El romanticisme respon a un estat d’ànim que, entre altres virtuts, insufla coratge. Per aquest motiu, en els moments actuals els romàntics no són gaire abundants, però n’hi ha, de la mateixa manera que hi ha clàssics, il.lustrats, neomedievals, futuristes i post moderns, posem per cas. Tots els moviments culturals que en aquesta part de món (Orient és una altra cosa) hem estat capaços de crear conviuen en el moment present, i a vegades amb una certa promiscuïtat. Entengui’s bé aquest mot, que aquí no vol dir altra cosa que l’aparellament harmònic en una unitat de nivell superior del classicisme mental i del romanticisme coral, com el que al seu dia va assolir Manuel de Cabanyes.
El romanticisme, un moviment de matriu europea i que té les seves peculiaritats segons si es mira des de l’òptica alemanya, anglesa, francesa, italiana o ibèrica, és una reacció filosòfica a l’entronització de la raó a nivell d’absolut. Com de manera precoç ja va intuir Goya, la raó, que pot engendrar monstres mentals, no explica l’última realitat de les coses, el gen de Déu, en diuen els científics d’última fornada, i que continua sent un misteri. La intel.ligència del cor té raons que la raó no comprèn perquè els moviments del cor s’escapen, com un ocell engabiat, de la quadriculació mental on se la vol tancar.
Hi ha un tipus de coneixement de la realitat que cap ciència empírica no pot demostrar. La vida, representada filosòficament en la figura del cor, es miri per on es miri fuig per tots els forats de la mateixa manera que no es pot comprar ni vendre, tot i que es compri i es vengui fent frau, ja que ens ve donada. Vendre’s l’ànima és una vella pràctica que no ha minvat, ans al contrari. Aquest és un aspecte que els romàntics més visionaris com William Blake van denunciar, i poc s’han equivocat a la vista de com tenim el món.
Un apunt il.lustratiu. Llegint El compromís (Labreu edicions), de Sergei Dovlàtov (1941-1990), es pot deduir que sota l’aparença ruda, d’àngel rebel o fins i tot una mica punk d’aquest escriptor que va patir els rigors i arbitrarietats de la societat soviètica, hi ha un romàntic. Qui, sinó un romàntic d’ànima, s’hauria exposat a dir en veu alta davant dels seus caps, i a escriure-ho després en un llibre: ...Per què van callar els activistes del gremi? Cap a on mirava el judici de camarades? Quan ja fa temps que se sap que la cobdícia, multiplicada per la impunitat, desemboca en un crim! Dovlàtov no es refereix a Iñaki Urdangarin, és clar, li queda molt lluny. Però no queden lluny aquestes paraules que es podrien aplicar a la conducta “poc exemplar” del gendre del rei.
Els romàntics tenen molt d’herois grecs, tot i que alguns, perquè no se’ls titlli de tous o massa poètics, vesteixin amb texans i jaquetes de cuir. Els romàntics provenen d’una nissaga espiritual que els empeny, precisament, a conductes morals encara que algun dia, com Dovlàtov, perdin una nit o prenguin una copa de més. Als romàntics –també hi ha romàntiques, eh?- els assalten sentiments de justícia i equitat a cada cantonada perquè senten que el mal que un fa, o que una fa, perjudica als altres.
Un sentiment d’unitat de totes les coses adquireix especial relleu en l’ànima romàntica. Els romàntics perceben que la Naturalesa no és només un concepte orgànic sinó una entitat còsmica, així com perceben que la història no neix d’un home o una dona sols, sinó que és participada per tothom. Així, tenint una concepció de la unitat del temps i l’ànima, els romàntics sempre intenten cosir els estrips de l’existència en un desig de reconstruir el que s’ha enrunat, trobar el que s’ha perdut o recuperar el que s’ha malbaratat. Aquesta manera de sentir la vida és mística i no entra en contradicció amb la ciència més avançada que reconeix aquest nexe, aquest lligam interior entre tots els fenomens de la Naturalesa, que és una i actua en xarxa. I arribats en aquest punt de la reflexió, desitjo als lectors i les lectores un bon any 2012, malgrat les piconadores que ens amenacen. L’esperit romàntic no es rendeix fàcilment.
