Ombrel.les

Ombrel.les de colors al cel festiu del carrer Major de Reus. Guarden de la pluja i del sol.

La marinada sempre arriba

No determinem els orígens, però sí que podem decidir si ens en fem mereixedors, siguin quins siguin. Perquè no hi ha bressol petit ni gran, no hi ha vida petita ni gran, sinó persones d’ànima petita o d’ànima gran. Ser una cosa o l’altra depèn de cadascú.

El futur de les persones no està escrit, sinó que s’inventa cada dia, escriu el reconegut periodista Lluís Foix (www.foixblog.com) al seu esplèndid llibre de memòries de jovenesa, La marinada sempre arriba (Columna). Perquè som homes i dones inacabats podem construir o reconstruir el futur, com aquells marges i cabanes de pedra viva, tan característiques de les terres de secà, les catedrals dels pobres, com en diu Foix en un dels capítols del llibre. I és que mentre tenim vida sempre som a temps de crear el futur, de la mateixa manera que la marinada sempre arriba refrescant l’atmosfera tòrrida de l’estiu. La marinada és un vent molt agradable que arriba de la banda de mar a les terrers de l’interior.

Catalunya és un país a mesura humana on tot acaba sent a prop: els paisatges i les persones. La vall del Corb se’ns ha apropat molt, amb les comunicacions tan millorades. Una bona manera d’amarar-se de la bellesa secreta d’aquesta vall del riu Corb, que lliura les seves aigües al Segre, és visitar-la amb aquest llibre a la mà, asseure’s de tarda en un pedrís al costat de l’entrada d’una casa de poble i deixar-se acaronar pel vent de la marinada. Al seu llibre l’escriptor Lluís Foix hi explica les seves vivències de postguerra, és a dir: quan ell era un noi, en aquest indret que no dubta a qualificar de petita pàtria, la més gran de totes.

Nascuda l’any 1951 a Barcelona, vaig tenir la sort de viure tots els estius de la meva vida fins que vaig fer 14 anys en un poble de l’Alt Penedès. La vida llavors anava a poc a poc, almenys a pagès, i he pogut reconèixer en aquest llibre de Foix els trets fonamentals d’una vida rural molt dura, suportada per una gent soferta que sempre mirava al cel tement gelades o calamarssades que malmetien el treball de tot l’any. Tanmateix, i això m’admirava, aquestes experiències no endurien la gent, sinó que la feien sensible i conforme al que la vida és, sense pal.liatius. Una lliçó moral que mai no s’oblida i que forma part del meu bagatge existencial. Certament som el que som segons els orígens, som el que som pel que hem viscut, però sobretot som pel que hem après de l’experiència de viure. Quan la vida no plany, si no enfonsa fortifica l’ànim i fa crèixer la persona.

Una munió de persones, amb noms i motius, poblen les pàgines de La marinada sempre arriba. No són personatges inventats, són éssers reals dels quals l’autor fa memòria, la millor manera d’homenatjar-los. Perquè ells un dia van ser som ara nosaltres. És per aquesta raó que Foix dedica aquestes memòries als seus pares i a la gent del seu poble, Rocafort de Vallbona, i, afegeix, de tots els temps. És clar, som llavor de la llavor dels nostres avantpassats.

Les memòries de Lluís Foix són personals, però també són memòries col.lectives. No podem escriure res que ens atenyi en el més profund sense escriure sobre els nostres pares, la nostra família, el lloc on hem nascut, el lloc on ens hem format, el lloc on vivim, la llengua que parlem. Tot el que s’explica a La marinada sempre arriba forma part d’una història personal, però que entronca amb la història d’un poble, d’una vall, d’una comarca, d’una província i d’un país: Catalunya. Les arrels no moren mai, escriu Lluís Foix amb Josep Vallverdú, fill de Sant Martí de Maldà. Passem nosaltres, però no moren les arrels, que són tan velles com el temps perquè són la vida.

(article publicat al Diari de Vilanova, 16 d'agost de 2013)

Elogi de l'ombra

Quan la llum del sol bat amb tota la seva potència a les parets blanques, busco un lloc en la penombra del jardí per llegir Elogi de l’ombra (Angle Editorial), de Junichirô Tanizaki (1886-1965), traduït amb bon ofici per Albert Nolla. Aquest llibre, publicat el 1933, és un clàssic de l’estètica tradicional japonesa, que tant contrasta amb la nostra.

