divendres, 27 de maig del 2011

Elegia per a una dona anònima del segle passat

L’estimava tothom.
La família, per descomptat.
Però també l’estimaven els caçadors
que li duien la vianda perqué els hi cuinés.
Li donaven dues pessetes,
tres pessetes que ella posava
en una gerra de fang cuit.
Era treballadora i estalviadora.
L’estimaven també els amos de la casa gran:
els rentava i planxava la bugada blanca,
llençols, mocadors i camises
que les seves mans transformaven en cotó nou.
Un cop morta, la jove li va llençar
la vaixella de la Cartuja de Sevilla
i la va canviar per plats de duralex.
Fa mal encara sentir aquells plats
de porcellana estavellar-se
contra les parets del torrent.

(la imatge de la vaixella està presa a la cuina de Kenwood House, nord de Hampstead, Londres)


dijous, 26 de maig del 2011

Inspiració i treball

He observat que en l’artista es dóna una dualitat, que a vegades s’harmonitza, a vegades no. Per una banda, l’artista és un ésser personal, humà, i per l’altra constitueix un procès impersonal i creatiu. D’aquí ve la sensació del propi artista immers en l’obra d’art quan ben sovint li sembla que una mà invisible (digueu-li muses, inspiració, revelació) el porta allà on ell tot sol no hauria arribat mai des de la seva persona, al capdavall una màscara, com ja ens van ensenyar els grecs. El procès impersonal de la creativitat connecta, em sembla, amb els corrents còsmics. Una vivència intensa de l’obra d’art, un transport per part de l’espectador, també hi connecta.


Que la inspiració m'agafi treballant, deia Picasso. Doncs aquí estem...


(així és veu l'artista plàstica Assumpció Mateu, autora de l'obra de la fotografia)


dimecres, 25 de maig del 2011

Xuetes

“He vingut per la meva padrina, que al cel sia. Ella va patir molt per aquesta qüestió”. La senyora que les va dir, xueta a pesar seu com la seva avantpassada, havia acudit tímidament a un acte que va tenir lloc el passat 5 de maig a Mallorca. S’hi va honorar de manera institucional la memòria dels 37 conversos judeïtzants que van morir assassinats per la Inquisició Espanyola el 1691.
Els xuetes han patit molt, per la seva condició de descendents d’aquelles desgraciades 15 famílies. Després de llegir la notícia reportada per Miquel Segura, autor de Memòria xueta i Arrels xuetes, ales jueves, he recordat les paraules pronunciades, amb tanta pena, pel cardenal Newman: “Com ens arribem a odiar, els humans, per l’amor de Déu.”


(imatge de l'estrella de David presa al call de Jaén)

dimarts, 24 de maig del 2011

Equilibri

La ciència per a mi té un gran atractiu, màgia diria, tot i que quan es va imposar la visió científica del món van quedar ben amputades les arrels simbòliques del nostre passat ancestral, la nostra mirada sobre el món va perdre profunditat i màgia. No hauria de ser difícil recuperar l’equilibri entre la ciència i la religió, o entre les matemàtiques i la poesia, o entre el cap i el cor. Amb les nostres capacitats i sabers dissociats, em sembla que veiem les coses a mitges, sentim les coses a mitges, vivim a mitges.

dilluns, 23 de maig del 2011

És possible canviar

És possible canviar, tot i que som sempre els mateixos. Es fàcil observar com un infant esdevé un adolescent que es converteix en un adult que, si té sort, arriba a vell. Veiem com anem canviant físicament, però en algun lloc roman aquell o aquella que som d’una manera permanent que, no obstant això, pot canviar.
Al nostre cos li correspon una personalitat que anem desplegant a mesura que creixem en experiència si la sabem aprofitar, ja vingui del dret o del revès, tota experiència porta el seu ensenyament. Per aquest motiu, l’experiència ens acaba procurant més seguretat. Ara: que ens anem fent més savis depèn no tant dels coneixements acumulats com de la consciència de la nostra ignorància. És a partir d’aquí, de saber-nos tan imperfectes i tan a les beceroles, que comença el ‘canvi’, si en som capaços. Canviar per millorar tot obrint actituds tancades i polint decididament les aspereses del caràcter, sobretot l’orgull que en la seva forma més benigna és vanitat i que en la seva forma més nociva s'expressa en l’orgull espiritual. Orgull nociu sobretot per a nosaltres mateixos, ja que l’orgull (la tradició popular diu que és el pecat del diable) produeix ceguesa de la realitat, la pròpia i en relació als altres, sovint aquells miralls fantàstics que ens permeten veure’ns des de tantes perspectives!

diumenge, 22 de maig del 2011

Creació (en homenatge a les dones que gosen ser-ho)

Els relats de la creació poden començar en qualsevol punt de la nit del caos, en l’esclat vigorós del big bang o en el magma del no-res. I perquè sovint pensem en imatges, podem imaginar un Déu totpoderós i infinit que en un moment determinat decideix de replegar-se i fer lloc a la creació amb el desig de saber-se també altre. Podem veure Déu com s’aparta una mica d’ell mateix i exilia una part de sí per esdevenir la creació.

