Rosa de gener

Avui, dia 4 de gener, fa molt fred. Però ella, la rosa de gener, resisteix. M'admira la seva bellesa fràgil, sense por. Encomana serena alegria. El jardí s'omple d'ànims.

Cap d'Any, bon Any!

Dues imatges: la taula del sopar de Cap d'Any i la de la festa del moment del traspàs de l'any 2016 al 2017. Gràcies, Anna Ruiz i Pere Martí per la vostra hospitalitat!

Bona entrada d'Any 2017

Tanqueu un moment els ulls i visualitzeu aquesta plàcida i lluminosa posta de sol (17.31h.), l'última de l'any 2016 que aquest nit de Cap d'Any deixarem enrere. El mateix sol sortirà demà matí (8.17h.), el primer dia de l'any 2017. Que tingueu una bona entrada d'Any 2017! 

Banyem-nos amb la llum del sol de ponent i de llevant, necessitem la llum del discerniment per obrar no segons els nostres desitjos, que poden estar equivocats o mal enfocats, sinó en la direcció del que ens convé a nosaltres i a la humanitat sencera. Des d'aquest espai virtual, impensable tan sols unes poques dècades, us envio una abraçada fraterna com si fos una postal d'altres temps.

Zambrano i el naixement

Hem celebrat Nadal, data simbòlica del naixement de Jesús. La celebració ens ha convocat al voltant d’una taula familiar o d’una taula amical. També ens ha invitat a la meditació sobre el fet mateix de néixer, que no es limita pas a un dia concret, tot i que en celebrem els aniversaris.

Néixer és un fet tan quotidià biològicament parlant com extraordinari per a la consciència si el contemplem en la seva dimensió metafísica. Al seu llibre autobiogràfic, Delirio y destino, escriu la filòsofa María Zambrano, i tradueixo: I cada vegada que es neix o reneix, i encara en el fet d’anar naixent cada dia, s’ha d’acceptar aquesta ferida en el ser...

D’entrada al món som éssers ferits. I entrar de ple a la vida, a la llum del dia, donar-nos a llum en la comprensió de la vida, és com un despreniment d’un estat de foscor, somni o inconsciència: el famós Paradís al qual es vol retornar perquè allà res no ens fereix, no com la vida que és una ferida oberta. És per aquesta ferida, però, és per aquesta escletxa oberta per on passa la llum de la comprensió de la nostra humanitat dolosa. Res no se sap en profunditat si no és per aquest dolor que mossega la carn mortal, és en aquest sentir-se fendir la carn mortal que l’ànima desperta, és a dir, neix o reneix a la seva veritable dimensió.

Aquell a qui van posar el nom de Jesús va néixer com un infant qualsevol, però la seva vida és extraordinària quan la contemplem en la seva dimensió espiritual, arquetípica. La seva passió, mort i resurrecció pot ser vista com el que podem fer amb les nostres vides tot acceptant la nostra condició humana, la ferida en el ser, com diu Zambrano. Aquesta ferida, però, pot transformar-se en una ferida lluminosa quan l’ànima desperta a la comprensió del nucli de la vida. Entrar de debò a la vida és descobrir-se sent en la plenitud d’aquest instant. Bona entrada d’any 2017.

(article publicat al Diari de Vilanova, 30 de desembre de 2016. A la imatge, l'àngel del pessebre napolità de casa).

Màgic Tió de Nadal

La meva néta de cinc anys obrint un dels regals del màgic Tió de Nadal. Per tradició familiar ho fem el dia de sant Esteve, aquest any a casa la meva mare.

Bon Nadal

Amb una imatge del Naixement napolità de casa us desitjo Bon Nadal!

Nadala 2016

Avui, en el quart diumenge d'Advent, en la porta ja del Nadal, us envio la nostra felicitació amb els millors desitjos de pau i bé.

Les nadales, tema de col.leccionisme

Aquí teniu una imatge d'algunes de les meves felicitacions de Nadal, o nadales. Aquesta petita col.lecció forma part d'una exposició més àmplia: Les nadales, tema de col.leccionisme. Inaugurada el passat dissabte, dia 10 de desembre, la mostra es podrà visitar fins al 8 de gener de 2017 a la seu de la Penya Filatèlica de Vilanova i la Geltrú. Val la pena. S'hi apleguen nadales d'oficis, ja sabeu, el carter, el sereno, l'escombriaire, etc., les típiques nadales per felicitar parents i amics, i, encara, nadales personals, il.lustrades per artistes, moltes, sens dubte, són obres d'art.