Si algú té intenció de visitar la magnífica exposició Japonisme (que aquests dies d’estiu es pot veure al CaixaForum), i vulgui conèixer a l’avançada el gust i l’art japonès, que miri d’asseure’s sota l’ombra d’un arbre amable i llegeixi aquest petit assaig, que no es pot qualificar de cap més manera que de poètic.

Tot i que entre Orient i Occident hi ha, i ha hagut molts prèstecs culturals, una observació atenta ens farà veure de seguida que l’ideal de bellesa a Occident es basa en la importància de la llum, la netedat, les línies rectes, els perfils, la recerca de simetries i proporcions. En el llibre de Tanizaki trobem expressada tota una altra cosmovisió, la japonesa, que troba bellesa en els jocs de llums i ombres, la sensació de profunditat, la visió allargada i oblíqua, la llum tènue que embolcalla de misteri els objectes, els matisos i clarobscurs que els imanten de vida, l’harmonia que es desprèn de l’asimetria, la força d’allò no explícit, tan sols suggerit…

De fet, la bellesa d’una habitació japonesa només depèn del joc d’ombres més o menys intenses que s’hi produeix; no necessita res més –escriu Tanizaki. En aquest joc de llums i ombres hi té molta importància la construcció de les cases japoneses, amb els ràfecs molt allargats i fondos i amb galeries al costat de les habitacions, per la qual cosa la llum hi arriba tamisada. Per a nosaltres, aquesta llum i aquestes ombres de les parets [arrebossades amb colors mats] valen més que qualsevol ornament i no ens cansem mai de mirar-les. Com no cansa mirar el moviment de les ones, les flames del foc o el balanceig de les branques amb el vent.

La llum tènue i la nuesa d’ornaments (a penes un arranjament floral, ikebana, i la presència d’una pintura enrotllable penjada al tokonoma, un espai sagrat semblant a una fornícula) de les cambres japoneses no es diferencia gens de la llum sedassada, elegant i austera que es troba a les cases de te i als temples. Als occidentals, l’estètica tradicional japonesa ens sembla zen. És a dir, pròpia de la visió que dóna aquesta forma d’espiritualitat búdica tan arrelada al Japó, i que tan bé hem tingut l’ocasió de conèixer amb la lectura d’un altre clàssic japonès, El llibre del te, d’Okakura Kakuzo (1862-1913), que va traduir Carles Soldevila.

La simple descripció d’allò que conforma l’estètica japonesa ja és poesia pura, poesia de l’essencial, tant si qui escriu és Tanizaki com si és Kakuzo. Al seu Elogi de l’ombra escriu Tanizaki: Quan veiem la foscor que s’amaga darrere una biga, al voltant d’un gerro de flors o sota unes prestatgeries, tot i saber que no són més que ombres, tenim la sensació que en aquests llocs l’aire conté un silenci dens, que en aquesta foscor hi regna una serenitat immutable. “L’Orient misteriós” del qual parlen els occidentals potser es refereix a l’estranya calma que transmet aquesta foscor. La mateixa serenitat i calma que devíem sentir en la penombra del ventre de la nostra mare. Amb els ulls tancats, la claror ambient i els sorolls externs ens hi arribaven com la remor suau d’una barca creuant un llac. 

Ningú com els vells japonesos (Tanizaki es lamenta ferm de la pèrdua d’aquest tresor amb l’esclat de les bombetes elèctriques!) per apreciar la bellesa de la llum tènue i el misteri de les ombres en permanent creació de formes i d’atmosferes màgiques, com en les nits de lluna plena.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 9 d’agost de 2013)

L'inútil

¿Per a què serveix un poema, o la poesia mateixa? Per a res d’útil, si es mira amb ulls interessats, o positivistes i materialistes, segons els corrents de pensament que s’han anat imposant en els dos darrers segles, i que han donat grans drames de la humanitat en voler-ne aniquilar una part: la considerada prescindible des d’una posició de supèrbia colossal.

La més gran preocupació dels carcellers, ja fossin soldats nazis o esbirros dels gulags -són personatges intercambiables- era que els presoners esdevinguessin ‘ningú’ al més aviat possible. I és que eliminar ‘coses’ (fruit d’un pensament que cosifica la realitat) no sembla que hagi de ser punible. D’aquí ve que aquests botxins no tinguessin consciència d’haver fet el mal que han fet. Aquest estil cosificador es dóna també ara, amb la despersonalització que comporta que a les persones només se’ns consideri consumidors, recursos humans…  

La poesia no serveix per a res d’útil, i tanmateix se sap que en aquell infern de terror que va ser Kalyma, un famós camp de concentració rus, s’hi recitaven poemes de Pasternak, de Mandelstam o d’Akhmatova. Una taula de salvació per a l’ànima d’aquells desgraciats, una taula que feia surar els interns en un oceà de misèria integral, ja que aquells camps de treball forçat eren miserables en tots els fronts de la nostra humanitat una i trina: el físic, el psíquic i l’espiritual. Presoner a Sibèria, el mateix poeta Mandelstam recitava versos del Petrarca com si fos una oració.

