Do espontani i treball

Podem pensar que el do espontani és una gràcia, i ho és perquè s’experimenta així, perquè apareix tot d’una. Ara bé: perquè el do espontani aparegui és precís estudiar, meditar, treballar. El fruit, no sorgeix de la terra adobada, regada, treballada?

El centre

Ens maregen amb la crisi, ens maregem amb la crisi. Giravoltem, ens fan giravoltar. Fins a un cert punt. Provem de mantenir-nos en el centre, en aquest punt d'equilibri -d'harmonia!- entre el món interior i el món exterior. El món mana fins a un cert punt: el centre de nosaltres mateixos. En aquest centre hi ha el regne que no és d'aquest món, precisament.

Ser dins

Quan escric un arbre o un bosc, sóc un arbre, sóc el bosc. Per a mi sempre és així: em fico dins del que escric per sentir-lo. Tant hi fa que tingui l’arbre o el bosc davant, o imagini l’arbre o el bosc. Igualment sóc dins.

Notícia de Felip Teixidor

Després de més de trenta anys de la mort de Felip Teixidor Benach (Vilanova i la Geltrú, 1895 – Ciutat de Mèxic, 1980) què en sabem? Teixidor és un d’aquells vilanovins que, per causa de l’exili, econòmic o polític, van haver de desenvolupar la seva vida professional lluny de casa, tot i que mai, mai, no va oblidar els seus orígens, com es posa de manifest en la lectura del llibre El que em va dir Felipe Teixidor, home de llibres (Pagès editors, 2011).

El meu pare era d’origen molt humil, però es va casar amb una dona de molt bona família, per bé que totalment arruïnada: de “Cal Benach”, com es deia de les cases principals. La família de la meva mare era d’un poble molt interessant que es diu Vilanova i la Geltrú, proper a Barcelona. Jo vaig néixer a Barcelona l’any 1895, però em considero del poble de la meva mare perquè hi vaig passar part de la infantesa, períodes de vacances i llargues temporades ja essent adult. Vilanova era un poble que tenia molt contacte amb Amèrica, amb Cuba específicament. L’anomenaven “L’Havana Xica”…

Aquesta publicació d’història oral (primer publicada a Mèxic i ara en traducció al català a càrrec de Roser Carol i Àlvar Valls) és el resultat d’unes entrevistes que va dur a terme l’any 1979 una aleshores jove Claudia Canales, doctora en història per la Universidad Nacional Autónoma de México. En dóna els detalls en un pròleg que posa els lectors en antecedents del personatge entrevistat, l’enorme significança que va tenir don Felipe Teixidor, com li deien, en la vida cultural, política i econòmica de Mèxic des de l’ any 1919 que hi va arribar fins a la seva mort.

Felip Teixidor va tenir un paper molt important en el Mèxic sorgit de la Revolució. A ell es deu, entre altres coses, l’organització de PEMEX (Petróleos Mexicanos), que li va encarregar el mateix president Lázaro Cárdenas. Però també va ser un gran bibliòfil, editor i també escriptor. Entre els seus llibres hi ha Ex-libris i Bibliotecas de México, 1931. D’aquí l’enorme interès que té descobrir Felip Teixidor per tal d’incorporar aquest nom a la plèiade d’homes i dones destacats de Vilanova i la Geltrú.

Alguna notícia en teníem, però, de Teixidor, per la seva vinculació amb el pintor Rafael Sala, del qual va ser molt amic. Sala va morir als trenta-sis anys i Felip Teixidor es va casar amb la seva vídua, Montserrat Alfau, l’entranyable Monna, com li deia tothom: El meu matrimoni amb la Monna va ser una cosa tan sincera, tan natural. El matrimoni va tenir dos fills: Felipe, que va morir a l’edat de set anys, i Antonio, que es va fer frare de la Trapa i va morir l’any 1996. En conèixer la seva mort, Claudia Canales va decidir rescatar del Archivo de la Palabra les entrevistes fetes a Felip Teixidor perquè la figura de Felipe Teixidor sigui coneguda pels catalans moderns, com escriu al pròleg del llibre Miguel León-Portilla.

