Després de l'hivern, la primavera

La primavera, en sentit literal, correspon a una estació de l’any, a l’equinocci que arriba després del llarg temps d’hivern, quan tot sembla que reposa, o simplement hi ha aparença de mort. Aparença, perquè la vida s’esdevé a diversos nivells invisibles, fins i tot a nivell físic.
Com que la primavera estacional esclata després de l’hivern, la primavera en llenguatge metafòric significa renovació. Més enllà d’aquest significant podem dir renaixement o resurrecció si ens referim a estats encara més complexos de la vida, ja sigui que es donin a nivell mental o espiritual.
En aquests darrers temps s’ha parlat i es parla encara de les primaveres àrabs quant a moviments polítics i socials en aquests països. I es parla també de brots verds per indicar tímides creixences o recuperacions en el camp econòmic.
És evident que estem al llindar d'alguna cosa que ha de venir. Així doncs, la primavera es presentarà d’un moment a l’altre. Quan li toqui segons el calendari, però també des d’un punt de vista històric. La tindrem perquè sempre l’hem tinguda, la vida es manifesta de manera cíclica. Arribarà, doncs, la primavera històrica, no sabem quan, i la consagrarem perquè ens omplirà el cor de joia després d’haver sofert tantes pèrdues i haver fet tants dols. Per aquest motiu, que en gaudeixin i siguin agraïts els qui puguin viure aquesta primavera, tot esperant que hagin après dels nostres errors i superat les tendències egoistes. La vida té continuïtat més enllà de nosaltres. La vida, que conté tants hiverns, conté també les primaveres que els segueixen i no només en sentit físic sinó també espiritual.  

Creació de la realitat

Les ciències, valuoses per l’aportació que aporten a la comprensió de la realitat, es queden lluny de la realitat, ja que la realitat és la vida en totes les seves manifestacions, des de les més materials fins a les més subtils. Són les realitats subtils les que escapen a les formulacions tancades. És per aquest motiu que les ciències modernes ja admeten, per exemple, que creem ‘una’ realitat cada vegada que fem una tria. Això no ho pot mesurar la física, no es pot pesar en cap balança, i, no obstant, la nostra decisió té pes en el nostre entorn… És fascinant!

L'ombra

En avançar la tarda
l’ombra s’allarga,
no ets pas tu qui creix.
O sí,
si el que el s’allarga
són els records
que es nodreixen de tu.

(la fotografia està presa al vell cementiri de Weimar a l'estiu de 2010)

Record de Cuba

Un amic ha fet un viatge recent a Cuba. Jo hi aniria sovint: els climes càlids m’atrauen, el meu cos nascut abans de temps agraeix les incubadores ambientals. Però l’atractiu de Cuba va per una altra banda: és un atractiu de signe cultural. En part ho vaig escriure a Estampes de Cuba, després del primer viatge, el desembre de 1998.

Recupero llibres sobre Cuba de les lleixes com ara Tierra madre. Reportaje de un viaje a Cuba, de la sociòloga italiana Gabriella G. Paolucci. En un dels apunts recull l’opinió d’una dissident, “María Elena”, que, entre altres afirmacions saboroses, diu sobre el caràcter cubà: “Los cubanos esconden una sabiduría propia y no tienen necesidad de leer: ya saben todo. No necesitan viajar porque ya han visto todo. Los cubanos forman un pueblo elegido… por ellos mismos.”

Els cubans llegeixen i es formen, i és un poble amb un alt grau d’autoestima, malgrat les circumstàncies adverses actuals i passades, ja que el poble cubà ha estat i és un poble molt sofert. Ara bé: “María Elena” té raó: fins i tot les persones més senzilles sembla que ho sapiguen tot, tenen una saviesa natural que deu sortir precisament de l’humus d’aquesta terra mare que és Cuba per a ells. Els cubans són molt nacionalistes, tant com els nordamericans, que ho són en el mateix grau. Es fan d’espill mutuament. I això no depén tant dels orígens (el poble cubà és mestís) com de la voluntat de ser el que són.

