dilluns, 12 de setembre del 2011

Thera

El nom de Teresa prové de l’illa grega de Thera (que en grec antic vol dir “la més bonica”). Avui dia aquest indret és més conegut amb el nom de Santorini, que és el territori que va quedar després d’una gran explosió volcànica que va destruir els primers assentaments en aquesta illa del mar Egeu. En aquests moments, Santorini és un lloc molt visitat, segur que molts lectors i lectores hi han estat. Jo encara no. De manera que Thera-Santorini és per a mi un lloc mític en tants sentits, un lloc que em desvetlla tants pensaments sobre la idea d’illa que no em sembla un tema banal.
A propòsit de les illes, diu María Zambrano en un dels seus escrits (Zambrano va viure a Cuba i a Puerto Rico força temps, exiliada): Una illa és per a la imaginació de sempre una promesa. I més endavant: Les illes són el regal fet al món en dies de pau per al seu gaudi.
En les illes, en qualsevol illa, un, una, té la impresió de trobar-se en un lloc que sembla que respongui a la pròpia imatge humana en el seu doble vessant de soledat i de promesa de plenitud. L’illa es constitueix, doncs, en la imatge d’una realitat completa en ella mateixa, tot i els límits i les mancances, ja que en la vida material sempre n’hi ha. D’aquí ve que la idea d’illa inviti a una transformació personal que ens vagi completant fins arribar a la rodonesa, que és un altre dels significats de la paraula Thera.
La Cuba pre-castrista (la Cuba castrista no va agradar a aquesta dona d’esperit lliure) va inspirar textos de gran envergadura filosòfica a María Zambrano. Meditant sobre la idea d’illa, l’escriptora sosté que els humans no naixem només una vegada, sinó que naixem a poc a poc i tantes vegades com sigui menester a fi i efecte de ser qui ja som en essència, però que hem d’anar perfilant, donant forma nosaltres mateixos.
Cal prendre, doncs, la rodonesa de l’illa com la metàfora d’un estat d’acabament ideal de la nostra personalitat asprívola, ignorant, tancada. Perquè cal dir de seguida que rodó no significa tancat, ans al contrari: per a ser en la nostra complitud humana hem d’obrir-nos a l’altre i a tot allò altre que ens va donant la forma (espiritual) definitiva. De la mateixa manera que l’illa ho és en relació al mar que l’envolta, també cadascú de nosaltres som en relació als altres. No hi ha realitat aïllada, tota cosa és en relació a una altra cosa.
Sense anar més lluny: els humans no tindríem consciència del jo personal sense el tus que ens fan de mirall. Els humans ho som perquè aprenem els uns dels altres, ens relacionem els uns amb els altres, tot i que no sempre de la manera més adequada. Copsar l’altre en la seva dimensió més profunda ens el fa tan sagrat que engendra sentiments d’amor i de fraternitat. Ja veuen els lectors fins on m’ha portat una reflexió sobre l’illa de Thera que encara no he vist. Ja el mestre taoista Zhuang Zi deia que no calia sortir de casa per a veure el que s’ha de veure. Però cal pensar-hi, em sembla.

(article publicat a El 3 de vuit, 2 de setembre de 2011)

diumenge, 11 de setembre del 2011

L'alè de Catalunya

Déu va insuflar vida al primer humà sobre la terra amb el seu alè, diu el relat de la creació a la Bíblia.
La vida de Catalunya, la nostra terra col.lectiva, depèn del nostre alè.
Que tingueu una bona Diada!

