Leonard Cohen

Mai no ho he amagat: tinc un amor platònic. Bé, potser més d’un, Rilke i Cirlot per exemple. Però aquest ho és des d’antic, de quan llegia els seus versos sense saber que el poeta que havia escrit aquells poemes adolorits, melangiosos i d’amor abrandat cantava. Parlo de Leonard Cohen (1934), d’origen jueu i amb avantpassats indis iroquesos del Canadà, ara honorat amb el premi Príncep d’Asturies de les Lletres. La primera vegada que vaig escoltar la seva veu, un dard va travessar el meu cor. La imatge és tan antiga com la Ilíada, però tan exacta! D’on venia, aquella veu, una veu sorgida de la terra profunda i que parlava tan directament a l’ànima romàntica (perquè no dir-ho) d’una noia? Ho he escrit altres vegades: tinc la impressió que les dones ens enamorem de veus i de paraules, almenys les qui són com jo, que m’hi deixo transportar en un carro de foc pentecostal.

El desig

La meva mare va passar molta pena quan estava embarassada de mi, el seu primer fill. A les penes –que van ser moltes i, per tant, no caben en un petit apunt com aquest- s’hi afegeix que va passar molta gana. No és que no hi hagués menjar, a casa. La meva mare va passar gana perquè la seva sogra amagava el menjar amb pany i clau i no n’hi donava. Sembla un conte de Dickens, aquesta història, però per desgràcia és certa. Una vegada, al rebost hi havia un sac de taronges a la vista. A la meva pobra mare se li'n van anar els ulls, darrere les taronges. Només en va poder menjar un dia. El sac va desaparèixer com per art d’encantament. D’ençà d’aquell dia, la meva mare tenia desig de taronges, hi pensava nit i dia. Porto gravat el desig de la meva mare a l’interior del braç dret en forma de taquetes vermelles sobre la pell. La meva àvia paterna no volia que jo naixés.
(extret de La capsa verda. A la foto, Teresa Iglesias, 1879)

Blogger

Algú em podria dir què passa aquests darrers dies al Blogger? Resulta gairebé impossible deixar missatges a alguns dels blocs que visito, així com també és impossible deixar missatges en el meu. Algú m'ha dit que hi ha saturació al Google i unes quantes coses més que no he entès. Algú entén alguna cosa?

Vida de novel.la

Ahir parlava d'autobiografies. I avui m’ha sortit al pas una notícia publicada al setmanari El 3 de vuit del dia 20 de maig, que hi està relacionada. L’IE Jacint Verdaguer i la Casa d’Avis de Sant Sadurní d’Anoia enguany han iniciat una col.laboració ben original: 14 alumnes de tercer d’ESO s’han trobat setmanalment amb 14 residents, on a més de conversar, passejar i jugar a cartes o al dòmino, els joves estudiants escriuran la biografia de l’avi o àvia que els ha correspost. Aquesta experiència pionera s’ha fet amb una gran il.lusió per part de tothom. Sigui quin sigui el resultat, els relats seran interessants. Tots tenim una vida de novel.la, no en tinc cap dubte.

(la fotografia d'aquest avi està presa a Bilbao aquest maig passat)

Biografia

A suggeriment d’un editor nord-americà, el nebot de Sigmund Freud li va demanar al seu oncle d’escriure la seva biografia (al respecte, a mi m’agrada més dir història de la vida o, encara, història de l’ànima, si es vol anar més a fons). Amb sornegueria, Freud li va contestar que la seva vida havia transcorregut en calma i sense incidents i que es podia explicar amb unes poques dades. De debò? Només d’explicar les discussions (d’altra banda, lògiques i fins i tot necessàries entre intel.lectuals de categoria) que va tenir amb els deixebles, amb Jung, per exemple, ja hauria omplert un llibre de força pàgines.
Darrere la negació d’escriure la seva biografia hi havia la certesa (qui, millor que ell per saber-ho) que una confessió psicològicament completa exigiria indiscreció sobre la família, per exemple. El retrat d’una persona sempre va lligat a altres persones, ja siguin properes o llunyanes, amigues o enemigues, i si es vol dir la veritat… És arriscat escriue una biografia de debò, una confessió a l'estil d'Agustí d'Hipona o de Teresa de Jesús, o un relat sense aquell punt de vanitat o de cosa postissa, i sense ànim de venjances, només amb l'esperit d'explicar les coses amb el màxim d’honestedat. Ja ho veieu: difícil, però no impossible.

