Llibre de la Creació

El Llibre de la Creació, recentment publicat per Fragmenta, és un text anònim la redacció del qual se situa cap al segle XIII, tot i que s’atribueixi la seva paternitat, cal entendre que oral, al mateix patriarca Abraham.

En el text d’introducció a la seva acurada versió al català, Manuel Forcano, poeta, traductor i doctor en filologia semítica, diu que misteri és la millor paraula per definir el Llibre de la Creació, un breu i antic opuscle d’especulació cosmològica i cosmogònica d’origen imprecís. En efecte, ja que es tracta d’un text d’escriptura hermètica, lluny de la redacció metafòrica i esdevinguda més popular del Gènesi.

El Llibre de la Creació, el primer assaig especulatiu conegut del pensament i la filosofia jueva, és també considerat el text fundacional de la Càbala. El llenguatge del Llibre de la Creació resulta clos perquè està escrit amb un llenguatge simbòlic. La Càbala, que tant com un camí místic és una ciència, segons Gershom Scholem tracta d’endinsar-se en el que Déu revela de sí, s’hi aproxima per tal d’estudiar-ne l’essència. I l’essència de Déu es revela en l’acte creatiu, en la Creació.

En el petit opuscle del Séfer Yetsirà o Llibre de la Creació (o modelació, com apunta Scholem), s’hi explica que Déu va crear el món mitjançant “les 32 senderes meravelloses de la Sofia”, és a dir, de la Shekinah o Saviesa. Aquestes senderes consisteixen en els 10 números originaris, al Llibre anomenats sefirot, que són els poders fonamentals de l’ordre de la Creació, i en les 22 lletres consonants que són els elements amb què està constituït tot el creat. La manera com es relacionen els números amb les lletres és el misteri que cal desenterinyar, i molt que s’hi han aplicat generacions d’estudiosos i cabalistes.

Després de llegir el Llibre de la Creació, una cosa queda clara: que la paraula viva, és a dir, vivificada a través de l’esperit, és creadora de realitat. Diu Scholem que en el judaisme l’essència de la veritat es manifesta en la paraula de Déu en la seva percepció, és a dir, parlada. La ‘revelació’ no és un fet visual, en el judaisme, sinó un fet acústic. Basti recordar l’episodi de Moisès al Sinaí: la revelació de la Llei es produeix a través d’una veu.

En el seu text, esmenta Manuel Forcano una tradició que informa que el profeta Jeremies va voler fer ús del Llibre de la Creació i que, estudiant-lo a fons amb el seu fill Ben Sira, van ser capaços de crear un golem, paraula hebrea que defineix una creatura d’argila de forma humana creada de manera artificial en virtut d’un acte màgic. El mateix es diu que va fer un rabí al segle XVI: Rabí Löw va crear del fang el Gòlem, una creatura que havia de protegir els jueus que en aquell temps vivien al gueto de Praga. Li va donar vida posant-li a la boca una tauleta d’argila gravada amb paraules màgiques.

Ens trobem davant d’una vella qüestió: l’aspiració humana a ser déus. Però el Llibre de la Creació, certament enigmàtic, no em sembla que sigui un tractat per crear vida diguem-ne humana, sinó que a través del llenguatge simbòlic crec que se’ns invita a la pròpia recreació. És a dir: caminant a través de les sefirot de l’Arbre de la Càbala, caminant a través de les senderes d’aquestes savieses, se’ns convida a esdevenir no déus sinó humans de veritat, fins al punt de fer efectiva la frase que Sarastro pronuncia, respecte de Tamino, a l’òpera La flauta màgica de Mozart: És més que un príncep: és un home. Una interpretació d’una humanitat en evolució ens fa veure que la humanitat a què aspirem és una obra d’autocreació en les senderes de la Saviesa, i això dura tota la vida.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 19 d’octubre de 2012)

Bona mort

Més lentament o més de pressa, tots fem via cap al mateix, escriu Ovidi a Les metamorfosis. És així, però sovint ho oblidem.