La poesia, quan invoca l’etern, o quan manifesta l’etern, és oració. En l’oració, i en la poesia que és oració, recuperem el nostre lligam amb l’etern. L’oració vivifica l’ànima perquè no es perdi, perquè no mori l’esperit de l’ànima. Al respecte de l’ànima com a centre de vida que connecta amb el cosmos (Déu mateix per als creients), recordem unes paraules del pintor poeta Louis Cattiaux: S’ha de posseir el propi cos en esperit i el propi esperit en cos, essent l’ànima com el centre d’una roda i la unificació per excel.lència, és a dir, l’amor, per sobre mateix de la intuïció i de la ciència. La intuïció i la ciència són les dues vies d’accès al coneixement de la realitat. Però és a través de l’amor que coneixem la veritat de l’existència.

¿La poesia és útil quan ja res més no pot servir, com en el cas d’aquells pobres internats en els inferns de la Terra? La poesia que és com una oració és útil sempre, a desgrat que no sigui compresa i, per aquest motiu, sovint escarnida o negligida. L’enteniment humà és limitat. Però és a través de l’oració que s’obren escletxes de llum en aquest cel enfosquit per la matèria opaca que nosaltres mateixos ens entestem a reforçar amb l’egoisme o el que és el mateix: amb la ignorància de l’amor que dóna ulls a l’ànima per veure la veritat.

¿La poesia com una oració en els nostres (atribolats) temps moderns? Ah, poetes estimats dels vells i nous temps, quina companyia em fan, els vostres versos! Inútil, la vostra veu? Si fos inútil no hauria servit d’aliment en aquelles presons arbitràries on l’ànima per força s’havia de neulir, ni ara, a l’aire lliure, aire ben contaminat per les aigües pútrides de la corrupció i la immoralitat intel.lectual! Si no fos per la vostra poesia útil com una oració poc en sabríem res del plany de les belles criatures, humans de totes les edats i condicions en perill d’ofegar-se. Allò que feu a meves criatures m’ho feu a mi, va dir Jesús, el Crist. La poesia ens ofereix mans per aixecar-nos plegats, la seva acció com a oració espiritualitza la nostra vida material, l’eleva.

(article publicat a L'Eco de Sitges, 26 de juliol del 2013)

Imatge de Festa Major

Aquí teniu la geganta de Vilanova i la Geltrú, que aquests dies s'ha pasejat pels carrers de la vila. Com us podeu imaginar, ha estat fotografiada pel dret i pel revès... Vaig prendre aquesta imatge en un moment que era davant una senyera.

Festa Major

Tota concepció religiosa del món implica la distinció entre en sagrat i el profà. Des d’aquesta òptica, el temps de la Festa Major es considera sagrat. Però és evident que en les nostres societats secularitzades la concepció religiosa del món s’ha anat esvaint com el fum. Tanmateix, la necessitat de ritualitzar l’existència, de donar-li un sentit més profund que ens connecti amb el devenir del cosmos, roman en la nostra psique. La celebració de la Festa Major en el seu origen religiós, ara pren fesomia d’esdeveniment cultural més o menys popular.  

    

En la celebració de nostra Festa Major, almenys fins avui, els elements religiosos –la celebració de la Mare de Déu de les Neus i el Vot que el Poble li renova cada any- no han desaparegut. Una altra cosa és si aquests elements religiosos són viscuts de manera essencial, primordial, per la majoria de la gent, o, simplement, són viscuts com a tradició cultural, tanmateix, com passa a tants llocs.

Sigui com sigui que visquem la Festa Major–cada persona és un món-, tinguem present que la nostra Festa parteix de la celebració de la Mare de Déu de les Neus, una figura materna, igual que les poblacions que celebren l’Assumpció de Maria o la Mare de Déu d’Agost.

