Escriptura personal

Es diu, i jo no m’atreviria a afirmar el contrari, que en la nostra escriptura sempre hi ha alguna cosa autobiogràfica, per més imaginatiu que sigui el text. Si hi pensem bé, segurament és així, ja que l’invent parteix de cadascú, amb tot el que això vol dir de personal.

(a la fotografia, laberints dels Jardins d'Aranjuez, octubre de 2011)

La temptació de vol

La temptació de vol (Pagès editors) és el títol amb què l’escriptora lleidetana Rosa Fabregat ha volgut presentar la seva Obra poètica II (1994-2011). Aquest títol es correspon també al poemari inèdit escrit entre els anys 2009-2011, i que s’inclou en aquest conjunt que dóna una visió, concreta i panoràmica alhora, d’una poètica on art i ciència conviuen en perfecte equilibri, com destaca en el seu pròleg il.luminador, Carme Vidal Huguet.

Podria pensar-se que aquest poemari vol concloure una obra poètica, tal com des de l’atalaia actual sembla que és el desig de l’autora, ja que en un dels poemes de La temptació de vol es pregunta: Viure o escriure? Però a aquesta lectora li ha fet l’efecte de trobar-se davant d’un llibre obert quan en el mateix poema ha llegit: Quan entra l’alba/ amb les mil crides del despertar…I és que el despertar al coneixement de la realitat en els humans espiritualment inquiets, i Rosa Fabregat ho és, sempre és un procès obert, així com sempre hi ha la temptació de vol. No hi ha edat per al creixement espiritual ni per al vol de l’ànima.

Mentre llegia La temptació de vol de Fabregat, em venia a la memòria un llibret preciós: L’assemblea dels ocells, l’autor del qual és Farid Attar, un poeta sufí del segle XIII nascut a Pèrsia. Els estudiosos de la poesia oriental parlen d’aquest llibre, on diverses espècies d’ocells són protagonistes, com d’un poema filosòfico-religiós.

Cal tenir present que l’ocell és una figura de l’ànima. I és desig de l’ànima emprendre el vol. A l’inici de L’assemblea dels ocells, es diu que els ocells tenien por d’enfrontar-se a un camí del qual no es veia el final i que feia tant de vent que els podia impedir el vol. Però la Puput, que és qui porta la veu cantant en tot el poema, de seguida anima els altres ocells, tot i que els adverteix que el camí espiritual no és per a tothom, però que el conreu de l’amor els donarà la fortalesa necessària per avançar i resistir els embats del vent.

Vet aquí el secret: l’amor, l’energia poderosa que, com deia el Dant, mou el sol i les estrelles. I mou Rosa Fabregat a viure i a escriure: Malgrat tot, la vida és llarga/ i les possibilitats infinites,/ en el complex entramat/ de les lleis de la combinàtoria.

L’amor és el fil d’or que creua no només l’espai del recull La temptació de vol de Rosa Fabregat, sinó tota la seva obra poètica sencera. En aquest llibre podem llegir-ne la segona part tot esperant la reedició, l’any vinent amb motiu dels seus 80 anys, d’Ancorada en la boira (1953-1993).

L’or producte de l’amor és el resultat de l’alquímia de viure i escriure, per emprar la mateixa metàfora que l’autora. Si bé l’or cal anar-lo a buscar a la mina (treballant-lo en la terra interior), és l’impuls de l’amor que estira les ànimes cap amunt. Des de la més remota antiguitat que els ocells són símbol de l’espiritualització de la vida. I els ocells, criatures alades, amb el seu instint de vol representen els estats més evolucionats de l’ésser humà. No descobreixo a ningú que conegui l’obra de Rosa Fabregat com aquesta evolució s’ha anat plasmant en el seu treball literari, que, estic d’acord amb Carme Vidal, més que desconegut és mal conegut. D’aquí ve que sigui una bona notícia la publicació de La temptació de vol. Obra poètica II, que juntament amb l’anterior recull, Ancorada en la boira (de propera reedició com s’ha dit més amunt), dóna testimoni d’un discurs eticomoral de signe obert i del despertar a la consciència dels mons múltiples, ja que, si ens hi obrim, podem viure en diversos plans existencials. I és llavors que poden experimentar, com fa la poeta, les arrels com arbres. O el que és el mateix: el cel a la terra, com també volia Joan Maragall, a qui Rosa Fabregat homenatja en el seu darrer (per ara) llibre de poemes.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 8 de juny de 2012)

     

Progrés espiritual segons Epictet

A principis d’any, el professor Enric Balaguer escrivia al seu blog unes quantes idees d’Epictet, que em vaig anotar per la seva oportunitat i actualitat. Una d’aquestes màximes era: Faig tot el que està al meu abast per contribuir al progrés espiritual de tots aquells amb qui estic en contacte. Tal com tenim el nostre món proper, és evident que d’una manera massa majoritària poc s’ha fet per contribuir al progrés espiritual d’aquells amb els quals s’està en contacte.     