Rituals

Tenim necessitat de rituals. Tenim necessitat de transcendència malgrat el materialisme rampant que ens envolta. Històricament, les religions tradicionals fornien rituals, formes simbòliques per viure la transcendència, la vida de l’esperit, dins d’un marc. Les societats antigues eren més petites i tancades. Ara, en les nostres societats obertes i laiques, les religions són cosa privada, però en l’àmbit públic han quedat rituals als quals se’ls dóna un sentit o altre, depèn dels celebrants.

     

Hi ha necessitat de ritual per celebrar les fites del cicle de la vida.  Aquesta sacralització dels fets importants de la vida humana ve de molt lluny, tal com creu l’arqueòleg i paleoecòleg Jordi Rossell, que afirma: la ritualitat i el simbolisme no són patrimoni exclusiu de la nostra espècie i es remunten a l’origen del gènere Homo. Els neandertals enterraven de forma cerimonial els seus morts.

     

Hi ha necessitat de ritual, com el que ara es manifesta en la forma com celebrem el Nadal, per exemple, es cregui o no en el motiu de la celebració, que és el naixement d’un déu encarnat. El ritual del Nadal respon a aquesta necessitat que en l’àmbit del domèstic agafa forma de reunió familiar, de comunió al voltant d’una taula ben parada i de festejar els assistents amb regals, sobretot als infants de la família, ja provinguin del tronc de Nadal o Tió, ja provinguin de l’arbre de Nadal o del Pare Nadal, o ja sigui que es mostri en la posterior festa de l’Epifania o dels Reis Mags, o tot alhora, i visca la festa.

     

Festa del sagrat, que quedi clar, encara que la celebració sigui laica, sense cap lligam amb el seu origen religiós. Ignorar aquest sentiment del sagrat de l’existència seria com ignorar una part de la nostra condició humana. Encara que no creguéssim en res de res, els rituals vindrien a ser una manera de celebrar, amb un petit o gran gest, la gratuïtat de la vida, i de la vida que ens sosté. Almenys creure i celebrar la vida.

(Article publicat al Diari de Vilanova, 2 de desembre de 2016. A la imatge, una fotografia d'un dels altarets de casa)

Dibuixar és descobrir

"Per a l’artista dibuixar és descobrir", escriu el crític d’art John Berger al seu recull d’assajos i cartes Sobre el dibuix (Viena Edicions) en l’excel·lent traducció de Marta Pera Cucurell. El llibre s’acompanya d’il·lustracions que il·luminen el discurs del mestre.

 

John Berger sap de què parla, ja que pinta i dibuixa. "Per a l’artista dibuixar és descobrir", sí, i és tan exacte també des de la meva experiència. És la sensació que tinc cada vegada que traço una forma damunt el paper. Tinc una imatge al cap, tan clara com imprecisa perquè encara no s’ha mostrat. I és el traç que la va descobrint, que la fa visible. Abans no sabia res més que el que havia prefigurat. El traç, el primer i els següents, mostren, "marquen no el límit del que hem vist, sinó el límit del que hem esdevingut."

 

Una bella manera de dir que som en la descoberta, que ens trobem en la descoberta, també en l’apunt del natural. Es tracta del mateix procés que dibuixar d’imaginació: sempre ens trobem en aquest punt que va del no-res a la forma, i la meravella que ens assalta quan el traç va manifestant-se a mesura que el dibuix avança sobre el foli en blanc.

 

Em recordo en aquella gran sala amb sostres alts, altíssims, de la seu de Llotja al carrer Gran de Gràcia, amb un llapis a la mà i un plec de fulls sobre la falda. Sessió d’apunts del natural. Diu John Berger en la mateixa circumstància que quan es mirava la pàgina en blanc era més conscient de l’alçada que de l’amplada. Els límits superior i inferior li eren crucials, com la figura s’havia d’alçar de terra, o la manera en què s’aguantava a terra.

 

Em recordo fent el primer traç, partint del centre del paper. Com si la figura hagués de sorgir d’aquest centre centrant la figura. Els marges, generosos. La figura no sempre apareixia tal com la veia. Amb tot, el dibuix resultant no sempre era esguerrat, simplement no era el que veia sinó el que es mostrava. Això és la descoberta. La figura apareixia autònoma del model, amb vida pròpia. El "meu" dibuix era tan imperfecte respecte del model. Però no era un dibuix del tot maldestre, tenia la seva harmonia interna encara que algun traç se m’hagués escapat.