Des del punt de vista espiritual, Maria, ja sigui de l’Assumpció o de les Neus, és, com sabem, més que el personatge històric que va infantar Jesús. Maria, que segons la teologia catòlica és la mare del Crist, el Salvador, el Redemptor del món, respon també a un arquetip universal del femení i matern de la creació. És per aquest motiu que pren tants noms que la manifesten en les seves qualitats, particularitats o llocs on es venerada, de manera semblant a aquest fragment de pregària dedicada a l’Isis egípcia, esmentada a l’Ase d’or per Apuleu: Sóc la mare de la immensa natura, la senyora dels elements, la soca que origina les generacions…

Des del segle XVIII, amb el Vot del Poble a la Mare de Déu de les Neus es recorda la petició de protecció de les vinyes –l’origen d’aquesta tradició va ser la calamarssada que les va malmetre- per per part d’aquesta Senyora dels elements. Les Festes Majors d’estiu acostumen a ser celebracions d’acció de gràcies per la sort de les collites, els fruits de la terra. Actualment és poca la terra que es cultiva al terme de Vilanova i la Geltrú, i són molt poques les vinyes que hagin de ser salvaguardades per la Senyora dels elements. No obstant això, molts no voldríem perdre contacte amb aquesta Soca fèrtil que origina les generacions. Sense la fertilitat de la nostra Mare interna, espiritual, correm el perill d’esdevenir terra erma, ànima erma, cor eixut. No deu ser per casualitat que el santoral dediqui el mes d’agost al cor pur de Maria. Cor net, això tan difícil avui dia.

Antigament, després de l’àpat de Festa Major, àpat abundant i compartit per la família àmplia, hi havia el costum de resar tres parenostres i tres avemaries per les ànimes dels avantpassats. Aquest ritual no només té el sentit de fer memòria d’aquells que hem estimat sinó també de recordar la soca d’on provenim. Aquest ritual dels parenostres i avemaries dedicats als ancestres ha desaparegut, direu. No del tot... Perquè en qualsevol taula de Festa Major sempre es recorden d’una manera o altra els que ja no hi són. I és que per més que alguns hagin volgut desvestir-se del sagrat i dels rituals religiosos considerats com andròmines dels temps passats, per més que ara molts es proclamin ateus de pedra picada o simplement indiferents, el record d’aquells que ens han precedit resta en el nostre interior, temple de l’amor que travessa les fronteres del temps. Que tingueu una bona Festa Major!

(article publicat al Diari de Vilanova, 2 d’agost de 2013)

Filosofia de vida

En un moment de l’entrevista que el novembre de 2009 la periodista Marta Iglesias va al filòsof Jordi Pigem, li pregunta:

-Com es considera a si mateixa una persona que creu que l’única realitat és la matèria?

-Si creus en la bellesa, faràs per nodrir-te d’art, de música, de poesia. Si creus en la solidaritat et dedicaràs a ajudar el proïsme, però si creus que el que veritablement importa és la matèria buscaràs en la teva vida només allò que és material i et dedicaràs a acumular possessions materials- va contestar Jordi Pigem.

(a la fotografia, un roser florit a la primavera passada, al jardí de casa)

Vida

La vida transcorre ara plàcida, ara dramàtica, amb total indiferència. La vida és impersonal. Som les persones que experimentem el dolor, les imatges del tren descarrilant a prop de Santiago de Compostela provoquen pànic perquè sabem que de seguida vindrà el dolor… La vida transcorre i a nosaltres ens queda el dolor. Però també emergeix l’amor i la solidaritat que el sofriment provoca.

Llegir, donar vida a la paraula

La llengua escrita i la llengua oral són com dues meitats que a l’hora de llegir s’uneixen. Llegir, doncs, no és pas una activitat passiva sinó ben al contrari. Llegir significa unir una parella sagrada en la paraula. El signe està incomplet sense l’alè oral, que, està clar, pot donar-se de manera interna. Quan llegim pronunciant interiorment els mots, els donem vida…

Núria Tortras i Planas

La Núria Tortras i Planas, escultora, ens ha deixat aquest 20 de juliol. La Núria formava part de l'Associació Dones Artistes SOM 7. Durant bastants anys vam ser molt actives. En aquesta fotografia la Núria i jo som a l'stand que teníem a la Mostra d'Activitats de la Dona (maig 1994), organitzada per l'ICD. S'hi veu una escultura seva. Va estudiar a l'Escola de Belles Arts de Barcelona amb l'artista Joan Rebull. L'estil de la Núria, una dona forta i de caràcter optimista, és clàssic, deutor de les harmonies gregues i proporcions egípcies. Tenia nombroses distincions, entre elles el premi Ciutat de Barcelona i la Creu de Sant Jordi. Encara recordo les seves rialles en el viatge que vam fer a Tailàndia el març de 1992. En aquest viatge de memòria tan feliç, un dia ens vam perdre i ben amoinades estàvem, les altres components del grup, però la Núria no va perdre mai l'humor ni la serenitat necessària i tot va acabar bé. 