En aquests primers dies de novembre en què amb les trobades familiars per menjar castanyes, panellets i moniatos celebrem la festa de Tots Sants i fem memòria dels nostres morts el dia dels Fidels Difunts, el calendari litúrgic ens ofereix una bona ocasió per reflexionar sobre l’única certesa que els humans tenim, la mort, i com a partir de la mort d’algun ésser estimat vivim aquest fet tan inexorable però també tan preciós, ja que segella el recorregut de les nostres vides.

Ho sentim a dir tant en converses de cafè com en converses serioses: molts voldrien morir de cop, sense patir, sense consciència del fet de morir-se i sense comiat, ja que a tants resulta dolorós enfrontar-se a aquesta situació límit difícil d’encarar. Sembla que mai no acabem d’estar preparats per a dir d’una manera definitiva a la gent que estimem paraules plenes de contingut, paraules essencials.

Preservar la consciència fins al final del nostre temps és un privilegi. Ho anem veient amb l’augment dels anys de vida. Gràcies a un cert benestar ambient i als indiscutibles avenços de la ciència, estem, però, cada dia més exposats a patir Alzheimer, o a alguna altra malaltia degenerativa, pròpia de la vellesa, que disminueixi les facultats cognitives. D’aquí ve que quan arriba el moment de creuar el llac Estígia en la barca de Caront, sigui també un privilegi viure amb tota lucidesa la cerimònia del comiat.

Una mort sobtada i insconscient no em sembla que sigui la mort desitjable. Al met parer, una bona mort ha de ser evitant el sofriment innecessari –afortunadament avui en dia les cures pal.liatives permeten el trànsit sense dolor-, amb consciència i amb l’oportunitat de poder acomiadar-nos dels nostres familiars.

Perquè si tenim la sort de poder preparar el darrer comiat, si som conscients de l’oportunitat que la vida encara ens ofereix en aquest moment àlgid, cal pensar quines paraules direm a les persones estimades, ja que aquestes paraules, tan senzilles com transcendents, només podran ser dites per última vegada.

La cerimònia de l’adéu permet agrair la companyia, l’atenció i l’amor dels qui han estat al nostre costat una part important de la nostra existència: marit o muller, fills, néts, parents, amics, companys, cuidadors. Aleshores aquesta hora de l’últim comiat, l’adéu més intensament emotiu que pot existir, es constitueix en un ritual sagrat, en una cerimònia santa a desgrat que molt sovint sigui viscuda en una habitació d’hospital.  

Lligar els fils de l’existència amb un comiat conscient, agraït, amorós, permet nuar el nostre pas pel món amb la vivència d’un últim moment de plenitud humana que li dóna sentit. Si el naixement és un do de la vida, la mort en pot ser un cant. Una mort serena i lúcida és la corona més bella a què pot aspirar tota persona al final del seu trajecte vital.

(article publicat a El 3 de vuit, 2 de novembre de 2012)

 

Absent per uns dies

Les tempestes d'aquests últims dies han deixat les nostres instal.lacions elèctriques i informàtiques a les fosques... Un cop reparades -tot just ahir després d'una setmana-, em trobo amb un saldo negatiu: l'ordinador espatllat! Ara escric aquest post des d'un ordinador manllevat... He trobat a faltar molt poder connectar-me a Internet i llegir els correus, escriure el post i visitar els blocs que acostumo... Ben a contracor, doncs, he estat absent per uns dies.

En Font

L’altre dia, i mira que m’hi he aplicat sovint, finalment vaig recordar el nom d’un dels companys-camarades del meu pare en el temps d’instrucció militar, guerra i estada al camp de concentració: Font. El meu pare parlava d’en Font amb un gran sentiment, i això que era un home d’expressió continguda. En una fotografia que conservem d’aquesta època el meu pare està enmig de dos amics, en Font entre ells. Però quin dels dos és en Font? La fotografia deu estar presa en el temps d’instrucció militar, quan aquests joves de divuit anys encara no havien passat les misèries del front.  

(extret de la Capsa verda)

Salut (mental)

Hauran vist els amables lectors uns anuncis en els mitjans escrits que fan referència als prejudicis que allunyen les persones amb diagnosis de malalties mentals de la resta de la gent. Obertament és el lema, és a dir, una invitació a obrir la ment a la comprensió d’una realitat que afecta a una de cada quatre persones. Això si no afecta almenys un cop a la vida a la gent considerada ‘normal’. I és que qui més qui menys està expossat a patir una depressió encara que sigui lleu.

