Una vegada, un reconegut professor em va demanar una explicació per a un poema difícil. El poema, em semblava a mi, parlava per ell mateix, tot i que, certament, potser no ho donava tot en una lectura. El llenguatge poètic, quan no és descriptiu, precisa o de més lectures o d’aquella compensió instantània que prové de la intuïció.
Ara trobo escrit el que va dir Paul Celan a Israel Chalfen, un dels seus biògrafs, en una ocasió com la que he explicat més amunt: “Llegir, llegir una i una altra vegada; la comprensió arribarà per ella mateixa.”
És clar que també podríem pensar que un poema ‘difícil’ és com una carta adreçada a un lector anònim. Un obre la carta i no li diu res, o a penes res. L’altre obre la carta i de sobte se li il.lumina el rostre. El poema es creua amb ell d’una manera commovedora. És com si dos caminants s’haguessin trobat enmig d’un camí i s’haguessin reconegut en una dimensió que essent la pròpia és també de l’altre.