 

El que es mostrava damunt el paper era una interpretació del model que es descobria "altre" a través del meu traç. El dibuix no era fals, sinó una cosa diferent del model, tot i que a vegades s’hi assemblés. "He vist això", escriu John Berger. El dibuix declarava aquesta veritat.

(text publicat a Catorze14. La imatge, del juny del 2010, està feta davant d'un grafitti, un traç a la paret. No és meu, però feia un bon fons de fotografia)

Cuba

Dissabte, 26 de novembre de 2016, va morir Fidel Castro. "La historia me absolverá" havia dit i repetit. Un home amb carisma, sens dubte. Però va mantenir el seu poble en la minoria d'edat. He estat a Cuba en dues ocasions. Vaig veure i observar molt de patiment, també molta dignitat per part dels cubans. Amb això comptava el dictador, diria. El primer viatge, l'any 1998, va donar com a fruit Estampes de Cuba. Em vaig enamorar de Cuba. Vaig publicar el llibre l'any 2001.

La vida de dins i la de fora

En una entrevista de l’any 1988, deia Leonard Cohen que tenia la impressió que estàvem vivint un període en el qual el món interior i el món exterior estaven molt separats. Com si no hi hagués vida pública, s’exclamava, o, millor dit, com si ningú no li digués res. És clar que, i devia mirar el seu interlocutor amb aquell somriure trist que sempre l’acompanyava, seguia els temes polítics i de tant en tant anava al cinema. El poeta, però, insistia a dir que era com si ningú li estigués parlant. "Cap polític i molts pocs artistes parlen del seu món interior. De manera que l’abisme que existeix entre el món interior i el món públic ara és enorme".

 

Han passat 28 anys, i l’abisme, la dissociació entre el món interior i el món exterior és encara més gran. "Cap polític i molts pocs artistes parlen del seu món interior..." I com si l’escoltéssim ara mateix sentim, perquè el veiem, que el paisatge és desolador. Es parla més que mai, es fa més xafarderia que mai, fins i tot s’esventen coses íntimes fins a la més obscena pornografia biogràfica. Reality Show, en diuen, per no parlar de les màscares i carnavals polítics que desfilen per tants carrers i places del món. Del món interior al qual es refereix Leonard Cohen no se’n parla. Aquesta veu, que és la veu de l’ànima, hi és, però es fa inaudible entre tant soroll. Com si l’ànima s’anés morint seguint la sendera de la mort de Déu.

 

"Déu és en trànsit, Déu mai no va morir", va escriure Leonard Cohen a la seva novel.la Bells perdedors. Era la seva fe. Per això Leonard Cohen parla del creixent buit de vida amb sentit. I per això en la seva poesia hi ha un delit, un afany per cosir aquest estrip existencial, aquest forat negre entre la vida de dins i la vida de fora que ens trenca, que ens fragmenta, que ens provoca tant de dolor. L’ànima se’n dol. L’amor és la solució, diu Leonard Cohen cançó rere cançó sabent que també en l’amor som imperfectes. Però l’amor és un camí que porta a l’aproximació d’una realitat immaterial que no té ni dins ni fora, i que no percebem en la dualitat que, tallant, ens fereix. L’amor ens unifica ni que sigui amor sentit per un instant, Déu sentit per un instant, Déu en trànsit.

(publicat a Catorze14. 15 de novembre de 2016)

S'anuncia...

No es pot dir que no sigui ben visible l'activitat que s'anunciava a la seu de la nostra editorial vilanovina, El Cep i la Nansa a través d'aquest cartell. La jornada que va tenir lloc ahir al voltant del llibre, de la literatura i del fet d'escriure va resultar ben gratificant per tots els assistents. S'hi van presentar també llibres de publicació recent i se'n van anunciar d'altres... Entre aquestes novetats hi ha el meu Carnaval i les seves figures, d'aparició imminent. 

El pou (in memoriam)

El pou.

Imatge negra, fonda, opaca.

Ull buit, ull de calavera.

No hi ha buit en el record.

Record de què.

T’ho diré:

un home va caure al pou mentre el construïa.

Inici de la tragèdia.

Inici de la buidor terrible.