Noblesa

Des de fa un temps assisteixo com a espectadora al repartiment d’una herència. Repartiment és un dir, perquè com sovint acostuma a passar, hi ha una banda que practica el furt més descarat. Esgarrifa? Sí, per espectacle de la misèria humana que mostra aquesta actitud. Però precisament perquè respon a la misèria humana no sorprèn, tot i que aquesta misèria ve de gent que se suposa noble. Però seria millor dir descendents de gent que un dia va ser noble però que ja han perdut, fins a l’última engruna, tota aquella noblesa d’esperit que Rilke admirava en la noblesa i que ell ja lamentava veure escolar per l’aigüera de la història. I és que la noblesa, la veritable, és una virtut moral.

La guardiana del cementiri

En una petita població de l’estat de Kerala, Índia, hi havia una comunitat de jueus que hi eren des de la diàspora. Quan es va crear l’estat d’Israel, tots els seus membres van marxar llevat d’una velleta que cada dia feia diverses visites al cementiri. Al cap d’un temps, els seus parents van enviar un jove de la família a buscar-la. “Deixi ja els morts, allà la cuidarem si es posa malalta, en tindrem cura fins als últims dies”. Però la velleta continuava anant al cementiri i parlant amb els morts. “Però si són morts”, li deia el jove. I la velleta li va contestar: “Aquí no hi ha morts sinó passatgers de l’Esperit esperant una paraula que els recordi la seva existència i la de tots els seus. Comprens, ara, perquè no puc marxar?”

(Durant segles, els cementiris jueus van anomenar-se Beit Jaim, Casa dels Vius. La foto està presa al cementiri jueu de Praga)

Per anar on anem

Per anar on anem, tanta pressa?
Per anar on anem, tan tibats i sense mirar
un paisatge de rostres que potser ens plaurien?
Per anar on anem, tan carregats?
A mi, la veritat, només em pesen els llibres
que encara no he llegit,
i els fragments de vida que he viscut, ai,
tan torçats per malaptesa.

(La foto que il.lustra aquesta entrada està presa al cementiri de Weimar. Aquests darrers dies hi ha dificultats amb el Blogger i costa molt deixar comentaris. Tant que a vegades és impossible. Demano excuses als blogaires que visito habitualment)

Elegia per a una dona anònima del segle passat

L’estimava tothom.
La família, per descomptat.
Però també l’estimaven els caçadors
que li duien la vianda perqué els hi cuinés.
Li donaven dues pessetes,
tres pessetes que ella posava
en una gerra de fang cuit.
Era treballadora i estalviadora.
L’estimaven també els amos de la casa gran:
els rentava i planxava la bugada blanca,
llençols, mocadors i camises
que les seves mans transformaven en cotó nou.
Un cop morta, la jove li va llençar
la vaixella de la Cartuja de Sevilla
i la va canviar per plats de duralex.
Fa mal encara sentir aquells plats
de porcellana estavellar-se
contra les parets del torrent.

(la imatge de la vaixella està presa a la cuina de Kenwood House, nord de Hampstead, Londres)

Inspiració i treball

He observat que en l’artista es dóna una dualitat, que a vegades s’harmonitza, a vegades no. Per una banda, l’artista és un ésser personal, humà, i per l’altra constitueix un procès impersonal i creatiu. D’aquí ve la sensació del propi artista immers en l’obra d’art quan ben sovint li sembla que una mà invisible (digueu-li muses, inspiració, revelació) el porta allà on ell tot sol no hauria arribat mai des de la seva persona, al capdavall una màscara, com ja ens van ensenyar els grecs. El procès impersonal de la creativitat connecta, em sembla, amb els corrents còsmics. Una vivència intensa de l’obra d’art, un transport per part de l’espectador, també hi connecta.