(la foto de la portada del llibre la vaig prendre a la ciutat de l'Havana)

El jo com a sentinella

Quan estudiava psicologia (vaig estudiar-ne uns anys pel gust d’aprendre’n, ja que la meva formació bàsica és de Belles Arts), el doctor Portuondo –un cubà exiliat que s’enyorava molt de Cuba- sempre ens advertia que si una afectivitat d’alta temperatura ens podia enganyar sobre els nostres sentiments, també la ment ens podia portar pel pedregar i fer-nos creure el que nosaltres volguéssim. Em va quedar gravat. Tant que sempre observo amb detall els moviments d’una cosa i l’altra per veure on sóc jo debò, entés el jo com a eina de discerniment i consciència.

Ahir, a La Contra de La Vanguardia, Petter Johansson, filòsof i neurocientífic, deia en una frase titular que ‘justifiquem les nostres decisions a posteriori’. És el mateix que ens venia a dir el doctor Portuondo. I sembla que només un 20% de persones s’adona de com ens enganyem i com justifiquem els nostres propis enganys. En aquestes circumstàncies, el jo ha d’exercir de veritable sentinella.

(a la fotografia, fragment de l'estupa del monestir budista tibetà Sakya Tashi Ling, del Garraf)   

Creació artística

En el camp de la creació artística –incloc la literària- fer el que un/una sent i creu que ha de fer sense trair-se s’ha tornat difícil, ja que sembla que mana el mercat i l’espectacle. Crec que aquesta manera de fer ha de ser defensada amb fermesa, no per heroisme sinó per coherència. Si un/una deixa de ser qui és, què li queda? L’art es nodreix del més profund de l’ésser i es dóna a través del més profund de l’ésser.

(a la fotografia, El jardí del poeta, pintura d'Alexandre de Cabanyes, Museu de Montserrat)  

L'esfera lluminosa

Ho he dit en tantes ocasions: Vaig viure una època daurada amb els amics del ‘grup’, que dèiem. Però una època daurada també comporta dolor. Em vaig enamorar d’un noi del ‘grup’ de manera romàntica –em sembla que no hauria pogut fer-ho d’una altra manera- i el calvari que va suposar aquesta relació el vaig escriure figuradament a La crisàlide. No obstant això, aquest va ser un temps de vida intensa que ha deixat en mi una petja profunda.
Entre les felicitacions d’aquestes festes he rebut la d’uns amics ben estimats del ‘grup’, l’Hèctor i la M. Dolça, una parella amb la qual ens hem anat escrivint. M’informen que per aquests mateixos dies han acomiadat un dels integrants d’aquella colla de joves, en Jordi Romea de Larrocha, nebot de la gran pianista. El cor em va fer un sotrac que encara em dura, com vaig estar força temps pensant en la mort sobtada de l’Anna Maria Balil, que va ser exercir d’oncòloga amb tanta capacitat professional com generosa, i confident en tantes converses metafísiques d’aquell temps.
És clar que anem fent anys, jo seixanta el març passat. I la mort, veïna de la vida fins a confondre-s’hi, és una amistat que no refuso pas. Però la mort dels amics em provoca un enyorament difícil d’explicar fins que incorporo el seu record en una esfera lluminosa, la dels meus morts, que m’acompanya allà on vaig.
(extret de La capsa verda)

Reaccions d'aniversari

Aquests dies donen molt de sí, ja que les festes sembla que els allarguin no el sentit de les busques del rellotge sinó en el temps de l’amistat.
Una amiga em comenta un fet que segur que molts de nosaltres hem experimentat tantes vegades: la nostra psique recorda ‘aniversaris’, encara que no siguin al calendari convencional. Són aniversaris de fets personals amb un component traumàtic, la petja dels quals és més o menys intensa. La psiquiatria té un nom per aquesta memòria, segons recordo haver llegit en un dels llibres de la doctora junguiana Jean Shinoda Bolen: “reaccions d’aniversari”, que provoquen diversos malestars, ja sigui a nivell físic o psíquic, o totes dues coses alhora.
La qüestió, que es pot enfocar de moltes maneres, cadascú la seva, en general suposa un aprenentatge de les nostres pròpies reaccions enfront de fets passats, així com una nova oportunitat per a resoldre algun fil –algun problema- que se’ns hagi escapat del teixit de les nostres vides.
Això és el que li dic a la meva amiga, perquè és el mateix que em dic a mi mateixa.   