Un acte d’amor, sens dubte, enretirar-se de sí i fer lloc als universos creats. I dins dels universos creats hi ha el nostre univers, tan gran i tan petit al mateix temps. I segles i segles de vida orgànica en el nostre món, la Terra, dins l’univers que l’acull fins a l’aparició dels éssers humans.
Conta la Bíblia que Adam va ser el primer home sobre la Terra i que Eva és la nostra mare. Altres relats parlen d’altres parelles primordials, però a nosaltres, en aquest racó del planeta, ja ens va bé aquesta contalla dels orígens si no fos que situa Eva de forma subalterna en la història perquè així va convenir als misògins redactors de la Bíblia. Però som al segle històric XXI (la prehistòria ja va tenir el seu protagonisme) i potser fóra bo reescriure un relat de la creació d’acord amb els nous temps.

Imaginem el nou relat. Déu, en la seva infinita presència, finalment devia sentir-se sol i va voler-se acompanyar. Amb aquest propòsit, Déu va crear el primer ésser humà a imatge i semblança seva, diu la primera versió de la Bíblia. Però, ¿quina era aquesta imatge si Déu, esperit pur, energia pura sense forma, no en tenia cap, d’imatge? Com un escultor que encara no sap com serà la figura que modela, Déu va improvisar del fang una criatura a la qual va insuflar l’alè de la vida. I en efecte: la vida era la viva imatge de Déu, l’espiritual i, per tant, no visible en el cos d’aquell primer ésser si no era en el moviment que prenia aquest cos quan respirava.

El primer ésser humà vivia a través de l’alè de Déu. I el vell relat parla d’Adam i d’una tal Eva sorgida de la seva costella mentre l’home dormia. Eva sorgida d’una costella o de l’escuma del mar, com Venus? Eva sorgeix directament de les aigües primordials de Déu, no del fang. Eva neix per ella mateixa de les aigües eternes per esdevenir presència en el temps. El Cel la contempla amb goig quan posa els peus a la Terra. Quines mans han modelat el seu cos d’aigües oceàniques solidificades? L’obra del creador sembla anònima, en Eva, tot i que té l’origen en aquell Déu que va enretirar-se delicadament per deixar lloc a la mare d’Adam, i a la seva germana, i a la seva esposa, i a les seves filles. Ella, l’Eva-Venus sorgida de les aigües siderals, és cos de la creació i diàleg establert entre el Cel i la Terra.

Diria que Déu es recolza en aquesta Presència fecunda de temps i d’eternitat. Ella és la vibració còsmica dels universos creats. Ella és el cos del Naixement de la vida sobre la Terra. Eva, abraçada a Adam, el primer home sobre la Terra, mai no deixa de fer-li costat. Eva mai no ha deixat d’esdevenir la costella-esquelet que aguanta el cos de l’Amor, que altre significat no té la metàfora bíblica. Eva, en tant que mare, és creació perquè Déu estima la seva Presència en ella, que altra cosa no és l’encarnació de Jesús en Maria.

La història no és immutable i tot és possible. Ho va ser la creació ja es miri des de la ciència, des de la religió o des de la poesia. Eva va menjar una poma de l’arbre del Coneixement i així va conèixer el significat de la vida en el temps. Però no va voler conèixer sola el nostre destí humà i va donar de menjar a Adam. Com Déu havia fet, Eva va enretirar-se de sí per fer lloc a Adam. Un acte d’amor a imatge i semblança de l’amor de Déu.

