La poesia, un acte creatiu en el present, és, no obstant això, ahistòrica.
Immersa en el temps proclama també el no-temps; o allò que hi ha d'etern almenys fins on arriba la consciència que en podem tenir.
(a la imatge, una antiga vil.la toscana posada al dia)
Sí m'agrada això que dius i em sembla que podríem dir-ho de l'art en general, fruit de l'esperit és, vull creure, ahistòric, etern...
ResponEliminaLa poesia (l'art) filla del seu temps i, alhora, eterna.
ResponEliminaÉs ahistòrica, cert, però també és el fil conductor de la nostra història particular. Me n'adono rellegint vells dietaris: em contenen de dalt a baix.
ResponEliminaOlga
És, independentment del temps.
ResponElimina