Que la inspiració m'agafi treballant, deia Picasso. Doncs aquí estem...

(així és veu l'artista plàstica Assumpció Mateu, autora de l'obra de la fotografia)

Xuetes

“He vingut per la meva padrina, que al cel sia. Ella va patir molt per aquesta qüestió”. La senyora que les va dir, xueta a pesar seu com la seva avantpassada, havia acudit tímidament a un acte que va tenir lloc el passat 5 de maig a Mallorca. S’hi va honorar de manera institucional la memòria dels 37 conversos judeïtzants que van morir assassinats per la Inquisició Espanyola el 1691.
Els xuetes han patit molt, per la seva condició de descendents d’aquelles desgraciades 15 famílies. Després de llegir la notícia reportada per Miquel Segura, autor de Memòria xueta i Arrels xuetes, ales jueves, he recordat les paraules pronunciades, amb tanta pena, pel cardenal Newman: “Com ens arribem a odiar, els humans, per l’amor de Déu.”

(imatge de l'estrella de David presa al call de Jaén)

Equilibri

La ciència per a mi té un gran atractiu, màgia diria, tot i que quan es va imposar la visió científica del món van quedar ben amputades les arrels simbòliques del nostre passat ancestral, la nostra mirada sobre el món va perdre profunditat i màgia. No hauria de ser difícil recuperar l’equilibri entre la ciència i la religió, o entre les matemàtiques i la poesia, o entre el cap i el cor. Amb les nostres capacitats i sabers dissociats, em sembla que veiem les coses a mitges, sentim les coses a mitges, vivim a mitges.

És possible canviar

És possible canviar, tot i que som sempre els mateixos. Es fàcil observar com un infant esdevé un adolescent que es converteix en un adult que, si té sort, arriba a vell. Veiem com anem canviant físicament, però en algun lloc roman aquell o aquella que som d’una manera permanent que, no obstant això, pot canviar.
Al nostre cos li correspon una personalitat que anem desplegant a mesura que creixem en experiència si la sabem aprofitar, ja vingui del dret o del revès, tota experiència porta el seu ensenyament. Per aquest motiu, l’experiència ens acaba procurant més seguretat. Ara: que ens anem fent més savis depèn no tant dels coneixements acumulats com de la consciència de la nostra ignorància. És a partir d’aquí, de saber-nos tan imperfectes i tan a les beceroles, que comença el ‘canvi’, si en som capaços. Canviar per millorar tot obrint actituds tancades i polint decididament les aspereses del caràcter, sobretot l’orgull que en la seva forma més benigna és vanitat i que en la seva forma més nociva s'expressa en l’orgull espiritual. Orgull nociu sobretot per a nosaltres mateixos, ja que l’orgull (la tradició popular diu que és el pecat del diable) produeix ceguesa de la realitat, la pròpia i en relació als altres, sovint aquells miralls fantàstics que ens permeten veure’ns des de tantes perspectives!

Creació (en homenatge a les dones que gosen ser-ho)

Els relats de la creació poden començar en qualsevol punt de la nit del caos, en l’esclat vigorós del big bang o en el magma del no-res. I perquè sovint pensem en imatges, podem imaginar un Déu totpoderós i infinit que en un moment determinat decideix de replegar-se i fer lloc a la creació amb el desig de saber-se també altre. Podem veure Déu com s’aparta una mica d’ell mateix i exilia una part de sí per esdevenir la creació.