dissabte, 10 de setembre del 2011

Arrels

Ja fa uns quants anys, el meu oncle, l’hereu de la casa familiar on va néixer la meva mare, va trobar-se que les oliveres centenàries (veritables escultures vives que donaven oli per tot l’any) que hi havia en una de les vinyes de la seva propietat havien estat tallades. En veure aquell espectacle, el meu oncle va tenir un xoc mortal. Home de pagès, no en sap res, de símbols. Però els símbols parlen al fons de l’ànima, i el meu oncle va comprendre el significat d’aquell acte bàrbar: la voluntat d’extinció de la família. Per aquest motiu, sense saber-ho va saber fins i tot qui ho havia fet: uns veïns que li disputaven agressivament, amb amenaces de mort, el pas d’un camí. El tema era als tribunals.
Una gran desolació va amarar l’ànim del meu oncle, que fins i tot va patir una depressió.
Però les oliveres són arbres de gran vigor i permanència. Per aquesta raó, al cap d’un temps el meu oncle va trobar, amb alegria, que del costat dels troncs tallats gairebé arran de terra hi havien florit unes branques. Va córrer cap a casa a escampar la bona nova: Les oliveres han reverdit! Temps després, el pleit es va guanyar perquè era de justícia, i la família continua endavant amb la saba de vides noves.
(extret de La capsa verda. A la fotografia feta per Rosa Roger, una olivera del temps de Jesús a l'Hort de les Oliveres, Israel)

divendres, 9 de setembre del 2011

Història en minúscula

A causa del pes de la Història, a més d’un li poden venir ganes de dir ‘avall la Història’. Però no és possible. Perquè els humans som història, encara que sigui en minúscula. La nostra essència en aquest món és, precisament, la temporalitat.
I com ens amarguem la vida, en aquesta temporalitat. Ara ja hi tornem a ser, amb el tema de la llengua. No anem prou estressats amb la plaga de la crisi que ara tornen amb el tema de la llengua. La Història va endavant, però ells només fan que mirar enrere. Algun dia es posaran al dia? I, mentrestant, vinga a amargant-nos la vida, i tan poc temps com tenim.

dijous, 8 de setembre del 2011

Amunt!

La Il.lustració va posar les esperances en el progrès (material, s’entén), i en la eradicació de la ignorància i de la pobresa. Il.lustrats com volem ser en aquesta part d’Occident (això sí: molts de nosaltres sense deixar de ser romàntics per atendre les raons del cor), hem d’admetre que som en un carreró sense sortida. Pel camí hem anat deixant les eines (virtuts, valors humans) del veritable progrès (espiritual), i tot i que potser tenim més informació no tenim pas més coneixement (saviesa) i de pobres, almenys la majoria, no n’hem deixat de ser. És clar que quan un plat de la balança toca a terra comença a enlairar-se. Amunt, doncs.
(a la fotografia, imatge del sol ixent d'avui des de la finestra de casa) 

dimecres, 7 de setembre del 2011

Les funcions de la psique

Quines són les funcions bàsiques de la psique? Pensar, sentir, percebre i intuir.
Quan pensem la realitat, la interpretem; quan la sentim, la judiquem. Són processos discriminatoris, i entengui’s discriminació en el sentit positiu de separar una cosa de l’altra per a veure-la millor. En canvi, la percepció i la intuïció són facultats que, venint de l’interior, de les fondàries de la psique, fan aparèixer la realitat de manera instantània i unitària, tota d’un cop, com si s’encengués un llum a les fosques.

dimarts, 6 de setembre del 2011

"Nel mezzo del caminn..."

Més d’una vegada li he sentit a dir a Salvador Pániker que es va passar mitja vida per construir l’ego, i ara passa l’altra mitja vida per deconstruir-lo. El Dant comença la Divina Comèdia “nel mezzo del caminn”. De joves necessitem autoestima, que ens donin la raó, que ens estimin. De grans, millor dit, a partir que entrem a l’altra meitat de la vida, podem anar relativitzant l’ego (aquesta pantalla que endevinem que oculta el veritable Jo), anem fent-nos més oberts i dialogants per més comprensius amb la naturalesa humana, i ja no necessitem que ens contemplin tant sinó que som nosaltres qui prenem les regnes de l’amor exercint-lo de manera altruista, és a dir, estimant activament, no passivament. Metafòricament podríem dir que "nel mezzo del caminn" anem abandonant la infantesa de l’Edèn per encaminar-nos amb pas ferm, amb la consciència desperta, vers la Jerusalem celeste, imatge del nostre treball de superació, de regeneració.    