A reveure, Núria.                    

La capsa dels fils

A casa dels meus pares hi ha una habitació de dimensions reduïdes on ara s’hi allotja un armari i un moble de calaixos. Tot hi és ben endreçat. En la meva infantesa no estava moblada així, i, per tant, no és tal com jo la recordo, o la somnio, ja que aquesta cambra apareix en alguns dels meus somnis recurrents. Té el seu sentit, ja que en aquesta cambreta hi jugàvem el meu germà i jo, era el nostre racó de jocs.

En aquesta cambra que en el meu record veig gran i alta!, hi havia una calaixera antiga, de fusta fosca, amb grans calaixos que pel seu pes costaven una mica d’obrir. En un d’aquests calaixos la mare hi tenia guardades madeixes de llana i de seda. Les de seda eren de colors vius i tornassolats, que imantaven la meva mirada infantil. La mare no em deixava jugar amb aquestes madeixes, que reservava per a les seves labors de brodat, quan tenia temps!

En aquest calaix també hi havia una capsa plena de meravelles, ja que quan l’obries hi trobaves rodets de fils de colors, botons de totes mides, textures i colors, cintes de seda i de vellut… Amb aquesta capsa la mare sí que m’hi deixava jugar. Parlo de quan tenia dos, tres anys, i conta la llegenda familiar que treia tots aquests tresors, els mirava amb atenció d’un en un, els tocava per apreciar-ne la rugositat o la suavitat, i els tornava a desar per tornar a treure i tornar a desar… Em devia saber de memòria el que hi havia en aquesta capsa, i per això mateix cada vegada en feia un repàs exhaustiu, com és habitual en la canalla, a qui tan agrada la repetició, els rituals.

La capsa dels fils, com l’anomenàvem, era la meva joguina, no en tenia pas cap altra, eren altres temps. La meva primera nina de debò –a l’estiu, quan anava a casa seva, la meva àvia materna em comprava una pepa de cartró- no la vaig tenir fins que ja tenia gairebé dotze anys, quan en feia molts, molts, que no jugava amb nines. I és que de la capsa dels fils vaig passar als quaderns per pintar i quan vaig aprendre a llegir, abans d’anar a l’escola, de seguida em vaig submergir en el món de la imaginació dels llibres de contes.

Ara, tot d’una, ha aparegut en la meva memòria remota la capsa dels fils de la meva infantesa. El motiu ha estat la visita a l’exposició Tàpies. Des de l’interior. En la part de la mostra que s’exhibeix a la Fundació Tàpies –l’altra part de la mostra es pot veure al MNAC- hi ha una peça realitzada l’any 1946 que el pintor va titular Capsa de cordills. Cordills que són fils que aquí s’estiren i allà s’embullen, i que, segons la meva interpretació, creen una imatge on es pot endevinar la composició dels fils del teixit de la nostra vida, o l’escenari de les connexions neuronals en el cervell, o els dibuixos imaginaris que podem suposar que es produeixen en un lloc-no-lloc quan ens connectem a Internet, tot i que aleshores Tàpies no podia pas sospitar-ne ni l’existència ni la importància que la Xarxa té en el nostre segle XXI.

Sovint sobrepassant l’autor, l’art resulta profètic sense deixar d’entroncar amb els vells símbols tot renovant-los a través del llenguatge artístic. En el catàleg de l’exposició es llegeix que l’obra està realitzada de manera precària, amb elements pobres, detritus, i que és desordenada i sembla inacabada, tota una provocació per part de l’artista. I tant! I és que, ¿podria ser d’una altra manera, la imatge de la nostra vida, a vegades tan precària, més que materialment espiritualment, i, sobretot, inacabada? La Capsa de cordills és una peça de les més simbòliques de l’exposició. I, en el meu àmbit personal, un recordatori de la capsa de fils de la meva infantesa, símbol dels dies en què aprenem jungant i deixant-nos amarar per la meravella.

(article publicat al Diari de Vilanova, 19 de juliol de 2013)

Meditar

Llegeixo en un dels capítols d’aquesta joia que és el breu assaig sobre la meditació, Biografia del silenci (Angle Editorial), de Pablo d’Ors, que es pot viure d’una altra manera, sense barallar-se amb la vida, obrant-t’hi a favor.