Absència del pare.

Es va perdre l’amor en aquella fondària.

Es va extingir en aquella foscor.

La memòria,

amor i dol transfigurats,

roman.

(aquest poema, que pertany al llibre de poemes inèdit, Mans, còdols, el cel, està escrit en memòria del meu pare i del seu pare. La fotografia està presa al cementiri de Montjuïc, on fa quatre anys està enterrat el meu pare)

Escriure a mà

Hi ha expressions artesanals que comencen a ser rareses. Escriure a mà n’és una. Quan jo era nena se’ns ensenyava a escriure a mà, com ara, però també se’ns ensenyava cal.ligrafia. No és el mateix. La cal.ligrafia, executada amb una ploma especial, era tot un art. En vaig aprendre, i durant bastant temps la meva lletra va estar impregnada d’aquell gest que dóna l’aprenentatge de la cal.ligrafia. La meva lletra ha anat evolucionant, i de quina manera!, però no ha perdut aquell gest en el qual s’hi pot llegir, per exemple, la sensibilitat de la persona.

     

Escrivim amb la mà, però qui dirigeix l’operació és el cervell. Escriure a mà demana un temps que no s’adiu gaire als temps accelerats que vivim. Amb l’invent de les màquines d’escriure vam començar una carrera que l’ordinador encara ha fet anar més lluny. A la mateixa escola on em van ensenyar a escriure a mà i a fer cal.ligrafia, també em van ensenyar a escriure a màquina. Tot m’ha servit a l’hora de dibuixar i d’escriure, que són les dues línies que van paral.leles en la meva realització professional i personal.

     

Poc escrivim a mà, ara, i molt menys fem cal.ligrafia! I, no obstant això, és recomanable adquirir destresa amb les mans escrivint a mà, aprendre a fer una lletra clara a més de resoldre problemes matemàtics, situar-se al mapa, saber història, escriure sense faltes d’ortografia, entendre el que es llegeix, saber el teorema d’Arquímedes i el que més convingui per donar eines de base per edificar això que en diem cultura, coneixement.

     

En alguna ocasió m’han preguntat si escrivia versos a l’ordinador. Sí, perquè a vegades em ve un vers al cap i l’escric de seguida. Però molts altres versos els escric en papers minúsculs, o darrere la targeta T-10 per la mateixa raó de seguir la veta inspirada. Guardo alguns d’aquests papers on es veu el ritme del pensament quan enllaça amb la imatge poètica... Això només és possible veure-ho en un paper escrit a mà.

(article publicat al Diari de Vilanova, 21 d'octubre de 2016. El text manuscrit, antic, procedeix d'una fotografia del meu arxiu)

Els poetes se n'alegren

Parlo de Robert Zimmerman, que va prendre el nom del poeta Dylan Thomas, no perquè sí. Hi ha un debat encès entorn de la concessió a Dylan del Premi Nobel de Literatura 2016. Defensors i detractors es tiren els plats pel cap. On s’és vist, el Nobel de Literatura és per a l’alta literatura. No sóc gens sospitosa d’escriure res intranscendent fins allà on arriben les meves llums i, en canvi, m’he alegrat que l’Acadèmia Sueca hagi premiat el fet d’haver creat "noves expressions poètiques dins la gran història de la cançó americana". Tot innovant-la, la poètica de Dylan segueix el fil de la tradició, passant per la beat generation.

 

Ha estat un fenomen, el debat a favor i en contra de Dylan, que no ha dit res. El que havia de dir ho diu amb les seves cançons. Sempre he considerat Dylan més poeta que cantant. Les seves lletres, traduïdes al català pels grups de folk dels meus anys joves, són en el meu paisatge literari al costat de Zweig, Tolstoi, Dickinson, Musil, Hesse, Tsvietàieva, Lispector, Zambrano, Lao Zi, Basho, Khayyam, per posar noms als quals afegeixo el de Cohen, poeta i cantant com Dylan. És contradictori? Al jardí de la literatura hi creixen moltes flors. Així, quan vaig començar a confegir la meva genealogia com a escriptora vaig descobrir les trobairitz. Com els antics aedes grecs, aquestes dones de l’Edat Mitjana cantaven poemes compostos per elles mateixes.