Ja era hora que es comencessin a tractar els trastorns mentals d’una manera ‘sana’. La bona salut sembla que hauria de ser alguna cosa més que la salut corporal incloent’hi la mental. La bona salut s’hauria de mesurar per la capacitat d’humana comprensió precisament envers aquells que no en tenen, ja sigui d’una manera puntual o crònica.

Quan alguna persona comet un acte horrible es pensa en bogeria abans que en maldat, diu Enric Arqués, secretari de l’organització Obertament, i esmenta el cas de Breivik, l’assassí noruec. La maldat, ho sabem perfectament almenys des de l’Holocaust i dels Gulags, no és una bogeria, sinó una ceguesa espiritual que impossibilita conduir-se de forma humana, cordial (cordial ve de cor). Aquesta deficiència espiritual és la tesi de fons dels dos relats que integren Tot el que perdem, llibre que acabo de publicar. Les protagonistes no pateixen cap transtorn mental sinó un dèficit de visió interior i d’empatia envers els altres, la qual cosa les fa actuar de manera malèvola, perversa, i amb una gran indiferència envers el sofriment que causen.

La ratlla que divideix la salut de la malaltia mental és tan prima. A vegades es considera malaltia mental allò que simplement és diferència de la majoria, singularitat, personalitat al marge dels motlles establerts de manera convencional, ja que cada època marca els seus cànons de conducta. Sensible a aquests temes i amb interès creixent, acabo de llegir un llibre meravellós sobre experiències de treball en el camp de la salut mental: La creatividad como terapia, de Maite Kirch Ugarte. Aquesta professional experimentada i fundadora de la Comunitat Terapèutica de Malgrat de Mar (1981), en el capítol d’agraïments recorda en primer lloc Armand Cardona Torrandell, per tot el que em vas ensenyar –diu- sobre la creació i la vida viscuda de forma creadora. Tots els qui van conèixer el pintor Cardona Torrandell saben que, amb una intel.ligència privilegiada i una sensibilitat fora del comú, aquest artista no va ser una persona adotzenada ni de tracte fàcil.

A propòsit d’aquestes personalitats desconcertants. S’ha parlat molt, i se’n parlarà encara perquè és un misteri per a la ciència, de la relació entre el geni i la follia (a Ramon Llull també li deien lo foll). Va escriure Víctor Hugo: (…) hi ha alguns homes [i dones] misteriosos que no poden ser sinó grans. Ebris d’ensonyament i intuïció, en el seu avenç gairebé inconscient sobre les aigües de l’abim han travessat el llamp estrany d’allò ideal i aquest els ha envaït per sempre. Una suor pàl.lida els cobreix el rostre. L’ànima els surt per tots els porus. Quina ànima? Déu.

És evident que allò que anomenem Déu, no-Déu o algun altre nom, té molts rostres, tants com éssers humans hi ha a l’existència. El tapís de la creació és molt variat. I mentre algunes ànimes respiren Déu per tots els porus, d’altres no en senten cap batec. I és que, en la nostra llibertat, a estones curtes o llargues escollim ésser en la seva llum, en la seva l’ombra o, majoritàriament, en els infinits espais del gris.

(article publicat al Diari de Vilanova, 19 d’octubre de 2012. A la imatge, una pintura de Cardona Torrandell)

Cervantes

A Don Miguel, el judío de Cervantes (Cervantes és un poble de Sanabria, Zamora), Leandro Rodríguez sosté que Cervantes tenia arrels jueves (també Teresa d’Àvila era filla d’un convers). L’àvia i la mare de Cervantes li van ensenyar les Sagrades Escriptures. Certament moltes cites de la Torah (els cinc primers llibres de la Bíblia) abunden en el Quixot en una època que poc es coneixien les Sagrades Escriptures. Diu Leandro Rodríguez que el Quixot és l’ànima ambulant de Miguel de Cervantes. La seva dama i guia, Dulcinea, és una imatge de la Shekinah, la Saviesa, o si ho voleu dir d’una altra manera, la imatge del Mestre Interior. 