(article publicat al Diari de Vilanova, 20 de maig de 2011)











dissabte, 21 de maig del 2011

L'eco de la poesia

Deia la poeta Safo: “Només és bell el bell quan algú el mira”.
Un pensament semblant em va venir ahir vespre en el recital de poesia a Sant Sadurní d’Anoia, amb la sala plena i observant en el públic atenció: La poesia pren el seu sentit més ple quan algú l’escolta, o la llegeix en la intimitat, altrament no hi ha ressò, restaria en el buit. Què seria, dels poemes, sense l’eco en el cor d’algú?

divendres, 20 de maig del 2011

Poesia i cava

He estat convidada a recitar aquest vespre en unes caves de Sant Sadurní d'Anoia. Ja us explicaré l'experiència...

dijous, 19 de maig del 2011

Poesia oral, poesia escrita

En el diàleg entre Valentí Puig i Dolors Miquel publicat ahir a La Vanguardia sobre la salut de la poesia com a gènere, es remarcava l’auge de la poesia com a espectacle al costat del desprestigi creixent de la paraula escrita. Es fan recitals de poesia i el públic hi acudeix, però després aquest públic no compra llibres de poesia. Són escoltadors de poesia, deia Miquel, no lectors de poesia.
Un recital permet escoltar de viva veu els poemes, hi ha una participació, més o menys activa i intensa, en l’emoció del moment. No obstant això, per la seva mateixa naturalesa, els poemes no es donen tan fàcilment i sovint s’han de llegir més d’una vegada per captar-ne tot el sentit. Això requereix un esforç, un treball si es vol dir així, que només es pot fer a través de la lectura pausada, contemplativa, reflexiva. Recitals i lectures constitueixen tempos diferents que es complementen. En tant que performance, el recital s’esvaeix; en canvi, la lectura o lectures permet explorar i gravar amb més profunditat en el cor i en la ment el sentit últim de paraules i metàfores.

dimecres, 18 de maig del 2011

A la manera de Joan Brossa

A la Plaza Nueva de Bilbao, una plaça porticada que recorda molt la Plaça Reial de Barcelona, els diumenges al matí hi té lloc un mercat de segells, llibres de segona mà, andròmines d’encant, parades amb ocells… A la fotografia, un joc visual, o poesia visual a la manera de Joan Brossa.

dimarts, 17 de maig del 2011

Eulalia de Abaitua

Nascuda en una família burgesa de Bilbao, i orfe de mare al mes de néixer, Eulalia de Abaitua (1853-1943) va educar-se al Col.legi del Sagrat Cor de Sarrià de Barcelona i va residir un temps a Liverpool amb el seu marit. És a Anglaterra on va descobrir la fotografia, pràctica que mai més no deixarà. Aquesta fotògrafa excel.lent que aquests dies acabo de descobrir en una exposició al Euskal Museoa (museu arqueològic, etnogràfic i històric de Bilbao) tenia el seu propi laboratori al xalet estil anglès que el matrimoni, a la tornada del Regne Unit, es va fer construir al peu del santuari de Begoña.

Les fotografies de Eulalia de Abaitua, a part de les familiars i les de viatges, mostren el seu interès artístic i etnogràfic per cartografiar el món que l’envoltava, sovint la gent senzilla que el poblava. Al meu parer són de gran qualitat els retrats que va fer de les dones de la seva època, ja fossin burgeses com ella o ja fossin gent del camp o de la mar. En Las lavanderas, la fotografia que il.lustra aquesta entrada, la fotògrafa va captar unes adolescents rentant al riu, amb uns nens que miren l'escena al fons. A penes hi ha posa en els personatges: la fotògrafa ha assolit de retratar les figures amb una gran naturalitat, sense artificis, la vida-tal-com-és, força dura per a les joves.

dijous, 12 de maig del 2011

Benvenuta

L’any 1993 vaig llegir Cartes a Benvenuta, un recull de les cartes que es van creuar Rainer Maria Rilke i la pianista vienesa Magda von Hattingberg. Rainer va batejar a Magda, la seva corresponsal, amb el nom de Benvenuta (benvinguda), i a aquesta figura de carn i ossos van dirigides unes cartes intenses, apassionades, com acostumava. La correspondència es va interrompre quan la parella es van conèixer, i tot i que van compartir un petit estudi, la relació no va prosperar. Sembla que el poeta va fracassar com a pretendent en viu, anota Kurt Leonhard al pròleg. Aquest fet, però, em sembla que cal considerar-lo episòdic. L’amistat amorosa i tendent cap a l’absolut que traspuen aquestes cartes de Rilke és imperible:
“Amiga, ànima preciosa, el meu cor se sobreïx, tempestuós, cap al teu. Totes les cartes que poguessin escriure’s en diversos anys voldria escriure-les d’un sol cop”. (4 de febrer de 1914).