Sempre he trobat meravellós que un poema inspiri música. He plorat en escoltar en el piano i en la veu del jove Salvador Pané composicions musicals inspirades en els meus poemes Amor que descansa i La casa és de pedra. Jo no en sóc capaç i admiro qui en sàpiga, com admiro veus poètiques a contra corrent com la de Blake, Whitman o Lorca, que mai no van guanyar un Nobel. Ja se sap que el suec és un premi que té molt de polític i potser ara el que premia, obrint el compàs de la percepció de la literatura, és una manera de veure el món, una actitud. Per això mateix crec que els poetes que admiro s’alegren del reconeixement de Dylan, jove rebel que ha cantat com ho ha fet perquè ells li van obrir el camí amb les seves pròpies rebel·lies.

(article publicat a Catorze14, 14 d'octubre de 2016)

Noies guies

Moltes de nosaltres hem estat Noies Guies, Girls Guides, la branca per a noies scouts fundada anys després del 1907, quan l’anglès Baden-Powel va fundar l’escoltisme, una escola de formació humana de primer ordre. L’escoltisme s’inspira en la idea que es pot arribar al nostre màxim potencial sempre que ho treballem, és clar.

     

En un reportatge que signa Bea G. Aranda informa que Hillary Clinton, que pot arribar a la presidència dels Estats Units, va ser noia guia. El seu pare li va suggerir apuntar-s’hi perquè la filla volia tenir una professió de noi i ell era conservador. La jugada no va sortir bé, ja que ser girl scout no va treure els ocells del cap de Hillary sinó al contrari: la va empènyer a volar.

     

L’escoltisme, que dóna recursos pràctics per ser autosuficient, també dóna eines per dur a terme feines de lideratge com planificar, analitzar problemes i resoldre’ls, reaccionar de forma positiva davant les dificultats... Recordeu les que heu estat cap de garba (així s’anomenen en català els diversos grups de què es compon un esplet, o agrupació escolta de noies guies), recordeu la responsabilitat de comandar la vostra garba i dirigir-la amb eficàcia sense autoritarisme, tal com crèiem. Vam aprendre a exercir autoritat, més que poder, que ja sabem com les gasta.

Hi ha un aspecte viscut en aquells anys de noies guies: l’aprenentatge d’un feminisme militant que no hem deixat, i dues de les fites que es treballen en l’escoltisme. Una: la màxima Sempre a punt, afirmada en la cerimònia de la promesa, i l’altra la recomanació de fer un BO diària. Què és la BO? Una bona obra, una obra bona, apuntar al millor, a l’excel.lència. Allò que fem bé repercuteix positivament en els altres. El món no canvia sol ni el canvien els de dalt, sigui on sigui aquest dalt. Nosaltres contribuïm al canvi. Això és la BO: responsabilitat individual en consonància amb l’entorn. La BO és per sempre, perquè sempre ens estem fent.

(article publicat al Diari de Vilanova, 7 d'octubre de 2016. A la imatge, les noies guies que integràvem la garba Carlines (les garbes del meu esplet duien noms de flors silvestres. La fotografia està presa en una excursió a Palau de Plegamans i crec que devia ser l'any 1965. La cap de garba,  en aquell moment Natàlia Senmartí, mostra l'ensenya en el bordó)

La força de la nació

Fa poc el president Obama va inaugurar el Museu Nacional d’Història i Cultura Afroamericana, on es visualitza la història dels esclaus negres als Estats Units. Posar de manifest una vergonya nacional honora les víctimes i les restaura de la violència de l’esclavitud que van patir de forma tan injusta com cruel. Aquest tipus de museus es fan perquè es reconeixen les raons morals que han d’emparar la llibertat de pobles, col.lectius i persones.

     

Vaig recordar aquest esdeveniment que potser ha arribat una mica tard, però ha arribat, esdeveniment que reconeix les raons morals de col.lectius i persones dels EUA, mentre llegia La nació necessària (Angle Editorial), l’assaig de filosofia política de Joan Vergés Gifra, premi Ramon Trias Fargas. Aquest professor diu que els catalans, que no tenim armes ni diners ni ambaixades ni aliats poderosos, tenim una força fonamental per sortir-nos-en amb el procés sobiranista: raons morals.

