Creació (en homenatge a les dones que gosen ser-ho)

Els relats de la creació poden començar en qualsevol punt de la nit del caos, en l’esclat vigorós del big bang o en el magma del no-res. I perquè sovint pensem en imatges, podem imaginar un Déu totpoderós i infinit que en un moment determinat decideix de replegar-se i fer lloc a la creació amb el desig de saber-se també altre. Podem veure Déu com s’aparta una mica d’ell mateix i exilia una part de sí per esdevenir la creació.

Un acte d’amor, sens dubte, enretirar-se de sí i fer lloc als universos creats. I dins dels universos creats hi ha el nostre univers, tan gran i tan petit al mateix temps. I segles i segles de vida orgànica en el nostre món, la Terra, dins l’univers que l’acull fins a l’aparició dels éssers humans.
Conta la Bíblia que Adam va ser el primer home sobre la Terra i que Eva és la nostra mare. Altres relats parlen d’altres parelles primordials, però a nosaltres, en aquest racó del planeta, ja ens va bé aquesta contalla dels orígens si no fos que situa Eva de forma subalterna en la història perquè així va convenir als misògins redactors de la Bíblia. Però som al segle històric XXI (la prehistòria ja va tenir el seu protagonisme) i potser fóra bo reescriure un relat de la creació d’acord amb els nous temps.

Imaginem el nou relat. Déu, en la seva infinita presència, finalment devia sentir-se sol i va voler-se acompanyar. Amb aquest propòsit, Déu va crear el primer ésser humà a imatge i semblança seva, diu la primera versió de la Bíblia. Però, ¿quina era aquesta imatge si Déu, esperit pur, energia pura sense forma, no en tenia cap, d’imatge? Com un escultor que encara no sap com serà la figura que modela, Déu va improvisar del fang una criatura a la qual va insuflar l’alè de la vida. I en efecte: la vida era la viva imatge de Déu, l’espiritual i, per tant, no visible en el cos d’aquell primer ésser si no era en el moviment que prenia aquest cos quan respirava.

El primer ésser humà vivia a través de l’alè de Déu. I el vell relat parla d’Adam i d’una tal Eva sorgida de la seva costella mentre l’home dormia. Eva sorgida d’una costella o de l’escuma del mar, com Venus? Eva sorgeix directament de les aigües primordials de Déu, no del fang. Eva neix per ella mateixa de les aigües eternes per esdevenir presència en el temps. El Cel la contempla amb goig quan posa els peus a la Terra. Quines mans han modelat el seu cos d’aigües oceàniques solidificades? L’obra del creador sembla anònima, en Eva, tot i que té l’origen en aquell Déu que va enretirar-se delicadament per deixar lloc a la mare d’Adam, i a la seva germana, i a la seva esposa, i a les seves filles. Ella, l’Eva-Venus sorgida de les aigües siderals, és cos de la creació i diàleg establert entre el Cel i la Terra.

Diria que Déu es recolza en aquesta Presència fecunda de temps i d’eternitat. Ella és la vibració còsmica dels universos creats. Ella és el cos del Naixement de la vida sobre la Terra. Eva, abraçada a Adam, el primer home sobre la Terra, mai no deixa de fer-li costat. Eva mai no ha deixat d’esdevenir la costella-esquelet que aguanta el cos de l’Amor, que altre significat no té la metàfora bíblica. Eva, en tant que mare, és creació perquè Déu estima la seva Presència en ella, que altra cosa no és l’encarnació de Jesús en Maria.

La història no és immutable i tot és possible. Ho va ser la creació ja es miri des de la ciència, des de la religió o des de la poesia. Eva va menjar una poma de l’arbre del Coneixement i així va conèixer el significat de la vida en el temps. Però no va voler conèixer sola el nostre destí humà i va donar de menjar a Adam. Com Déu havia fet, Eva va enretirar-se de sí per fer lloc a Adam. Un acte d’amor a imatge i semblança de l’amor de Déu.

(article publicat al Diari de Vilanova, 20 de maig de 2011)