Els regals dels Reis

La màgia és el natural en els infants, que tant contrasta amb un món ben desangelat i que compartimenta la realitat a tall de ganivet. Amb paraules i sense paraules els infants ho comprenen tot perquè són dins mateix de la comprensió. No hi ha més envitricolls que els que passant el temps se’ns van ficant al cap quan perdem la innocència, quan perdem la visió de les coses en la seva transparència, quan ens allunyem de la plenitud de l’ésser en ell mateix.
Si alguna cosa fa plorar, avui, és l’infant perdut en les fondàries de la ment, la seva capacitat de veure el possible en l’impossible. Així, doncs, Reis d’Orient, una vegada més us agraïm els regals que heu deixat als infants, expressió del que són ells mateixos: un regal que la vida ens ofereix; i us agraïm també que amb la vostra presència màgica ens hàgiu recordat el que encara som a temps de recuperar: la capacitat de ser llum en els camins que nosaltres mateixos hem obscurit.

(a la fotografia, els Reis d'Orient del pessebre situat a la Plaça de la Vila, de Vilanova i la Geltrú)

Salutació de la Carla als Mags

Hola, Reis Mags! Sóc la Carla, i ja tinc tres mesos. Els pares m’expliquen a cau d’orella que veniu seguint una Estrella… Jo també vaig venir seguint una estrella! Els pares em diuen que vau seguir molts camins fins a trobar-la, i que això és el que a mi m’espera: seguir molts camins fins a trobar la meva estrella. És molt lluminosa, tan lluminosa com la Llum que ja comença a posar colors a les coses que vaig veient. Vosaltres sou mags, i podeu fer moltes meravelles, com ara en una sola nit arribar a totes les cases i regalar joguines als infants. Jo encara no sé què podré fer, però confio en l’estrella que vaig seguir: ella m’anirà indicant l’itinerari. Mentrestant, els pares em donen la mà…

(a la fotografia, la Carla en braços de la seva mare) 

Poema i trobada

Una vegada, un reconegut professor em va demanar una explicació per a un poema difícil. El poema, em semblava a mi, parlava per ell mateix, tot i que, certament, potser no ho donava tot en una lectura. El llenguatge poètic, quan no és descriptiu, precisa o de més lectures o d’aquella compensió instantània que prové de la intuïció.

Ara trobo escrit el que va dir Paul Celan a Israel Chalfen, un dels seus biògrafs, en una ocasió com la que he explicat més amunt: “Llegir, llegir una i una altra vegada; la comprensió arribarà per ella mateixa.”

És clar que també podríem pensar que un poema ‘difícil’ és com una carta adreçada a un lector anònim. Un obre la carta i no li diu res, o a penes res. L’altre obre la carta i de sobte se li il.lumina el rostre. El poema es creua amb ell d’una manera commovedora. És com si dos caminants s’haguessin trobat enmig d’un camí i s’haguessin reconegut en una dimensió que essent la pròpia és també de l’altre.

Amb el flux de la vida

Per necessitat psicològica volem veure en l’univers un fonament segur. Però l’univers simplement és, i segur com nosaltres voldríem no en resulta pas, només cal mirar entorn i endins. Hi ha, doncs, distància entre el que és i el que voldríem que fos en tots els àmbits. La roca a la qual aferrar-se és tan sols una pila de sorra més o menys compacta, una il.lusió de roca. Quan ens fem conscients d’aquesta realitat comença a canviar el nostre punt de vista pel qual veiem que immergir-se en el flux de les aigües de la vida demana nedar, surar-hi. Però veure-ho és tan sols un tímid moviment, ja que el pas veritable és l’acció de fer-ho, i això és el que costa. Almenys a mi em costa, tot i comprovant que en les ocasions que he seguit aquest corrent em sento més lleugera.
(fotografia presa a Aigüestortes, l'agost de 2009)

El to

Ho he escrit, em sembla, en altres ocasions. Tinc una idea al cap, que a vegades flueix com l’aigua d’una font. La inspiració és una manifestació de la gràcia pura. Però a vegades la idea s’hi està força temps perquè no troba l’escletxa per on sortir. I és que no troba el to… com si momentàniament fallés alguna connexió.

El to, això tan difícil de definir, té a veure no només amb la musicalitat sinó amb la personalitat literària de qui escriu. Sovint observo com el to, finalment trobat, marca el que serà l’obra futura: un poema, una narració, un assaig.

¿El to té a veure amb l’estil, allò que respon, més enllà del tema i de la forma, a la personalitat profunda de l’escriptor o escriptora?