dilluns, 5 de setembre del 2011

Escriuré

Ara ja ho puc escriure en present: escric. Però un dia la paraula va ser: escriuré. Aquesta afirmació va cenyir d’una manera definitiva una vocació que venia de molt lluny. Sempre havia escrit. Però aquesta vegada escriure volia dir lligar un compromís amb l’existència mentre em fos permés.
Aquesta promesa amb l’escriptura com a camí vital i d’aprenentatge la vaig fer una tarda d’un mes d’agost. Amb la família vam passar una colla d’estius al Priorat, i els fills, aleshores jovenets, eren a la piscina amb el seu pare. En començar a baixar el sol, i imantada per un desig que ara reconec revelador, vaig decidir pujar muntanya amunt fins a trobar un indret on la vista em retornava els colors de la serra del Montsant retallant-se en un cel blau, a penes un núvol. L’espectacle era tan impresionant.
No puc saber el temps que vaig passar contemplant aquell paisatge corprenedor del qual en sentia l’energia poderosa. El temps es va suspendre mentre mantenia un diàleg interior amb les roques vives, amb el cel viu, amb la terra parlant. Sí: la terra i el cel parlen, vaig escoltar-ne la veu aquella tarda d’agost de la qual ara fa anys.
En aquella hora intemporal, epifànica, d’una lluminositat esplendorosa, vaig dir-me: Escriuré. Era la resposta a una crida. Fins al moment tot havien estat provatures, en matèria d’escriure, al costat de la meva activitat com a dissenyadora i com a dibuixant. Els llibres de versos que ja havia escrit no valien, de seguida em va semblar, davant d’aquella crida que ara significava tota una altra cosa. És difícil de dir l’indicible.
Però fermament decidida a seguir aquell impuls que durant anys s’havia anat mostrant com gotes d’aigua que cauen d’una teulada i van omplint una galleda d’aigua necessària per a beure, en aquell moment vaig començar a traçar un pla per a la meva nova etapa. Escriure sobre què i saber per quina raó ho havia de fer era important per a mi, que al costat de la rauxa sempre he necessitat posar seny. Escriure no em semblava -ni em sembla- un passatemps sinó un treball, tot i que dels més gojosos que mai hagi pogut emprendre.
Uns quants fils es van dibuixar en un horitzó que, és clar, només podia ser una promesa. M’hi vaig comprometre, amb aquest terreny de l’escriptura que encara es manifestava en un no-lloc. Em vaig comprometre a seguir la direcció d’aquells fils, aleshores tan sols imaginats, com si fos l’Ariadna de mi mateixa.
Escriuré era, doncs, la voluntat de seguir un camí de vida. Escriure ara és la realitat d’aquest camí. No pas el final del camí, ja que el fet d’escriure no té principi ni té final, tot i que hi hagi un moment en què es traci el primer text amb consciència de veritable escriptura. Aleshores comencen de debò els assajos, ja que l’escriptura no es dóna així com així. Quan no tenia consciència d’aquesta manera d’escriure escrivia més fàcilment, més alegrement. Per posar un exemple és com viure a la superfície de l’aigua o viure dins l’aigua. Dins l’aigua costa més de nedar, la densitat de l’aigua s’oposa al cos i cal vèncer-ne la resistència.
Escriuré era i és la meva divisa, i val tant com dir estimaré. Escriure és un acte sagrat com donar a llum una criatura és un acte sagrat. Un cop s’ha passat la porta d’escriure amb aquesta consciència que defuig la distracció i la banalitat ja no es pot fer marxa enrere ni es vol fer marxa enrere. Perquè escriure des d’aquest impuls transforma la vida vella en vida nova.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 2 de setembre de 2011)







diumenge, 4 de setembre del 2011

Ex-libris de Luc van den Briele

Aquest ex-libris, dissenyat l’any 1989, és a nom de Luc van den Briele, director de Graphia, una revista de temes exlibrístics i portaveu de l’associació d’exlibristes belgues, amb seu a Malines. El motiu de la imatge respon a la lectura d’un escrit de la seva autoria: un text dramatitzat que té com a escenari la Segona Guerra Mundial. Originàriament escrit en flamenc, en Luc va traduir aquesta obra al francès, que és com jo la vaig llegir. 