Ara, potser

Podria dir, com l’artista Louise Bourgeois, que durant tota la vida he volgut dir una mateixa cosa, si bé he emprat llenguatges (artístics i personals) diferents. No haver-ho aconseguit no em desanima fins al punt de desistir, ja que desil.lusiona i és cansat. Em mantinc desperta i activa, i sobretot esperançada. Cada vegada que començo alguna cosa em dic: ara, potser.

(la senyora Gata de la foto també confia en la vida...)

Amor conjugal

Cada dia ens duu missatges amb significat. Sembla difícil negar les sincronies (Jung i la física quàntica ho expliquen molt bé), connexions que es produeixen en nivells de l’existència que van més enllà de la matèria. Així, aquest diumenge tan assolellat de la Pentecosta m’ha trobat llegint Vull morir d’amor (Claret), un assaig sobre les diverses facetes de l’amor escrit per Ramon Sangles i Moles, filòleg i director de la revista Llengua Nacional. En la primera part del llibre, Sangles fa un cant abrandat a l’amor conjugal. Com també el fa Òscar Pujol, sanscritista i director de l’Instituto Cervantes de Nova Delhi, al seu llibre El laberinto de l’amor (Libros del Silencio), que vaig llegir fa poc.

L’amor, que és bondat i gratuïtat, s’ha de conrear com es treballa la terra, que és bondat i gratuïtat, però que sense treball es torna eixuta, estèril. L’amor conjugal, que és l’amor que es dispensa la parella compromesa tant si passa per esglésies o jutjats com si no, és amor conjugat. O el que és el mateix: amor a dues bandes. Amor recíproc i com més equilibrat millor. Aquesta és una qüestió fonamental: l’equilibri entre el donar i el rebre sosté l’amor de llarga durada. No sempre es dóna. Més sovint del que es voldria es fracassa. No podem imaginar ningú casant-se pensant en descasar-se, tot i que en un moment determinat s’hi vegi obligat per salvar la vida. Perquè a vegades es tracta de salvar la vida, fins i tot la física.

En un temps en què s’ha prodigat la vida fàcil i el rebuig a la frustració com si fos la pesta en lloc de veure com es poden superar els entrebancs, en un temps de guanys fàcils i de projectes a curt termini, en un temps en què la institució de la parella i les relacions humanes sembla haver-se fet tan líquida, en les seves reflexions en veu alta, tant Ramon Sangles com Òscar Pujol ens inviten a emprendre una aventura humana de gran calat: situar de nou l’amor al centre de la vida, considerar el conreu de l’amor un destí.          

Servo al meu interior una imatge poderosa: dos amants que evolucionen en una parella vella agafada de la mà. Aquesta imatge correspon a l’arquetip de l’amor conjugal? Diria que sí. Per aquest motiu m’han saltat les llàgrimes quan he llegit els versos, senzills i tan emotius, que l’escriptor Josep Vallverdú ha inclòs a l’esquela de la seva esposa Isabel Arqué: Vaig tancar-te els ulls quan em van dir ‘és morta’;/ va fugir la llum en cloure’s la porta./ Tu vas quedar dins, jo vaig quedar fora./ Ja em diràs on vaig, sense tu a la vora.

 Josep Vallverdú sap que haurà de seguir sol la part de camí que li queda, però a través de les seves paraules gosa declarar en públic l’amor per l’esposa, una cosa ben poc freqüent en un món encara amb tantes deficiències pel que fa a la valoració de la part femenina de l’existència. Però el món està canviant, com ja fa temps que diu Bob Dylan, i va sent cert. Perquè Òscar Pujol posa en boca de la seva protagonista Amada: Els amants són com les dues ales de l’ocell de l’amor. Les ales es mouen per separat, però ambdues volen conjuntament. I Ramon Sangles: En la meva assumida limitació, abraçant-me a l’estimada continc l’univers sencer.