     

Les raons morals són imbatibles, o ho haurien de ser en les societats democràtiques o amb vocació d’assolir la plena democràcia. Hi ha antigues raons històriques de voluntat d’esclafament de Catalunya, de persecució i aniquilació de la llengua i la cultura (Josep Benet parlava de genocidi cultural), i de maltractament econòmic fins i tot en els darrers temps, teòricament democràtics. Són raons fortes, de pes, raons que alimenten per elles mateixes el desig d’autodeterminació de tants catalans. Però hi ha una raó encara més poderosa: la raó moral, un dret humà, es miri com es miri. Però hem d’explicar-ho bé perquè no es vol sentir, potser perquè s’hauria de reconèixer aquesta raó moral.

     

Amb tot, imaginem, diu Vergés, que algú fa la pregunta: “Catalunya, perquè té dret a la independència?” La resposta és tan senzilla com concloent, ja que no mira només al passat sinó que descriu el moment present, el moment definitiu en el qual hem pres consciència d’una manca total d’eines per a desenvolupar-nos com a persones autònomes i amb totes les potencialitats, i això val per a tots els catalans, siguin o no independentistes, tots som al mateix vaixell: “Catalunya té dret a la independència perquè els fets recents i la història demostren que l’Estat espanyol no reconeix Catalunya com a nació ni té la intenció de fer-ho (el subratllat és meu). Aquest no reconeixement constitueix una injustícia, perquè els catalans han demostrat reiteradament que Catalunya és una nació. En tant que nació [maltractada i menystinguda] té dret a crear un estat propi si una majoria de catalans així ho desitgen”.

     

La nació és, doncs, tan necessària com un dret fonamental i moral del catalans. I els demòcrates, d’aquí i d’allà, haurien de recolzar aquest dret com amb pretensions universalistes recolzen els drets d’altres pobles. No es pot ser tan cínic, no es pot parlar dels drets humans i morals dels més diversos pobles i nacions del món sense respectar i reconèixer els drets dels pobles d’una Espanya que es nega a reconèixer a ser plurinacional.

(article publicat a El 3 de vuit, 7 d'octubre de 2016. Imatge de l'estelada penjada a casa nostra un 11 de setembre)

Maria Pascual

Inaugurada el passat 6 de setembre, i fins al 10 d’octubre es podrà visitar a l’Espai Zero de la Biblioteca de Catalunya l’exposició Maria Pascual. Han tingut cura d’aquesta mostra Roser Pintó Fàbregas, directora de la Unitat Gràfica de la BC, i Anna Biosca Curell, editora i biògrafa de Maria Pascual, amb la col.laboració de Ferran Pujol Querol (SEPIC) i el dibuixant Kap (Jaume Capdevila Herrero).

     

Maria Pascual i Alberich (Barcelona, 1933-2011), una dona elegant i de tracte encantador, va ser una il.lustradora que va dibuixar molt i al llarg de més de seixanta anys, ja que quan encara no en tenia 14 va començar a il.lustrar còmics de fades a la col.lecció Azucena, de l’editorial Toray.

     

En les dècades dels anys cinquanta i seixanta Maria Pascual va adquirir el seu prestigi com una autora dins del que, com es diu en el fulletó de mà d’aquesta exposició a la Biblioteca de Catalunya, podem anomenar còmic romàntic. Maria Pascual va publicar, entre d’altres, a les conegudes col.leccions Rosas Blancas, Serenata, Susana i Guendalina, que des de fa anys són objectiu de col.leccionisme.

     

¿Qui, de la meva edat, anys amunt anys avall, no esperava amb candeletes el dia que sortia a la venda el nou exemplar d’aquestes historietes il.lustrades? Maria Pascual brillava en aquestes publicacions populars amb el seus dibuixos de traç tan segur com delicat, i amb formes tan amables com agosarades apostes de modernitat, sobretot en els anys seixanta. Els seus personatges femenins van anar evolucionant de les primeres fades i princeses de conte fins a les noies modernes vestides amb pantalons estrets. Si fa no fa aquesta evolució va anar aparellada a la nostra, lectores que portant una fada o maga a dins, ens mostràvem batxilleres amb alegres faldilles decreixents i pantalons cenyits.