dissabte, 3 de setembre del 2011

Admiració

Un dels ingredients de l’enamorament que fa més sòlid l’enamorament, això tan escàpol, és l’admiració, deia ahir en un sopar d’amics. L’admiració és una columna formidable per a sostenir l’enamorament temps i temps. Admiració per les diverses formes de bellesa que trobem en els nostres enamorats, ja siguin les més vistoses, com ara la bellesa física (bellesa efímera, però), ja siguin les qualitats morals, la intel.ligència, les habilitats en algun camp… Aquestes són belleses més perdurables perquè es poden anar alimentant en el temps, fer-les crèixer.
(a la foto, una vista del recinte que acollia les beguines de Bruges) 

divendres, 2 de setembre del 2011

Néixer vint vegades... (explicació de l'ex-libris)



És tradició que l’artista d’ex-libris se’n faci un per a ell, i sovint més d’un. Des d’un bon principi vaig crear ex-libris familiars per personalitzar els llibres de casa, però el meu no l’acabava de confeccionar mai: ja se sap que el sabater és qui va més mal calçat. Però tant em van insistir els col.leccionistes d’ex-libris que ja n’havien aplegat uns quants de meus que finalment en vaig dissenyar un. Era l’any 1986, segons consta en la meva llista d’opus.

I què s’hi veu, en aquest disseny? En un fons que combina tres elements: un balcó tipus mediterrani, el perfil dels edificis d’una ciutat que evoca la meva ciutat nadiua, Barcelona, i un cel de nit ple d’estrelles, i hi destaca en primer pla la testa d’una figura femenina que sembla vinguda de la Commedia dell’Arte italiana, o del palau d’algun rei, on acaba de fer la seva funció.

Va sorprendre, la veritat. I és que els artistes tenim una mica aquesta facultat per a crear enjòlit, i si no, malament rai. A mi m’agrada navegar en la ratlla prima, primíssima, entre la realitat i la versemblança, i que en matèria d’art es confonen: aquest és el joc de la creació.

Què significa, aquesta imatge en el primer ex-libris amb el meu nom? Les figures del bufó i del clown es poden permetre dir la veritat nua que s’amaga darrere tota conducta humana, inclosa la pròpia. D’això en sabia molt el dramaturg i poeta William Shakespeare, del qual encara s’especula sobre la seva personalitat. En les seves obres –que és el que compta en un artista!- rarament va prescindir d’un clown, d’un bufó, o d’algú que hi fes el mateix paper d’oracle de la veritat. Rosa Maria Martínez Ascaso en el seu interessantíssim estudi Shakespeare i la Natura. Inspiració i simbolisme (Cossetània), recull en un apartat les frases més significatives d’aquests personatges outsider presents en els textos shakespearians. Referint-se a un d’aquets bufons, a l’obra El vostre gust, diu Jaques: No trobeu, senyor, que és excepcional?A cada cas en té una per dir, i tanmateix és foll. I contesta el Duc: Fa servir la follia de pretext; s’hi empara per disparar les seves agudeses.

Molt bé. Ara ja sabem quin és el truc de pallassos i bufons de palau per mostrar-amagar la seva agudesa evitant en el possible que ni els de dalt ni els d’a baix els tirin pedres. És una manera de protegir la seva individualitat conscient, la seva intel.ligència, i, fins i tot, la seva facultat visionària.

Però què hi fa la figura d’un pallasso en el meu ex-libris? Sóc jo o és el meu alter ego? És totes dues coses alhora. La figura del clown em ‘representa’ en el meu vessant creatiu. A l’obra de Shakespeare, Nit de reis, diu Viola: Aquest és prou intel.ligent com per fer-se el boig, i fer-ho bé demana seny... Ja ho deia J. V. Foix: acordar seny i follia en un mateix...