(imatge d'un molí de vent presa camí d'Andalusia)   

Teresa de Jesús va morir a Alba de Tormes el dia 4 d'octubre de 1582.

A la imatge, el seu sepulcre amb el que queda de les seves despulles. En van fer una estripada gran. Ja sé que eren altres temps i que en aquell temps les relíquies dels sants eren molt apreciades. Al petit museu que hi ha al convent es pot veure el cor incorrupte, tot i que encongit, de la santa.

Celebro la meva patrona imaginant-la en la quietud de la seva cel.la escrivint amb bella caligrafia:

Estando una vez en oración, se me representó muy en breve... cómo se ven en Dios todas las cosas y como las tiene todas en Sí.    

En el principi

Quan diem que tot en la naturalesa expressa, diu la immensitat de la Creació, o de l’Evolució, segons cadascú ho vegi, estem parlant d’una forma de llenguatge. Aquest és el sentit la cita evangèlica de Sant Joan: En el principi va ser la Paraula, és a dir, la Paraula (l’alè de Déu o el Principi fonamental) es va manifestant en tot allò creat.

(El gerundi del verb manifestar simplement indica que la Creació és un procès).

Instant de meravella

El quadre, l’escultura, la peça ceràmica, la composició musical, la pel.lícula, el poema, la narració són aquí. Brillen amb la seva llum.

I el pintor, l’escultor, el ceramista, el músic, el cineasta, el poeta, el narrador se’n meravellen.

El treball, sovint tan lent i ple de fatics, per un instant de meravella.

 

"El vell i el nou"

Aquesta fotografia va ser presa el 20 de juny passat, a la Toscana, a la població de Volterra. En aquest casalot s'hi preparava una festa i les cadires anaven amunt i avall, i en un moment determinat van donar aquesta imatge.

En general, a tot Itàlia el "vell i el nou" conviuen amb harmonia...

Temps

Encara et passa tant a poc a poc, el temps?, em pregunta l’amic.

Diuen que amb els anys la sensació del pas del temps s’accelera. No per a mi. Em trobo dins del temps com dins de l’aire. Sóc temps. Però, quin temps? Temps de rellotge, sens dubte, però també un temps-sense-temps.

(a la imatge, jardiner treballant al claustre de Ripoll)

La poesia, entre el temps i el no-temps

La poesia, un acte creatiu en el present, és, no obstant això, ahistòrica.

Immersa en el temps proclama també el no-temps; o allò que hi ha d'etern almenys fins on arriba la consciència que en podem tenir.

(a la imatge, una antiga vil.la toscana posada al dia)

Priorat paradís

Durant bastants estius, amb la família vaig estiuejar al Priorat. Primer a La Vilella Baixa i després a Cabassers (conservo aquesta grafia en lloc de Cabacés, que és la que s’ha imposat finalment). Me’n vaig enamorar el primer dia del que es veu i del que no es veu a simple vista. La màgia del Priorat es va revelant a mesura que se’n respira l’esperit, i no només en aquest lloc de religiositat silenciosa i plena com és la cartoixa d’Escaladei: en tot el Priorat el sagrat i el profà conviuen en una harmonia prodigiosa. Res de més sagrat que la pròpia terra prioratina d’aparença ferèstega però d’ànima sensible. Res de més sagrat que el vi i l’oli i que s’hi produeix, or pur, alquímia pura de la naturalesa.

Ho he escrit en altres ocasions perquè és una dada rellevant en la meva biografia: en el Priorat, en aquest indret on el silenci es constitueix en part del paisatge, vaig rebre l’energia i l’impuls necessaris per dur a terme la vocació d’escriure amb voluntat literària, és a dir: d’inserir el meu treball en aquesta llarga i fecunda genealogia d’escriptors catalans que fan de la nostra literatura un tresor cultural de primer ordre. Enfilada dalt d’un turó als afores de La Vilella Baixa, amb aquell cel blau prioratí que retalla amb precisió botticelliana el perfil de les muntanyes, vaig decidir fer de la meva vella vocació un camí i un destí fins allà on les meves forces arribessin.

