diumenge, 17 de juliol del 2011

Reflexió davant la mort

El dia 7 de juliol va morir l’Ester Valls, companya de l’escriptor Antoni Munné-Jordà. Havia treballat amb l’Oriol a la ILC. Només tenia 58 anys. Aquest article –una reflexió en veu alta- es va publicar el dia 15 de juliol al Diari de Vilanova.

Un dels fets de l’existència que més ens posa de cara a la paret és el fet de morir. Només els humans som conscients de la mort, i això és el que ens diferencia dels grans primats i de la resta d’éssers vius. És la consciència de la mort, doncs, allò que ens fa humans, no pas en un restrictiu sentit fisiològic sinó en un sentit transcendent.
Més enllà de creences i religions, el sentit de la transcendència ens dota d’esperança, que és com una vitamina per viure d’una manera plena i amb sentit. L’esperança és una substància de les més potents fabricada en el propi laboratori interior. El pilar de l’esperança és la consciència d’una vida que va més enllà de la nostra vida fisiològica. No només una vida personal, idèntica a la que percep el Jo, sinó una vida més completa i que Jung va anomenar l’Ésser o Si-mateix. El Si-mateix, doncs, és el nucli de la vida en un sentit transcendent.
El camí del Jo a l’Ésser o Si-mateix s’anomena procès d’individuació, i, si no estem adormits, com sol passar, respon a una inclinació natural de l’ànima a integrar totes les dimensions de l’ésser per tal d’accedir a la complitud humana.
Molt esquemàticament, les etapes de la individuació són cinc. En una primera fase, els humans ens hem d’acarar a la màscara social del Jo, aprendre a no identificar-nos ‘només’ amb el Jo o la Persona (persona vol dir en grec màscara, embolcall precisament de l’Ésser) ni a ser esclaus de la mirada dels altres, tot i que la mirada dels altres ens ajuda a veure’ns des de més perspectives.
En la segona fase hem d’aprendre a confrontar-nos amb l’inconscient i amb la nostra part d’ombra, a acceptar l’ombra per poder domesticar els nostres defectes, així com també per reformular les nostres qualitats vers un sentit superior.
La tercera fase és la de la d’acarar-nos amb l’anima els homes, i l’animus les dones. És a dir: amb la nostra part femenina o masculina a fi i efecte d’equilibrar en el nostre interior aquesta dualitat.
La quarta fase és la de restablir els ponts trencats, negligits o simplement ignorats amb el nostre ésser profund, que és justament l’Ésser.
La cinquena i última fase de la recerca d’una/un mateix és l’unificació de l’ésser, o el que és el mateix: l’harmonització de totes les dimensions de la psique i la comprensió de la nostra dimensió espiritual, la vivència del transcendent. Vet aquí l’acompliment de l’Ésser o Si-mateix.
La consciència de l’Ésser que som més enllà del Jo, una intuïció que porta a treballar-nos a pic i pala com he descrit, és un pilar d’esperança davant el fet de la mort. Ningú no dubta que la vida material continua en ella mateixa a través del procès del reciclatge de matèries, per dir-ho a la manera ecològica. Però és més enllà de la matèria que vivim, que viu l’esperit que anima la matèria. I si la paraula esperit provoca escrúpols, digueu-ne consciència o intel.ligència global. Aquesta consciència o intel.ligència global és creadora, i la tasca positiva que anem fent els éssers humans la nodreix més i més. D’aquí ve que, del perfeccionament de la consciència humana en cadascú, se’n van obrint camins d’ interès compartit. Treballar-se interiorment és la millor manera de superar la mort.









dissabte, 16 de juliol del 2011

Nits d'estiu (II)

El passat dijous, dia 14 de juliol, amb la lluna a punt de fer el ple, vam sopar a la terrassa dels amics Anna Ruiz i Pere Martí. El motiu era la trobada-celebració amical de final de curs amb els components de la comissió literària de L’Agrícol (http://lagricol.blogspot.com/), tradicional entitat vilafranquina que en els darrers temps s’ha anat revitalitzant sota la batuta del filòsof i musicòleg Joan Cuscó. Formem aquesta comissió literària: Anna Ruiz, Miquel Cartró, Xavier Hernàndez, Pere Martí Bertran i jo mateixa. Algunes idees sòlides per al proper curs: homentage a Montserrat Roig i un recital poètic dedicat a la vinya i el vi. Continuarà…  

divendres, 15 de juliol del 2011

FarambArt

Sou convidats a assistir a la sessió poètica del FarambArt, que aquest any té com a convidat a Rodolfo del Hoyo. Ja sabeu: als Jardins del Museu del Mar de Vilanova i la Geltrú. Hora: les 8 del vespre, aquella hora màgica entre dues llums...