L’artista gosa dir el que vol dir perquè el terreny de l’art és un terreny lliure on els límits només són els límits de l’artista. Límits d’intel.ligència, de creativitat i de tècnica, però no pas de llibertat de l’esperit. Perquè és l’esperit qui, com deia al principi, ens permet renéixer de les nostres cendres, qui ens permet recrear-nos en mil vides, ja siguin reals o figurades.







Néixer vint vegades... va ser publicat al Diari de Vilanova el 12 de desembre de 2008. Vaig incloure aquest text al llibre Dona i art o la dansa de Lilâ (Cossetània, 2010). I, casualitat o no, aquest és el post que fa número 500...

dijous, 1 de setembre del 2011

Ex-libris, el primer

Avui m'han demanat autorització per publicar aquest ex-libris, el primer que vaig dissenyar al meu nom, l'any 1986. La professora Stella Maria Bertinazzo (que va morir l'any 2001) el va incloure en un treball que va titular: Ex-libris, pequeno objeto do desejo, que ara editarà la Universitat de Brasília. Al meu post de demà trobareu un article que vaig escriure per explicar-lo...

dimecres, 31 d’agost del 2011

Experiència del sagrat

Ho he observat tant i tan sovint: en aquest àmbit cultural que genèricament anomenem Occident, s’experimenta un gran malestar enfront de les diverses formes en què s’expressa el sagrat. Fins i tot llegint-ho, com ara, tot i la distància que imposa el llenguatge. Una explicació de les moltes possibles a aquest fenomen: la por immensa a mirar-se endins-endins, al centre de la nostra veritable realitat. Aquesta Realitat, que aquí escric amb majúscula, per desconeguda fa por. Una cosa semblant passa respecte del silenci: per a moltes persones el silenci és terrorífic perquè els posa davant d’elles mateixes d’una manera nua, radical. 

dimarts, 30 d’agost del 2011

Vigília de Sant Fèlix

La vivència d’una Festa Major té moltes perspectives. La vigília de la Festa Major de Vilafranca del Penedès per a nosaltres, ahir, en va tenir una d’inèdita, ja que vam veure la tradicional processó de Sant Fèlix fins a la basílica de Santa Maria des de l’àtic dels nostres amics Anna Ruiz i Pere Martí: misteriosa llum nocturna, alçada respecte de l’objectiu, fons de taula parada per a un fantàstic sopar familiar, castell de focs a l’alçada dels ulls…Una veritable Festa.
(a les fotos: el ball dels gegants Elisenda i Ferragut i una imatge del castell de focs)

dilluns, 29 d’agost del 2011

Recerca

En Vicenç P. L., un amic de joventut, una persona que sembla que em va conèixer força bé –els altres complementen la nostra imatge- m’havia dit moltes vegades: Et veig de velleta sempre amb una carpeta sota el braç.
El camí de la vellesa, tot i que la vida física ara s’ha allargat molt i el concepte de vellesa s’hagi desplaçat en el temps, el vaig iniciar el març passat, quan vaig complir 60 anys.
El meu amic va tenir una bona visió de les forces internes que m’empenyen i que s’encarnen en el contingut d’aquesta carpeta. En efecte, mai no he deixat de dur aquesta carpeta sota el braç, imatge de traginar a prop del cor la meva dèria lul.liana per explorar la naturalesa de la realitat, això tan mòbil i etern alhora, i dels papers –ara també en pantalla!- que en donen testimoni.
La figura de la velleta i la seva carpeta em sembla fantàstica perquè descriu molt gràficament el que els filòsofs grecs ja sabien, i que jo vaig aprenent pel camí: el coneixement, el saber, és sempre recerca.