Un acte d’amor, sens dubte, enretirar-se de sí i fer lloc als universos creats. I dins dels universos creats hi ha el nostre univers, tan gran i tan petit al mateix temps. I segles i segles de vida orgànica en el nostre món, la Terra, dins l’univers que l’acull fins a l’aparició dels éssers humans.
Conta la Bíblia que Adam va ser el primer home sobre la Terra i que Eva és la nostra mare. Altres relats parlen d’altres parelles primordials, però a nosaltres, en aquest racó del planeta, ja ens va bé aquesta contalla dels orígens si no fos que situa Eva de forma subalterna en la història perquè així va convenir als misògins redactors de la Bíblia. Però som al segle històric XXI (la prehistòria ja va tenir el seu protagonisme) i potser fóra bo reescriure un relat de la creació d’acord amb els nous temps.

Imaginem el nou relat. Déu, en la seva infinita presència, finalment devia sentir-se sol i va voler-se acompanyar. Amb aquest propòsit, Déu va crear el primer ésser humà a imatge i semblança seva, diu la primera versió de la Bíblia. Però, ¿quina era aquesta imatge si Déu, esperit pur, energia pura sense forma, no en tenia cap, d’imatge? Com un escultor que encara no sap com serà la figura que modela, Déu va improvisar del fang una criatura a la qual va insuflar l’alè de la vida. I en efecte: la vida era la viva imatge de Déu, l’espiritual i, per tant, no visible en el cos d’aquell primer ésser si no era en el moviment que prenia aquest cos quan respirava.

El primer ésser humà vivia a través de l’alè de Déu. I el vell relat parla d’Adam i d’una tal Eva sorgida de la seva costella mentre l’home dormia. Eva sorgida d’una costella o de l’escuma del mar, com Venus? Eva sorgeix directament de les aigües primordials de Déu, no del fang. Eva neix per ella mateixa de les aigües eternes per esdevenir presència en el temps. El Cel la contempla amb goig quan posa els peus a la Terra. Quines mans han modelat el seu cos d’aigües oceàniques solidificades? L’obra del creador sembla anònima, en Eva, tot i que té l’origen en aquell Déu que va enretirar-se delicadament per deixar lloc a la mare d’Adam, i a la seva germana, i a la seva esposa, i a les seves filles. Ella, l’Eva-Venus sorgida de les aigües siderals, és cos de la creació i diàleg establert entre el Cel i la Terra.

Diria que Déu es recolza en aquesta Presència fecunda de temps i d’eternitat. Ella és la vibració còsmica dels universos creats. Ella és el cos del Naixement de la vida sobre la Terra. Eva, abraçada a Adam, el primer home sobre la Terra, mai no deixa de fer-li costat. Eva mai no ha deixat d’esdevenir la costella-esquelet que aguanta el cos de l’Amor, que altre significat no té la metàfora bíblica. Eva, en tant que mare, és creació perquè Déu estima la seva Presència en ella, que altra cosa no és l’encarnació de Jesús en Maria.

La història no és immutable i tot és possible. Ho va ser la creació ja es miri des de la ciència, des de la religió o des de la poesia. Eva va menjar una poma de l’arbre del Coneixement i així va conèixer el significat de la vida en el temps. Però no va voler conèixer sola el nostre destí humà i va donar de menjar a Adam. Com Déu havia fet, Eva va enretirar-se de sí per fer lloc a Adam. Un acte d’amor a imatge i semblança de l’amor de Déu.

(article publicat al Diari de Vilanova, 20 de maig de 2011)

L'eco de la poesia

Deia la poeta Safo: “Només és bell el bell quan algú el mira”.
Un pensament semblant em va venir ahir vespre en el recital de poesia a Sant Sadurní d’Anoia, amb la sala plena i observant en el públic atenció: La poesia pren el seu sentit més ple quan algú l’escolta, o la llegeix en la intimitat, altrament no hi ha ressò, restaria en el buit. Què seria, dels poemes, sense l’eco en el cor d’algú?

Poesia i cava

He estat convidada a recitar aquest vespre en unes caves de Sant Sadurní d'Anoia. Ja us explicaré l'experiència...