(article publicat al Diari de Vilanova, 30 de desembre de 2011. La fotografia està presa a Weimar el juliol de 2010)
El romanticisme, un moviment de matriu europea i que té les seves peculiaritats segons si es mira des de l’òptica alemanya, anglesa, francesa, italiana o ibèrica, és una reacció filosòfica a l’entronització de la raó a nivell d’absolut. Com de manera precoç ja va intuir Goya, la raó, que pot engendrar monstres mentals, no explica l’última realitat de les coses, el gen de Déu, en diuen els científics d’última fornada, i que continua sent un misteri. La intel.ligència del cor té raons que la raó no comprèn perquè els moviments del cor s’escapen, com un ocell engabiat, de la quadriculació mental on se la vol tancar.
Hi ha un tipus de coneixement de la realitat que cap ciència empírica no pot demostrar. La vida, representada filosòficament en la figura del cor, es miri per on es miri fuig per tots els forats de la mateixa manera que no es pot comprar ni vendre, tot i que es compri i es vengui fent frau, ja que ens ve donada. Vendre’s l’ànima és una vella pràctica que no ha minvat, ans al contrari. Aquest és un aspecte que els romàntics més visionaris com William Blake van denunciar, i poc s’han equivocat a la vista de com tenim el món.
Un apunt il.lustratiu. Llegint El compromís (Labreu edicions), de Sergei Dovlàtov (1941-1990), es pot deduir que sota l’aparença ruda, d’àngel rebel o fins i tot una mica punk d’aquest escriptor que va patir els rigors i arbitrarietats de la societat soviètica, hi ha un romàntic. Qui, sinó un romàntic d’ànima, s’hauria exposat a dir en veu alta davant dels seus caps, i a escriure-ho després en un llibre: ...Per què van callar els activistes del gremi? Cap a on mirava el judici de camarades? Quan ja fa temps que se sap que la cobdícia, multiplicada per la impunitat, desemboca en un crim! Dovlàtov no es refereix a Iñaki Urdangarin, és clar, li queda molt lluny. Però no queden lluny aquestes paraules que es podrien aplicar a la conducta “poc exemplar” del gendre del rei.
Els romàntics tenen molt d’herois grecs, tot i que alguns, perquè no se’ls titlli de tous o massa poètics, vesteixin amb texans i jaquetes de cuir. Els romàntics provenen d’una nissaga espiritual que els empeny, precisament, a conductes morals encara que algun dia, com Dovlàtov, perdin una nit o prenguin una copa de més. Als romàntics –també hi ha romàntiques, eh?- els assalten sentiments de justícia i equitat a cada cantonada perquè senten que el mal que un fa, o que una fa, perjudica als altres.
Un sentiment d’unitat de totes les coses adquireix especial relleu en l’ànima romàntica. Els romàntics perceben que la Naturalesa no és només un concepte orgànic sinó una entitat còsmica, així com perceben que la història no neix d’un home o una dona sols, sinó que és participada per tothom. Així, tenint una concepció de la unitat del temps i l’ànima, els romàntics sempre intenten cosir els estrips de l’existència en un desig de reconstruir el que s’ha enrunat, trobar el que s’ha perdut o recuperar el que s’ha malbaratat. Aquesta manera de sentir la vida és mística i no entra en contradicció amb la ciència més avançada que reconeix aquest nexe, aquest lligam interior entre tots els fenomens de la Naturalesa, que és una i actua en xarxa. I arribats en aquest punt de la reflexió, desitjo als lectors i les lectores un bon any 2012, malgrat les piconadores que ens amenacen. L’esperit romàntic no es rendeix fàcilment.
(article publicat al Diari de Vilanova, 30 de desembre de 2011. La fotografia està presa a Weimar el juliol de 2010)