     

Maria Pasqual va treballar amb diverses editorials: Ameller, Toray, Susaeta, Bruguera, Elfos i Océano, entre d’altres. Els seus dibuixos van de l’àmbit del còmic romàntic abans esmentat, fins a les col.leccions de nines retallables amb els seus vestits i complements (quantes tardes de les nostres convalescències d’infantesa no van transcórrer retallant i vestint nines de paper!), així com aquells bonics contes encunyats de feliç memòria de les jovenetes de l’època, consells en publicacions de moda... Després van venir els treballs més elaborats tècnicament i a tot color dels contes populars com la Caputxeta Vermella o els Contes de les Mil-i-una nits, la Bíblia per a infants, etc. Posteriorment Maria Pasqual va publicar exquisides il.lustracions a la col.lecció Miniatures selectes, de l’editorial Elfos, ja en la dècada dels anys vuitanta, com El jardín romántico. L’últim llibre publicat per aquesta il.lustradora és Aprendo a dibujar con Maria Pascual, a l’Editorial Océano.

     

En aquesta mostra que ara es pot visitar a la Biblioteca de Catalunya hi ha una selecció representativa dels originals de Maria Pascual de totes les èpoques, alguns en altres llengües, ja que bona part de la seva obra es va difondre per l’Amèrica hispana, Europa, Rússia inclosa, i Turquia.

     

Maria Pascual va llegar 3.250 dibuixos i il.lustracions a la Biblioteca de Catalunya gràcies al fet d’haver-ne pogut conservar molts originals. I és que en el passat segle XX era força habitual que, un cop impresa l’obra, les editorials no retornessin els dibuixos originals als il.lustradors. Sovint eren arraconats, destruïts o, pitjor!, reutilitzats sense pagar els drets d’autor. Jo mateixa sóc víctima d’aquesta mala pràctica que va ser un dels temes seriosos a reivindicar en l’època que vaig pertànyer a l’Associació Professional d’Il.lustradors de Catalunya. L’APIC es va fundar l’any 1981 amb l’objectiu de defensar els drets professionals de dibuixants i il.lustradors. Amb aquesta exposició de visita recomanable, cal celebrar la conservació d’aquests dibuixos i il.lustracions originals de Maria Pascual de cara a futurs investigadors d’aquest àmbit de la gràfica. Aquesta autora amb un univers creatiu propi, que es reconeix de seguida, aquest dibuix és de Maria Pascual!, és un dels referents de l’imaginari juvenil de les dècades que van del 1950 al 1980.

(La imatge d'aquesta historieta traduïda al francès correspon a la fotografia que vaig fer de la visita a l'exposició Maria Pascual)

Convertir-se en persona

Ens sembla que som persones, i ho som. Però quan diem fulanito de tal és molt persona, què estem dient? Estem dient que ser persona és alguna cosa més que haver nascut, estar al món i ser bona persona descomptant les mancances que tots tenim. Comprenem que ser persona és ser. Precisem: ser allò que un, una, és de debò quan abandonem, finalment!, la façana, la màscara o com en vulguem dir d’allò que empresona, o que ha emmalaltit del nostre ser.

     

Aquest és un tema filosòfic de primer ordre, diran uns. Aquest és un tema espiritual de primer ordre, diran uns altres. Aquest és un tema fisiològic, diran els de més enllà. Aquest és un tema que ateny la psicologia diran els de cap aquí. Tots tenen raó. Ser persona engloba totes aquestes dimensions. Ser persona és ser globalment, íntegrament en carn i ànima, en intel.lecte i esperit. Ser és ser persona íntegra, tot i que amb consciència que som éssers inacabats, en evolució com la mateixa vida.

     

Mai no és tard per fer un canvi copernicà, si molt convé, en el moment que s’adverteix l’íntima insatisfacció de viure una vida manllevada. En un moment donat, i davant d’un mateix, un, una, es pregunta com pot arribar al seu veritable ser, en cas que aquest existeixi, com diu Carl Rogers en el seu llibre sobre el procés de convertir-se en persona.

     

El mestre terapeuta Rogers, que aquí vam conèixer els anys vuitanta quan es va publicar el seu llibre de referència, sap que el ser existeix. Es tracta d’una estratègia inicial de cara al pacient preguntar per aquest ser a algú que si busca descobrir-se és perquè intueix que si experimenta malestar és perquè està sent qui no és... Vet aquí la qüestió.

     

És un treball titànic convertir-se en persona, ser la persona que som. És dolorós i difícil, diu Carl Rogers, convertir-se en persona. És clar. És com tornar a néixer. Però l’experiència profunda de donar-nos a llum per pensar, per sentir i per ser qui som és alliberador.

(article publicat al Diari de Vilanova, 23 de setembre de 2016. La bonica imatge que il.lustra aquest apunt és un dibuix de la meva néta Carla, fet a principis de juny d'aquest any)