dissabte, 27 d’agost del 2011

Girona amb Quim Curbet

Quan si ha passejat en la seva companyia, les ciutats contenen el rostre dels nostres amics. Girona, per exemple, ha pres fesomies noves a través de Quim Curbet. Vam ser a Girona la tarda del dia 25. El sol hi queia aplomat, però se’ns va tornar lleuger al capdamunt de la catedral i els carrers del Call, que vam veure amb ulls nous. La conversa es va allargar a la plaça del Vi, davant d’un te fred. El final de la tarda a Girona ens va passar en intel.ligent i càlida conversa. Continuarà.
(l'adreça del seu blog: http://quimcurbet.blogspot.com/)   

divendres, 26 d’agost del 2011

Amics de Josep Palau i Fabre

Encara no existim ‘oficialment’, però hi ha una colla de gent, la majoria escriptors i estudiosos, que podríem constituir-nos en l’associació “Els amics de Josep Palau i Fabre”. D’ençà que l’escriptor va morir, l’any 2008, i a iniciativa de Joan Noves, ens reunim en la seva memòria un cop l’any en un restaurant a prop de Llançà, que és el lloc on anàvem a dinar amb ell després de les visites que li fèiem a la seva casa de Grifeu, generalment cap al final de l’estiu, i que ja constituïen una tradició per a molts de nosaltres i també per a ell, que s’hi havia acostumat de bon grat. Les visites acabaven amb un àpat fraternal a La Valleta.
En memòria d’aquest ritual al voltant d’una taula, alguns dels seus amics ens reunim en aquest dinar ampli que té com a colofó una tertúlia al jardí de la casa de Jordi Coca a Rabós. En aquesta reunió amable recordem l’amic Josep Palau i Fabre contant anècdotes, és clar, el personatge de Palau i Fabre n’és molt ric. Però, sobretot, llegim els seus textos i comentem l’abast de la seva obra.
(En la fotografia presa aquest 24 d’agost: Lloll Bertran i Jordi Coca llegint de forma teatralitzada un fragment d’una obra còmico-dramàtica de Josep Palau i Fabre)

dimecres, 24 d’agost del 2011

Poesia

En la poesia es donen correspondències, es van construint ponts entre les paraules concretes i el seu significat simbòlic, sempre més d’un, ja que la comprensió final del text correspon al lector, cada lector.

dimarts, 23 d’agost del 2011

Fotografia: temps detingut en una imatge

"La fotografia multiplica la memòria", escriu Alejandra Niedermaier al seu llibre La mujer y la fotografia (Editorial Leviatán, Argentina). Més encara: la fotografia li dóna precisió. Cada imatge fotogràfica és la condensació d'un instant en el temps.
Per Aristòtil i Plató la memòria és un component de l'ànima. Sí: l'ànima treballa amb la memòria per fer emergir a la superfície el record d'aquells que estimem, per exemple, i que ja no hi són físicament parlant. Així, acompanyada de fotografies, la memòria ens els 'presentitza' amb un gran realisme.
En aquesta fotografia d'estudi, que té un cert misteri, hi ha el meu pare de nen i la seva germana Trini, que va morir fa anys. A la tia Trini jo la vaig estimar molt. 

dilluns, 22 d’agost del 2011

La naturalesa de la realitat

En les filosofies orientals hi ha contingut un ensenyament que ara la ciència quàntica ratifica, i és la vacuïtat de les formes, que van i vénen, que es fan i es desfan, incloses les formes humanes, és clar. Aquestes filosofies posen l’accent en la naturalesa espiritual de l’existència, per tant, les formes són circumstancials. En canvi, a Occident la identificació de la persona és en el cos físic, sobretot en l’enfoc materialista. D’aquí ve la por i l’angoixa davant la mort perquè la mort significa l’extinció del cos i, per tant, l’extinció absoluta. No obstant això, els vells grecs, amb un peu posat en terra, sovint havien mirat a Orient i recomanaven de fer l’esforç de conèixer-nos a nosaltres mateixos per a progressar com a éssers humans. Perquè conèixer-nos, meditar sobre la realitat de la nostra naturalesa, porta a veure’ns en última instància com una forma condensada de matèria, sí, però també a percebre’ns més enllà d’aquest conglomerat físic, a percebre’ns com una realitat espiritual. Teilhard de Chardin ho va expressar d’aquesta manera tan nítida al seu llibre El fenomen humà: “No som éssers humans que tenen una experiència espiritual; som éssers espirituals que tenen una experiència humana.”