No vaig tornar a Catalunya fins a l’any 1955, després de trenta-set anys de no veure la meva antiga pàtria –declarava Teixidor-. A Catalunya no cal dir-ho, vaig visitar el meu poble. Hi vaig arribar amb el cotxe i en primer lloc vaig anar a la casa pairal de la família, que, per descomptat, ja no era nostra (...) Durant aquest viatge vaig sentir no la tragèdia, però sí la nostàlgia de l’emigrant, paraula que quasi ja no existeix però que a mi m’agrada molt (...) La paraula catalana adéu és molt bonica. En el meu cas era una nostàlgia doblement nostàlgica, si es pot dir així, perquè tornar-hi ja no era el mateix, m’entén? És molt dífícil tornar…

(publicat al Diari de Vilanova, 27 de gener de 2011) 

Consciència

Observo: els infants petits fan les coses pel gust de fer-les. El resultat? Això interessa als grans, a ells em sembla que no. Construeixen castells perquè els fa gràcia posar les peces una damunt de l’altra i quan s’ensorren, riuen i tornen a començar. No sembla que vulguin posseïr-los. Nosaltres ja no podem obrar com els infants, sigui perquè estem atrapats per l’egoisme o per instint de possessió, i benignament perquè tenim consciència, o n’hauríem de tenir, respecte dels efectes de les coses que fem.

Els contes de l'àvia Maria

Hi ha un món que és fet d’històries. Les explica la gent, tant si són la veritat estricta com si són inventades en part, tant hi fa: les paraules les fan veritables en aquest altre àmbit que en diem literatura oral o literatura escrita. La meva àvia materna, l’àvia Maria, ens explicava les històries de la Conxita i el Manel. La Conxita no sé si existia, el Manel sí, i sembla que tenia un cafè de poble. L’àvia inventava per a nosaltres, els seus néts, històries de la Conxita i el Manel. Eren divertidíssimes. No s’assemblaven per a res als contes tradicionals, ja que eren tretes de la realitat ambient que la meva àvia transformava amb la seva imaginació. Fins i tot alguna vegada reconeixíem algun escenari, o algun dels personatges que hi feia sortir… Això ens agradava d’allò més! Potser per aquest motiu sempre he cregut que es necessita força imaginació per escriure el real sota diverses formes. Amb la fantasia, sens dubte un bon ingredient, potser hi ha el perill d’allunyar-se massa de la realitat. En canvi, la imaginació, una potència de la ment, fruita sempre en el treball de transmutar tot el que passa pel seu atanor deixant l’essencial.
(extret de La capsa verda)

Llibres d'autors catalans en institucions estrangeres

“A Liverpool no es pot dir que els llibres catalans siguin abundosos, però tampoc es pot dir que hi manquin. A la biblioteca de la Universitat, o Tate Library, fundada pel mateix fundador de l’esplèndida Tate Gallery de Londres, es poden trobar alguns dels nostres autors medievals i alguns de moderns, entre altres Llull, amb les seves obres completes, i Verdaguer, fent costat amb Mistral (…) i Víctor Balaguer (…) i Eugeni d’Ors…”
Aquest apunt de dietari de Ferran Soldevila a Hores angleses (llibre recentment editat per Adesiara) està fet el curs 1926-1927, el primer dels dos cursos que el gran escriptor i historiador va passar a la Universitat de Liverpool fent de lecturer in Spanish.
En efecte. És una sorpresa per a la majoria d’escriptors catalans –parlo també dels actuals i per experiència pròpia- trobar-se amb les seves obres, o part de les seves obres, en institucions estrangeres. I és molt possible que no les trobin a cap universitat espanyola… Aquest fet respon a un estadi civilitzatori propiciat per l’apertura mental i el respecte a la diferència que posa en valor de manera justa allò que val la pena de conèixer perquè aprofundeix en la percepció pròpia i global del món.