dijous, 14 de juliol del 2011

Sentit de la vida

Volem esbrinar el sentit de la vida i se’ns fa escàpol. A vegades ens sembla besllumar-lo darrere un núvol com es veu un raig de sol. Però saber-lo com se sap una fòrmula matemàtica ens resoldria el problema? Determinats dins la fòrmula, on restaria la llibertat d’acció i de pensament? No és la possibilitat de llibertat un signe de la nostra humanitat?
No sé quin és el sentit de la meva vida. N’hi vaig donant a mesura que camino vers la llum entrevista darrere el núvol.
(a la foto: ermita de Mont-roig)

dimecres, 13 de juliol del 2011

Rilke

Com un vent suau que acarona el rostre, en uns pocs mesos he llegit -i rellegeixo-, obres de Rainer Maria Rilke, o bé obres que parlen de Rilke, totes de publicació recent. Les enumero aquí, però potser encara hi ha alguna altra publicació que desconec: Poemes francesos, de Rainer Maria Rilke, en una traducció al català de Mariàngela Vilallonga (Edicions de la l.l); Las mujeres que amaron a Rilke, de José Luis Camino (La Busca edicions); Una imagen de Rilke, de Lou Albert-Lasard (La Busca edicions); Rilke o la transformación de la consciència, d’Antoni Pasqual Piqué (Ediciones Obelisco); Rainer Maria Rilke, Quaderns de Versàlia (Papers de Versàlia).
I ara la pregunta és: Per què Rilke és tan estimat a casa nostra? Per què ens identifiquem tant amb Rilke?

dimarts, 12 de juliol del 2011

Ecografia

He vist una nina dins la seva caseta líquida:
una esfera d’aigua viva embolcalla el seu son
i la seva vigília.
La nina es tapa la cara amb els bracets
i els peus, amb la gràcil contorsió
de criatura novella.
És dins l’aigua i no es mulla,
s’oxigena a travès del cordó umbilical
que la lliga a un món que encara no sap.
No té fam, només aspira a l’amor
que el pare i la mare s’han ofert
en ella, la flor preciosa
que respira en les aigües primordials
de la vida que l’espera.
(8 de juliol de 2011)