L’amor: la força poderosa que mou el sol i les estrelles, com va dir Dant. No hi ha relat de la creació que no contingui una parella primordial que amb seva unió dóna lloc al món. L’amor no és només una força física sinó metafísica, capaç de crear i transformar la realitat. Per explicar-ho, prenc de Sangles la referència evangèlica on Maria dóna instruccions perquè els criats omplin les gerres d’aigua en les noces de Canà. Jesús les transforma en vi. Però l’ingredient principal és l’amor. És l’amor qui fa miracles.

(publicat al Diari de Vilanova, 8 de juny de 2012. A la imatge, un aparador de París)

    

         

      

Elvyra Katalina Kriaciunaite

El passat mes d'abril, la meva amiga lituana, l'artista Elvyra Katalina Kriaciunaite, va complir 70 anys. El govern del seu país li va lliurar una medalla pels mèrits del seu treball, i fa pocs dies es va inaugurar a Vílnius una exposició amb els seus darrers treballs realitzats amb paper fet a mà. A la fotografia, uns preciosos ventalls. Felicitats, Elvyra! 

Inclassificable Tsvietàieva

La de Marina Tsvietàieva (Moscú, 1892 – Elabuga, 1941) és una veu poètica que no és amable ni resignada. Singular dins del conjunt i allunyada de qualsevol estètica, ferotgement individualista per caràcter, inadaptació i rebuig vers tota mena de grup, escola o col.lectiu, la seva veu és poderosa i inclassificable, escriu Vinyet Panyella al seu esplèndid article publicat al primer número de la revista Poetari (de la qual celebrem l’aparició en el nostre darrerament escanyolit marc cultural pel que fa a revistes de caire literari).

No és pot descriure millor una poètica que no ha creat escola, la veu de Marina Tsvietàieva és única i certament inclassificable dins els cànons habituals. Aleshores, caldria preguntar-se: ¿Per què aquesta poeta russa de veu apassionada, gens convencional, gens complaent, pertorbadora i inclús de difícil lectura, fascina a uns quants de nosaltres, poetes que escrivim en català?

Apunto una hipòtesi. Marina Tsvietàieva posseïa un sentit de la llengua superior i una capacitat de síntesi extraordinària. La poesia de Tsvietàieva és tan essencial. I sense concessions a la facilitat es desplega lluminosa sobre el paper, ja sigui com un raig de sol o com una espasa al foc. Per altra banda, i en general, la poesia catalana tampoc no s’endinsa en la retòrica, més habitual en altres llengües com ara la castellana, encara bastant deutora de l’estètica del barroc. Sovint tallants a causa de tantes paraules monosíl.labes, molts dels versos escrits en català també podrien escriure’s entre els guionets que feia servir Marina Tsvietàieva per acotar els versos (una pràctica, per cert, que també es troba en una altra poeta de difícil classificació com és Emily Dickinson). D’aquí ve que, per obra d’una bona traducció com la realitzada per Vinyet Panyella en el seu article sobre la poeta russa, els poemes de Marina Tsvietàieva traduïts al català, inclosos en l’article abans esmentat, sonin com si fossin escrits en la nostra llengua.

Llegir Marina Tsvietàieva demana un esforç intel.lectual, tant si escriu poesia com si escriu prosa: Amb la meva tendència a l’ascetisme de la paraula en prosa, al final puc quedar-me només amb l’esquelet, escriu Tsvietàieva al seu llibre Indicis terrestres. Però l’esforç d’aquesta lectura condensada aviat es veu compensat en el lector exigent per l’amor que li produeix l’accent peculiar de l’escriptora i l’emergència d’una subjectivitat poètica ferma i decidida. La transparència radiogràfica dels sentiments expressats en els poemes o en les proses és tan total, i les imatges que els descriuen tan rotundes.

L’obra d’art respon, el destí en viu interroga. L’obra d’art –com una cosa consumada- ordena, el destí en viu –com una cosa no consumada- demana. Amb aquesta filosofia se situa Marina Tsvietàieva davant de l’art i la vida –en òsmosi, com diu Vinyet Panyella- que ella viu de manera categòrica. L’anècdota tan sols li serveix per superar-la. Així trobem escrit a Indicis terrestres (i tradueixo de la versió en castellà de Selma Ancira): Si tu has nascut en el món per donar respostes, no et paralitzis en una existència feliç: no és així com han creat, ni això és el que han volgut a l’hora de crear Goethe, Leonardo, Dant. Un pot haver caigut, sí, però un ha de saber aixecar-se: després d’haver-se prostrat –allunyar-se, després d’haver desaparegut- ha de resuscitar.