(a la foto, vista d'un parc anglès, a l'estiu)

Harmonia entre ciència i creences

Podem imaginar-nos com una ceba. Les cebes tenen moltes capes, i cada capa podríem considerar-la com un cos que embolcalla l’altre, com les nines russes.

El primer cos és el físic, compost de matèria orgànica. Després vindria el cos de la sensació i de matèria més fina, tot i que no tan fina com la del cos emocional que ve després. El cos mental és finíssim, tot i que encara estem parlant de cossos subtils. L’interior de la ceba, però, és buit! Podem imaginar aquest buit com l’espai de l’esperit, tot i que l’esperit impregna també tots els altres cossos… Aquí és on les ciències i les religions i creences sobre la naturalesa humana es toquen.

(imatge d'hàbits de monjo, presa a Escaladei l'estiu de 2006)



L'infant i el món

Els ulls, com una finestra.
El món és més gran,
i la nena el busca per tots els camins,
marinera en una mar d’ales blanques.
L’horitzó, infinit,
ara es bressa a la falda dels pares.

(Poema dedicat a la Carla.
A la fotografia: una parella anònima a la platja de Sitges, un matí de sol)

Traduir poesia

Traduir poemes és una tasca sempre aproximada, és molt difícil reproduir la música i el ritme dels versos, ja que cada llengua és un món. No obstant això, el traductor, essent fidel a les paraules també procura reflectir aquella musicalitat i ritme interns que fan del poema poesia.

(Us heu fixat que molts poetes traduïm altres poetes? A més del pur goig de fer-ho per afinitat al/la poeta traduït, crec que és perquè som conscients de la dificultat de la traducció del nostre propi treball poètic)

L'obstacle que estimula

“El treball de cada dia, fet a les palpentes, dòcilment, amb paciència pura i l’obstacle que estimula el fervor com a lema…”, escriu Rilke a Clara Westhoff, la seva dona, el 16 de setembre de 1907 a la ciutat de París. L’obstacle que estimula ens fa anar més enllà no de les nostres possibilitats sinó del que som capaços de veure. La creació sempre és un misteri.

(a la fotografia, Rilke i Clara Westhoff)

Cartes

Hi havia un temps que les cartes trigaven dies a arribar al seu destí. Rainer Maria Rilke, que va escriure moltes cartes a la seva vida, que necessitava escriure-les, comença una carta a la seva protectora, la princesa Marie von Thurn und Taxis, escrita des de Ronda el 17 de desembre de 1912: “Llangueixo esperant una carta seva, estimada amiga. Sens dubte, la carta em busca només Déu sap per quins camins…”
Ara, a través de la Xarxa, les cartes-missatge arriben en segons. Rilke, que era molt impacient, ho hauria agraït. Però em temo que les cartes no haurien estat les mateixes, tan meditades i profundes, ja que la distància i la immediatesa són coordenades temporals tan diferents.

L'Anunciació

Quan vivia a prop de la Sagrada Família, des de la galeria on estenia la roba i que donava al petit estudi on tenia la taula de dibuix, cada dia escoltava les campanes que des del Temple anunciaven l’Àngelus. Aturava el meu treball, i com els pagesos d’abans feia uns minuts de contemplació. Des d’aleshores sempre he pensat que si hagués de fer una col.lecció de pintura, faria una col.lecció d’Anunciacions. L’escena de l’àngel Gabriel anunciant a Maria la concepció d’un fill de l’Esperit que s’encarnarà a través d’ella té en mi un efecte colpidor. En una atmosfera de silenci i de recolliment, l’actitud de Maria es serena, tot i que intueix el que li espera. No obstant això diu que sí, que es faci la voluntat de l’Altíssim, que en un sentit més enllà de la creença religiosa vol dir un sí a la Vida. Tal com la iconografia clàssica ens l’ha presentat, en aquest quadre hi ha sempre un llibre. Per una banda el llibre informa de l’acompliment de la profecia segons les Escriptures. Per l’altra banda indica que Maria era una dona culta, educada al Temple en les coses sagrades.