(A la foto, Magda-Benvenuta. Amigues i amics: serem uns dies a Bilbao. Fins a la tornada)


dimecres, 11 de maig del 2011

Les dones de Rilke

Juntament amb els Poemes francesos de Rainer Maria Rilke, traduïts amb tanta transparència per Mariàngela Vilallonga, estic llegint un llibret on es parla de les dones que van estimar el poeta, escrit per J.L. Camino Roca, psicoterapeuta d’Anàlisi Transaccional. Camino parla de la influència que van tenir en Rilke: Sophia Rilke, la seva mare, Lou Andreas-Salomé, Clara Westhoff, la seva dona, Marie von Thurn und Taxis, Magda von Hattingberg, Lou Albert-Lasard i Baladine Klossovska. I Marina Tsvietàieva?

dimarts, 10 de maig del 2011

Favelas

Les veig, Jurupari,
només girant el cap.
Barraques de fusta,
piràmides de xapa,
temples de pobresa
on s’encenen magres llums.
Darrere la franja dels grans hotels de Copacabana
els joves somien
convertir-se en futbolistes,
en balladors de samba,
en Carlinhos Brown.
(extret de Quan Jurupari era déu)

dilluns, 9 de maig del 2011

El pas del temps

De vegades observo en algunes persones una rebel.lia contra el cos perquè es fa vell. No hi ha res que no es faci vell amb el pas del temps, els dic. I si volem viure ens hem de fer vells, aquesta és la condició que ens imposa la natura. Viure modifica el nostre cos. Ara: sobre l’ànima, qui exerceix el poder sinó nosaltres mateixos?

diumenge, 8 de maig del 2011

Norbert Bilbeny i la pintura filosòfica


Norbert Bilbeny és un pintor filosòfic. En el nostre panorama cultural i artístic hi ha escriptors que pinten i pintors que escriuen. És més rar que hi hagi filòsofs que elaborin una obra pictòrica de relleu, com és el cas d’aquest catedràtic d’ètica de la Universitat de Barcelona i autor d’una obra filosòfica que es desplega en nombroses publicacions.
La pintura en el seu sentit tradicional ja fa temps que ha deixat de ser un reflex de la realitat visible per convertir-se en expressió de realitats immaterials fins arribar a la pintura abstracta de Klee o de Rotko, per exemple. És en aquest context que pintures com les de Norbert Bilbeny prenen el seu sentit, que, com he dit a l’inici, és filosòfic.
Però, com s’expressa, la filosofia, en un quadre? Per començar-nos a aclarir, cosa pròpia de la filosofia, ciència que Bilbeny converteix també en art, hauríem de parlar de filosofies, ja que la filosofia, com un gran arbre, té moltes branques. Una d’aquestes branques és el neoplatonisme. Al meu entendre, és des de la perspectiva neoplatònica que s’han de contemplar els quadres de Norbert Bilbeny, a primer cop d’ull obres de geometries acolorides i sovint amb perspectives impossibles que en algun moment recorden les d’Escher.
Aturem-nos en el color de les pintures de Bilbeny i la seva combinació a través de contrastos i harmonies en el llenç. De seguida ens ve al cap la Història de la teoria dels colors, de Goethe, que des del punt de vista filosòfic era un neoplatònic. Les teories neoplatòniques van permetre al gran escriptor alemany descobrir la unitat de l’existència expressada en la diversitat. Així va lligar poesia, ciència i rosacrucisme, escola de formació humana que proporciona el coneixement del que més tard Aldous Huxley anomenaria filosofia perenne: filosofia de la metafísica que en Goethe es va traduir en la seva famosa frase: Allò vertader és idèntic a allò diví.
En els seus estudis, Goethe va arribar a la conclusió que la manera de descobrir els secrets de la naturalesa era a través de la visió intel.lectual i no pas a través de les màquines, ja que, segons ell, la naturalesa emmudeix amb el turment. La teoria dels colors de Goethe és un exemple de la seva opinió filosòfica sobre la realitat. Segons aquesta opinió, el color, tant com una realitat física produïda per la llum, és un símbol d’allò que esdevé en l’ànima. Els símbols del que esdevé en l’ànima són formes veritables, per la qual cosa també els colors són expressions veritables, idees en un sentit platònic. Així, els colors intensifiquen, dilueixen, harmonitzen o es contraposen a altres idees, tot creant una amalgama de polaritats. ¿No és aquesta amalgama de polaritats, d’idees en diàleg, allò que es pot contemplar també en les pintures de Norbert Bilbeny?
Segons Goethe, els colors s’agrupen en els colors positius o actius, que causen animació i llancen a l’acció, i en els colors negatius o passius, que procuren humors més flotants i emotius. Actius són el groc, el taronja i el roig vermellós; passius són el blau, el blau vermellós i el malva. És evident la varietat de combinacions que es poden fer per descriure realitats interiors i idees que poden ser expressades a través de colors i en formes tan abstractes, tan pures, com les de la geometria.
En un primer pla, els colors existeixen com un fet físic; en un segon pla es pot distingir la diferència entre el groc, el blau i el verd; i en un tercer pla ja es pot comprendre que el verd és la suma del blau i el groc. Si mirem els colors com mers fenomens, som en el pla òptic, material, primari; quan pensem en els colors i sentim els seus efectes ens trobem en un pla secundari, metafísic, subjectiu, reflexiu, és a dir: filosòfic.
És des de la suma dels dos plans: l’òptic, que comprèn color, geometria i perspectiva, i el metafísic, que comprèn dinamisme, emoció i reflexió, que convido a llegir l’obra pictòrica de Norbert Bilbeny. Una obra que, des del meu punt de vista, expressa a través d’un neoplatonisme plàstic la unitat en la polaritat i l’equilibri entre la física i la metafísica.
(en la imatge: Policromia XV, de Norbert Bilbeny)