He viscut en el Priorat i l’he recorregut i revisitat tantes vegades. És com un quadre al qual sempre trobes matisos, és com una música escoltada mil vegades i de la qual no te’n canses mai, és com un llibre que mai no voldries acabar. El Priorat, un lloc per a ser viscut intensament, és també un lloc per a ser contemplat profundament.

Se m’acumulen un munt de sensacions mentre vaig llegint amb interès (quina bona notícia que s’hagi publicat, gràcies Arola editors!) A peu pel Priorat del vi i l’oli, amb fotografies de Rafael López-Monné, amb textos de Toni Orensanz i un pròleg d’Eduard Punset. Són dotze passejades i excursions per aquest paradís de terra càlida i ànima suspesa a l’alçada dels ulls que és el Priorat.

Amb el record m’aturo un moment en el camí que va de La Vilella Baixa a la Vilella Alta, o en el caminoi paral.lel al riu després d’haver travessat el pont Gran, o en el camí que voreja, abraçant-lo, el poble de la baronia de Cabassers, o en l’excursió fins al pont de Cavaloca o fins a l’ermita de sant Roc, camins fets tantes vegades en els capaltards d’estiu, quan el sol roent comença a amansir-se. Respiro fons i sento com aquesta terra i aquest cel se’m fiquen dins del cos, dins del cervell, per a no deixar-me mai més, mai més. Perquè passats tants anys encara puc tancar els ulls i sentir aquest respir del paisatge del Priorat dins meu.

Reflexiona l’escriptor i periodista de Falset, Toni Orensanz: Potser és veritat que el Priorat ajuda a creure en Déu i en els miracles. Es cregui o no en un Déu, és veritat que la força tel.lúrica del paisatge del Priorat parla d’alguna cosa que, sent part de nosaltres, ens sobrepassa. Sobreamor, en podríem dir, tal com el van viure i el van escriure Ausiàs March, Ibn Arabî, Ramon Llull. Un gran sentiment de sobreamor és el que transmet i provoca el Priorat a qui se n’enamora, tenint ben present les diverses fesomies del Priorat, ja que no és el mateix el Masroig que Porrera, Ulldemolins o Torroja, Poboleda o Siurana, Cornudella o Capçanes, Falset o La Bisbal, per posar només uns exemples. I presidint els costers de vinyes i camps d’oliveres, rius, ponts, baumes i ermites, pobles i masies, els imponents i magestuosos cingles del Montsant, en altres temps habitatge d’ermitans, que trobaven l’esperit de Déu en el més pur de la naturalesa.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 28 de setembre de 2012)

    

    

   

Aniversari

Ahir, 30 de setembre, va fer un any que la meva néta Carla és al món. A la falda del seu pare es mira el pastís per celebrar-ho. Les lletres de galeta li van agradar molt, vull dir que es va menjar la C i la A, les altres se les van menjar els cosinets.

Memòria dels morts

El passat dia 26 de setembre va fer tres mesos de la mort del meu pare.

Ningú no podria afirmar d’una manera absoluta que els morts no existeixen.

Existeixen en aquest espai que és l’absència que se superposa a la presència. I també existeixen en la memòria: una recreació constant, és a dir, en el moment present, d’allò que un dia va ser i d’aquells que un dia van ser. La memòria ens retorna els nostres morts una i una altra vegada, indefinidament. Amorosament5.

Avui volem decidir

Tota experiència humana, tant en l’àmbit personal com en el col.lectiu, és filla del seu temps. Els humans som bàsicament temps, tot i que en nosaltres hi hagi l’herència del passat i la projecció del futur. Aplegant passat i futur avui volem decidir què fer de l’herència i com ens projectem vers el futur. L’ésser humà es manifesta en l’acció, no podem renunciar a actuar sense deixar de ser humans en plenitud.

(fotografia presa a la Via Laietana el dia Onze de Setembre de 2012)

Llenguatge poètic

El llenguatge poètic busca expressar el món, fer llum sobre el que l’habita. El llenguatge poètic busca comprendre el món, no prendre’l, no pretén dominar el món sinó estimar-lo.