Amb tot, la vida revessa –assassina, com va escriure Ahmàtova quan va saber la seva tràgica mort- que li va tocar viure va superar l’ànim de Marina Tsvietàieva.  Però la ressurrecció és sempre possible en una poeta de la seva alçada. Així Tsvietàieva va resuscitant en nosaltres a través d’uns versos tibants com una vela al vent i a contracorrent de l’existència vana. Coneguts els seus avatars, és evident que la seva no va ser vana.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 1 de juny de 2012)

          

       

Prejudicis

Dissabte, a Vilafranca del Penedès, vam participar en un col.loqui al voltant dels prejudicis sobre la llengua catalana en particular, però que en general afecta totes les llengües.

Per exemple: un prejudici que pesa sobre la llengua alemanya és que és dura i tallant, no com l’italià que és tan suau i melodiosa, tan apta per al cant. I curiosament, van ser els músics alemanys qui van inventar el lied…

Va donar-se la circumstància que l’endemà diumenge vam anar a l’Auditori a escoltar El cant de la terra, de Gustav Mahler. A algú que tingui prejudicis en contra de l’alemany com a llengua no apta per a ser cantada, seria escaient convidar-lo a escoltar aquest cant de la terra. Música i veu ben concordades, pura melodia que hauria de fondre els prejudicis com el gel es fon amb el sol de primavera.

(a la imatge: Gustav Mahler)

Llibertat interior

No puc recordar qui m’ho va dir, però em va fer pensar: No escriguis per a la teva mare! Com volent dir: No escriguis per a quedar-hi bé, això restarà la teva escriptura…

La mare, que tantes vegades s’identifica amb la vella imatge de l’Ull de Déu dins el triangle… És un Ull vigilant, aquest: l’Ull del Super-jo segons les tesis de Freud. És clar: aquest Ull sembla que constrenyeix la llibertat, i conquerir la llibertat interior és tan difícil. No obstant això, no és el mateix Déu que ens vol lliures? 

(a la imatge: biblioteca del Centre d'Interpretació del Romanticisme Manuel de Cabanyes)

Sota l'acàcia

Després del treball –a la vinya, a l’hort, al taller-, ja amb la cara i les mans netes, els homes es reunien a prop de la font, al capdamunt del poble. El lloc escollit des de vés a saber quin temps, era fresc. La gran capçada de l’acàcia els protegia del calor encara prou viu en aquella hora del temps d’estiu. Discutien. No es barallaven, discutien, parlaven sobre els afers del poble, més enllà del poble i segur que a vegades s’escolava algun tema personal. Cada dia veia aquells homes allà, distribuïts en cercle. Aquell lloc a l’aire lliure, sota l’àcacia verda, era el cafè del poble però sense cafè ni joc ni tertúlia sorollosa. A l’aire lliure no hi havia més soroll que la remor suau de les fulles de l’acàcia movent-se al vent i el so de les veus que quan callaven deixaven pas al dring de l’aigua de la font. No m’imagino l’Arcàdia de manera diferent de com veig aquesta escena que el meu record ha mitificat.

M’hauria agradat acostar-me a aquella àgora, tenia curiositat per saber què s’hi deia. Però així que m’hi encaminava ja veia el meu oncle que em feia senyals perquè me n’apartés. Aquella era una reunió d’homes.

Fa molts anys que al poble va desaparèixer la vella font, l’acàcia tampoc ho hi és i la majoria d’aquells homes ja són morts. Però la meva memòria visual ha retingut aquella imatge d’un grup d’homes –pagesos i menestrals- discutint els seus afers sota l’acàcia. Cap fotografia no va fixar el quadre. En el futur, quan jo tampoc no hi sigui, tan sols quedarà, si és que es conserva, aquest apunt.

(extret de La capsa verda. A la fotografia, la meva mare de soltera al terrat de la casa on va néixer. Més enllà, al capdamunt del poble, hi havia l'acàcia...)

Escriure: temps i eternitat

Escriure (o qualsevol altra art) vindria a ser manifestar-se creativament en un espai històric, però també en un espai-temps que va més enllà d’aquestes coordenades; més ben dit, que les fon en una cosa tan abstracta com l’eternitat.  