Sembla tan lògic. Però vet aquí que tants mentors, i la societat en pes amb l’entronització de certs valors, ens han dit el contrari de mil maneres, ens han dit: lluita, passa al davant, guanya! I ai de qui no ho fa perquè no li surt del cor. Aviat és titllat d’ànima de canti, quan no de ruc o de covard, tot i que es necessita valentia per no fer el que s’espera que facis a conveniència d’altri, és clar. Es necessita ser força clarivident, o força clarioient, per seguir la veu interna que et guia per aquell camí que només tu pots fer, el vers d’Antonio Machado ho diu ben clar. D’aquí ve que sigui absurd passar davant de ningú. Fer-ho és envair el camí dels altres, i el camí dels altres, com el propi, és sagrat. 

La cultura occidental ens planteja la vida com una lluita aferrissada, com una disputa, com una col.lisió... I no té perquè ser així, intuïm que pot ser d’una altra manera. Però fins que no arribem a la consciència que la vida no té perquè ser una guerra que calgui guanyar (amb morts, ferides i runes psíquiques com a conseqüència), sinó que pot ser una construcció d’amor, a vegades ha passat mig segle. I aleshores, torna a començar, és a dir, desfer el camí. Perquè entre nosaltres ha imperat i impera encara una mentalitat de caçador, de guerrer, de soldat o de guanyador peti qui peti. Estem immersos en un món de mentalitat extremadament competitiva que dóna tanta crueltat i manca d’empatia, i tanta gent que desconfia i es mira de reüll... S’ha escampat una llavor nefasta en què fins i tot allò que anomenem amor s’ha convertit també en una cosa utilitària quan no banal.

Tot això pel que fa a la conducta externa. Perquè amb el propi món intern sovint s’actua de la mateixa manera. Sembla mentida que lluitem contra nosaltres mateixos, que ens fem tant de mal violentant-nos fins a no comprendre i, sobretot, acceptar, el que en podríem dir principi de realitat. Perquè en el moment que parem de barallar-nos amb el món o amb nosaltres mateixos, en el moment en què ens asseiem amb calma i posem confiança en la vida, ens adonem que xocant-t’hi frontalment no anem d’acord amb la vida que flueix. Veiem com no deixant-nos fluir amb la vida no respirem amb la vida, que vivim agònicament.

    

Quan busquem una solució i ens hi encaparrem, no surt res. Però quan no pensem en res aleshores s’encén un llum i es troba la solució. Així, també un bon dia ens adonem que, més que esforçar-nos de forma hostil (el treball és una altra cosa), el que ens cal és lliurar-nos a aquella llum que, tard o d’hora, es manifestarà.

Tant l’art com la meditació neixen sempre de l’entrega; mai de l’esforç, escriu Pablo d’Ors. I ens recorda el principi xinès del wu wei, ‘fer no fent’, o no posant obstacles. El wu wei consisteix a posar-se a disposició, escriu d’Ors. En la meditació, que no és esforç sinó entrega, experimentem la vida: Cada sensació, per mínima que sembli, és digna de ser explorada. La il.luminació (és a dir, aquella llum que ocasionalment s’encén dins nostre i ens ajuda a comprendre la vida) s’amaga en els fets més diminuts i pot esdevenir en qualsevol moment i circumstància. Viure bé suposa estar sempre en contacte amb un mateix, una cosa que només fatiga quan es pensa intel.lectualment i que, contràriament, ens fa descansar i fins i tot ens renova quan ho duem a terme. D’aquí ve la importància de ser presents en cada acte, d’estar a disposició de la vida, de ser-ne un canal receptor. Són actituds que, tal com em sembla veure, provenen del femení i matern de cada persona, i que es troba no només en algunes formes de cultura orientals com el wu wei sinó també en el capteniment d’alguns místics cristians com ara Mestre Eckhart, que per la lectura de Biografia del silenci intueixo que Pablo d’Ors ha incorporat en el seu sentir per compartir-lo, ja que en un moment determinat de la seva reflexió, escriu: Déu només entra en el que és buit [d’ego] i pur. Per això Jesucrist va entrar al ventre de la Verge Maria. Estem cridats, o jo ho veig així, a aquesta fecunditat espiritual.

