 1988. Encara em veig llegint un vers d’aquell llibre, i tradueixo: Quan retires el teu rostre, la lluna s’enfosqueix de dolor… Semblava que el vers anés directament al cor del dolor del qual encara podia sentir-ne el batec, tot i els anys que ja havien passat. Prou sabia jo que el gran poeta místic es dirigia a l’amor de Déu, però m’identificava amb aquell sentiment de desolació. Alguna cosa té de sant, l’amor d’una noia de vint anys que creu en l’amor com una cosa santa.

Hi ha un aforisme sufí que afirma que el savi ho és per a tot el món. D’aquí ve que poguem sentir com a veritables paraules llunyanes tant geogràficament com temporalment. Rumí deia amb paraules clares sentiments que jo havia sentit: Barreges el verí amb el sucre, no ho facis…

Un llibre meravellós, amb el títol de Sobreamor (Obrador Edèndum), ha vingut a augmentar la lleixa on des d’aleshores he anat aplegant textos que expressen aquest amor abundant, total, com el de la beguina Hadewijch d’Anvers quan escriu: Si l’Amat de l’amor només donés allò amable/ el seu amor no seria complet.

Devem Sobreamor, que l’estudia en l’obra d’Ausiàs March, Ibn Zaydûn, Ibn Arabî i Ramon Llull, a Jad Hatem, professor de filosofia i literatura a la Universitat Saint Joseph de Beirut. La traducció al català d’aquest treball escrit en francès és de la romanista i professora de la Universitat Rovira i Virgili, Elena de la Cruz Vergari.

En el seu text d’introducció, el professor Jad Hatem escriu que el terme sobreamor, extret de Ramon Llull i reprès per Ausiàs March, designa un amor excessiu que comporta sobredolor. El sobrecreix, però, es manifesta en la intensitat de dues línies divergents, escriu el professor Hatem: l’una és la que porta el desig cap a l’absolut i la follia; l’altra és la que origina l’amor pur. En el seu assaig, el professor Hatem ens fa veure com s’entrecreuen aquestes dues línies en les eminents figures esmentades més amunt pertanyents a la poesia i a la filosofia andalusina i catalana.

El sobreamor és lliurament pur i tendeix a enlairar-se, escriu Jad Hatem. Cerca un límit que li calgui superar. I esmenta Ausiàs March, quan diu que el seu subjecte és un “extrem amador”, a “tot extrem posat” a causa de l’amada. I aquí és on anem entenent els extrems de l’amor profà quan a causa de l’amor pur tendeix a enlairar-se, a fer-se sagrat.

Cal considerar, com Ibn Arabî, l’amor com una religió? Una lectura moderna ens portaria a considerar l’amor no tant com una religió en els termes que s’entén la religió, sinó com una forma d’espiritualitat. La concepció moderna de l’ésser humà ja no separa el cos de l’esperit. Per tant, es tractaria d’estimar de manera que aquest impuls ens portés a encarnar l’esperit tot espiritualitzant el cos.

Hadewijch d’Anvers, segons com tan pròxima a la concepció sufí de l’amor, intuïa aquesta crida íntima: L’ordre que em dóna Amor/ llança el meu esperit a l’aventura:/ alguna cosa sense forma encara…Així, Amor es materialitza en el mateix amor que es llança a estimar sense perquè, però que clarament se sent. Amor pren totes les formes possibles. Ibn Arabî ho diu d’aquesta manera: El meu cor ha esdevingut capaç de rebre qualsevol forma: una pastura per a gaseles o un convent per a monjos.

• La crisàlide, Teresa Costa-Gramunt (Pagès editors, 2002)
• Article publicat a L’Eco de Sitges, 26 d’octubre de 2012