Per necessitat psicològica volem veure en l’univers un fonament segur. Però l’univers simplement és, i segur com nosaltres voldríem no en resulta pas, només cal mirar entorn i endins. Hi ha, doncs, distància entre el que és i el que voldríem que fos en tots els àmbits. La roca a la qual aferrar-se és tan sols una pila de sorra més o menys compacta, una il.lusió de roca. Quan ens fem conscients d’aquesta realitat comença a canviar el nostre punt de vista pel qual veiem que immergir-se en el flux de les aigües de la vida demana nedar, surar-hi. Però veure-ho és tan sols un tímid moviment, ja que el pas veritable és l’acció de fer-ho, i això és el que costa. Almenys a mi em costa, tot i comprovant que en les ocasions que he seguit aquest corrent em sento més lleugera.
(fotografia presa a Aigüestortes, l'agost de 2009)
(fotografia presa a Aigüestortes, l'agost de 2009)
Fotografia clara i refrescant. Ahir, en un programa de Natura, recreaven el suposat centre de la Tera com una esfera de mineral incandescent, les flames de la qual rebotaven amb fúria contra les parets interiors. Feia feredat. Aquí som i, en canvi, tenim aquesta aigua cristal·lina... Perplexitat del viure.
ResponEliminaOlga