Poesia oral, poesia escrita

En el diàleg entre Valentí Puig i Dolors Miquel publicat ahir a La Vanguardia sobre la salut de la poesia com a gènere, es remarcava l’auge de la poesia com a espectacle al costat del desprestigi creixent de la paraula escrita. Es fan recitals de poesia i el públic hi acudeix, però després aquest públic no compra llibres de poesia. Són escoltadors de poesia, deia Miquel, no lectors de poesia.
Un recital permet escoltar de viva veu els poemes, hi ha una participació, més o menys activa i intensa, en l’emoció del moment. No obstant això, per la seva mateixa naturalesa, els poemes no es donen tan fàcilment i sovint s’han de llegir més d’una vegada per captar-ne tot el sentit. Això requereix un esforç, un treball si es vol dir així, que només es pot fer a través de la lectura pausada, contemplativa, reflexiva. Recitals i lectures constitueixen tempos diferents que es complementen. En tant que performance, el recital s’esvaeix; en canvi, la lectura o lectures permet explorar i gravar amb més profunditat en el cor i en la ment el sentit últim de paraules i metàfores.

A la manera de Joan Brossa

A la Plaza Nueva de Bilbao, una plaça porticada que recorda molt la Plaça Reial de Barcelona, els diumenges al matí hi té lloc un mercat de segells, llibres de segona mà, andròmines d’encant, parades amb ocells… A la fotografia, un joc visual, o poesia visual a la manera de Joan Brossa.

Eulalia de Abaitua

Nascuda en una família burgesa de Bilbao, i orfe de mare al mes de néixer, Eulalia de Abaitua (1853-1943) va educar-se al Col.legi del Sagrat Cor de Sarrià de Barcelona i va residir un temps a Liverpool amb el seu marit. És a Anglaterra on va descobrir la fotografia, pràctica que mai més no deixarà. Aquesta fotògrafa excel.lent que aquests dies acabo de descobrir en una exposició al Euskal Museoa (museu arqueològic, etnogràfic i històric de Bilbao) tenia el seu propi laboratori al xalet estil anglès que el matrimoni, a la tornada del Regne Unit, es va fer construir al peu del santuari de Begoña.

Les fotografies de Eulalia de Abaitua, a part de les familiars i les de viatges, mostren el seu interès artístic i etnogràfic per cartografiar el món que l’envoltava, sovint la gent senzilla que el poblava. Al meu parer són de gran qualitat els retrats que va fer de les dones de la seva època, ja fossin burgeses com ella o ja fossin gent del camp o de la mar. En Las lavanderas, la fotografia que il.lustra aquesta entrada, la fotògrafa va captar unes adolescents rentant al riu, amb uns nens que miren l'escena al fons. A penes hi ha posa en els personatges: la fotògrafa ha assolit de retratar les figures amb una gran naturalitat, sense artificis, la vida-tal-com-és, força dura per a les joves.

Benvenuta

L’any 1993 vaig llegir Cartes a Benvenuta, un recull de les cartes que es van creuar Rainer Maria Rilke i la pianista vienesa Magda von Hattingberg. Rainer va batejar a Magda, la seva corresponsal, amb el nom de Benvenuta (benvinguda), i a aquesta figura de carn i ossos van dirigides unes cartes intenses, apassionades, com acostumava. La correspondència es va interrompre quan la parella es van conèixer, i tot i que van compartir un petit estudi, la relació no va prosperar. Sembla que el poeta va fracassar com a pretendent en viu, anota Kurt Leonhard al pròleg. Aquest fet, però, em sembla que cal considerar-lo episòdic. L’amistat amorosa i tendent cap a l’absolut que traspuen aquestes cartes de Rilke és imperible:
“Amiga, ànima preciosa, el meu cor se sobreïx, tempestuós, cap al teu. Totes les cartes que poguessin escriure’s en diversos anys voldria escriure-les d’un sol cop”. (4 de febrer de 1914).

(A la foto, Magda-Benvenuta. Amigues i amics: serem uns dies a Bilbao. Fins a la tornada)