Els records

Els records no són estàtics, van evolucionant amb el temps. Si el nostre estil de vida té relació amb els records antics, és evident que a mesura que ens anem fent, també els records es van fent. No vull dir pas que es rectifiquin –alguns, potser sí-. El que vull dir és que, sense perdre identitat, van modelant-se a imatge i semblança nostra. Una cosa així com el rostre. Només cal mirar les fotografies d’un àlbum per veure els canvis que s’hi produeixen. L’essència, però, resta. L’essència dels records, també.

Sendino es mor

He llegit amb profunda commoció aquest llibre breu, intens i tan lluminós que és Sendino se muere (Fragmenta editorial), obra de l’escriptor i capellà Pablo d’Ors. El llibre es basa en unes notes que durant la seva malaltia mortal va anar redactant la doctora Àfrica Sendino. Al respecte, escriu Pablo d’Ors: No és, certament, el que ella va escriure, sinó el que jo vaig viure al seu costat mentre ella va intentar escriure. Però conté –estic segur- bona part del que Sendino va voler transmetre en el seu projectat llibre i, sobretot, del que ella realment era i vivia.

Durant la lectura de la història d’aquesta dona valenta i exemplar, se m’anava fent present el testimoni també valent i exemplar d’una altra dona: l’escriptora Christiane Singer, morta com Àfrica Sendino d’un càncer. Singer va titular el seu llibre Últims fragments d’un llarg viatge (Pagès editors), metàfora del camí vital que no ho va ser tant, de llarg, ja que va morir amb 64 anys.

Ignoro l’edat de la doctora Àfrica Sendino, però pel relat es dedueix que es tracta d’una persona encara jove. El que agermana els testimonis d’aquestes dues dones és la seva radical aposta per la vida espiritual enmig del procès de la malaltia, la decadència física i la mort. Ningú no pot morir per nosaltres, semblen dir-nos, i decideixen fer de la seva mort personal un acte transcendent no només per a elles sinó per als altres. Una última lliçó d’humanitat que deixa als altres totalment transformats fins al punt que Pablo d’Ors, que com a capellà d’hospital està acostumat a atendre tants malalts i moribunds, reclama per a la seva pròpia mort el mestratge rebut per una doctora que mai no va deixar de ser-ho, fins i tot en els moments de més debilitat física sempre va tenir en compte els altres i com podia servir-los millor. 

A través de les seves notes, Àfrica Sendino, com també va fer Christiane Singer, ens parla del procès de la malaltia i de les transformacions que aquesta va produint en el seu cos, fent ben present, però, que ella no és la malaltia sinó que la malaltia és un camí per a l’ànima, una oportunitat que la vida dóna a l’ànima per aprendre i crèixer, ja que fins a l’últim moment crèixer espiritualment és possible. Aquest viatge fins al que en podríem dir el nostre ésser etern esclosionant en la mort, es transparenta en el llibre que Sendino volia escriure i no va poder concloure. Ho ha fet ara Pablo d’Ors tot interpretant el desig de Sendino. I ho ha fet amb les millors eines del seu ofici com a escriptor i com a sacerdot: amb ànima intel.ligent i sensible i amb admiració per algú que es mostra amb aquella bellesa secreta que li fa dir: El qualificatiu especial de seguida es va transformar en admirable; i l’admirable amb el temps es va convertir en insigne.

Sendino se muere és una joia literària que sustenta un testimoni humà i espiritual de primer ordre. En aquest relat veiem que la mort pot ser viscuda com a l’últim acte sagrat de la nostra vida fins a coronar-la. Abans el temple eren les cases particulars, ara sovint són els hospitals.  Cal dir que no sempre es veu la mort com el que és: un part a l’altra banda de l’existència, un naixement en el qual el moribund és el fill i la mare al mateix temps.