dissabte, 7 de maig del 2011

Humanitats

“En entronitzar el coneixement instrumental i convertir-lo en central, les florents universitats [americanes] van transformar les vocacions en professions. En aquest procès, no només es va perdre la concentració sobre el propòsit i sentit de la vida, sinó que es va atenuar la concentració sobre l’ésser humà en tant que ésser humà, ja que es van reduir els éssers humans a instruments per a l’avenç del coneixement d’aquest món”, escriu Huston Smith al seu llibre La importància de la religió en l’era de la descreença.
El creixent descrèdit de les Humanitats ve de lluny, tot i que és en aquest moment on l’evidència ens és més dolorosa.

divendres, 6 de maig del 2011

Amor

En l’entrevista de La contra de La Vanguardia d’ahir, la periodista Ima Sanchís li pregunta a Gao Xingjian, pintor, dramaturg, cineasta, novel.lista i premi nobel de Literatura del 2000, si creu en l’amor. I Xingjian contesta: “L’amor no és una creença, és un diàleg”.
A la pregunta: què és l’amor?, vaig contestar fa uns anys: L’amor no és una paraula, és un verb, és l’acció d’estimar, d’anar cap a l’altre.

Diàleg, viatge cap a l'altre.

dijous, 5 de maig del 2011

Claude Collet

Del 17 de setembre al 7 de novembre de 2010 va tenir lloc al Museu d’Art Modern de la Diputació de Tarragona l’exposició Claude Collet. La recerca de la identitat.
Vaig conèixer Claude Collet: era una de les set integrants de l’Associació Dones Artistes SOM 7. Amb Claude Collet vam viatjar a Bangkok per assistir al II Festival Internacional de Dones que va tenir lloc del 6 al 15 de març de 1992. Hi vam presentar la carpeta de litografies Som 7. Els beneficis de l’exposició en la qual van participar molts països d’arreu del món, era per a la construcció d’una casa d’acollida per a les dones i nens amb problemes, o simplement indigents. L’empremta d’aquest viatge, memorable per a totes les artistes que el vam viure –Claude Collet, Conxa Ibáñez, Adelaida Murillo, Núria Tortras i servidora- ha quedat reflectida en el meu relat Si li heng (Groc), publicat a Sol ponent, sol ixent (Editorial Comte d’Aure, 2004).

(a la imatge, un dibuix que Claude Collet em va regalar, i molt característic de la sèrie: Dona i metamorfosis)

dimecres, 4 de maig del 2011

Compradors d'or

A la Praça da Sé
hi floreix el mercat de l’or.
Firaires improvisats,
emparedats en un anunci
de lletres vermelles en un fons groc
oferten les seves ‘gangues’.
També compren or a bon preu
-que vol dir a preu baix-
als qui han de vendre’s
l’aliança de casament
o el rellotge de l’avi,
si l’han pogut conservar.

(L'estiu de 2003 vam ser al Brasil. Aquest poema, inclòs a Quan Jurupari era déu, respon a una estampa que vam veure molt sovint a Sao Paulo. Actualment, aquí també han florit, com margarides de camp, botigues on es compra or)