La meva follia

Entre les lectures d’autors contemporanis, incorporo lectures d’autors clàssics, sempre sorprenentment actuals. A estones, doncs, aquests dies vaig llegint Mi religión y otros ensayos breves, de Miguel de Unamuno. L’assaig titulat precisament Mi religión és una declaració de principis del seu autor, quan diu, i tradueixo: “La meva religió és buscar la veritat en la vida i la vida en la veritat, tot i sabent que no he de trobar-les mentre visqui.”

No, és clar, ja que la veritat és un absolut i nosaltres, humans, ens movem en el terreny del relatiu. Però hi ha aquest instint vers l’absolut del qual el relatiu procedeix, que ens empeny al retrobament amb aquesta font en última instància. En algun moment d’aquest camí veiem, si és pot dir així, el perquè d’aquest impuls, que és de naturalesa espiritual; veiem el destí de tanta fatiga d’anar contracorrent de la peresa i de la son, veiem que hem de complir aquest destí que no és altre que el de ser humans en el sentit més ple del terme.

Ahir va fer setanta-cinc anys que Miguel de Unamuno va morir a Salamanca, refusat pels uns i pels altres (en el seu cas, per les dues Espanyes), com reportava López-Burniol en un article publicat a La Vanguardia, i en el que recordava una de les seves frases: “Acostuma a dir-se, amb raó, que cada boig té el seu tema; i el meu tema és el de l’espiritualitat, el de l’estat íntim de les consciències d’un país i les seves inquietuds supremes.”

Els qui hagin llegit les coses que he escrit en aquest blog i les dels meus papers, hauran endevinat que, salvant la distància oceànica que em separa del saber del mestre Unamuno, el meu tema (la follia que conscientment no vull evitar) és també l’espiritualitat, o l’estat íntim de la consciència que, al meu entendre, ens fa ser qui som: criatures responsables del ser ser.

Bon començament de l’any 2012!

Vigència del romanticisme

El romanticisme respon a un estat d’ànim que, entre altres virtuts, insufla coratge. Per aquest motiu, en els moments actuals els romàntics no són gaire abundants, però n’hi ha, de la mateixa manera que hi ha clàssics, il.lustrats, neomedievals, futuristes i post moderns, posem per cas. Tots els moviments culturals que en aquesta part de món (Orient és una altra cosa) hem estat capaços de crear conviuen en el moment present, i a vegades amb una certa promiscuïtat. Entengui’s bé aquest mot, que aquí no vol dir altra cosa que l’aparellament harmònic en una unitat de nivell superior del classicisme mental i del romanticisme coral, com el que al seu dia va assolir Manuel de Cabanyes.
El romanticisme, un moviment de matriu europea i que té les seves peculiaritats segons si es mira des de l’òptica alemanya, anglesa, francesa, italiana o ibèrica, és una reacció filosòfica a l’entronització de la raó a nivell d’absolut. Com de manera precoç ja va intuir Goya, la raó, que pot engendrar monstres mentals, no explica l’última realitat de les coses, el gen de Déu, en diuen els científics d’última fornada, i que continua sent un misteri. La intel.ligència del cor té raons que la raó no comprèn perquè els moviments del cor s’escapen, com un ocell engabiat, de la quadriculació mental on se la vol tancar.
Hi ha un tipus de coneixement de la realitat que cap ciència empírica no pot demostrar. La vida, representada filosòficament en la figura del cor, es miri per on es miri fuig per tots els forats de la mateixa manera que no es pot comprar ni vendre, tot i que es compri i es vengui fent frau, ja que ens ve donada. Vendre’s l’ànima és una vella pràctica que no ha minvat, ans al contrari. Aquest és un aspecte que els romàntics més visionaris com William Blake van denunciar, i poc s’han equivocat a la vista de com tenim el món.
Un apunt il.lustratiu. Llegint El compromís (Labreu edicions), de Sergei Dovlàtov (1941-1990), es pot deduir que sota l’aparença ruda, d’àngel rebel o fins i tot una mica punk d’aquest escriptor que va patir els rigors i arbitrarietats de la societat soviètica, hi ha un romàntic. Qui, sinó un romàntic d’ànima, s’hauria exposat a dir en veu alta davant dels seus caps, i a escriure-ho després en un llibre: ...Per què van callar els activistes del gremi? Cap a on mirava el judici de camarades? Quan ja fa temps que se sap que la cobdícia, multiplicada per la impunitat, desemboca en un crim! Dovlàtov no es refereix a Iñaki Urdangarin, és clar, li queda molt lluny. Però no queden lluny aquestes paraules que es podrien aplicar a la conducta “poc exemplar” del gendre del rei.
Els romàntics tenen molt d’herois grecs, tot i que alguns, perquè no se’ls titlli de tous o massa poètics, vesteixin amb texans i jaquetes de cuir. Els romàntics provenen d’una nissaga espiritual que els empeny, precisament, a conductes morals encara que algun dia, com Dovlàtov, perdin una nit o prenguin una copa de més. Als romàntics –també hi ha romàntiques, eh?- els assalten sentiments de justícia i equitat a cada cantonada perquè senten que el mal que un fa, o que una fa, perjudica als altres.
Un sentiment d’unitat de totes les coses adquireix especial relleu en l’ànima romàntica. Els romàntics perceben que la Naturalesa no és només un concepte orgànic sinó una entitat còsmica, així com perceben que la història no neix d’un home o una dona sols, sinó que és participada per tothom. Així, tenint una concepció de la unitat del temps i l’ànima, els romàntics sempre intenten cosir els estrips de l’existència en un desig de reconstruir el que s’ha enrunat, trobar el que s’ha perdut o recuperar el que s’ha malbaratat. Aquesta manera de sentir la vida és mística i no entra en contradicció amb la ciència més avançada que reconeix aquest nexe, aquest lligam interior entre tots els fenomens de la Naturalesa, que és una i actua en xarxa. I arribats en aquest punt de la reflexió, desitjo als lectors i les lectores un bon any 2012, malgrat les piconadores que ens amenacen. L’esperit romàntic no es rendeix fàcilment.