(article publicat al Diari de Vilanova, 12 de juliol de 2013. A la imatge, una fotografia presa fa unes poques setmanes al parc de la Creueta del Coll, Barcelona)

    

   

     

Coneixement

Aquella ciència adquirida a l'escola

és una cosa i l'amor és una altra,

diu el poeta sufí Jalal ad-Din-Rumi.

Ens ho han dit i repetit des de diferents creences i filosofies: el veritable coneixement procedeix de l'amor. L'amor és una força que acosta, que uneix allò que està separat. Des de la fragmentació no podem conèixer la Unitat. Som a l'exili, sens dubte, fins que no arribem al Lloc de l'Amor. El mateix amor és la guia.

(A la fotografia, un treball fet a la paret d'una cel.la del Palau de l'Inquisidor de Birgu, a l'illa de Malta. Aquesta era la cel.la de les dones. La rosa és un símbol de l'amor)

La veritat és al cor

En dos dies de diferència he viscut dos fets molt propers que em posen en alerta: hi ha un impuls, que pel que es veu es irresistible, com si la voluntat o el seny haguessin desaparegut, de fer el mal estúpidament. Val la pena, ferir un amic, o la família, per fer valer, amb un gest d’autosuficiència, una cosa tan suprimible com una opinió en un article? Llibertat d’opinió, sí. Però la llibertat, no ens hem de cansar de dir-ho, té els seus límits. El més important: el de no ferir el cor de les persones. La veritat té la seva seu en el cor, d'aquí ve que els antics ens aconsellessin sempre escoltar el cor.  

Temps

No em canso de viure

la vida em passa lenta

no me n’adono i han passat vint anys.

El relatiu s’amaga dins l’absolut,

la mort dins la vida.

No em canso de viure

el futur em tira endavant

mentre contemplo el passat

davant la mar

sota el cel

sota un núvol

el pensament

en braços d’una gavina.

L'ego

L’ego, o petit jo, sovint ens fa córrer darrere de coses banals. A vegades ja ho veiem, ja, que fem el ruc, (ho veu el jo superior quan el deixem obrar al nostre interior), però aquest jo petit és un tirà que ens engalipa amb unes arts fabuloses. La meva àvia sempre deia que si el diable es presentés amb la seva veritable cara en fugíriem. No cal anar tan lluny i veure el petit jo com un diable, però fa la mateixa feina: desviar-nos del camí de l’evolució.

Màtria

Fa anys, més de vint, que jo recordi devia ser cap al 1991, en Ramon A., aleshores malalt del cor i que va morir poc temps després, un home ja gran que havia estat exiliat a Mèxic a rel de la Guerra Civil i havia tornat a Catalunya a penes començada la democràcia, em va preguntar què creia jo que havia de donar a la mare pàtria. La pregunta em va deixar glaçada, ja que mai no m’he vist com un soldat sinó més aviat com un continent amb la mateixa capacitat que la terra per donar formes de vida. Deu ser per aquest motiu que vaig tenir una reacció ràpida com un llamp i li vaig contestar amb una interrogació: I perquè no dir màtria? En aquell moment el que va quedar una mica sorprès va ser ell, tot i que no per gaire estona, ja que de seguida va dir: D’on ho has tret, això? D’enlloc, vaig contestar. Més ben dit: D’aquí. I li vaig assenyalar el cor. Una noia d’idees, va dir. Sí i no.

És ben cert que no l’havia sentida mai, la paraula màtria, de manera que em va sortir ben espontàniament. Hi ha coses que sembla que estiguin a l’aire i es respirin; hi ha coses que se saben sense saber que se saben i per aquesta raó emergeixen com un brot de primavera tan bon punt sorgeix l’ocasió. Amb el temps he sabut que paraula màtria ja tenia una pila de pares i mares. Per exemple, la filòsofa, teòrica de la literatura, feminista i psicoanalista Julia Kristeva (1941), que jo aleshores encara no havia llegit i que en els seus escrits parla d’aquest lloc simbòlic com un espai ‘altre’, que més aviat té a veure amb el concepte de la cambra pròpia creat per Virginia Woolf. La qual, per cert, en els seus escrits utilitza el terme màtria per a representar una reconstrucció del terme pàtria des d’una òptica feminista.

En el moment en què va tenir lloc la conversa amb el vellet que havia retornat a la mare pàtria, segons el seu parer, o a la màtria, segons el meu, tampoc no havia llegit la prosa de Josep M. Junoy (1887-1955), publicada a El gris i el cadmi (1926), on parla de Vilanova tot referint-s’hi com a la meva benvolguda “terra màtria” d’adopció.

