En el camp de la creació artística –incloc la literària- fer el que un/una sent i creu que ha de fer sense trair-se s’ha tornat difícil, ja que sembla que mana el mercat i l’espectacle. Crec que aquesta manera de fer ha de ser defensada amb fermesa, no per heroisme sinó per coherència. Si un/una deixa de ser qui és, què li queda? L’art es nodreix del més profund de l’ésser i es dóna a través del més profund de l’ésser.
(a la fotografia, El jardí del poeta, pintura d'Alexandre de Cabanyes, Museu de Montserrat)
Ja fa molt de temps, amiga meva, que impera el lletgisme en art, i el lloen tots els pseudoprogres i els seus acòlits.
ResponEliminaNo podem nedar sempre contracorrent, i així ens anem refugiant al fons dels nostres cors, esperant temps millors que potser no arribarem a veure.
Com m'agrada aquest quadre! Em fa pensar en els jardins de Rusiñol. Encara és així el jardí del poeta? Això que dius de l'art, em sembla que val per la vida, en general: no podem ni hem de voler deixar de ser qui som.
ResponEliminaEl jardí està pràcticament igual...
ResponEliminaAbraçades, amigues