dilluns, 11 de juliol del 2011

Càbala o Kabbalah

La Càbala, o la Kabbalah, ens hauria de ser familiar. Però en general només ens és familiar la paraula càbales, que amb tanta precisió metafòrica va utilitzar el poeta mallorquí Bartomeu Fiol al seu llibre Càbales del call (2005). Dic que la Càbala ens hauria de ser familiar perquè en tantes de les nostres ciutats hi ha vestigis de calls: carrers on segles enrere havien viscut els jueus catalans fins a la seva expulsió o conversió forçosa al cristianisme. La història dels guanyadors, ja se sap, tendeix a esborrar perdedors i minories.
Entre els jueus catalans hi havia cabalistes de relleu, ara reconeguts internacionalment, com ara Mossé Ben Nahman de Girona, nascut el 1194. Conegut modernament pels estudiosos com a Nahmànides, i dins de la tradició de la literatura jueva amb l’acròstic Ramban, aquí el coneixem com a Bonastruch sa-Porta, que així figura en els documents cristians. No hauríem d’ignorar almenys la tasca literària de Ben Nahman: forma part de la nostra literatura medieval. Fa de mal dir, però expulsat de Girona i mort a Sant Joan d’Acre el 1269, la primera traducció del seu Llibre de la Redempció va ser editat a Londres el 1909. És difícil ser profeta a la pròpia terra, tot i ser el cap visible de l’anomenada “escola cabalística de Girona”.
La Càbala, doncs, ens hauria de ser familiar si més no via literària. Però les traduccions ens han arribat tard (la de Llibre de la Redempció i altres escrits de Mossé Ben Nahman és de 1993, i gràcies a l’esforç de la Biblioteca Judaico-Catalana). Abans, però, ja havíem pogut llegir uns poemes seus a Poemes hebraics de jueus catalans (Llibres del Mall, 1976).
Però, què és la Càbala? “La Càbala és un mètode senzill i precís que investiga i defineix la posició de l’ésser humà a l’univers”, escriu Michael Laitman, doctor en Filosofia i Càbala, màster en Biocibernètica i professor d’Ontologia i Teoria del Coneixement. Al recentment publicat Cabalá para principiantes (Ediciones Obelisco), i en capítols curts, aquest savi i autor de més de quaranta llibres sobre el tema ens introdueix en l’estudi de la Càbala d’una manera senzilla i orientadora.
Però, per què estudiar Càbala? El saber no ocupa lloc, i de la mateixa manera que llegir la Bíblia ens informa sobre la nostra cultura judeocristiana, estudiar Càbala ens pot ampliar els horitzons de la comprensió de la realitat segons aquest mètode que tants estudiosos han experimentat com a un mètode eficaç per a connectar-nos amb el món espiritual. Sens dubte, la mort de Déu és una metàfora de la segregació del sagrat en la vida de l’home i la dona contemporanis que, no obstant això, continuem preguntant-nos pels nostres orígens i el sentit últim de la nostra vida. Ens cal un sisè sentit per reconèixer la nostra filiació espiritual, ens cal desvetllar-lo i desenvolupar-lo ja que, d’entrada, “els humans no tenim l’habilitat de saber per què hem nascut, qui som, ni quines són les conseqüències dels nostres actes fins que no assolim el reconeixement [de la nostra filiació espiritual]”, escriu rabí Laitman al seu llibre Cabalá para principiantes.
La Càbala, com tot camí espiritual, demana un desig de l’ànima cap a la correcció de la persona, que equival a cultivar les virtuts, o polir la pedra bruta, o buscar la transformació alquímica del plom (o personalitat basta) en or. Com si fos un mapa, doncs, l’estudi i la pràctica de la Càbala ens condueixen vers la nostra naturalesa espiritual amagada sota la matèria fosca, pesant, egoista. L’estudi i pràctica de la Càbala és com una escala que, graó a graó, ens impulsa amunt, vers els Móns Superiors, vers la Font de l’existència de la qual procedim.
(article publicat a L’Eco de Sitges, 8 de juliol de 2011)

diumenge, 10 de juliol del 2011

Interès i valor

Penso que viure més enllà del càlcul és viure en el sentit transcendent del terme. Ho havíem parlat moltes vegades amb l’Anton Sala-Cornadó, que ens va deixar el març passat. Recordo sovint el meu amic quan observo tantes actituds utilitàries. Ell deia: “Fes sense interès. Només el que es fa sense interès té valor.” Així, doncs, valor i interès estan relacionats, però no pas en els paràmetres d’això que en diem ‘món’. En aquest ‘món’ la matèria és lluny de la seva espiritualització, i això que a mi em sembla que l’espiritualització de la matèria és el seu destí final… Perquè Alfa i Omega són la mateixa cosa.

dissabte, 9 de juliol del 2011

Noms

A Josep, fill molt estimat de Jacob, els seus germans, gelosos, el van vendre com a esclau a Egipte. Podem llegir la història a la Bíblia. Perquè el que vull destacar aquí és que després d’haver endevinat el significat dels seus somnis, el Faraó li va canviar el nom atorgant-li el de Safanat, que en hebreu vol dir: El que descobreix allò ocult. Així, doncs, Josep és el nom de naixement, i Safanat és el nom per a la consciència de si.
(en la il.lustració: portada de la història de Josep novel.lada per Thomas Mann) 



divendres, 8 de juliol del 2011

A la recerca de "le Soi"