Admeto que aquesta és la meva visió de la mort, ja que no en puc tenir la vivència. Però sí que he acompanyat fins a l’últim alè alguns moribunds, i això és el m’ha semblat entendre d’aquest esdeveniment còsmic, que més que paral.lel al naixement és la seva culminació. Neix el cos per morir, i morint es dóna a llum. Aquesta visió és una visió espiritual i carnal de la mort, però és que els humans som això: carn i esperit al mateix temps. Aquesta visió, que si bé pot situar-se en el context d’una fe determinada que en la nostra cultura és la cristiana, no n’esclou cap, de fe, ja que la fe pot ser expressada de diverses maneres. Àfrica Sendino ho fa des d’una fe cristiana que es mostra ben particular, tal com ella era. Basti recordar la doctora contemplant una reproducció de l’Anunciació de Fra Angelico: ella, com Maria, va dir sí. Va acceptar viure amb plena consciència la transcendència de la vida tant com la transcendència de la mort.

(publicat al Diari de Vilanova, 25 de maig de 2012)

 

           

Com la flor

Dir que l’amor –l’afecte- no ha de ser moneda de canvi és tan vell com la humanitat. No obstant això, cal repetir-ho perquè s’oblida sovint que l’amor no és material com el diner, sinó bell, però també efímer com una flor. Això vol dir que l’amor es dóna a cada instant, un instant darrere l’altre perquè sí, com la flor dóna la seva bellesa perquè sí.

(flors de maig, la d'ahir i la d'avui, al jardí de casa)

Afrodita

Afrodita (Venus per als romans) és la deessa de l’amor. A Venus-Afrodita estan consagrades les roses, les pomes, els cignes, els coloms, la murtra i els jardins. Afrodita és un dels noms del diví en el seu aspecte femení. Harmonia és la seva filla.

L'arbre invertit

Hi ha una imatge que sempre que la veig em crida l’atenció, em fa pensar, i és l’arbre invertit, és a dir, amb les arrels submergint-se en el cel i les branques sumergint-se en la terra. Imagino que les interpretacions simbòliques d’aquesta imatge són moltes. Per exemple: aquest arbre pot representar el principi hermètic: El que és a dalt és a baix, i a la inversa.

L’arbre girat cap avall també em recorda la imatge cabalística que consisteix en Déu baixant per les sefirot fins a Malkut, imatge de la Terra i de la Humanitat, i la Humanitat pujant per les sefirot fins a Keter, la Corona, el Regne de Déu. De manera simplificada diguem que les sefirot són alhora els dons divins que descendeixen per l’arbre de la Kabalah, i les virtuts humanes que s’han de practicar per ascendir en l’arbre de la Kabalah.

Aquesta imatge de l’arbre girat també es troba en la cosmologia hindú en la forma de Brahma en el seu moviment descendent, és a dir, en la seva faceta de creador.

(en la imatge, la suggestiva pintura “El jardí de l’arbre invertit”, l’autor de la qual és Rafael Trelles)

Amb un elefant pels carrers de Delhi

Quan s'han viscut pel cap baix set vides com els gats, et trobes fotografies que en donen testimoni. Aquesta meva amb un elefant va ser feta a primers de febrer de 1997. L'elefant posa tranquil.lament, hi deu estar ben acostumat. El seu amo no demana res, però tothom li deu donar unes quantes rupies. Suposo que l'elefant encara hi deu ser, caminant pels carrers de Nova Delhi. Tal vegada algú de vosaltres s'hi ha fet una fotografia, tal vegada hem compartit la imatge del mateix elefant.

Això crec, això sóc

“L’home [i la dona, per suposat] està fet per les seves creences. Tal com creu, així és.” Aquesta cita està treta del Bhagavad Gita [El Cant del Senyor]. El Bhagavad Gita, importantíssim poema de la literatura (espiritual) hindú, data de 500 anys a.d.C. La cita no pot ser de més actualitat.

(a la fotografia, roses de maig al jardí de casa)

Art i ofici

Al llibre Física y metafísica de la pintura (Arola editors), de Louis Cattiaux, llegeixo aquesta cita de Lionello Venturi: Respecte de la tècnica hi pot haver progrés, en art no. De primer quedo perplexa. Però pensant-hi intento desxifrar el que deu voler dir Venturi. L’ofici, sigui quin sigui, s’aprèn. L’art és un do que prové de l’Ésser interior que és complet en ell mateix i, per tant, es dóna o no es dóna, es revela o no es revela. 

Deia William Blake...

Deia William Blake: La poesia, la pintura i la música són els tres poders que l'home té per conversar amb el Paradís. Estudiar l'art és resar, practicar l'art és lloar Déu.

Ni una gota de vigència, no sembla que hagin perdut aquestes paraules... I si la paraula resar incomoda escrivim dialogar, i si la paraula Déu incomoda, escrivim Vida.