A l’època en què va escriure aquest text, Junoy feia cinc anys que vivia a Vilanova i la Geltrú. El text és una descripció d’escenaris de la ciutat en diferents èpoques de l’any, amb els seus personatges. Aquest escrit potser hauria d’estar gravat en una placa de marbre situada en algun lloc ben visible de la ciutat, com es fa a Itàlia, que te’n trobes per tot arreu. L’escriptor, periodista, poeta (amic d’Apollinaire, va ser dels primers poetes que van conrear l’haiku a Catalunya) i crític d’art Junoy s’havia casat amb Pepa (Josepa) Ricart, la cosina que Enric-C. Ricart va immortalitzar en el quadre titulat Noia en un sofà, pintat l’any 1920, any del casament de la jove amb Junoy. La noia, d’aspecte admirablement mediterrani i noucentista, tal com volia Junoy, apareix estirada en un sofà sobre una manta mexicana amb vistosos dibuixos geomètrics: la famosa manta dels “carams” (per l’expressió col.loquial que provocava la seva contemplació) esmentada al llibre Memòries, d’Enric-C. Ricart, escrit durant la Guerra Civil i finalment publicat l’any 1995.

Tornem a la paraula màtria, utilitzada sovint pels pobles indígenes d’Amèrica, així com també es troba en alguns textos poètics en forma de metàfora per referir-se al lloc de naixement o terra d’adopció, com va fer Josep M. Junoy al seu text dedicat a la ciutat Vilanova. Ara bé: una mirada que contempla el femení de l’existència, tal com jo l’entenc, voldria situar el concepte màtria a un espai metafísic, un lloc on gestar, per regenerar-lo, el nostre ésser intern. Veig la màtria, doncs, com un espai-matriu per a l’autonaixement a un estadi més evolucionat de l’existència.

(article publicat al Diari de Vilanova, 21 de juny de 2013. A la fotografia, una posta de sol al passeig de Vilanova)

La Deessa Adormida

Just quan entrava el solstici d'estiu vam arribar del viatge a Malta. A l'illa hi vam trobar una calor veritablement africana. Però a l'Hypogeu megalític (3600 - 2500 a.C) excavat sota terra de Hal Saflieni (Paola, Malta), on a principis del segle passat es va trobar aquesta figura de ceràmica, hi havia una frescor moderada que ha preservat, per mil.lennis, aquest impressionant temple subterrani. Aquesta figura de petites dimensions (12 cm.) que vam veure al Museu Arqueològic de la Vallette, la capital de l'illa, és coneguda com la Dama Adormida o Dona Adormida. Ateses les altres figures femenines de ceràmica que s'han trobat en el mateix indret, i que per la seves rodoneses recorden tantes venus de la fertilitat, més aviat fa pensar, com ja va deixar establert l'estudiós J. J. Bachofen al seu llibre El matriarcat (1861), que ens trobem davant d'una cultura de signe matriarcal que retia culte a la Deessa Mare. Així, doncs, per què no anomenar aquesta joia del món prehistòric la Deessa Adormida?

A les envistes

A les envistes de l'estiu, tot són desitjos de períodes de descans... A vegades descans cansat, com ara algun viatge que ens farà caminar de valent, i potser sota un sol de justícia. Però als dies de 'descans' no se'ls plany res, oi? Obro un petit parèntesi en aquest blog, serà curt. A la tornada us explicaré el què de tot plegat. Abraçades.

Educació i cultura contra la barbàrie

Iván Mañero fa miracles. Mañero és cirurgià plàstic, encara que ell s’estima més dir-se reconstructor. Amb el deixant dels guanys que donen les operacions d’estètica ha creat una oenagé a Guinea Bissau, Àfrica. Opera nens cremats i mutilats, també reconstrueix ablacions femenines, aquesta pràctica ritual salvatge. Ho llegeixo a l’entrevista publicada a La Contra de La Vanguardia (11-6-2013). En un moment donat, el cor em queda en suspens quan llegeixo el relat de tradicions tan bàrbares, com ara que als infants estràbics (als quals consideren endimoniats!), i també als nens albins, se’ls enterra en un formiguer: no en queda res.

He estat operada d’estrabisme, i tanta gent que conec que és estràbica, gent que ha donat tants fruits a la vida i a la societat on viu! Per la fotografia veig que el mateix Mañero és estràbic, si bé de manera gairebé imperceptible. Només l’educació i la cultura pots curar-nos de la barbàrie!