(detall de l'Anunciació de Bernat Martorell, cap a 1445-42)

Després de l'hivern, la primavera

La primavera, en sentit literal, correspon a una estació de l’any, a l’equinocci que arriba després del llarg temps d’hivern, quan tot sembla que reposa, o simplement hi ha aparença de mort. Aparença, perquè la vida s’esdevé a diversos nivells invisibles, fins i tot a nivell físic.
Com que la primavera estacional esclata després de l’hivern, la primavera en llenguatge metafòric significa renovació. Més enllà d’aquest significant podem dir renaixement o resurrecció si ens referim a estats encara més complexos de la vida, ja sigui que es donin a nivell mental o espiritual.
En aquests darrers temps s’ha parlat i es parla encara de les primaveres àrabs quant a moviments polítics i socials en aquests països. I es parla també de brots verds per indicar tímides creixences o recuperacions en el camp econòmic.
És evident que estem al llindar d'alguna cosa que ha de venir. Així doncs, la primavera es presentarà d’un moment a l’altre. Quan li toqui segons el calendari, però també des d’un punt de vista històric. La tindrem perquè sempre l’hem tinguda, la vida es manifesta de manera cíclica. Arribarà, doncs, la primavera històrica, no sabem quan, i la consagrarem perquè ens omplirà el cor de joia després d’haver sofert tantes pèrdues i haver fet tants dols. Per aquest motiu, que en gaudeixin i siguin agraïts els qui puguin viure aquesta primavera, tot esperant que hagin après dels nostres errors i superat les tendències egoistes. La vida té continuïtat més enllà de nosaltres. La vida, que conté tants hiverns, conté també les primaveres que els segueixen i no només en sentit físic sinó també espiritual.  

Creació de la realitat

Les ciències, valuoses per l’aportació que aporten a la comprensió de la realitat, es queden lluny de la realitat, ja que la realitat és la vida en totes les seves manifestacions, des de les més materials fins a les més subtils. Són les realitats subtils les que escapen a les formulacions tancades. És per aquest motiu que les ciències modernes ja admeten, per exemple, que creem ‘una’ realitat cada vegada que fem una tria. Això no ho pot mesurar la física, no es pot pesar en cap balança, i, no obstant, la nostra decisió té pes en el nostre entorn… És fascinant!

L'ombra

En avançar la tarda
l’ombra s’allarga,
no ets pas tu qui creix.
O sí,
si el que el s’allarga
són els records
que es nodreixen de tu.

(la fotografia està presa al vell cementiri de Weimar a l'estiu de 2010)

Record de Cuba

Un amic ha fet un viatge recent a Cuba. Jo hi aniria sovint: els climes càlids m’atrauen, el meu cos nascut abans de temps agraeix les incubadores ambientals. Però l’atractiu de Cuba va per una altra banda: és un atractiu de signe cultural. En part ho vaig escriure a Estampes de Cuba, després del primer viatge, el desembre de 1998.

Recupero llibres sobre Cuba de les lleixes com ara Tierra madre. Reportaje de un viaje a Cuba, de la sociòloga italiana Gabriella G. Paolucci. En un dels apunts recull l’opinió d’una dissident, “María Elena”, que, entre altres afirmacions saboroses, diu sobre el caràcter cubà: “Los cubanos esconden una sabiduría propia y no tienen necesidad de leer: ya saben todo. No necesitan viajar porque ya han visto todo. Los cubanos forman un pueblo elegido… por ellos mismos.”