“Le Soi n’est pas seulement de nature psychologique. I est aussi le réceptacle de la transcendence. En effet, qu’on réduise l’âme à sa nature psychique ou qu’on affirme sa dimension divine, la psyché contient par nature des structures archétypales relevant du sacré. Car la maturation de l’individu comporte nécessairement un éveil de la conscience du divin. La psyché porsuit donc également una finalité d’ordre spirituel”, escriu Jean-Pierre Augier, que en un altre apartat del seu escrit diu que “le Soi” és quelcom més que “le Moi”, inspirat per les tesis de Jung que sempre fa notar la dimensió transcendental de l’existència humana. I dic humana perquè només els humans tenim consciència de la mort. És la consciència de la mort la que ens atorga la consciència de la vida i la seva transcendència.  

dijous, 7 de juliol del 2011

Confuci

Ahir vaig anar a veure la pel.lícula Confuci, de producció xinesa. El personatge de Confuci i que el film fos xinès m’eren un atractiu. Al cap d’una estona de projecció ja m’havia caigut l’ànima als peus. Sóc de pel.lícules d’art i assaig i això és el que esperava: una pel.lícula amb un bon nivell artístic i sobretot de reflexió, una pel.lícula pròpia dels ensenyaments de Kong-fu-Tsè. Amb un guió pobre, esquematitzat, la posada en escena de Confuci és hollywoodiense, ja que el director de fotografia és Peter Pau, nascut a Hong Kong. La directora del film, Hu Mei, és un superguardonat personatge amb grans càrrecs governamentals a Beijing. 
Confuci deia que la persona noble sempre aprèn alguna cosa de tot el que veu i sent. Què hauria après, Confuci, desprès de veure el film? Una resposta seria: la pel.lícula és una mescla de producte americà a profit de l'ideari xinès actual, no pas el seu...  

dimecres, 6 de juliol del 2011

Nits d'estiu (1)

El concurs internacional de focs artificials Ciutat de Tarragona va inciciar-se ahir a la nit. Es fa durant cinc dies seguits i sembla que convoca més de 30.000 espectadors, que ben d’hora ja busquen l’indret des d’on veure millor aquest festival pirotècnic de llums, formes i colors. Havent sopat, nosaltres vam tenir el privilegi de contemplar-lo (i de fotografiar-lo!) des de la terrassa dels amics Marià Casas, president de l’Associació Catalana d’Exlibristes, i de la seva esposa Montserrat. L’espectacle d’ahir va anar a càrrec d’una pirotècnia de Benicarló. Qui guanyi el premi Ciutat de Tarragona tindrà el privilegi de tancar les festes de Santa Tecla amb un espectacular (més que el d’ahir?) castells de focs.

dimarts, 5 de juliol del 2011

Idiolecte

Un amic, en Manel Camañes, que ja fa uns anys que ens va deixar ben prematurament, em deia que quan llegia els meus escrits sentia la meva veu, em veia…
Crec que això es dóna en alguns autors de forma bastant conscient, i en la majoria de manera inconscient, perquè poc o molt ens reflectim en el que escrivim.
Fins i tot hi ha qui parla d’idiolecte, que ve a ser el patró lingüístic que fem servir, la selecció del lèxic emprat en els discurs, la gramàtica, les frases i girs peculiars que, atenció, fan preveure l’entonació i pronunciació del text… El meu amic ho deia de manera senzilla: Quan et llegeixo, et sento. I aquest sentir afecta tant a la veu com a la persona que hi ha en el text. D’aquí ve que escriure sigui també un deixar-se la pell, és a dir: un despullament.

dilluns, 4 de juliol del 2011

Símbol

Símbol: joia preciosa que obre la ment a la comprensió de la realitat última de les coses, la seva ànima.
Símbol: mapa de ruta que proporciona les claus per retornar a la pàtria original, a l’essència de les coses.
Símbol: intermediari entre la realitat ordinària i l’extraordinària, entre el profà i el sagrat, entre el vulgar i el noble.
Símbol: vehicle portador d’idees-força que reflecteixen de manera veritable el que expressen, i el que expressen els símbols són realitats arquetípiques, d’ordre superior, models o tipus de Principis suprems.