(a la fotografia, l'aparador d'una botiga de la població de Burgo de Osma, agost de 2012) 

Catalunya viva

En aquests nous temps que hem començat a viure –després de la manifestació multitudinària de la Diada res no serà el mateix- es faran esforços per confondre –des de dins i des de fora de Catalunya- el procès de superació de les estretors autonòmiques. És humà, però s’ha de veure venir aquest ball de màscares.

La manifestació de la Diada va donar una resposta a una realitat de dependència que es percep com a negativa. És per aquest motiu que una gran civilitat va presidir una manifestació que ha fet història. Ha estat gran portada als mitjans, sobretot en els internacionals.

Ningú no ens va ensarronar: el convenciment de la necessitat d’un acte d’afirmació multitudinari venia de dins de cadascú i havia estat llargament madurat. Ningú no ens ha volgut enganyar amb artimanyes, com s’ha dit per rebaixar l’evidència. Simplement observant la realitat –injusta amb la nostra manera de ser i de fer, fins i tot en democràcia- ens ha anat obrint els ulls. Quan un desperta dóna resposta. És un procès natural en tota persona viva. Viure, en el sentit ple del terme, és sinònim d’evolució, no d’immobilitat. Només la mort ens deixa inerts, cadàvers.

Catalunya, malgrat tantes plantofades històriques, és un poble viu que vol continuar vivint i que sent que se l’asfixia. Per viure s’ha de respirar, és una llei física. En la manifestació de la Diada, a més de la reivindicació d’una part important de la població que vol que Catalunya es constitueixi en estat, hi havia molta èpica. La vida resulta eixorca sense èpica. Madurs i assenyats, però també èpics i entusiastes, molts ens vam manifestar per afirmar una voluntat de ser, de continuar sent. El permís per viure com som ens l’hem de donar nosaltres. Això val per a les persones, però també per als pobles. 

La voluntat mou muntanyes. Les raons per voler la independència (o sigui un estat propi) omplen un sac. És només al fons del sac, ple fins dalt de greuges acumulats, on sura el tema econòmic que, no obstant això, no s’ha de menystenir. Tal com van les coses al món, en els últims temps ens hem fet experts en economia. Per això, malgrat els fantasmes de la por que faran recórrer, sabem que Catalunya és viable. No en va tenim una generació de joves molt ben formats que han fet molts números, que coneixen bé les lleis que ens poden afavorir en les noves conjuntures i que han estudiat a fons les relacions internacionals. Molts d’aquests joves eren a la manifestació: joves catalans de diversos orígens que nodreixen la Catalunya del futur que va començar el dia Onze de Setembre de 2012. 

No hi era tothom, s’ha dit, per minusvalorar el valor social, polític i cultural d’una manifestació espectacular. És evident. Els uns perquè no hi van poder anar, els altres perquè no hi van voler anar. És natural que sigui així, cal comptar sempre amb la pluralitat d’opinions com també cal comptar amb la persistència d’algunes realitats. En el camp de la medicina, així com en el de la psicoanàlisi, s’ensenya que quan un problema no es resol torna a aparèixer, i sovint magnificat. Per això sobta que hi hagi gent sorpresa del que està passant, del fet que molts volguem anar on volem anar. Una transició descafeïnada va deixar el mal anomenat ‘problema català’ sota l’estora. Però Catalunya és una nació històrica i per això es vol estat. Les noves generacions hi tenen tot el dret i els més grans que pensem com ells encara no som morts.

(article publicat al Diari de Vilanova, 21 de setembre de 2012)

 

No deixis que es rovelli...

En el Llibre de la vida, de Teresa de Jesús, en un paper que em devia servir de punt, he trobat aquesta frase que va signada per Teresa de Calcuta: Continua a desgrat que tothom esperi que abandonis. No deixis que es rovelli el ferro que hi ha en tu. No podia arribar en millor moment, personal i col.lectiu. Comparteixo amb vosaltres la troballa.

(a la fotografia, unes teules velles)

Demostracions

Els científics juguen amb una bona eina, que és la demostració de les seves hipòtesis. També els valors, de naturalesa tan extraordinària com indefinible, han de ser demostrats a través de l’acció.

(a la fotografia feta aquest juny passat, parada de llibres de segona mà a Florència)