Quan alguna persona comet un acte horrible es pensa en bogeria abans
que en maldat, diu Enric Arqués, secretari de l’organització Obertament, i esmenta el cas de Breivik,
l’assassí noruec. La maldat, ho sabem perfectament almenys des de l’Holocaust i
dels Gulags, no és una bogeria, sinó una ceguesa espiritual que impossibilita
conduir-se de forma humana, cordial (cordial ve de cor). Aquesta deficiència
espiritual és la tesi de fons dels dos relats que integren Tot el que perdem, llibre que acabo de publicar. Les protagonistes
no pateixen cap transtorn mental sinó un dèficit de visió interior i d’empatia
envers els altres, la qual cosa les fa actuar de manera malèvola, perversa, i
amb una gran indiferència envers el sofriment que causen.
La ratlla que divideix la salut
de la malaltia mental és tan prima. A vegades es considera malaltia mental allò
que simplement és diferència de la majoria, singularitat, personalitat al marge
dels motlles establerts de manera convencional, ja que cada època marca els
seus cànons de conducta. Sensible a aquests temes i amb interès creixent, acabo
de llegir un llibre meravellós sobre experiències de treball en el camp de la
salut mental: La creatividad como terapia,
de Maite Kirch Ugarte. Aquesta professional experimentada i fundadora de la
Comunitat Terapèutica de Malgrat de Mar (1981), en el capítol d’agraïments
recorda en primer lloc Armand Cardona Torrandell, per tot el que em vas ensenyar –diu- sobre la creació i la vida viscuda de forma creadora. Tots els qui
van conèixer el pintor Cardona Torrandell saben que, amb una intel.ligència
privilegiada i una sensibilitat fora del comú, aquest artista no va ser una
persona adotzenada ni de tracte fàcil.
A propòsit d’aquestes
personalitats desconcertants. S’ha parlat molt, i se’n parlarà encara perquè és
un misteri per a la ciència, de la relació entre el geni i la follia (a Ramon
Llull també li deien lo foll). Va escriure Víctor Hugo: (…) hi ha alguns homes [i dones] misteriosos que no poden ser sinó grans.
Ebris d’ensonyament i intuïció, en el seu avenç gairebé inconscient sobre les
aigües de l’abim han travessat el llamp estrany d’allò ideal i aquest els ha
envaït per sempre. Una suor pàl.lida els cobreix el rostre. L’ànima els surt
per tots els porus. Quina ànima? Déu.
És evident que allò que anomenem
Déu, no-Déu o algun altre nom, té molts rostres, tants com éssers humans hi ha
a l’existència. El tapís de la creació és molt variat. I mentre algunes ànimes
respiren Déu per tots els porus, d’altres no en senten cap batec. I és que, en
la nostra llibertat, a estones curtes o llargues escollim ésser en la seva
llum, en la seva l’ombra o, majoritàriament, en els infinits espais del gris.
(article publicat al Diari de Vilanova, 19 d’octubre de 2012. A la imatge, una pintura de Cardona Torrandell)