(article publicat al Diari de Vilanova, 30 de desembre de 2011. La fotografia està presa a Weimar el juliol de 2010)

   

 

  

Proporció

William Blake va escriure: Mai no sabràs quan n’hi ha prou si no saps quan m’hi ha massa. Una, que sovint hi medita davant dels dilemes que l’existència planteja, potser ho sap, o, si més no, ho intueix, ja que la vida és sàvia i dóna bons consells si n’escoltes el pàlpit. Però, i els altres? En qualsevol àmbit de la vida sembla que el més assenyat, i alhora el més inspirat, és saber les proporcions. Per anar bé tots hauríem de voler ser proporcionats en benefici de tothom.

(a la imatge, un gravat de William Blake)

El somriure de l'orfe

La mare va morir ahir, desnutrida,

en braços d’una voluntària.

Només tenia un cartell amb el seu nom

i la seva religió escrits al capçal del llit.

A cadascú –diu la Mare Teresa-

adreceu-li una paraula de consol,

ja sigui de l’Alcorà,

de la Bíblia o del Bhagavad Gita.

Minat el paisatge de brossa,

l’orfe mira el carrer amb ulls resplendents.

Les mans brutes i el vestit tacat,

la cara neta d’innocència.

Somriu, i això és tot. Tot.

(a la fotografia, la Porta Índia de Nova Delhi. La vaig prendre el capvespre del 7 de febrer de 1997)

Rosa d'hivern

La fragilitat de la rosa és cosa certa, però també és certa la seva fortalesa, ja que amb el fred que fa avui, al jardí de casa encara hi ha roses com la de la fotografia… Preneu-la com a testimoniança de l’estat anímic interior que ens ha d’assistir durant el 2012, que estem a la porta d’estrenar.

Taula de Nadal

La taula familiar de Nadal és a punt, parada amb cura. Mentre me la miro i faig la fotografia, penso que aquest any no s'hi asseurà l'oncle Joaquim de Cabanyes, que va morir al febrer. He sentit la necessitat de recordar-lo. In memoriam dels que ja no hi són, que tingueu una bona eucaristia nadalenca.

Bon Nadal!

Escriu María Zambrano a El hombre y lo divino, i tradueixo: “I encara l’amor, aquest moviment, el més essencial de tots els que pateix la vida humana i on es resumeix la condició de l’home [i de la dona] –el ser que entre tots es mou-, no serà amor de manera completa si el que es mou no assoleix finalment de moure. Si és que no hi ha un Déu que sigui mogut per nosaltres…”

Déu ens necessita per abocar amor a la vida que ens alimenta en un cercle etern de la creació. Que tingueu un bon Nadal!

(a la fotografia, pessebre sevillà, desembre de 2008)