diumenge, 3 de juliol del 2011

Harmonia, patologia

La psicologia, i més l’anomenada transpersonal, sap que idees i patrons religiosos estan molt relacionats amb les imagines dels pares. No pas els pares en un un sentit només personal, sinó en un sentit arquetípic. L’arquetip de la mare, per exemple, és un dels més potents a desgrat del sistema patriarcal, el qual, per por de l’imponent misteri d’allò matern, ha fet mans i mànigues per eliminar el seu fulgor. Però la psicologia també sap que allò que es vol reprimir o eliminar sorgeix amb més força a fi i efecte d'equilibrar els dos pols, el femení i el masculí, i fer-los dialogar, ja que allà on no hi ha harmonia entre el yin i el yang, com es diu a Orient, hi ha patologia.

dissabte, 2 de juliol del 2011

Present infinit

No em reconec en els afalacs:
trampa que fixa,
etiqueta que al segon ja té data de caducitat.
Em reconec en el vent atrevit
que despentina falses seguretats.
Ahir no és avui ni avui és demà,
només l'instant present em diu que sóc
en el lliure esperit que fa i desfà
per tornar a fer, així, l'infinit.

divendres, 1 de juliol del 2011

De camí cap a Castelladral, Callús

Els fenomens de la realitat es poden mesurar de manera objectiva, i això és el que fa la ciència. Però la realitat és tan subjectiva. Les coses ‘són’ d’una manera o d’una altra en la mesura que hi estem relacionats. Per exemple: ahir, amb uns amics, vam fer una visita molt càlida a Castelladral, una mica més amunt de Súria. Sortint de Manresa en direcció a Súria es passa per Callús. Fins fa ben poc (parlo potser de dos o tres anys) no vaig saber que la meva àvia paterna n’era filla. El meu pare no m’ho havia dit mai. La raó? Aquesta àvia, com ja he escrit altres vegades, no volia que jo naixés. Els detalls de la història són de novel.la si no fos que són de debò. Així que, ahir, passant per Callús, vaig experimentar una sensació estranya que hauré d’analitzar. Per a la gent de Callús, Callús és el seu poble i el deuen estimar. Mentrestant, jo no hi tinc cap sentiment més enllà d’una memòria dolorosa.
(a la imatge, una perspectiva de Castelladral) 

dijous, 30 de juny del 2011

Conte de les col.legiales

Maria, no ploris. No veus que l'Eulàlia és barroera com ella sola? No li facis cas. Com pots fer cas d'una envejosa? No veus que t'enveja? Enveja que sàpigues dibuixar tan bé quan ella no sap fer ni una circumferència amb el compàs; enveja la teva lletra, tan clara; enveja que portis els cabells llargs, recollits en una trena fins a mitja esquena; enveja que siguis tan fineta, ella que és com un armari pesant. Què t'ha dit, avui? Que no saps saltar a corda? Jo te n'ensenyaré i demà podràs fer un bon paper. Au, anem. I no ploris més, no sents, Maria?

dimecres, 29 de juny del 2011

Dones, de Toni Vidal

El retrat femení és el fil argumental de Dones, del fotògraf Toni Vidal, que des del 22 de juny fins al 6 de novembre es pot veure a l'Espai d'Art Pere Pruna del Museu de Montserrat. Toni Vidal no es limita a 'caçar' la imatge com un caçador de peces per a un àlbum sinó que, al meu parer, fotografia amb detall, però també amb delicadesa, l'argument que dóna sentit a la fotografia més enllà de la imatge, com ara el moment de l'abraçada espontània de les dues col.legiales que, reproduïdes en un punt de llibre, il.lustren aquesta entrada. Gairebé agafen ganes d'escriure'n un conte, d'aquesta escena, i potser ho faré, i invito als lectors que també ho facin, ja que les fotografies de Toni Vidal tenen aquest podríem dir-ne ganxo inspirador.

dimarts, 28 de juny del 2011

Caritat, compassió, amor

“Un dia morirem, però allò que hem fet de bo restarà”, va dir el venerable Ajahn Thong, monjo de vuitanta anys que al capdavant de la delegació budista tailandesa va assistir a un simposi que es va fer a Castel Gandolfo l’any 2005 per parlar en conjunt de la caritat cristiana i la compassió budista. No és pot dir de manera més senzilla allò que som de mortal i d’immortal al mateix temps. És l’altruisme, és l’amor que ens allibera de la mort.
(Monjos budistes, Tailàndia, març de 1992)