Els cubans llegeixen i es formen, i és un poble amb un alt grau d’autoestima, malgrat les circumstàncies adverses actuals i passades, ja que el poble cubà ha estat i és un poble molt sofert. Ara bé: “María Elena” té raó: fins i tot les persones més senzilles sembla que ho sapiguen tot, tenen una saviesa natural que deu sortir precisament de l’humus d’aquesta terra mare que és Cuba per a ells. Els cubans són molt nacionalistes, tant com els nordamericans, que ho són en el mateix grau. Es fan d’espill mutuament. I això no depén tant dels orígens (el poble cubà és mestís) com de la voluntat de ser el que són.

(la foto de la portada del llibre la vaig prendre a la ciutat de l'Havana)

El jo com a sentinella

Quan estudiava psicologia (vaig estudiar-ne uns anys pel gust d’aprendre’n, ja que la meva formació bàsica és de Belles Arts), el doctor Portuondo –un cubà exiliat que s’enyorava molt de Cuba- sempre ens advertia que si una afectivitat d’alta temperatura ens podia enganyar sobre els nostres sentiments, també la ment ens podia portar pel pedregar i fer-nos creure el que nosaltres volguéssim. Em va quedar gravat. Tant que sempre observo amb detall els moviments d’una cosa i l’altra per veure on sóc jo debò, entés el jo com a eina de discerniment i consciència.

Ahir, a La Contra de La Vanguardia, Petter Johansson, filòsof i neurocientífic, deia en una frase titular que ‘justifiquem les nostres decisions a posteriori’. És el mateix que ens venia a dir el doctor Portuondo. I sembla que només un 20% de persones s’adona de com ens enganyem i com justifiquem els nostres propis enganys. En aquestes circumstàncies, el jo ha d’exercir de veritable sentinella.

(a la fotografia, fragment de l'estupa del monestir budista tibetà Sakya Tashi Ling, del Garraf)   

Creació artística

En el camp de la creació artística –incloc la literària- fer el que un/una sent i creu que ha de fer sense trair-se s’ha tornat difícil, ja que sembla que mana el mercat i l’espectacle. Crec que aquesta manera de fer ha de ser defensada amb fermesa, no per heroisme sinó per coherència. Si un/una deixa de ser qui és, què li queda? L’art es nodreix del més profund de l’ésser i es dóna a través del més profund de l’ésser.

(a la fotografia, El jardí del poeta, pintura d'Alexandre de Cabanyes, Museu de Montserrat)  

L'esfera lluminosa

Ho he dit en tantes ocasions: Vaig viure una època daurada amb els amics del ‘grup’, que dèiem. Però una època daurada també comporta dolor. Em vaig enamorar d’un noi del ‘grup’ de manera romàntica –em sembla que no hauria pogut fer-ho d’una altra manera- i el calvari que va suposar aquesta relació el vaig escriure figuradament a La crisàlide. No obstant això, aquest va ser un temps de vida intensa que ha deixat en mi una petja profunda.
Entre les felicitacions d’aquestes festes he rebut la d’uns amics ben estimats del ‘grup’, l’Hèctor i la M. Dolça, una parella amb la qual ens hem anat escrivint. M’informen que per aquests mateixos dies han acomiadat un dels integrants d’aquella colla de joves, en Jordi Romea de Larrocha, nebot de la gran pianista. El cor em va fer un sotrac que encara em dura, com vaig estar força temps pensant en la mort sobtada de l’Anna Maria Balil, que va ser exercir d’oncòloga amb tanta capacitat professional com generosa, i confident en tantes converses metafísiques d’aquell temps.
És clar que anem fent anys, jo seixanta el març passat. I la mort, veïna de la vida fins a confondre-s’hi, és una amistat que no refuso pas. Però la mort dels amics em provoca un enyorament difícil d’explicar fins que incorporo el seu record en una esfera lluminosa, la dels meus morts, que m’acompanya allà on vaig.
(extret de La capsa verda)